divendres, 19 de desembre del 2014

Aparcar quan estàs malalt

Amb la crisi, els polítics ens han retallat per tot arreu. També en la sanitat. Han usat un discurs que, al meu entendre, està farcit de fal·làcies i mitges veritats destinades a culpabilitzar pacient i família per la gosadia d’estar malalt. El principal argument és que la malaltia val diners i que no pot ser tot gratis. Gratis? I què més! És que no paguem religiosament cada mes la seguretat social? Però anem al gra. Per si això fos poc, quan un familiar ingressa a l’hospital es genera un trasbals familiar considerable i ens carreguem amb despeses extraordinàries que ningú sembla tenir en compte. Si un hom viu allunyat dels grans centres mèdics, aleshores aquestes despeses es multipliquen: viatges, dietes, hores de feina perdudes. D’entre totes, n’hi ha una que em cou especialment: els preus de l’aparcament als hospitals. Tota vegada que aquestes institucions solen estar en llocs on deixar el cotxe és difícil, on hi has de passar moltes hores sinó dies, el seu cost és extraordinàriament desmesurat i abusiu i els pàrquings que hi ha a prop fan els diners a cabassos a càrrec de les costelles, i les butxaques, de pacients i familiars. A vegades penso si tenen vergonya...
Em pregunto si l’Administració hi pot fer res, perquè fer negoci amb les desgràcies dels demés no sembla massa ètic ni just. Si més no, que deixi’ns de dir-nos que la sanitat no ens costa un ral. Ja fa anys que penso que regalar, el què es diu regalar, ningú no regala res.

dimarts, 16 de desembre del 2014

Crònica d’un judici inacabat

Paròdia del "Judici de Paris" de Rubens
Arribo d’hora: falten encara deu minuts per les deu. Com que no sé com funcionen aquestes coses m’estimo més prendre vistes. El guardià, mig endormiscat, es desvetlla i, mentre em mira amb cara de no veure’m, no em diu res de res. Jo que em presento, li ensenyo el document pertinent i ell que em diu s’haurà d’esperar; encara no ha vingut ningú. Ja ho veig això, però de tota manera em remiro l’espai i no, no hi ha ningú. Amb desgana, em fa “passar per l’aro”, que no pita, i m’assec. Espero. El guardià, per distreure’s una mica, juga amb els comandaments de l’aro: aquí pita, aquí no.
Comença a arribar algú. No el conec. Fa, si fa o no fa, el mateix que jo: presentar-se al guardià, que el fa “passar per l’aro”. Ara, l’home ja està més despert i no li costa tant d’aixecar-se. Entra un home amb vestit i corbata i una gran bossa, d’aquestes per posar-hi roba que no vols que s’arrugui. Em sorprèn. Arriben dues cares que conec, vagament, i que poc a poc es van fent presents en la meva memòria gandula. Em truquen, contesto, i tothom em mira, de tal manera que estrafaig la veu per a no molestar. Tots ens anem mirant; no diem res. Ja són les 10 i 10 minuts i el més calent a l’aigüera. Una altra trucada. Ara com que ja hi ha qui xerra, passo més desapercebut. Una noia, amb leotardos de ratlles horitzontals amb una faldilleta que amb prou feines li arriba al cul, travessa d’una porta a l’altra. Ningú no n’hi fa cas. Algú surt al carrer per telefonar, torna a entrar i el guardià ni se’n preocupa. Encara ens mirem, furtivament, tot pensant cony, aquí ningú no em diu res i va passant l’estona.
Però quan ja sembla que el temps s’ha aturat i ja no passarà mai més res, entren d’una revolada dues dones i un home. Ell va mal vestit, amb una camisa de quadres folklòrics i uns pantalons que li van llargs. A la noia baixeta gairebé no la guipo de tan de pressa que passa. I a l’alta sí que la veig bé, enfilada dalt dels talons imponents de les seves sabates negres; mitges negres, abric negre. Ara, ara començarà això. Però no, passa mitja hora i res, tot continua aturat com al dia de la marmota i moc el cul al seient.
Quan ja començo a preparar la bombolla per a aïllar-me definitivament, els tres personatges surten de nou carregats amb les seves maletes, maletins, bosses i demés i la noia dels talons ens diu que ara els diran i que bon dia. Recony! Aleshores, la noia dels leotardos de ratlles horitzontals apareix, ens demana el carnet d’identitat i que ara els donaré la citació, perquè el judici s’ha suspès per incompareixença de l’acusat i que el 28 d’abril al cel (al judici) ens puguem veure. La jutgessa (la noia dels talons altíssims) li ha dit a ella que ens digui que li sap greu i que el fiscal (el tipus desarreglat) s’ha enfadat una mica perquè no hi ha calefacció a la sala de judicis, cosa que ha fet que la secretària (la noia baixeta que gairebé no he vist) l’hagi renyada a ella. Ens lliuren un document, ens tornen el carnet i donen el judici vist per a sentència. S’ha acabat, fins la propera si Déu vol.


Nivellàs

Xavi Rosiñol es va superar ahir al programa “la Tribu” a Catalunya ràdio. Primer ens va oferir una entrevista amb un pàjaro, un delinqüent, un friki anomenat Dani “el rojo”. Una mena de penedit amb molta pelica a qui reien totes les gracietes. A mi no me’n va fer gaire de gràcia. Però el nivellàs va petar tos els mesuròmetres quan el locutor va presentar a bombo i plateret un estudi que afirma que els homes són més idiotes que les dones. Resulta que els homes som idiotes perquè “tenim tendència a assumir comportaments de risc innecessaris amb l’objectiu de fer el fanfarró”. Es veu que aquest gloriós estudi està basat en uns premis que no sé qui dona als que moren d’una manera més estúpida. S’han “estudiat” 318 casos, dels quals 282 estan protagonitzats per homes i això és suficient per afirmar que l’estupidesa masculina és més estúpida que la femenina. Com a exemple posen el d’un tipus que, volent fotografiar un paracaigudista, es va llençar ell també amb paracaigudes, però, entretingut en obtenir la millor imatge, va oblidar obrir el paracaigudes.
M’abstindré de fer qualsevol del miler de comentaris irònics i qualificaré l’estudi d’imbècil i els qui l’han dut a la ràdio de babaus. Si s’hagués fet en un ambient còmic, tot hauria quedat en brometa, tonta, però brometa. En haver insistit en la seriositat de la cosa, la notícia esdevé ridícula, innecessària i demostra una falta de rigor informatiu preocupant. Per sort, el psicòleg Andrés Cuartero va posar en dubte la cientificitat de tan assenyat estudi.
A voltes un es pregunta fins on pot arribar l’estupidesa humana: doncs fins a gosar dir que els homes són més estúpids que les dones perquè moren més estúpidament. Ho trobo d’un nivell que em fa tremolar les cames.

dimarts, 9 de desembre del 2014

Concedir el perdó... o no


Ara llegeixo a VilaWeb que Ciutadans-9 barris ha publicat es twit següent: “¿Sabias que las Becas comedor estan condicionadas por saber o no catalán?” Poc després, minuts, la mateixa formació política emet un altre twit dient que  “la informació anterior era una denúncia no contrastada i que havia estat una precipitació haver-la publicat”. Però l’ofensa ja ha estat llançada, un fet consumat que un dia i un altre pateix Catalunya i els catalans amb acusacions que van des de nazisme fins a estultícies com aquesta de Ciutadans (ho fan sovint, aquests).
Des que el rei abdicat va dir allò de “lo siento, me he equivocado, no volverá a suceder”, la moda de dir-la ben grossa per demanar perdó gairebé immediatament s’ha tornat trending-topic, per tot arreu i per a qualsevol situació. Fa poc Rajoy es picava el pit per la corrupció, el dimissionari Gallardon, demanava disculpes per si, durant el seu mandat, havia ofès algú. L'arquebisbe de Granada, pels cassos flagrants de perversions sexuals capellanesques. I així anar fent. Ja vaig escriure sobre el nul respecte que em mereix el perdó demanat per aquest darrer: poques vegades veus la falsedat tan clara a la cara d’algú com en el gest de l’arquebisbe Francisco Javier Martínez.
Doncs no n’hi ha prou amb demanar perdó. El mateix Rajoy, al Senat, semblava que havent pronunciat la frase ja estava tot resolt, i no. El perdó no es pot concedir si no hi ha propòsit ferm d’esmenar el dany causat; que sàpiguen Gallardon, Martínez o Rajoy que el perdó és una prerrogativa personal, que atorguem les persones als qui ens han ofès o causat mal, i que només es concedeix si hom percep en l’ofensor una contrició evident. És a dir, el perdó, senyors, no es demana: es guanya.

dimecres, 3 de desembre del 2014

Pablo Iglesias i qui paga el beure

amb permís del Forges
He llegit, a la premsa, aquests dies els punts més espectaculars del programa del summe sacerdot de Podemos Pablo Iglesias. En les seves misses, aquest prelat amb cueta, prohibeix els seus acòlits de parlar, aplaudir i xisclar: es veu que necessita calma, l’home.
Dites aquestes quatre cosetes, em crida l’atenció que proposi una “quita” sobre el deute espanyol. Està bé. Una “quita” és aquella proposta que fa el deutor al creditor que ve a dir: com que no t’ho puc tornar tot, et proposo de pagar-te’n una part i tots contents. Bé, està bé si qui perd s’hi conforma i és capaç d’absorbir la pèrdua. De quin deute parla Iglesias? Doncs del deute públic, esclar. Cal que sàpiga però qui són els creditors de l’Estat: els posseïdors de lletres i bons del tresor i, evidentment, els bancs. D’entre els primers, cal tenir en compte que n’hi ha molts que són ciutadans que han cercat la seguretat de l’Estat pels seus estalvis de la vida. Els segons, que ja han estat rescatats amb els nostres diners, s’han dedicat, si vols si no vols, a comprar deute públic: per això no tenen diners de prestar a les empreses i les famílies. Observeu que de fa unes setmanes a la TV es veuen altra vegada anuncis que ens animen a contractar plans de pensions. És l’estratègia de la banca per a captar passius a llarg termini, que després ens prestaran a en actius a interessos ben engreixats.
Per tant, senyor Iglesias, què passarà si du endavant la seva “quita”? Doncs que tornarem a masegar els estalviadors petits i entramparem als bancs, amb la qual cosa rebran els mateixos i haurem de tornar a rescatar els segons. Bonica solució.
Trobo a faltar (no he llegit tot el programa) la vella teoria de l’apropiació del benefici. Les empreses no poden sobreviure sense benefici: és l’aliment de la reinversió i per tant de la pervivència de la organització; també és la retribució al risc del capital invertit, sense la qual no hi hauria voluntat; i, finalment, també ha de ser la retribució a l’esforç del treball. Tot està en aplicar la proporció justa a aquest repartiment i quin destí s’hi dona, una proporció que hauria de ser flexible a les necessitats d’uns i altres. La retribució al treball, és l’impost sobre el benefici que va a les arques públiques i que proveeix un repartiment equitatiu de la riquesa generada entre tots en forma de serveis i prestacions socials.
Qualsevol capitalista sap que la “quita” és una quimera i per això escolta impassible la xerrameca. Ara bé, si es parlés d’augmentar l’impost sobre el benefici, veuríem com els moviments són uns altres. En definitiva, molta gesticulació que alimenta l’aire populista d’Iglesias i res més. Res de tocar prebendes, no fos cas que ens piquessin el crostó. 

dimecres, 26 de novembre del 2014

La sinceritat de l’arquebisbe

Abans d’ahir vaig veure per la TV el gest de l’arquebisbe de Granada, Francisco Javier Martínez, postrant-se al terra de la catedral per demanar perdó pels abusos sexuals perpetrats per sacerdots de la seva diòcesi. Un gest que, dintre del ritual catòlic, és el màxim exponent de la submissió i el penediment. Amorrat, però, de cara a terra la postura no permet gaire llenguatge corporal, ni oral, i és quan un hom es posa dret de nou i obre la boca, quan s’expressa, que la impostura no es pot dissimular.
M’he empassat sencera l’homilia que va engegar el passat dia 23. No he observat cap gest corporal que em permetés veure emoció en el seu discurs, cap moviment mínim que em portés pensar: realment, aquest home està preocupat, té assumit el delicte i té la intenció de posar-hi el que faci falta per reparar el dany. Ben al contrari, ni un signe d’allò que es diu propòsit d’esmena.
Durant l’homilia (14 minuts i 34 segons), Martínez parla primer de Crist Rei –un títol que li han atorgat els jerarques eclesiàstics i que, n’estic segur, l’home de Natzaret hauria rebutjat– i després de perdó, molt de perdó i de “mal ús” de la funció sacerdotal, no pas de crim, ni tan sols de pecat. I després de fer-nos a tots responsables de mal del món ens etziba allò de “no jutgeu i no sereu jutjats”, perquè només Déu coneix la darrera motivació dels cors humans. En aquest context, conegudes les denúncies i detencions, això sona a moltes coses, totes menys a sinceritat. Això, benvolgut Martínez, sona a fals.


diumenge, 23 de novembre del 2014

El tiet Antònio

Devia ser a principis dels anys vuitanta, un estiu de calor i mosques, que estàvem passant un dia a la fresca, prop del riu –ja no recordo quin– per terres del Baix Aragó. Buscant la mica de solitud que a vegades em fa falta em vaig allunyar de la colla tot seguint la riba, quan vaig veure al bell mig del corrent el tronc d’un arbre mort que es dreçava enmig de l’aigua. Maquinalment, sense pensar, vaig agafar un còdol i vaig mirar d’encertar la fusta mig corcada. Res. En vaig recollir un altre, vaig llençar amb força i res. Així vuit o deu pedres més. Ni una va encertar l’objectiu.
Va ser aleshores que una veu greu em va xerrar al darrera: així no l’encertaràs mai, va dir. Era l’Antònio, amb el seu mostatxo negre i poblat, calça curta i samarreta imperi; rabassut, no massa alt, de complexió forta. Es va posar al meu costat i em va dir: tu saps com llencen les pedres els pastors? No... Ara ho veuràs. Va escollir mitja dotzena de pedres que li cabessin totes a la mà dreta, es va acostar a la vora de l’aigua i va començar a llençar una pedra rere l’altra, sense parar, amb una freqüència extraordinària. A la tercera va encertar el pal i de les tres restants, dues van arribar també a l’objectiu.
Em va dir: es tracta de llençar ràpid per espantar la presa, i anar corregint el tir a mesura que vas llençant; és fàcil. Ho vaig provar i sí: de sis en vaig encertar una, que per ser la primera vegada ja em va estar bé.
Ell, l’Antònio, havia fet de pastor a las Parras, el seu poble natal. Allà, en una terra pobra i desagraïda encarrilava ovelles esgarriades a cop de roc i aquell dia, molts anys més tard, va tornar a ser aquell vailet: li vaig veure a la lluïssor dels ulls, al mig somriure sota el bigoti. Només uns moments, però ah, quins moments!
Ahir, 22 d’octubre, l’Antònio –tiet per la banda de la Carme– va morir després d’una vida dedicada a la feina. I jo he recordat aquell moment en què ell es va sentir per un moment rabadà, nen, jove, fort i alegre, i jo vaig aprendre per sempre com llencen les pedres els pastors.

dimarts, 18 de novembre del 2014

De quan el client es converteix en l’enemic

L’any 2006 vaig haver de sotmetre’m a una intervenció quirúrgica al peu que comportava una baixa laboral relativament llarga. No feia un dia que havia tornat a casa des de l’hospital, que vaig rebre una carta de la mútua en un to i unes exigències que van provocar la meva protesta en tota regla davant dels dirigents d’ASEPEYO. De ser un client (que paga una morterada cada mes) vaig esdevenir un veritable sospitós per baixa fingida. Cites obligatòries a deshora, amenaces amb pena d’infern, inclusió en llista negra, maldecaps burocràtics, tot per forçar una alta ràpida que costés el menys possible a l’entitat. Dels drets del malalt, de delicadesa davant la malaltia ni un borrall. Tot plegat en un buró-fax de presentació penosa que s’assemblava més a una diligència policíaca que a una comunicació amistosa. Per a poder percebre el pagament de la prestació em van caldre 11 documents, alguns d’ells amb original i fotocòpia i altres redundants. Una pena que vaig formalitzar en un informe d’onze pàgines que els vaig fer arribar. No m’estaré de dir que vaig organitzar una moguda considerable. Tot i així, l’any 2011 vaig patir una nova baixa i la carta que vaig rebre aleshores no havia millorat gairebé gens.
J.M.S. és un dels tres porta-lliteres que, juntament amb dos conductors del Servei d’Emergència Mèdica de Madrid, van traslladar Teresa Romero de casa seva fins a l’hospital. Llegeixo que ell també ha rebut “una carta” d’ASEPEYO que l’ha fet tremolar i no li ha fet gens de gràcia, una carta per la qual va témer per la feina després de 32 anys de treball. Vergonyós que una persona que, a causa de la mala gestió de la seva empresa, estigués exposat al risc de contagi de l’Ebola, es vegi ara convertida en una nosa. El director de prestacions de la mútua, Jorge Villalba, defensava davant del diari ARA que “la redacció de la carta no havia estat la més afortunada”.
Si en vuit anys una organització potent com ASEPEYO no ha estat capaç de redactar una carta amb un cert tacte pels seus clients, no sé què en podem esperar. En aquell informe que vaig redactar el 2006 els deia: “Una organització és aquella unió d’individus capaços de compartir el seu coneixement individual amb la resta del grup, per tal d’acumular en una memòria històrica i col·lectiva les experiències que els permetran desenvolupar-se cap el desig comú d’una existència millor”. Doncs això.

dilluns, 17 de novembre del 2014

La rebequeria de de Carreras

El professor Joan B. Culla, brillant i encertat sempre, fa un retrat de certs individus que han convertit el debat català en un fangar. Diu el professor Culla que el fet d’empastifar la opinió política “no es limita a determinats polemistes de barra de bar”, sinó que “també té expressions d’alt nivell acadèmic”. Centra el seu raonament en l’inefable Francesc de Carreras i Serra. Al meu bloc he escrit diverses vegades sobre aquesta testa brillant.
Acceptant que no tot és aprofitable, Culla afirma que “no conec cap llibre favorable a la secessió que insulti els partidaris de la unió titllant-los en bloc de bojos, com ho fan amb el sobiranisme”. Quan hi ha unionistes com de Carreras, però, que escriuen sense engaltar contra l’independentisme, les coses canvien i no s’estalvien “El manicomio catalan” o “El derecho a delirar”. I que ho faci però tot un catedràtic en constitucional com de Carreras és certament descoratjador i em fa pensar que la discussió serena amb España és realment impossible. Que el senyor de Carreras pontifiqui amb el puro a la mà, displicent i perdonavides, afirmant que “Los catalanes no son un problema; los nacionalistas que se han apropiado desde hace años de la Generalitat sí lo son”, menyspreant les grans manifestacions dels darrers tres anys i els 2,3 milions de votants del 9N em sembla una poca-soltada indigna del personatge.




dimarts, 4 de novembre del 2014

Més ens val mirar endavant

Si no del tot, una mica discrepo de la campanya #VotaréPerTu. Jo en diria #També VotaréPerTu. Perquè en primer lloc i per descomptat, jo votaré per mi. Perquè vull un país millor, una pàtria que mereixi ser estimada i, sobretot, que m’estimi. Votaré per mi però pensant intensament i conscient en el meu fill perquè ell és qui haurà de construir aquest país, aquesta pàtria que nosaltres potser, amb sort, només albirarem. És a ell a qui he de donar les armes que faci falta perquè la seva missió sigui un èxit. Per descomptat que l’acompanyaré, i per començar diumenge, dia 9, tos dos anirem junts a fer de voluntaris suplents a l’Institut Cirviànum de Torelló; a fer el què convingui. Però és a ell a qui correspondrà la feina ingent de desprendre’ns de tot el pes que significa un Estat que només ens vol pels quartos. Pels qui van lluitar i avui ja no podran votar, perquè ja no hi són, tot el meu record i admiració, tot el reconeixement que mereixen: no els oblidarem. Però siusplau, sobretot els qui teniu recança o por, mireu endavant, no penseu tant en el món que voldríeu, sinó en el que es mereixen els qui empenyen, els vostres fills, néts, besnéts. Lleguem-los la possibilitat d’un país ben nou.

dimarts, 28 d’octubre del 2014

Mar Canelo Matito

Al “vist al twitter” del diari Ara, Mar Canelo Matito (secretària de polítiques d’igualtat del PSC de Granollers, @marcanelo) es queixa de les declaracions del seu jefe, el lamentable Miquel Iceta. Estaria bé si al final de la seva piulada no digués (sic): “Té raó per les dades, però són poc encertades en el moment o la situació!” O sigui que en un “altre moment o situació” sí que serien encertades? Dona, Mar, que a tu també se’t veu el llautó i dónes a entendre que no tens idea del què significa comparar qualsevol procés polític amb el nazisme que va assolar l’Europa sencera dels anys 40. La ignorància podria excusar-te, però d’una secretària de polítiques d’igualtat s’espera un cert nivell cultural. O és que al PSC ja tant els fot qui regeixi els seus destins? Potser sí, perquè el nivell que està demostrant, els nervis i la incontinència verbal del Miquel Iceta no el fan precisament un exemple. Quin mal que em fa a l’ànima el PSC!

dimarts, 21 d’octubre del 2014

La tieta Montserrat

El passat dissabte, dia 18 d’octubre, va morir a l’Hospital de la Santa Creu de Vic la tieta Montserrat, germana de la mare.
A casa, la Montserrat no era la Montserrat; ni tan sols la tieta Montserrat. A casa la Montserrat era LA tieta.
Menuda, un poc inquieta, quan venia per casa seia en qualsevol racó mentre observava el nostre tràfec, un xic admirada de tan de moviment. Xerraire a voltes, contava les seves històries fetes de quotidianitat pura. I ens observava, des d’allà, des del seu món fet de senzillesa, un món petit i assequible.
I enigmàtic també, en la seva pregonesa més amagada, en el seu secret profund: quin era el darrer pensament de la tieta, allò que guardava amb gelosia quieta?
Ara se n’ha anat. De puntetes gairebé, per la porta de l’eixida, per no molestar, per no aixecar cap bri de pols que pogués alterar l’aire. Se n’ha anat com el vent lleu d’estiu, lleugera, ondulant en la brisa.
La tieta ha mort com va viure: senzillament, sense soroll ni remor. Ens ha deixat vivint la nostra vida sorollosa, apressada, inquieta. Ens ha deixat en aquesta vida nostra que ella es mirava, bocabadada, des del voral sense, entendre massa bé la nostra brega... o potser massa que l’entenia!
La tieta ha marxat xino-xano, amb la delicadesa de l’ànima simple: ja et dic, sense soroll ni remor.

Miquel Iceta, entre Duran i Sànchez-Camacho

Avui he sentit l’entrevista que la Mònica Terribas ha fet a Miquel Iceta a CatRàdio i he tingut l’estranya sensació de què és el polític més allunyat de la ciutadania que actualment té aquest país, que el seu discurs s’acosta molt al de Sánchez-Camacho en la seva escassa negació del país i, curiosament, al de Duran Lleida quan menysté el mandat popular de manera displicent. Sí, displicent, quan qualifica les grans manifestacions populars de simples expressions del populatxo (això ho dic jo, però es desprèn del to del polític). Sembla que per Iceta els catalans siguem una societat que es deixa enredar amb facilitat, que tot han estat enganys (Montilla també?)  i que ell té la única i veritable solució, la solució final. Abocat al possibilisme, creu que és capaç de convèncer, no ja a l’España eterna, sinó al PSOE de negociar el federalisme. Per Déu! Com vol que ens creguem que l’imperi pot ser federalista? És que això no és enredar? Quants decennis necessitarem? Serem els eterns “esperadors”? Perquè ell, Iceta, defensor de l’statu quo, integrant de “la casta”, no té gens de pressa.
Iceta vol resoldre els problemes com sempre: entre les elits polítiques que han governat alternant-se en els darrers trenta anys, en la política de despatxos i passadissos, amb dinars al Majèstic i encaixades de mans suoses; estil Duran, vaja. I ho fa amb la inacció, sotmès al PSOE, amb crítiques constants al procés, menystenint la voluntat popular sobradament expressada, dinamitant qualsevol activitat dinamitzadora, molest amb l’expressió popular que ell no controla, ni lidera ni recolza: li molesta; estil Sánchez-Camacho. Sí, Iceta és la síntesi.

Decebedor Iceta. L’he sentit irritat, possiblement perquè està fora de joc i necessita reivindicar-se constantment, instal·lat en el “jo ja ho deia”, en el “tothom ho sap”. Molt pobre, benvolgut Iceta, que de tant pobre t’estàs tornant miserable. 

dimecres, 1 d’octubre del 2014

Sobre la dignitat del periodisme

Algú ha visitat els darrers mesos els espais de comentaris dels diaris digitals? Són la comuna de la premsa, on tota la zoologia anònima del país hi aboca insults a manta sense haver de donar explicacions a ningú. La provocació i la bel·ligerància que es destil·len en frases curtes plenes de tòpics i paraules gruixudes, d’informacions a mitges i poc contrastades, són proverbials.
Tinc la sensació de què, malgrat que els mitjans diuen que filtren el què els arriba, el control és tan displicent que solament eviten publicar allò que seria delicte flagrant. Tot això pensava ahir quan, per masoquisme pur, vaig fer un cop d’ull als “comentarios” de La Vanguardia. Són un putiferi de bestieses, un niu d’odi i de ressentiment. Aquest diari especialment, i d’altres, hauria de ser més exigent i no permetre que tanta, tanta porqueria se’ls coli fins les entranyes. Potser els caldria afegir o modificar alguna cosa al tan mastofejat llibre d’estil.

Ja sé que és demanar molt, que qui paga mana, però la bona gent que encara hi escriu els seus articles d’opinió i els periodistes que hi elaboren les notícies haurien de fer alguna cosa: una mica de dignitat.

dissabte, 27 de setembre del 2014

La mediocritat incomprensible de Joan Majó

Diu Joan Majó al seu article d’ahir a l’Ara: “Cameron va voler eliminar la tercera via, però l’ha hagut de recuperar i potser ha estat la millor solució”. Dedueixo doncs que aposta encara per aquesta inexistent “tercera via” al cas català i també a l’escocès (Cameron ja es fa enrere). Mentre que ningú no l’ha dotada de contingut (que jo sàpiga ni ell ni el PSC tampoc), s’embranca en una discussió peregrina, dialèctica, merament retòrica de les diferències entre independentismes i sobiranismes i, encara més, ens obsequia amb tres tipus d’independentisme. A vegades la vida ja és prou complicada com perquè surti una ment major (observi’s la ironia) que ens l’emboliqui encara més. Està bé discutir sobre matisos acadèmics en el sentit de les paraules, però els mots són unívocs quan se surt del laboratori i independència vol dir el què diu el diccionari: “Exempció de dependència. Situació d’una col·lectivitat, d’un poble, d’un país, etc., no sotmesos a l’autoritat d’altres”. Clar i net, això ho entén tothom. Per tant, amic Majó, una cosa és la bata blanca i l’altra la granota. Posi-se-la, sisplau.
I ja per acabar diu l’exministre: “Entre el zero i el deu, jo triaré el deu. Però segurament em conformaré amb un set o amb un vuit, si això satisfà més gent, i no crea vencedors i vençuts”. Les enquestes no li donen ni un ral de raó: més del 80% dels ciutadans acceptarien el resultat del referèndum, fos quin fos; per tant, de vencedor i vençuts res de res: és la democràcia Majó. I és que el set o el vuit no existeixen, són la mediocritat, la por, perquè en aquesta lluita per la nostra independència, sinó traiem matrícula, aleshores sí que serem vençuts. I no cal que jo, humil ciutadà, li recordi a la ment major què fa España amb els vençuts.

dimarts, 23 de setembre del 2014

La 'carcamalitat' inacabable del PSC-PSOE

Abans d’ahir, diumenge 21, no vaig poder estar-me de piular al facebook: “Escolto els discursos del Dia de la Rosa del PSC: quina pena”. Dos dies després encara em ressono jo mateix i sento una profunda olor de naftalina. Hi ha dues coses que em grinyolen i grinyolen. La primera és que Iceta s’adrecés, encara ara el 2014, en castellà als assistents. Podia ser en deferència al convidat d’honor Pedro Sánchez? Podria, però no ho crec. És la creença de la teoria baixllobregatenca de que la gent que hi viu no entén el català. Permeteu-me una petita història personal. Era a principis dels anys 80 que vam fer unes petites reformes i un dels manobres era una home andalús, ja gran (més de 60 anys), i va entrar a casa quan a la tele se sentia Raimon Obiols parlant en castellà al públic de la Festa. Aquell veterà socialista, pobre en cultura general, però despert i espavilat, va deixar anar: “Pero que z’ha creío eze, ¿que lo adaluse no entendemo er catalán u qué?” (espero que no calgui traducció). Fa trenta anys aquell home s’ofenia en veure un dirigent català dirigint-se als seus paisanos en llengua de forasters, com si no fossin capaços d’entendre-la. Doncs bé, Iceta, ahir encara hi tornava cometent una vegada més l’error de considerar ignorants aquella gent. Iceta hauria de saber, que per això el paguen i bé els seus companys de partit, que una gran part d’aquella massa immigrant i els seus descendents eren el passat dia 11 a la “V”. Avui, les enquestes del CEO em donen la raó.
La segona cosa que em confirma la carcamalitat del PSOE és el missatge de Sánchez als catalans: “Os queremos!”. Un polític hàbil i culte hauria de saber que en català, quan volem expressar el nostre amor diem “t’estimo”, i en canvi en castellà diuen “te quiero”. El mot català deriva purament d’estimar, mentre que el castellà no evita el sentit de propietat. En boca d’un polític messetari ressona molt endins de l’oïda catalana el sentit de que els pertanyem i de que no ens estimen, sinó que ens volen. Ens volen per a què? No m’estendré aquí perquè cauríem en qüestions prosaiques, oi?

Per tant, resumint i repetint... quina pena!

divendres, 19 de setembre del 2014

Sobre la por

El passat dia 17 vaig escriure que, davant del procés que vivim els catalans, faria aportacions proactives que ajudin a l’èxit de la nostra empresa. Ara, després del resultat escocès, em sembla important prevenir i curar la por. Per dos motius. Primer, perquè sembla que a molts escocesos els ha pogut el temor al canvi. I segon perquè, modestament, és un tema que he tractat molt al llarg de la meva vida professional. Tinc un munt d’apunts sobre la por que necessiten ordre i adaptació, però prometo solemnement posar-me a la feina i publicar-ne notes regularment.

Us convido però ja d’entrada a pensar-hi, a recordar quantes vegades al llarg de la vostra vida heu sentit por i les sensacions que heu tingut; que penseu en l’abans i en el després de l’episodi. Tan si la decisió us ha dut a l’èxit com al fracàs. És evident que per poder avançar necessitem acceptar que, en efecte, hem estat porucs alguna vegada i que a voltes ens ha estat impossible superar aquesta reacció paralitzant. Vinga, que ens ho passarem bé i avançarem!

dimecres, 17 de setembre del 2014

Èxit

Després de la gran “V” del dia 11 em sembla, humilment, que ens cal ser proactius, deixar-nos de crítiques fàcils, corrosives, destructives, i aportar tot allò de positiu de què siguem capaços. Tots, des de la nostra experiència vital o professional, tenim saber i saviesa que poden ajudar i molt a aconseguir que els catalans siguem capaços d’enfrontar un procés que ens durà inevitablement a canviar la nostra manera d’entendre el futur. Sigui quin sigui el resultat de les accions que es duran a terme en els propers mesos, provinguin d’on sigui, ens convé tenir recursos que ens ajudin a superar tots els entrebancs que ens posin al davant. Uns ens els posaran des de fora i d’altres, per la nostra naturalesa humana, ens els posarem nosaltres mateixos. Però si tenim les eines adequades serem capaços de superar-los i construir un país nou. Jo mateix em faig el propòsit de deixar a la vorera personatges perversos que només inciten al fracàs, ignorar amenaces que solament minen la confiança, crítiques negatives que desmotiven. Voldria contribuir a la fixació clara dels objectius en les diferents fases i l’estratègia correcta que faci eficients els esforços de polítics, entitats socials i la ciutadania.  Si dotem aquests actors dels utillatges argumentals i de la fortalesa moral necessària serem imparables. En definitiva, convido a tots els amics, saludats i coneguts, que em llegeixen amb condescendent paciència, a ser positius, a deixar la reacció per anticipar-nos, a ser proactius per a assolir l’èxit. És així que vencerem. 

dilluns, 15 de setembre del 2014

A veure-les venir

Fa uns dies que hi reflexiono, vull dir sobre l’actitud activa o passiva de les persones que formem una comunitat, una nació, totes organitzacions complexes. Hi ha ciutadans que s’asseuen al pedrís de casa seva, al seu pedrís, s’asseuen deia, a veure passar la vida. Jo, ho confesso, també ho he fet a temporades, però n’hi ha que n’han fet una professió. Ens veuen, als qui ens movem davant seu, com ninotets que discuteixen, escriuen, opinen, actuen i que s’exposen amb una certa valentia al judici dels mirons, voyeurs en dirien els més cultes. Passa que quan algú els sacseja el pedrís, que ja costa, se’ls somou la peresa i punxen com atzavares. I aleshores sí, ataquen sense pietat. I dic ataquen perquè ells ni opinen, ni discuteixen, ni escriuen ni actuen ni fan res de res, però això sí: no els moguis el pedrís. És des d’allà que exhibeixen una suposada superioritat moral només perquè la seva actitud, amb el cul enganxat al seient –només faltaria!– els sembla la més justa i escaient. És aleshores que el pedrís esdevé trona i des de les altures ens alliçonen, ens insulten i humilien sense pietat. I no saps pas ben bé com defensar-te, ni tan sols si perdre el temps a fer-ho, perquè la seva única activitat visible és la de llençar-se’t a la jugular quan no els està bé el què dius, fas discuteixes...
Possiblement tinguin raó en criticar una teva opinió, el teu estil, la teva arrogància, però els perden en la seva inoperància, la seva actitud absolutament passiva. Per poder criticar qui critica cal ser pro-actiu i no reactiu. De veure-les venir en sabem tots, de caminar i aportar ja no en som tants.

Junqueras s’equivoca

Esperava d’Oriol Junqueras més qualitat política. Em sap greu escriure-ho. Com li han dit des de diverses bandes, qui aspiri a governar no pot demanar a qui governa que desobeeixi la llei. Qui em coneix, o em llegeix, sap de la meva insubornable passió per la independència del meu país, una voluntat per la qual faré el què la meva pobra aportació pugui donar. Per a ser un bon governant cal ser un estratega amb el cap molt clar i ben moblat, fred, calculador i, imprescindible, evitar ser un bocamoll. I crec, sincerament, que cridar a la desobediència civil, ara, és una pífia monumental. Necessitem legitimitat, perquè sinó el món no ens creurà i la feina ingent que han fet l’ANC i Òmnium quedarà en no res. La única desobediència que els catalans podem cometre és la declaració unilateral d’independència, però ara no toca. Quan la comunitat internacional vegi que ho hem intentat tot per votar i que l’Estat espanyol no ens ha deixat, que mitjançant unes plebiscitàries haguem manifestat la nostra indomable voluntat i, sobretot, la nostre indestructible unitat en l’idea de país, només aleshores serà el moment de separar-nos, tan si la seva llei vol com si no, de qui no ens permet viure en llibertat.
Mentrestant ens toca aguantar, perquè la voluntat 1.800.000 catalans no es pot llençar a fer punyetes només per marcar paquet. Calma i, sobretot, unitat Junqueras. Nosaltres, el poble, ja ho vam demostrar el dia 11 a la “V”, ara us toca a vosaltres i amb aquestes impertinències no anirem enlloc.

dimarts, 9 de setembre del 2014

Desarrelats

Durant aquest any 2014 estic observant (la feina i l’entorn m’ho faciliten) un fenomen curiós que succeeix a Torelló, i de ben segur que a d’altres poblacions del país. M’explico. A causa de la profunda crisi que estem vivint –sobretot a l’atur indecent a què ens han dut les reformes del PP i la passivitat ignominiosa dels sindicats– observo l’èxode de contingents importants d’immigrants, sobretot marroquins. Aquesta gent, en general, feia pocs anys que eren a casa nostra, entre 5 i 10 calculo, i ara se’n van. Però no tornen pas als seus països d’origen (els sud-americans sí) sinó que marxen cap a d’altres territoris de l’UE. Són famílies senceres, amb fills que ja havien estat escolaritzats a casa nostra, que havien fet amics i que molts estaven socialment integrats. Ara els tocarà, on vagin, aprendre una nova llengua, adaptar-se a un nou sistema educatiu i a refer la seva xarxa d’amistats. Em sembla que qualsevol sociòleg, pedagog o educador ens explicaria l’enorme esforç que això suposa per personalitats en formació. Alguns pensaran que els nens “s’adapten a tot amb rapidesa”, però l’adolescència, especialment, és molt vulnerable i les personalitats es poden subvertir en poc temps. Més greu encara: hi ha canalla que ha suportat, o haurà de suportar, més d’un i més de dos d’aquests canvis. Poca broma.
Jo em pregunto: on seran les arrels d’aquests joves? Quins valors, quins costums seran els seus? De quin equip de futbol seran aficionats? Quina ideologia política adoptaran? Quins elements comuns trobaran en totes les seves residències? De què haurà servit el nostre esforç d’acollida?
Aquesta generació o generacions seran els futurs desarrelats, gent a la recerca d’una identitat diluïda que segurament solament trobarà acollida, si no hi posem remei, en organitzacions religioses integristes, capaces d’inocular el virus de la violència contra qui els ha expulsat. Gent disposada a anar a la yihad perquè no té enlloc més on anar, perquè tan els farà viure o morir. A la societat, i a la poca visió que quedi als polítics governants, els hauria de preocupar i molt aquest fenomen. De fet, ja observem com joves aparentment normals han marxat a combatre i morir, immolar-se, en diferents fronts bèl·lics propiciats pels islamistes extrems. Potser ens cal menys estat policial i més estat social.

dilluns, 8 de setembre del 2014

Andreu Mayayo, Samper de Calanda i les històries

Aquest estiu vam estar a Samper de Calanda que, malgrat el seu cognom (Calanda), està a més de 50 km de la vila Buñuel. És d’aquelles coses curioses, com santa Eugènia de Berga i Berga que estan a més de 60 km de distància l’una de l’altra. Sempre m’ha fet pensar en desconnexió, en l’alegria d’algun manaia que posant noms apel·lava a desconeguts lligams. Deia que vaig caminar pels carrers de Samper, endreçats i nets, coronats per una església descomunal que ho domina tot.
De Samper de Calanda n’és fill Andreu Mayayo, catedràtic d’història, ex-dirigent del PSUC i d’ICV, ex-alcalde de Montblanc i tertulià professional i prolífic. Em cau a les mans un article seu publicat a la revista Treball, una herència del PSUC que ICV explota per romanticisme pur i dur. I és precisament l’article que Mayayo titula “Història sagrada i romanticisme”, on critica l’eslogan “La història ens convoca”, que em furga l’orella. Diu doncs Mayayo: “La Història -si no és la Història Sagrada- no ens convoca a res”. Ah, no? Galdosa afirmació, dita així. És com si jo ara deixés que els àngels no tenen sexe perquè no els hem vist l’entrecuix. I perquè la Sagrada sí i la civil no? Em pregunto jo, pobre estúpid. Em sembla gratuït l’article sencer, ple d’afirmacions sense justificar, tòpics i invectives sense fonament dites a l’albir del millor postor. Quan persones cultes, catedràtics que hauran d’examinar futurs doctorats, malmeten moviments socials, ciutadans, aplicant-los el reduccionisme propi dels ignorants, em preocupa: ell no pot qualificar el 9N de “volada de coloms”.
Tot això passa quan un hom viu al núvol (no pas al núvol dels internautes) i es mira les coses des d’una distància tan gran que, en lloc de de donar-li perspectiva, el torna miop i amb prou feines distingeix el melic de la punta de la fava. És com contemplar el món des de l’església de Samper situada allà, en un lloc que sembla tan alt que produeix la il·lusió de visió total, però que en realitat no ens permet veure ni Calanda ni Híjar, que és només a 5km. Així ens va Sr. Mayayo. Ah, i no es preocupi, que a vostè tampoc l'enterraran al Fossar, al de les Moreres vull dir.

dimecres, 3 de setembre del 2014

Madrid, al canyet!

Va de voltors.
El voltor és un carronyaire que no fa gràcia a ningú: el coll pelat i la seva funció a la naturalesa, no el situen entre els més admirats. Però l'elegància del seu vol és indiscutible. Aquesta au té una envergadura de tres metres i planeja pel cel com si en fos el rei, recorrent grans distàncies. Mentre que posat a terra és extraordinàriament barroer, a l'aire es mou amb una facilitat sorprenent.
L’Estat espanyol ha estat durant els darrers dos anys el voltor, buscant la carcassa i l’ha trobada. Es diu Jordi Pujol i ara, amb el cap d’estol Montoro al davant, ha començat la deglució. Als partits catalans els ha faltat temps i pugnen per les engrunes, perquè qui s’endurà els tros gros seran ells, no en dubteu: divisió, discussió, saturnisme, destrucció i un país fracassat. Les garses es menjaran les restes, si en queden.
Hem de ser hàbils. Deixem-los atipar-se de carronya pujolesca i anem al què interessa. Mentre ells es barallen amb la porqueria, nosaltres a la nostra. Deixem-los distreure’s al canyet. No ens en queda d’altra: d’aquí vuit dies, tots a Barcelona a recordar que el mandat és la independència. Deixem-los en Pujol, aprofitem el regal que ens fan: que sigui la carnassa de Madrid, que s’hi rebolquin, que es disputin el tros més gros. Mentre es distreuen, nosaltres farem via. D’en Pujol i els seus, ens n’encarregarem després; us ho juro!

diumenge, 31 d’agost del 2014

Nova i fabulosa entrega dels grans viatges del Xavi C.

El Xavi, el Coral, el dels Divendres a la TV3, escriu un nou capítol dels seus “viatges” a l’Ara. Avui toca el Vietnam. El primer 25% de l’article el dedica a explicar-nos que ha parlat amb el rei vell, el rei nou i la seva dona en unes converses molt animades, on fins i tot van parlar dels fills. Fixa’t tu quines coses, eh? Després, un altre 25% conta la seva estada a París amb un amic, durant la qual, mentre prenien alguna cosa en una terrassa, un cambrer li va dir algú li havia dit que un homenet que passejava per allà havia estat l’antic emperador del Vietnam. Per fi Vietnam! Però no us feu il·lusions: la resta del suposat “relat de viatge” està dedicat a narrar-nos, superficialment, la historieta d’un tal Bao Dai suposadament aquell vellet de París. Del país, Vietnam, res de res. Per tan, homes i dones de Catalunya, si voleu anar al Vienam, compreu-vos una bona guia, les de Lonely Planet solen ser molt acurades, i deixeu-vos de corals. A hores d’ara, encara dubto de que aquest noi hagi viatjat alguna vegada al país asiàtic.

Als estius ja passa, la gent fa vacances i els mitjans no se’n salven. És per això que, per omplir paper busquen plomes joves, o originals, o patums que cuinen escrits tres mesos abans i els van evacuant de mica en mica. El cas de Xavi Coral és paradigmàtic per quan tots els seus articles, tots, es poden escriure sense moure’s de la cadira davant d’un ordinador i, entre la Wikipedia i alguna pàgina més, es poden redactar sols. No sé quant ha cobrat el Coral per la seva gran aportació al món del viatge, però, de cara a l’estiu que ve, m’ofereixo generosament a l’Ara (atenció!) gratis per a delectar als lectors amb les meves experiències. Us asseguro, sense cap mena de modèstia, que ho faré molt, però que molt més bé que el Coral.

divendres, 8 d’agost del 2014

Ada Colau inicia el llarg camí de “la casta”

La senyora Colau deia ahir que no acceptarà “una confrontació amb la població espanyola” que, al seu parer, alimenten les elits polítiques i econòmiques. Cal dir que l’independentisme que jo conec no vol cap enfrontament amb els espanyols, sinó una convivència de veïns, cadascú a casa seva i aquest és l’esperit de les dues convocatòries multitudinàries que han reunit s centenars de milers de persones. Que la confrontació interessi a certes elits polítiques no en dubto, però jo no veig cap mena de guerra des de la política catalana contra España i en canvi sí que observo una bel·ligerància creixent des de Madrid contra Catalunya. No cal ser una llumenera: només cal llegir les portades dels diaris de la capital d’España. Quan a la confrontació en sí, em sorprèn en ella aquesta actitud, ella que s’han enfrontat al mateix Estat per aconseguir els seus objectius, ara no vol enfrontar-s’hi? Perquè? És que l’objectiu de la independència no és tan noble com el de suspendre una execució judicial? I en qualsevol cas, ningú a Catalunya vol barallar-se amb els espanyols: aquesta sí que és una invenció de les elits madrilenyes. Aquesta seva invocació em fa pensar que potser ella ja comença a combregar amb “la casta”.
La senyora Colau té un problema: els vots. I es mou, com el Duran, entre aigües de diferent color i això costa. Pensi, Ada, que el Josep-Antoni fa molts anys que practica aquest esport i del tot, ben bé del tot, encara no el domina. No es desanimi dona, que amb constància i molt de morro en política tot és possible.

divendres, 1 d’agost del 2014

Pregunta

Potser és una pregunta retòrica; si algú ho creu així que m'ho expliqui: els senyors de Hamas que tan bons enginyers són cavant túnels per atacar Israel, com és que no han construït ni un sol refugi per protegir els seus?

dimecres, 30 de juliol del 2014

Xavi Coral ens descobreix els increibles bous cavadors de Cambodja

Fa dies que vaig donant cops d’ull reprimits als articles que el Xavi Coral escriu a l’Ara per a delectar-nos amb els seus viatges pel món mundial. Ahir era el que fa 16 i anava sobre el bonic país de Cambodja, fet i fet com tots els altres: ple de tòpics i anècdotes sense gràcia, com la seva experiència al hammam turc d’Istanbul o a l’onsen de Hakone al Japó. Francament, voregen el ridícul. Doncs a Cambodja res com un guia simpàtic que ens du a veure els desconeguts i exòtics temples de d’Angkor (no els ha vist gairebé ningú). Total que el guia trempat s’havia de casar i l’amic Coral, en un exercici de pedagogia evident, es dedica mig article a explicar-nos com el noi prepara la cerimònia, com tria flors, menjar, vestuari, etc., i de com rep l’inapreciable ajuda del mateix Xavi: osti, tu! Hauria estat bé assistir al casament, com els havien convidat, i aleshores sí, una cerimònia de casament cambodjana potser fóra interessant i obsequiar-nos amb la seva descripció. Però la veritat, el seu relat és pura fullaraca. I no en té prou amb això el bo del Coral, sinó que en una part de l’article fa una incursió a la tecnologia agrícola i ens explica que “la màquina més avançada és un bou amb una aixada”. Doncs no sé com deu usar un  bou una aixada, perquè aquesta eina consisteix en una “una planxa de ferro, de forma comunament rectangular o trapezial, adaptada transversalment a un mànec de fusta” (DIGEC). M’agradaria de veres veure un bou cambodjà agafant l’aixada amb el musell i vinga, a cavar! Un bou s’usava com a bèstia de tir per a llaurar i arrossegava una arada o rella, però una aixada? Recony, quins bous que tenen a Cambodja!
Està bé que durant l’estiu els articulistes habituals dels diaris facin vacances i que es contractin substituts estiuencs, però la veritat, si han de ser com el Coral m’estimo més un becari que de segur s’esforçarà en la recerca documental abans d’escriure beneiteries. No fa per la categoria que se li suposa al Coral.

dimecres, 16 de juliol del 2014

Vargas Llosa, el bord

El senyor Mario Vargas Llosa és un dels signants del “manifiesto de los libres e iguales” (no en volia jo sentir-ne d’altra). També el desagraït del Boadella, aquell bonhomiós dramaturg a qui li agafen atacs i ens ensenya el cul cada dos per tres. Es veu que ahir, aquesta colla de defensors dels valors imperials, van presentar el seu manifiesto, que va llegir una rossa a qui no conec de res, a la porta del Congreso de los Diputados, sota la mirada atenta dels lleons descollonats. Llegit el pamflet, resulta que no conté ni una sola proposta engrescadora pels catalans, amb la qual cosa ells solets es qualifiquen. Uns més iguals i lliures que d’altres: fa ben poc la policia es va acarnissar diverses vegades amb les protestes que hi havia entorn de l’edifici. Aquests, ben vestits i pagats, amb cara d’estómacs agraïts, van poder fer-ho impunement.
El senyor Vargas podria retornar al Perú, el país que va abandonar després de fracassar en el seu intent de presidir-lo. El va abandonar com un covard derrotat i llefiscós, emprenyat amb els seus conciutadans per no haver-lo elegit a ell, que n'era el salvador: l'ego del senyor Vargas només el supera el de déu! Fujimori, un personatge per l’oblit, li va deixar clar: o toques el dos o te'l toco jo. I ell, amb la cua entre cames, es va estimar més mocar-se i venir a fustigar els catalans, que com que són de goma i demòcrates, es deixen.
Torni-se’n al Perú, senyor Vargas: el necessiten més, però que molt més, que no pas nosaltres.

dilluns, 14 de juliol del 2014

225 anys

Avui, 14 de juliol, pocs recordarem que fa 225 anys una multitud de parisencs revolucionaris va prendre la presó de la Bastille. Aquella revolució va canviar per sempre Europa i va implantar uns principis socials que s’han desenvolupat als llarg dels darrers segles. Tant, que avui els francesos celebren la seva diada nacional.
Si pocs recordaran la data, menys encara sabran el motiu pel qual aquella turba de sans-culottes es va dirigir enfurida al símbol de la repressió reial. No va ser, com pensen molts, “per dar llibertat als presos”. En realitat, a la Bastille Saint-Antoine solament hi quedaven set presoners: quatre falsificadors, dos bojos perillosos i un delinqüent sexual, tots ells ben vigilats per 80 invalides i 35 guàrdies suïssos. La realitat és que tota aquella gentada s’havia armat amb escopetes i canons que havien furtat de l’Hôtel des Invalides, però sense pólvora. Així doncs, enfurits, embriagats per l’aire de la revolució es van dirigir decidits a la Bastille, dipòsit de munició,  a la recerca de la necessària pólvora. Després de la batalla el governador de la presó, el marquès Bernard-René Jordan de Launay, va ser decapitat a cops de sabre i el seu cap, al cim d’una pica, passejat per tot Paris. I és així com “Liberté, Égalité, Fraternité” es van convertir en les paraules que conformen la divisa de la República francesa, una divisa que va néixer a Haití durant la revolta dels esclaus empesos per republicans francesos.
Vive  la République!

divendres, 11 de juliol del 2014

111.000

Llegeixo una entrevista a l’ARA , de l’Àlex Gutiérrez a Enric Canals, avui productor i documentalista que havia estat director de TV3 (1984-1989). Actualment, Canals està preparant un documental sobre el consell de Guerra a Manuel Vázquez Montalbán amb motiu de les vagues mineres d’Astúries el 1962. Molts estudiants van ser detinguts a Barcelona aleshores, entre ells Andreu Mas-Colell i Jaume Sobrequés i molts d’altres. Dedicat a la recuperació de la memòria històrica recent, ha investigat a fons la dictadura i em descobreix que a Catalunya es van instruir 111.000 causes militars entre 1939 i 1975: 8 cada dia en 36 anys. Quina feinada! No parla d’altres causes civils que, de ben segur, tenien el mateix caràcter “polirepressor”, com ell ho defineix. M’he quedat sorprès. Diu Canals: “A la Transició es va decidir que no es faria net. L’oposició no tenia prou força per imposar-se. Ni es va revisar el passat ni es van exigir responsabilitats. Però, al cap d’uns anys, la gent vol saber. Perquè vol perdonar, però per fer-ho primer vol saber. I van passar tantes coses...”.
Franco, en la decrepitud i misèria del seu final de vida, assetjat per la incontinència i medicat a nivells estratosfèrics, encara signava sentències de mort. A quaranta anys de la seva mort la Castella eterna encara es nega a passar revista, que no a jutjar, a uns fets que avergonyirien el mínim demòcrata. Però enllà del Sènia, encara viuen a la Mesta. Aquesta organització creada al s. XII fou primer un “concejo” de pastors a qui el rei va concedir importants privilegis: exempció del servei militar, de testificar davant dels jutges i, sobretot, uns drets de pas que encaro són vigents. Corrompuda pels nobles al llarg dels anys, va esdevenir una confederació de grans ramaders que cobraven als pobres pastors els drets de pas. Doncs bé, aquesta Castella eterna encara vol cobrar drets a tothom a preus elevadíssims, com ara la dignitat i els drets dels ciutadans. Per això els hereus dels vençuts no els poden perdonar encara, com diu Canals, perquè abans cal saber.

Si mireu qualsevol imatge del dictador vestit de militar, veureu que duu la divisa de capità general a l’uniforme amb quatre estrelles, les mateixes que el Borbó encara llueix avui. Això és tot el què s’ha evolucionat a Castella, des de Franco fins el seu successor. 111.000 causes a can Felip.

dimarts, 8 de juliol del 2014

Oh, Iceta!

Avui he sentit Miquel Iceta a l’entrevista que li ha fet la Mònica Terribas (a can Terribas, que dirien els socialistes de bo, de bo) aquest matí. Hi hauria moltes coses a dir, sobretot per la sonada i original pregunta en la qual es demana al poble  si vol que (el PSC, suposo) vagi a negociar no sé què a Madrid (ja té pebrots!). Com que seria digna d’una tesi sencera, parlaré  d’un tema de més actualitat per la podridura  que supura per tot arreu, a l’FMC per exemple. Terribas pregunta a Iceta si sap quant cobra un regidor sense cartera de la Diputació, i ell respon que no, que ell no ha estat mai preocupat per aquestes coses, que no li interessa, que ell no és avariciós, que és un tema menor. Sobre quant s’enduia el paràsit del Bustos mentre ens ha tingut entretinguts, ja li ho diré jo (surt a tots els diaris): 83.000 € anuals, gairebé 7.000 cuques al mes dels quartos de tots. I a ell, al Miquel, no li interessa, no ho ha sabut mai. Doncs mira, a mi, sí.
El bo del Miquel, no ho sap perquè no ho ha mirat? O perquè no ho vol saber? Perquè no pot?, O, ho sap i no vol que la gent sàpiga que ho sap? Què faria si ho sabés? Hem de deduir que tant se li’n dóna? Que li és igual? Potser no ho vol saber perquè hauria de prendre mesures? I quines mesures prendria? Miraria també les dietes? Vol que jo tingui confiança en algú a qui no li importa com es gasten els diners públics? Que, a més, vol que jo transmeti aquesta confiança als seus companys de partit, i que els voti? Vol el Miquel que voti algú que no sap quant cobren els seus subordinats? Llegeix els diaris, mira la tele, escolta la ràdio el Sr. Iceta? I, finalment, vol que els catalans li clavem un clatellot, a veure si es desvetlla del seu somni federalista i es posa a treballar per saber en què carai es gasta els diners? Home, ja està bé! Que se’ns pixa a la boca, potser? Tot això per rematar-ho amb l’afirmació de que els càrrecs públics han de cobrar només un sou, això sí: un bon sou. Però com vol pagar bons sous si ni tan sols sap què cobren ara?

Magnífica retòrica la del Miquel, la del salvador del PSC, la del renovador, la gran esperança. I és aleshores que ja no m’estranya gens que deixi anar  que “saber què opina Catalunya sobre la doble pregunta actual no l'interessa gens”. Realment, un home que treballa pel ciutadà.

dilluns, 7 de juliol del 2014

Dones i llibertat

Durant els darrers dies s’han produït dues notícies que m’ha cridat l’atenció, totes dues relacionades amb els “abusos sexuals” a la dona (les cometes les he posat amb tota la voluntat). La primera va ser el descobriment de que en algunes discoteques de Mallorca, hi ha noies que canvien una fel·lació per beguda, i a les associacions feministes els ha faltat temps per a protestar i exigir actuacions. La segona, que l’ajuntament de Pamplona ha apostat agents per terrats i teulades per evitar que hi hagi noies hissades i grapejades com va passar l’any passat. No jutjaré si són “abusos sexuals” perquè en tinc els meus dubtes (d’aquí les cometes), sinó que voldria aixecar una veueta en favor de les dones. Dones: crec que no hauríeu de permetre que organitzacions, que es diuen defensores dels drets de les dones, o ajuntaments com el de Pamplona, s’erigissin en tutors i vigilants de la vostra sexualitat. Amb aquestes actuacions el què fan, al meu entendre, és tornar a posicions tronades, de quan es creia que la dona no pot decidir sobre el seu cos i que necessitava del permís i la supervisió d’altri. Hem de suposar que les dones que practiquen una fel·lació, o les que es deixen tocar els pits, no són capaces de decidir si s’ho volen deixar fer o no? No estan coartant la vostra llibertat sexual altra vegada? I el que és pitjor: qui us vol controlar ara són altres dones. Si voleu ser mestresses del vostre cos ho heu de fer amb totes les conseqüències: no busqueu falsos protectors i protectores que el que volen és encotillar-vos.

divendres, 4 de juliol del 2014

L’Antoni Bassas es llença a la piscina buida

A vegades, empesos per la nostra bondat natural, ens llancem de seguida a recolzar iniciatives que ens semblen positives, sobretot si són per desvetllar consciències. Ara, la nostra Consellera d’Ensenyament ens diu que els alumnes de 14 i 15 anys hauran de fer serveis comunitaris i que seran avaluats com una assignatura normal. L’Antoni Bassas s’hi apunta en la seva columna d’opinió a l’Ara (03.07.2014) i, molt engrescat, diu que això “els descobrirà el món del voluntariat” i que “entendran millor les necessitats de la seva comunitat”.  Voldria recordar el significat de la paraula voluntariat, que ve de voluntari; voluntari és algú que fa alguna cosa perquè vol. Si els obliguem a fer de voluntaris –perquè si no ho fan els suspendran– on queda la voluntarietat? D’altra banda, voldria recordar que un percentatge elevat dels nostres joves viuen en famílies que han travessat, o encara travessen, situacions de precarietat importants. A ells els explicarem quines són les “necessitats de la seva comunitat”?
D’altra banda, des d’una cadira barcelonina, potser sembla fàcil d’organitzar festivals com aquest, però en pobles petits, en comunitats reduïdes, on durem als nois? Hauran d’anar al poble veí, desplaçar-se? Qui posarà els mitjans perquè això funcioni? Qui farà la feina a les entitats que han de rebre aquests joves? Aquestes entitats han vistos retallats els seus recursos humans, que ja van sobrecarregats. Ara, a més, hauran d’organitzar activitats per aquest nois i noies i atendre’ls? I no de qualsevol manera, sinó com cal. I, finalment, posarem ajudes als mestres perquè no hagin de desatendre altres aspectes educatius? O bé els pagarem hores extra (a qui les vulgui fer, esclar)? Perquè a l’escola també han escapçat despeses.
I ja per acabar: benvolgut Antoni Bassas, estic tip de que em diguin que la sanitat o l’ensenyament  són gratis, que s’utilitzi i es manipuli, potser sense voler, el fet de que, quan uso aquests serveis , no pago res. No, no pago quan vaig a l’ambulatori i a l’escola perquè ja ho he pagat abans, i ben pagat, amb els meus impostos. Reflexionem, siusplau.

dimarts, 1 de juliol del 2014

Emiliano Zapata, Colau i Iglesias

Quan jo encara era a Olot a fer barretines, l’any 1952, Elia Kazan dirigia Marlon Brando a “Viva Zapata”, una pel·lícula que jo vaig estrenar a la meva adolescència i que em va fer caure de la figuera: vaig deixar de veure el cinema només com una distracció per passar a considerar-lo, també, un instrument de la història i de la denúncia. Emiliano Zapata era un camperol mexicà que va lluitar contra els hisendats del seu país a favor dels sense terra. La pel·lícula de Kazan mostra descarnadament la historia d’un home tràgicament revolucionari. Al film, hi ha dues escenes relacionades que em van colpir especialment. Al començament, un grup de camperols visita al governador de Morelos per a demanar-li justícia. D’entre tots, un aixeca més la veu que els altres i el governador en pregunta el nom. Amb paraula ferma, Marlon Brando respon desafiador: “Em dic Zapata, Emiliano Zapata”. I el governador encercla aquest nom en la llista dels compareixents per a significar-lo com a perillós i persona a eliminar. Anys després, quan Zapata ja era cap dels revolucionaris del sud i adulat per Pancho Villa, un dels seus homes li va recordar, perquè se n’allunyava, el principi de la revolució zapatista: “La terra és de qui la treballa”. Emiliano es va enfadar i va preguntar el nom del qui havia parlat, i quan li va contestar va agafar la llista dels participants. Quan anava a encerclar el seu nom va recordar el gest d'aquell governador i la seva mà s’aturà. Va adonar-se que el poder l’estava festejant i va reaccionar. Quan Madero com a president de la República, li va oferir una hisenda a l’estat de Morelos “com a pagament pels seus serveis a la Revolució”, Zapata es va enfurismar: “No, senyor Madero. Jo no em vaig aixecar en armes per conquistar terres i hisendes. Jo em vaig aixecar en armes perquè al poble de Morelos li sigui retornat el que li va ser robat”. Zapata va tenir un final tràgic, propi del  revolucionari autèntic. Traït pels seus, va ser cosit a trets a l’hisenda de Chinameca, a Morelos, el 10 d’abril de 1919.

Disposats a retornar la terra al poble i el poder al ciutadà, Colau i Iglesias s’aixequen avui com dos idealistes abocats a la revolució, a l’establiment del “nou ordre” a l’enderrocament de “l’antic règim”. Doncs que no els passi com a Zapata: primer, el poder ha encerclat els seus noms a la llista; després, quan ells siguin el poder, encerclaran el nom d’algú altre. Fa falta que, com Zapata, s’adonin que estan sucumbint a la fera que combatien i aturar la mà. Per a poder fer això, però, han d’estar, com Zapata, disposats a morir per la revolució perquè sinó ens estan enredant.

divendres, 27 de juny del 2014

Ada Colau, estàs a favor o en contra de la independència de Catalunya?

Diu n'Ada Colau (Ara, 27.06.2014) parlant del seu partit Guanyem Barcelona: "Recordem que fem una proposta a nivell municipal i aquesta no és la nostra prioritat [referint-se al la independència]. Som un espai transversal, molt plural. No hem abordat aquest debat".
N'Ada Colau parla de participació ciutadana, de processos des de baix, de mobilitzar els ciutadans. Pregunta: i què carai són doncs l'ANC, Òmnium, les grans manifestacions de l'11 de setembre? No són moviments ciutadans? Diuen que (Ara, 26.06.2014) “esquiven el debat sobre el 9-N perquè són ‘plurals’”. No, no són plurals? Si quedem que sí, que ho són, pregunta: com és que el moviment que propugna (Guanyem Barcelona) no té com a prioritat pronunciar-se sobre el procés, com és que no han abordat aquest tema? Amb què quedem, n'Ada, hem de recolzar la política impulsada des de baix o no? O és que n'Ada només impulsarà els moviments populars que proposi ella?
De salvapàtries, benvolguda Colau, ens en sobren i de gent que ens ven motos n'estem farts. Més coherència, menys papus, menys xerrameca assembleària: de polítics que ens diuen que els dolents són els altres n’hi ha per parar un tren. La independència és un procés transversal i popular que ha empès polítics com Mas a recollir el mandat del poble. Potser és més demòcrata Mas que no pas Colau? Doncs mira, potser sí.
Jo no demano a Ada Colau que sigui independentista (ara s'afanya a dir que votarà si-si), però sí que es pronunciï... Però clar, prendre postura, ser transparent, decidir-se, vol dir perdre possibles votants i dinerons. A l’era hi ha pols, Ada, perquè el vent bufa quan vol, no es pot prohibir la pols, no es pot aturar la tramuntana. I ara bufa independència, què hi farem.

dijous, 26 de juny del 2014

Cal semblar-ho?

Quan un ciutadà accedeix a un càrrec polític entra automàticament a l’òrbita que l’Estat disposa per a un servidor públic. Així, com a representant públic, disposarà de protecció, tindrà una retribució d’acord amb el seu càrrec, podrà fer ús de serveis públics reservats i de fons per a l’exercici de la seva funció. També veurà com se li obren altres avantatges, entre elles, el reconeixement públic i social personals, que no són poca cosa. També notarà com li surten “amics” de sota les pedres i haurà d’aprendre a escollir-los, perquè no tots van amb bones intencions. Tots aquests privilegis haurien d’estar compensats per certes servituds perquè, ja se sap, la felicitat mai no és completa. Entre les obligacions hi ha la de ser honrat i coherent amb el càrrec que els ciutadans li han atorgat. Els romans, que ja en sabien molt de la res publica, van empescar-se aquella frase que diu: “la dona del Cèsar, a més de ser honrada, ha de semblar-ho”, que traduïda al llenguatge dels polítics espanyols quedaria amb que “no cal que la dona del Cèsar sigui honrada, només ho ha de semblar”. Ara, a España, ni això: la dona del Cèsar ja no es preocupa ni de semblar-ho i s’apunta alegrement a fons obscurs luxemburguesos que no paguen impostos. No tan sols traeixen personalment el que prediquen, sinó que la traïció és a l’estranger. Un Ministre d’Hisenda que fa propaganda per la TV perquè es paguin les factures amb el seu IVA, però que inverteix en un negoci obscur, que no paga impostos i a l’estranger, no mereix altra cosa que el menyspreu més profund i hauria de dimitir a l’acte: per respecte als ciutadans que li hem confiat l’administració dels nostres diners. Ells amb la seva actitud ja han retorçat definitivament la frase romana, que ara ja diu que “la dona del Cèsar pot plantar-li banyes al Cèsar sempre que li doni la gana, que no passa res”.
En el discurs del Borbó, en l’acte del seu nomenament, saludava així en començar el seu discurs: “Muchas gracias señor Presidente del Congreso de los Diputados, señor Presidente del Senado, señor Presidente del Gobierno, señoras y señores Ministros, señoras y señores Diputados y Senadores, autoridades, señoras y señores”. En un discurs dirigit a la Nació espanyola el poble, que és el titular de la sobirania –així ho reconeix la Constitución en l’article 1.2– ni tan sols és esmentat. I és així que ens va.

dijous, 19 de juny del 2014

Crònica breu i potinerota de la coronació de Felip VI

M’apresso a fer una crònica del poc que he vist de l’entronització de Felip de Borbó, el borbonet (que no el bombonet). Ho faig perquè no se me’n vagin al carall dues imatges que m’han quedat a la retina. La primera és la del Presidente Rajoy vestit de pingüí, esperant al rei palplantat –com si li haguessis encastat un pal d’escombra per allà– davant l’entrada del Congreso. Amb aquells dos faldons penjant-li al darrera i els pantalons de ratlles, la figura de l’animaló es distorsionava per la mirada perduda a l’airecel de la Carrera de san Jerónimo: un gallegu autèntic...  i patètic. L’altra imatge és la de les senyores diputades del PP fent el genollet davant del monarca. Totes impacients, com núvies sotmeses al dret de cuixa, estaven atentes a l’arribada del rei qui, prenent-los la mà, les cobria una per una des de la seva alçada. Totes amb faldilla, per descomptat, algunes lluint les cuixes, dignes de l’aristocràcia més rància. Perquè així com la panxota identifica els bisbes, les cuixotes delaten les marqueses. De veres que ha estat tot un espectacle, que descriu bé el Pep Molsosa al seu blog ara mateix: “Quins fastos tan lluny del poble! Quin populisme tan ranci i anacrònic! Tant de bo sigui l'últim cop que hem d'assistir a espectacles d'aquest tipus!”. Tan de bo Pep! I us deixo la part final del poema Sóller, del malaguanyat poeta mallorquí Bartomeu Rosselló-Pòrcel. És per refrescar la pudor de naftalina que avui s’ha sentit des de Salses a Guardamar.


Unes cuixes de marquesa
em repassen l'espinada.
Quan el setí es torna gel,
sembla que es faci de flama.
El vicari compareix
amb un vas de llet glaçada.
La suor de les aixelles
li travessa la sotana.


Me’n vaig corrents a can Felip, que m’apreta!

L’Europa que ens espolsarà

Llegeixo avui als diaris que l'N-VA flamenca rebutja finalment integrar-se a l'ALDE (l'Aliança dels Liberals i Demòcrates per Europa). L’admissió de Ciudadanos i UPyD ha provocat molt de rebombori dins d’aquest grup de la cambra europea. Sembla que Ramon Tremosa va fer mans i mànigues per a evitar-ho, però a Europa els números manen i el nombre de diputats a guanyar han fet forat en allò dels principis. Ha semblat una desgràcia pels catalans. Per contra no sembla pas que hagi afectat massa als independentistes holandesos, que han sumat els seus quatre escons als Conservadors i Reformistes Europeus (ECR) i santes pasqües.
És una gran lliçó de la qual hem d’aprendre. Ser un país petit té avantatges certes, però també desavantatges inevitables i els holandesos ho saben bé. Catalunya n’ha d’aprendre i posar-se al seu lloc, perquè mai no podrà enfrontar-se ni a Europa ni a España per volum: no podem imitar la política exterior espanyola perquè fracassarem. Hem d’imitar l’holandesa, la danesa, i si convé no ficar-nos on no ens demanen. I, sobretot, aprofitar el gran avantatge que dóna ser petit: la maniobrabilitat; que l’ALDE ens la fot, ens passem a l’ECR i a sucar. Si ens fan poc cas perquè som petits, tampoc s’adonaran massa de que canviem de rumb i quan se’n vulguin donar compte ja serem ben lluny. D’Europa n’hem de treure tot el profit que puguem i passar de puntetes a l’hora de signar compromisos. Perquè Europa està feta per i per a els grans, Europa no ens regalarà res, no ens farà independents. Això sí, si arribem a la independència ens cobrarà religiosament la “quota” com a contribuents nets i ens espolsarà les butxaques tant com pugui exactament igual com fa España ara. Deixem-nos de romanticismes i anem per feina que amb el lliri a la mà ens donaran pel sac.

dimecres, 18 de juny del 2014

Batucades impertinents

Dissabte vaig ser a la manifestació que es feia a Barcelona per l’escola catalana. Des del principi fins al final, vam estar amenitzats per diferents grups de batucaires que ens burxaven l’orella amb el seu soroll infernal. Amb uns quants bombos, una mica de ritme i escàs sentit d’estètica musical semblaven rellevar-se un darrera l’altre per tal de que la festa no decaigués. Aliens a l’esperit de la protesta, lliurats al seu art de la fressa, el rebombori ens impedia parlar entre nosaltres i mantenir una conversa va ser pràcticament impossible. En els primers moments, el final de les seves llarguíssimes simfonies –un seguit repetitiu de batzegades sobre les castigades pells de tambor– era aplaudit pels veïns de marxa, però al cap d’una hora de sentir-los tothom se’ls mirava amb resignació franciscana. Entre batucada i batucada, uns resignats grallers, amb molta voluntat, intercalaven alguna peça, ràpidament contestada pels “bombers” de torn.
Certament, vaig pensar què hi pintaven allà. És que la organització els pagava la el concert? Participaven de les nostres reivindicacions? O eren allà perquè no saben on anar amb la seva música? No ho sé, amb franquesa. I no és que em facin nosa, però la impertinència del seu bum-bum interminable acaba fent molesta la seva presència. Tant que, al final de l’acte, no vam poder sentir els parlaments de cloenda perquè els batucaires estaven per la feina, la seva esclar.