dilluns, 21 de març del 2011

Malalts?

A la Vanguardia del dia 19 de març, a la Contra, hi ha una entrevista al Dr. Javier Peteiro. En ella, aquest home que fins ara no coneixia de res, fa una anàlisi de la professió mèdica i de la seva ètica en relació als pacients.
Caminamos hacia una medicina por protocolos y hacia una sociedad de enfermos, porque lo que antes era normal –ahora siguiendo el esquema de salud que auspició la OMS–, ha pasado a ser enfermedad. Según ese esquema, nadie está sano: un adolescente por ser adolescente, una persona mayor, por ser mayor; algo absurdo. Es decir, lo estamos medicalizando todo. Si no estamos enfermos, estamos en riesgo de estarlo, con lo cual hay que tratar ese riesgo, sea el colesterol, el azúcar, la tensión, el sol, o lo que sea.
Parla, entre moltes altres coses, del famosos protocols. Ja fa temps que predico, com si ho fes al desert, que els protocols són la justificació de les pífies dels mediocres. No importa si em trobo bé o no: si el protocol diu que tinc el colesterol alt, estic malalt, tan si m’agrada com si no. El mediocre es queda tranquil i jo amb la pastilleta (pagant). El protocol li estalvia pensar, activitat sempre incòmoda que malgasta temps, energia i amb resultats incerts. No solament això, sinó que automàticament passo a ser un candidat a malalties greus i un possible “cost social”. A partir d’aquí, se’m responsabilitza de mantenir-me “sà” i em creen una mala consciència perversa i falsa.
La medicina, segons Peteiro, està dirigida per “las grandes empresas diagnósticas de imagen”, per les farmacèutiques “...hay que medir el colesterol, y si está por debajo de una cifra –que cada vez ponen más baja–, hay que tomar un medicamento de por vida”; i també pel resultadisme de la investigació: “qué es hoy en día un científico?... Un profesional de la ciencia, lo que significa vivir de eso, es decir, publicar o patentar, ser un productor, no un buscador. No se premia la originalidad, los proyectos son memorias finales, pero sin los resultados”. És allò que agrada tan a periodistes diversos: anunciar tal o qual descobriment per dir, tot seguit, que serà aplicable d’aquí vint anys, una falta de respecte inadmissible per aquell que ja sap que no els viurà per curar-se.
Finalment: “Esencialmente, he visto el desprecio a la persona, al ser humano”. Definitiu i amb tota coherència amb el discurs precedent, resum d’un pensament coherent i ple de sentit comú. Ni el protocol, ni la diagnosi indiscriminada, ni la prevenció imposada, ni el resultadisme científic, mostren cap mena de pudor en oblidar, fins a humiliar, la persona i els seus sentiments, la seva circumstància.
Si un dia m’hagués d’atendre el Dr. Peteiro –en aquesta vida no se sap mai– estic segur que no seria tractat com el resultat d’un esquema elaborat per interessos mercantils a base de “si”-“no”, que darrera d’una diagnosi i un tractament hi hauria una persona que pensa.

dimecres, 16 de març del 2011

Mininuc

Ja està, ja tenim la radioactivitat aquí. Ara tot són presses a presentar diagrames que, de tan vistos ja no ens fan ni fred ni calor: així, per obra i gràcia de la infografia, ens sabem de memòria com funciona una central nuclear. Tant que gairebé ja em veig amb cor de muntar-ne una al meu jardí i autoabastir-me d’una vegada. El cert és que hi he estat pensant i que el que en principi sembla una broma –un d’aquells estirabots que em passen pel cap massa sovint– no ho és tant. Si cadascú es munta, imaginem, un reactoret a casa seva, amb tots els permisos, inspeccions, impostos i demés, potser fóra possible engegar a fer punyetes les maleïdes elèctriques. Aquests oligopolis, que pacten tarifes sota la catifa del govern, se n’anirien al carall en quatre dies proporcionant-nos una satisfacció addicional de nivell còsmico-orgàsmic.
Cadascú s’hauria de fer càrrec del manteniment del reactoret, mantenir-lo en condicions i adoptar les mesures que l’Administració, sempre tant amatent a la nostra seguretat i benestar, aniria dictant. Tots els llocs de treball que es perdrien pel tancament massiu d’endeses i cia., serien substituïts, amb escreix, pels creats per empreses d’instal·lació i manteniment de reactorets. A més, en cas de desastre, el risc estaria diversificat i mai seria tant bèstia com el que ara correm. Ja m’imagino parlant amb el veí del nou tipus d’urani que tal o qual companyia ha tret al mercat i que dura uns quants milers d’anys més, o del sistema de reaprofitament del vapor d’aigua generat que algú s’ha empescat; de si l’ajut per a la renovació del sistema de refrigeració del nucli és suficient, etc. Apassionant.
Imagineu-vos si ho veig clar que fins i tot m’he empescat el nom del sistema: Mininuc (de mini i nuclear; original, fàcil de pronunciar i de retenir). Ja corro a enregistrar-lo. Avui mateix em poso a dibuixar un logo adient.

P.D. Si no desengreixem una mica el tema de l’espetec nuclear japonès, estem perduts.

dilluns, 7 de març del 2011

Gadafi versus Teresa de Calcuta

En la seva columna del 03/03/11 a La Vanguardia la Sra. Pilar Rahola qualifica el dictador Gadafi així (sic): “Esta especie de santa Teresa de Calcuta con jaima...”. Llegeixo sempre amb interès les opinions de la Sra. Rahola. A voltes hi estic d’acord i a voltes no, però crec que si més no és valenta i incita a la reflexió. Així, comparteixo plenament la defensa que fa del poble israelià. Però en llegir la frase a la qual faig referència, no puc evitar de pensar que és una falta de respecte cap a la Mare Teresa de Calcuta. Em sembla que comparar-la, ni que sigui metafòricament, amb el sapastre del Gadafi no fa cap bé a ningú i posa una dona formidable a l’alçada d’un dictador megalòman, sanguinari i indigne. Com que crec que les paraules tenen un valor important, demanaria als qui tenen l’ofici d’escriure de tenir cura del llenguatge: no s’hi val a banalitzar ni el bé ni el mal en benefici d’una frase pretesament brillant.

enllaç: Ja, ja, ja, ja, ja, ja... , de Pilar Rahola

diumenge, 6 de març del 2011

Raimon Obiols, el futur del PSC

El passat dia 28 de febrer vaig escoltar l'entrevista que el Xavier Graset feia a Raimon Obiols en el seu programa L'Oracle, a Catalunya Radio.
El vell dirigent socialista malda ara per renovar un PSC que, dit sense ironia, ha perdut el timó. El timó, la brúixola, la vela i l'oremus en el mar revoltat del Baix Llobregat. L'autor de la frase "progressista i d'esquerres" continua a la trinxera política des d'on dispara, cap cot, a tort i a dret.
Llegint el seu manifest diu coses molt assenyades, com ara aquesta: “concentrar les decisions en grups reduïts que decideixen l’orientació política, les prioritats, la confecció de les candidatures, és un arcaisme en clara obsolescència: tendeix a buidar les organitzacions, a afeblir la seva intel·ligència col·lectiva”. La intel·ligència col·lectiva és un concepte que defenso i comparteixo per la seva importància en qualsevol organització que tingui voluntat de pervivència, de transcendència.
En l'entrevista que esmento al començament però (la podeu escoltar a l'enllaç: l’oracle), podreu sentir el dirigent socialista queixar-se amargament de mitjans i contrincants, amb molt poca autocrítica i fins i tot amb una certa bel·ligerància. Mentre que en el seu document, més adreçat a una audiència interna, toca moltes de les febleses socialistes, quan és hora de verbalitzar-ho públicament oblida la seva objectivitat incisiva, que el fa creïble, per un discurs victimista i banal.
En definitiva, i salvant les distàncies del personatge, em va recordar Mourinho, instal·lat en la queixa i l’agressió al contrincant per distreure l’audiència dels seus fracassos.