dimecres, 28 de desembre del 2011

Del femellisme imperant (I)

Àngeles Caso és una escriptora nascuda a Gijón l'any 1959 de qui no he llegit absolutament res, tret dels seus articles a la revista setmanal Magazine de La Vanguardia. És en aquesta publicació que la senyora Caso publica un article sota el títol de Libr@s, escrit així, amb la grafia pròpia d'aquelles a qui el sexe els sona a home. Sempre trobo sorprenent que dones intel·ligents, com és el cas de la senyora Caso, s'apuntin amb tanta facilitat i alegria al carro del "fot-li al mono que és de goma"; això és, tracta malament als homes que surt gratis; i, encara més, tracta bé a les dones que, segur, seràs happy-hippy-guai.
Diu l'escriptora que de petita es va sentir fascinada per Jo March, protagonista de la novel·la Mujercitas. Explica que parlant amb un amic, a qui ella anomena "el hombre", aquest "reconeix" (compte amb la paraula) no haver llegit aquest llibre. També diu que no coneix cap "varón" que s'hagi interessat per aquesta història i que, si ho ha fet, ho reconegui en públic. Doncs bé, aquí en té un: jo, Jaume Molsosa i Carrera reconec haver llegit Mujercitas en la meva tendra infantesa. I no solament una vegada, sinó dues! I, així com reconec que no m'agrada El Quijote –mai he passat de les deu primeres pàgines–, també he de dir que Mujercitas no m'ha agradat mai, que el trobo nyonyo i que no el tornaré a llegir. Per cert, la senyora Caso oblida, crec que deliberadament, la importància de la figura paterna en la història i també el gineceu tancat en què es desenvolupa la trama.
Superior com se sent, diu la senyora Caso que "su confesión no me sorprendre (la de "el hombre")" porqué siempre hubo "libros para niños y libros para niños y niñas". Contràriament a l'estupidesa masculina, ella va ser perfectament capaç de llegir-ne els d'ambdues categories sense problemes. La dels nens (sic): "...narraciones todas ellas pobladas de hombres y muchachos en los que la presencia de personajes femeninos es fugaz y estereotipada". Ah! Com si els dels homes no! Diu la senyora Caso que, segons les estadístiques, les dones llegeixen més que els homes (increïble!) i que, de manera conscient o inconscient, aquests es neguen per sistema a llegir obres escrites per dones (impressionant!). I ja, la perla final de la senyora Caso la clava, sense la més mínima pietat, quan afirma (sic): "En cambio, y por suerte para nosotras, las mujeres solemos carecer de esa estrecha visión en el sentido contrario, lo cual permite que nuestra vida intelectual sea más rica y más variada"; "cágate lorito", que deia aquell!.
La supèrbia sexual que traspuen les opinions de la senyora Caso és, com a mínim, sorprenent i se sosté solament en aquella expressió tan política i poc comprometedora que s'usa quan no es tenen ni dades ni certesa ni res de res: la immensa majoria. Mai he comprat o he deixat de comprar, i com jo la immensa majoria dels meus amics i coneguts, un llibre pel sexe del seu autor o autora. No m'agrada El Quijote, escrit per don Miguel de Cervantes y Saavedra i en canvi m'encanta Els llibres de Terramar d'Úrsula K. Le Guin, amb el seu nom escrit així mateix per una dona que no te por de no vendre. Mai no podré llegir l'universal llibre cervantí, però he rellegit la magnífica història del mag de Terramar més de deu vegades. I no menciono aquest llibre per casualitat, sinó amb tota la intenció. Le Guin va publicar el primer llibre de Terramar el 1968 (Un mag de Terramar), on es descriu la història d'un jove que, dotat de poders molt especials, salva el seu poble d'un exèrcit invasor gràcies a l'encanteri que l'amaga enmig d'un espessa boira. És així com acaba en una escola de mags. No us sona de res això? No és Harry Potter, personatge de Joanne Rowling, un aprenent de mag que acaba en una magnífica universitat de la màgia? En efecte, hi ha una sospitosa coincidència; solament que la senyora Rowling no va publicar el seu primer llibre fins el 1997, trenta anys més tard. Mai he llegit un llibre de Harry Potter, no perquè la seva autora sigui una femella, sinó perquè crec sincerament que li va manllevar la idea a una companya. Per cert, mentre que la K de Rowling procedeix, estranyament, del nom de la seva àvia, Kathleen, el de Le Guin és autèntic i procedeix de Kroeber. Mentre que la K de la Le Guin li ha permès sobreviure, la K de Rowling (sic Wiquipèdia) "El febrer del 2004, la revista Forbes va indicar que la fortuna de Rowling pujava a 576 milions de lliures esterlines, convertint-se en l'escriptora més rica i la dona més rica del Regne Unit, fins i tot, que la Reina Elisabet II". "Menos lobos, Caperucita", menys sexisme i més màrqueting senyora Caso.
En definitiva, l'escrit de la senyora Caso és un de tants articles femellistes que abunden cada vegada més, amb tota impunitat, per publicacions, ràdios i TV's diverses: deixar els homes com draps bruts, simples, ximples, estúpids, incultes, primaris, bruts, etc., etc., resulta gratis. Les femellistes i feministes aplaudeixen i els homes, per correcció política, callen. No solament això, sinó que hi ha mascles (com ens anomena la Lali Vintró) públics que s'autoflagelen cruelment acceptant submisament que són menys intel·ligents que les seves companyes (?). Per tant, la senyora Caso no deixa de ser, en aquest aspecte una opinadora mediocre que s'apunta al carro d'aquells que pensen que lo femení es bo per sé i lo masculí és dolent perquè sí.
Amb tot això arribo a la mateixa conclusió que Quim Monzó que, curiosament en el mateix número de la revista, diu (sic traduït): "N'estic fins al gorro de totes les històries sobre homes i dones, que si els homes són de Mart i les dones de Venus, que si els homes s'orienten perfectament i les dones no saben llegir un mapa... M'estic fent gran i aquests clixés ja em semblen insofribles". Totalment d'acord; ningú podria descriure millor que Monzó el què en penso del tema i que el rebla quan diu: "...el feminisme mal entès ha portat al femellisme, que és simètric al masclisme, i que pot fer que molts homes que mai han estat masclistes treguin el masclisme del calaix de l'avi". Doncs això, senyora Caso.

dimecres, 21 de desembre del 2011

Nadal 2011

Turistes ocasionals

A l’edició de la Vanguardia del 20 de desembre, a la secció Viure, es publicava aquesta fotografia per a il·lustrar la notícia sobre la taxa que la Generalitat vol cobrar als turistes. No sé si és molt representativa dels visitants de Barcelona, però la trobo certament reveladora.
És un grup de gent jove, probablement estudiants, que estan de viatge de final de curs. La majoria són noies, altes i rosses, de la qual cosa dedueixo que són estrangeres; potser holandeses, potser daneses... Solament hi ha tres nois que jo pugui distingir. Una professora –amb cuixes de marquesa i la recorrent ampolla d’aigua– malda per explicar-los alguna cosa sobre algun monument (no recordo el nom d’aquesta placeta que està prop del carrer del Bisbe, pels volts de l’arquebisbat en ple barri gòtic). Què em sorprèn de la imatge: ningú sembla fer el més mínim cas a la guia. Cares avorrides, de son, mirades disperses, ulleres fosques, cadascú a la seva bola; en definitiva, sembla que no hi ha massa interès per la poca o molta cultura que els envolta. Per la diferència de nombre entre sexes, diria que les noies han fet un esforç, molt propi d’elles, per mantenir la imatge d’aplicades, mentre que ells, més pragmàtics, s’han quedat a dormir a l’hotel, directament, sense hipocresia ni vergonya. Ras i curt: se’ls veu a la cara la nit de xerinola despendolada. Que bo que és ser jove! No us deixeu perdre els anys d’estudiant: seran el millor record de la vida.


divendres, 16 de desembre del 2011

Política petita

Calaceit és un poble de poc més de mil habitants situat a la comarca del Matarranya, a Terol, on es parla el català de la franja. Calaceit, a part d’un casc urbà envejable molt ben conservat, té per alcalde en funcions al senyor Paulí Fontoba en substitució del titular, José M. Salsench, que es troba en una situació personal complicada. Això no tindria res d’estrany si no fos perquè l’amic Paulí és regidor per ERC-Entesa per Calaceit i es podria convertir en el que segurament seria el primer alcalde d’aquest partit fora de Catalunya. Sorprèn, però, que Fontoba governi en coalició amb el PP. Cal explicar que PP i PSOE van empatar a quatre en les darreres eleccions i que l’amistat entre Salsench i Fontoba va propiciar aquest casament antinatura. No deixa de ser xocant que en una terra on tot el què fa olor de català és considerat diabòlic, siguin un independentista catalanista i un peperu qui s’avinguin a governar junts.

Encara però considero mes sorprenent la declaració de Rosa Doménech (PSOE) que que declara (sic): “El PSOE no tiene pensado entrar a negociar ningún tipo de pacto con ningún grupo municipal. La senyora Rosa no ha ni pensat en cap mena de pacte amb ningú? Impressionant. Trobaria lògic que digués que no vol pactar amb ningú, però que no ho hagi ni pensat? Si jo fos calaceità no confiaria massa en la senyora, tota vegada que la situació al consistori és d’empat. En els temps que corren, francament senyora Doménech, cal pensar; pensar en no deixar el poble ingovernable. Corren temps revoltats i sembla que la política petita també pateix d’esclerosi.



Enllaç a la notícia: La Comarca

dimarts, 13 de desembre del 2011

del temps i els meus dies IV

Em rebenta l’orella
La queixa mesella
Del poble abatut.
Aixeca’t i lluita!
Que la terra és teva
I la pluja la mulla
Per fer-la florir.

Les males herbes

És habitual i encertat comparar certs espècimens humans i el seu comportament amb els procés biològic del què anomenem males herbes. No tant perquè siguin dolentes en elles mateixes, sinó més aviat perquè entorpeixen el creixement de les que considerem bones. I ens queixem, ens queixem molt dels casos de corrupció, dels estafadors, dels malversadors, dels lladres, dels penques i dels trepes, però fem ben poc per evitar-ne la proliferació.

El meu sogre ja té 85 anys, però malgrat l’edat i algun bony –d’aquells que atropellen però no maten–, encara fanga cada any un bon tros d’hort que tenim a casa. Una feina feixuga, necessària per a deixar la terra a punt per una nova sembrada. Després la fema, amb fem que ell mateix elabora a partir dels nostres propis residus orgànics, perquè recuperi els nutrients necessaris. Quan s’acaba l’hivern comença a plantar, una feina que no s’acaba fins ben entrada la primavera. Centrem-nos en un vegetal: la tomaquera. Pel febrer, es sembra el planter en jardineres que es puguin guardar del fred. Cal regar-les i mantenir-les convenientment assolellades. Pel maig, quan les glaçades ja són ben lluny i els plançons han adquirit una mida que els permeti sobreviure al transplantament, es planten finalment a la terra. Quan comencen a créixer, cal asprar-les i lligar-les perquè les plantes es puguin emparrar i créixer cap amunt, facilitant la permanència del fruit. Mentre l’Antoniu ha fet tot aquest esforç, algú més belluga pels solcs: la mala herba, que creix i es multiplica com el gram i que acabaria ofegant la salut de les tomaqueres. És per això que al bon hortolà no es cansarà mai d’arrencar-la i tirar-la a la pila del compost, on es podrirà i servirà d’adob per la propera temporada. Un dia rere l’altre, cal mantenir els cavallons lliures d’intrusos indesitjables. Tossut i marrà com és, l’hortolà neteja l’hort una vegada i una altra, i és per això que cada any, entre la Marededéu del Carme i Sant Jaume comencem a menjar-nos uns tomàquets de co..ons!
Si la nostra persistència fos la de l’Antoniu, no solament els sapastres no tindrien vida, sinó que a més ens servirien d’aliment podrint-se lentament i inexorable en innombrables femers. Em temo però que d’homes de la fusta del meu sogre en queden pocs. I així ens va la fira.

 

 P.D. Us ofereixo aquesta quarteta de Jacint Verdaguer en honor i glòria dels bons hortolans.

Poeta i fangador só
I en tot faig feina tan neta,
Que fango com un poeta
I escric com un fangador.

dijous, 1 de desembre del 2011

De somriure a riure

La Irene Solà Iniesta és una noia de 18 anys de la Garriga, que va escriure un llibre de la seva vida jove. La Irene pateix una greu malaltia, fibrosi quística, i ha lluitat durant molt de temps perquè la vida no se li escapi dels dits. De la seva vivència dura i persistent n’ha escrit un relat senzill i colpidor i ara li publiquen. És un premi no solament a la seva traça amb les paraules, sinó a la seva formidable perseverança. Un tast del seu pensament...

“Em dic Irene i tinc 18 anys. Els metges diuen que sóc un miracle, perquè he tornat a néixer com a mínim un parell de cops. Em van trasplantar els dos pulmons, però el meu no va ser un procés habitual. Estava en llista d'espera, però la meva salut encara era força bona. De cop i volta va empitjorar força i em van haver d'ingressar. Vaig tenir tot tipus de complicacions i cada cop m'ofegava més (pneumotòraxs, hemoptisis, emfisemes...). Tenia molta febre i estava connectada per tot arreu. El meu estat començava a ser tan crític que havia d'estar tot el dia amb oxigen, tractaments endovenosos, sonda per menjar, etc.. I no em podia estirar ni per dormir. Dormia damunt la tauleta que tenen els hospitals per menjar. Cada vegada desitjava més que entressin per la porta i ens diguessin que hi havia un possible donant, però malauradament jo no vaig poder sentir mai que arribés una trucada o em vinguessin a buscar. Com és la vida, teníem por de veure com reaccionaríem i realment va ser tot molt diferent de com ens havíem imaginat. Després de 5 mesos d'ingrés, em van baixar a la UCI, i resumint, em van connectar a l’ECMO en principi per una setmana com a molt, però m'hi vaig estar 32 dies, ja que no sortia cap donant tot i estar amb urgència 0 a nivell estatal. A l’ECMO vaig tenir molts problemes, entre ells, una aturada cardiorespiratòria de 15 minuts. Els metges de la Vall d'Hebron van aconseguir reanimar-me, però el pronòstic era fatal. Quan semblava que res no em podria salvar, els pares van sentir la trucada tan desitjada. Hi havia molts d’altres problemes que no explicaré per no estendre'm més, que es van anar resolent i em van portar a quiròfan. M'expliquen que la sala d'espera era una festa per a tota la gent. El que semblava, en un passat, que aquest dia costaria molt de passar, els pares em diuen que va ser genial. Hi havia una possibilitat que fins aleshores no havia pogut tenir. Podia anar tot malament, però va anar tot bé. La conseqüència d'una espera tan llarga m'ha deixat unes seqüeles molt importants que hem anat curant. La més important va ser una necrosi de maluc. L'any següent em van haver d'operar de necrosi de cap de fèmur mitjançant un empelt de peroné al maluc i de cèl·lules mare de la pelvis. He après de nou a moure les mans, les cames, a caminar.. Ara estic bé, encara que tinc cosetes i vull que hi hagi molta investigació i que es puguin recaptar molts diners. M'hauria agradat participar en La Marató de TV3 d’aquest any, però em diuen que ja està tot molt ple. Espero que el meu testimoni serveixi per no perdre mai les esperances, fins i tot quan ja no en queden”.

Avui la Irene estudia amb normalitat, tota la que la malaltia li permet, i té parella, en Jaume, un noi fantàstic, nebot meu per escreix, que quan es refreda no la pot veure o ho ha de fer amb mascareta; que quan queden, mai saben si ella podrà finalment acudir. La Irene sap que sense el “som-hi” dels qui l’envolten tot hauria estat més complicat, potser impossible.

L’any 1980 el meu germà en Toni moria als 20 anys d’una leucèmia, una malaltia que avui té un pronòstic molt esperançador. L’exemple de la Irene m’ha fet recordar aquell temps de dolor en què veies com la joventut i la vida s’anaven escolant d’un cos exànime. Avui la Irene gaudeix dels avenços de la medicina, uns avenços que han de continuar perquè persones com ella s’ho mereixen.

Si entre tots l’ajudem a difondre la seva experiència deixarem al cor de molts malalts el regal de la seva lluita i de la seva victòria. Per això el dia 20 de desembre serem a la presentació del seu llibre: De somriure a riure. Serà el proper dia 20 de desembre a les 19 h a la Llibreria Claret.

De l’orgia consumista ara se’n diu “Shopping Night”

Ho veig a TV3, ho havia sentit abans a “La tribu”, el programa xupiguai de la Cisquella: centenars, potser milers, de persones, sobretot dones, inunden el Passeig de Gràcia del cap i casal en una orgia compradora que esparvera. Em costa d’entendre com és que la gent es rendeix sense resistència a l’empenta venedora de les grans marques mundials que inunden aquesta artèria ciutadana. Ho fem pel país? No: si observeu la llista que surt a la Vanguardia veureu com gairebé totes són botigues que podem trobar aquí o a Singapur: una absoluta uniformitat mundial.

He fet especial referència a les dones perquè sembla que són elles qui es llencen a la compra compulsiva en nombre i vehemència molt superior als homes. Tinc amigues, conegudes, que són dones intel·ligents i sensates que surten a comprar “a veure què troben”, no pas per una necessitat real. Sempre m’ha sorprès aquest tret tan femení. De fet, la xic Joana Ortega em sorprenia amb un article on criticava, encertadament, el retorn de les noies joves als rols femenins que, semblava, s’havien deixat enrere. El text estava ben construït i argumentat, i comparteixo amb ella la sensació d’abatiment davant del fenomen. Tot bé, fins que al final no pot evitar de dir: “Fins que un dia, les més afortunades agafin la bossa de mà i surtin al carrer a menjar-se el món sense haver paït les seves pròpies frustracions”. Això és, a totes!, però no ens deixem la bossa... de Buitton, Tous... per descomptat. Així no anem enlloc.


P.D.
Us aconsello que llegiu aquesta crònica:
http://laalfombrainfrarroja.wordpress.com/2010/12/13/mi-shopping-night-en-barcelona-tsnbcn/.
Impressionant.