divendres, 19 de desembre del 2014

Aparcar quan estàs malalt

Amb la crisi, els polítics ens han retallat per tot arreu. També en la sanitat. Han usat un discurs que, al meu entendre, està farcit de fal·làcies i mitges veritats destinades a culpabilitzar pacient i família per la gosadia d’estar malalt. El principal argument és que la malaltia val diners i que no pot ser tot gratis. Gratis? I què més! És que no paguem religiosament cada mes la seguretat social? Però anem al gra. Per si això fos poc, quan un familiar ingressa a l’hospital es genera un trasbals familiar considerable i ens carreguem amb despeses extraordinàries que ningú sembla tenir en compte. Si un hom viu allunyat dels grans centres mèdics, aleshores aquestes despeses es multipliquen: viatges, dietes, hores de feina perdudes. D’entre totes, n’hi ha una que em cou especialment: els preus de l’aparcament als hospitals. Tota vegada que aquestes institucions solen estar en llocs on deixar el cotxe és difícil, on hi has de passar moltes hores sinó dies, el seu cost és extraordinàriament desmesurat i abusiu i els pàrquings que hi ha a prop fan els diners a cabassos a càrrec de les costelles, i les butxaques, de pacients i familiars. A vegades penso si tenen vergonya...
Em pregunto si l’Administració hi pot fer res, perquè fer negoci amb les desgràcies dels demés no sembla massa ètic ni just. Si més no, que deixi’ns de dir-nos que la sanitat no ens costa un ral. Ja fa anys que penso que regalar, el què es diu regalar, ningú no regala res.

dimarts, 16 de desembre del 2014

Crònica d’un judici inacabat

Paròdia del "Judici de Paris" de Rubens
Arribo d’hora: falten encara deu minuts per les deu. Com que no sé com funcionen aquestes coses m’estimo més prendre vistes. El guardià, mig endormiscat, es desvetlla i, mentre em mira amb cara de no veure’m, no em diu res de res. Jo que em presento, li ensenyo el document pertinent i ell que em diu s’haurà d’esperar; encara no ha vingut ningú. Ja ho veig això, però de tota manera em remiro l’espai i no, no hi ha ningú. Amb desgana, em fa “passar per l’aro”, que no pita, i m’assec. Espero. El guardià, per distreure’s una mica, juga amb els comandaments de l’aro: aquí pita, aquí no.
Comença a arribar algú. No el conec. Fa, si fa o no fa, el mateix que jo: presentar-se al guardià, que el fa “passar per l’aro”. Ara, l’home ja està més despert i no li costa tant d’aixecar-se. Entra un home amb vestit i corbata i una gran bossa, d’aquestes per posar-hi roba que no vols que s’arrugui. Em sorprèn. Arriben dues cares que conec, vagament, i que poc a poc es van fent presents en la meva memòria gandula. Em truquen, contesto, i tothom em mira, de tal manera que estrafaig la veu per a no molestar. Tots ens anem mirant; no diem res. Ja són les 10 i 10 minuts i el més calent a l’aigüera. Una altra trucada. Ara com que ja hi ha qui xerra, passo més desapercebut. Una noia, amb leotardos de ratlles horitzontals amb una faldilleta que amb prou feines li arriba al cul, travessa d’una porta a l’altra. Ningú no n’hi fa cas. Algú surt al carrer per telefonar, torna a entrar i el guardià ni se’n preocupa. Encara ens mirem, furtivament, tot pensant cony, aquí ningú no em diu res i va passant l’estona.
Però quan ja sembla que el temps s’ha aturat i ja no passarà mai més res, entren d’una revolada dues dones i un home. Ell va mal vestit, amb una camisa de quadres folklòrics i uns pantalons que li van llargs. A la noia baixeta gairebé no la guipo de tan de pressa que passa. I a l’alta sí que la veig bé, enfilada dalt dels talons imponents de les seves sabates negres; mitges negres, abric negre. Ara, ara començarà això. Però no, passa mitja hora i res, tot continua aturat com al dia de la marmota i moc el cul al seient.
Quan ja començo a preparar la bombolla per a aïllar-me definitivament, els tres personatges surten de nou carregats amb les seves maletes, maletins, bosses i demés i la noia dels talons ens diu que ara els diran i que bon dia. Recony! Aleshores, la noia dels leotardos de ratlles horitzontals apareix, ens demana el carnet d’identitat i que ara els donaré la citació, perquè el judici s’ha suspès per incompareixença de l’acusat i que el 28 d’abril al cel (al judici) ens puguem veure. La jutgessa (la noia dels talons altíssims) li ha dit a ella que ens digui que li sap greu i que el fiscal (el tipus desarreglat) s’ha enfadat una mica perquè no hi ha calefacció a la sala de judicis, cosa que ha fet que la secretària (la noia baixeta que gairebé no he vist) l’hagi renyada a ella. Ens lliuren un document, ens tornen el carnet i donen el judici vist per a sentència. S’ha acabat, fins la propera si Déu vol.


Nivellàs

Xavi Rosiñol es va superar ahir al programa “la Tribu” a Catalunya ràdio. Primer ens va oferir una entrevista amb un pàjaro, un delinqüent, un friki anomenat Dani “el rojo”. Una mena de penedit amb molta pelica a qui reien totes les gracietes. A mi no me’n va fer gaire de gràcia. Però el nivellàs va petar tos els mesuròmetres quan el locutor va presentar a bombo i plateret un estudi que afirma que els homes són més idiotes que les dones. Resulta que els homes som idiotes perquè “tenim tendència a assumir comportaments de risc innecessaris amb l’objectiu de fer el fanfarró”. Es veu que aquest gloriós estudi està basat en uns premis que no sé qui dona als que moren d’una manera més estúpida. S’han “estudiat” 318 casos, dels quals 282 estan protagonitzats per homes i això és suficient per afirmar que l’estupidesa masculina és més estúpida que la femenina. Com a exemple posen el d’un tipus que, volent fotografiar un paracaigudista, es va llençar ell també amb paracaigudes, però, entretingut en obtenir la millor imatge, va oblidar obrir el paracaigudes.
M’abstindré de fer qualsevol del miler de comentaris irònics i qualificaré l’estudi d’imbècil i els qui l’han dut a la ràdio de babaus. Si s’hagués fet en un ambient còmic, tot hauria quedat en brometa, tonta, però brometa. En haver insistit en la seriositat de la cosa, la notícia esdevé ridícula, innecessària i demostra una falta de rigor informatiu preocupant. Per sort, el psicòleg Andrés Cuartero va posar en dubte la cientificitat de tan assenyat estudi.
A voltes un es pregunta fins on pot arribar l’estupidesa humana: doncs fins a gosar dir que els homes són més estúpids que les dones perquè moren més estúpidament. Ho trobo d’un nivell que em fa tremolar les cames.

dimarts, 9 de desembre del 2014

Concedir el perdó... o no


Ara llegeixo a VilaWeb que Ciutadans-9 barris ha publicat es twit següent: “¿Sabias que las Becas comedor estan condicionadas por saber o no catalán?” Poc després, minuts, la mateixa formació política emet un altre twit dient que  “la informació anterior era una denúncia no contrastada i que havia estat una precipitació haver-la publicat”. Però l’ofensa ja ha estat llançada, un fet consumat que un dia i un altre pateix Catalunya i els catalans amb acusacions que van des de nazisme fins a estultícies com aquesta de Ciutadans (ho fan sovint, aquests).
Des que el rei abdicat va dir allò de “lo siento, me he equivocado, no volverá a suceder”, la moda de dir-la ben grossa per demanar perdó gairebé immediatament s’ha tornat trending-topic, per tot arreu i per a qualsevol situació. Fa poc Rajoy es picava el pit per la corrupció, el dimissionari Gallardon, demanava disculpes per si, durant el seu mandat, havia ofès algú. L'arquebisbe de Granada, pels cassos flagrants de perversions sexuals capellanesques. I així anar fent. Ja vaig escriure sobre el nul respecte que em mereix el perdó demanat per aquest darrer: poques vegades veus la falsedat tan clara a la cara d’algú com en el gest de l’arquebisbe Francisco Javier Martínez.
Doncs no n’hi ha prou amb demanar perdó. El mateix Rajoy, al Senat, semblava que havent pronunciat la frase ja estava tot resolt, i no. El perdó no es pot concedir si no hi ha propòsit ferm d’esmenar el dany causat; que sàpiguen Gallardon, Martínez o Rajoy que el perdó és una prerrogativa personal, que atorguem les persones als qui ens han ofès o causat mal, i que només es concedeix si hom percep en l’ofensor una contrició evident. És a dir, el perdó, senyors, no es demana: es guanya.

dimecres, 3 de desembre del 2014

Pablo Iglesias i qui paga el beure

amb permís del Forges
He llegit, a la premsa, aquests dies els punts més espectaculars del programa del summe sacerdot de Podemos Pablo Iglesias. En les seves misses, aquest prelat amb cueta, prohibeix els seus acòlits de parlar, aplaudir i xisclar: es veu que necessita calma, l’home.
Dites aquestes quatre cosetes, em crida l’atenció que proposi una “quita” sobre el deute espanyol. Està bé. Una “quita” és aquella proposta que fa el deutor al creditor que ve a dir: com que no t’ho puc tornar tot, et proposo de pagar-te’n una part i tots contents. Bé, està bé si qui perd s’hi conforma i és capaç d’absorbir la pèrdua. De quin deute parla Iglesias? Doncs del deute públic, esclar. Cal que sàpiga però qui són els creditors de l’Estat: els posseïdors de lletres i bons del tresor i, evidentment, els bancs. D’entre els primers, cal tenir en compte que n’hi ha molts que són ciutadans que han cercat la seguretat de l’Estat pels seus estalvis de la vida. Els segons, que ja han estat rescatats amb els nostres diners, s’han dedicat, si vols si no vols, a comprar deute públic: per això no tenen diners de prestar a les empreses i les famílies. Observeu que de fa unes setmanes a la TV es veuen altra vegada anuncis que ens animen a contractar plans de pensions. És l’estratègia de la banca per a captar passius a llarg termini, que després ens prestaran a en actius a interessos ben engreixats.
Per tant, senyor Iglesias, què passarà si du endavant la seva “quita”? Doncs que tornarem a masegar els estalviadors petits i entramparem als bancs, amb la qual cosa rebran els mateixos i haurem de tornar a rescatar els segons. Bonica solució.
Trobo a faltar (no he llegit tot el programa) la vella teoria de l’apropiació del benefici. Les empreses no poden sobreviure sense benefici: és l’aliment de la reinversió i per tant de la pervivència de la organització; també és la retribució al risc del capital invertit, sense la qual no hi hauria voluntat; i, finalment, també ha de ser la retribució a l’esforç del treball. Tot està en aplicar la proporció justa a aquest repartiment i quin destí s’hi dona, una proporció que hauria de ser flexible a les necessitats d’uns i altres. La retribució al treball, és l’impost sobre el benefici que va a les arques públiques i que proveeix un repartiment equitatiu de la riquesa generada entre tots en forma de serveis i prestacions socials.
Qualsevol capitalista sap que la “quita” és una quimera i per això escolta impassible la xerrameca. Ara bé, si es parlés d’augmentar l’impost sobre el benefici, veuríem com els moviments són uns altres. En definitiva, molta gesticulació que alimenta l’aire populista d’Iglesias i res més. Res de tocar prebendes, no fos cas que ens piquessin el crostó.