dimarts, 9 de juliol del 2019

Duran i Lleida, dit el mesell

Al diari Ara, Joan B. Culla fa una anàlisi molt bona del llibre, mal anomenat de memòries, de Duran i Lleida. Li agraeixo profundament, perquè si bé he tingut el desig de comprar-lo no ho he fet de manera ben conscient: no vull donar ni un cèntim d’euro a un paio que s’ha passat la vida vivint de la rifeta, de la nostra rifeta. Culla presenta el fulletó com una venjança cap els seus enemics polítics, cosa evident tenint en compte l’esperit de revenja que sempre ha caracteritzat el personatge. No passa de fer-se la víctima quan es considera “utilitzat i entabanat” per Pujol, cosa que demostra l’animal polític que va ser l’expresident i com de superior era a Duran. Les seves càrregues a la baioneta més dretona no falten, i qualifica TV3 de “màquina infernal” del moviment secessionista. Comptat i debatut, el mateix Duran de sempre, campió de les “mitges veritats” que el van dur de “l’èxit personal que acaba en fracàs estrepitós, sense que el protagonista hagi entès encara perquè”.
I així és. Enravenat en el seu ego omnipresent, sense cap mena d’autocrítica, després d’haver ensorrat un partit històric en la misèria i la desaparició, encara li queden ànims per afirmar –a la pàgina 5 del mateix diari– el següent: “Si la gent es planta als carrers [per la sentència del judici] no contribuirà a un clima de diàleg”. És a dir, el populatxo, amb les seves desaforades accions, no fa altra cosa que entorpir la feina dels polítics de debò, dels que sí que en sabem, dels qui tant-ens-fot el que pensi o expressi la ciutadania perquè, pobrets, no saben el que fan. L’expressió “clima de diàleg” per Duran no és altra cosa que “el seu” diàleg: les capelletes, el lobbis, els passadissos i tot allò que es pugui fer en l’opacitat més pregona. En una paraula: el mercadeig polític, que no la negociació.
Duran no entendrà mai què li va passar perquè es creu un esperit superior, amb una intel·ligència superdotada. Un pobre mesell, un home “d’una insensibilitat absoluta” [DIEC].

dilluns, 1 de juliol del 2019

Qüestió de fe

Aquest dies de calorassa, per casualitat, he documentat les fotografies del casament del meus nebots Oriol i Anna: va ser el dia 30 de juny de 2012; va fer doncs ahir 7 anys, ja. Com que la memòria té aquestes coses, en veure les cares suades de nuvis i convidats vaig recordar l’elevada temperatura que ens va tocar de viure aquells dies. No fa pas tant doncs, que ja vam haver de passar un juny d’infern i ara, com si fos per primera vegada que el termòmetre puja per damunt dels 35ºC, ens anuncien malvestats.
Aficionats com són a la competició, els homes del temps de TV3 s’han posat les botes en batre rècords, i amb la boca ben grossa han repartit premis amunt i avall com si es tractés d’un campionat de botifarra. Ens han esverat, espantat i renyat a desdir, com aquells profetes de l’anno mille que corrien per pobles i llocs predicant la fi del món a cops de creu. Quantes vegades, des del diluvi universal o abans, no s’ha anunciat que això s’acabava? La bèstia humana sempre ha estat molt aficionada a la profecia i ara, sota una aparença més o menys científica, es continua amb la mateixa mania de voler saber què passarà demà. Cras error, perquè la naturalesa, que és el medi on nadem, és imprevisible i amb un tsunami sense avís ni confessió ho arregla tot en un moment. Molts fan previsions a 10, 20, 30 anys, però jo no em refio ni un pel de que un temporal de llevant no ens esborri per sempre del mapa.
Passa que estem arrapats a la seguretat i aquest és un concepte que és més voluble que els índexs borsaris. El senyor Molina és l’exemple patètic, apocalíptic i paradigmàtic de la persona pusil·lànime incapaç de sortir de casa quan cauen llamps, i ens transmet, dia sí dia també, la seva covardia. Els seus companys d’escena, el senyor Mauri sobretot, no hi espatllen res i repeteixen les consignes de quefe com a lloros ensinistrats. En definitiva, que del canvi climàtic només en tenim una versió unívoca i complaent, no tenim cap argumentació que la posi en dubte i ens hem d’empassar el drama del temps dia sí dia també.
Ja fa dies que vaig perdent la fe en aquest profetes de via estreta. En primer lloc per l’ús esbiaixat que fan de les dades històriques. En el calendari sideral, què són 10 anys de temperatures? Una misèria. I ens volen fer creure que aquestes dades miserables són les que auguren aquell desastre? Perquè ens parlen d’això: la temperatura més alta a sant Pòlit del Pollastre en els darrers 10 anys! Suposant que sí, que el canvi climàtic fos cert: és dolent pel planeta, o només per la vida tal com la coneixem ara? És dolent per a tothom? O només per a uns quants? I encara preguntaria fins on som responsables els humans d’aquesta regirada? Qui ens hem cregut que som? Perquè de tanta propaganda de cotxe elèctric –quin entabanada!– i de recollides selectives m’hi ensumo interessos econòmics que van més enllà del destil·lat món verd, que hi ha altres objectius que no són pas els dels conservacionistes.
En arribar a aquest punt em dono compte, miserable homenot com sóc, que em caldria una enciclopèdia per desenvolupar l’afició a la profecia, o demagògia, que hem desenvolupat, o bé per satisfer el nostre ego o bé per reorientar els nostres interessos. I m’aturo aquí. Ara, avui i aquí, diem que aquells paios de l’anno mille eren una colla de sonats que, a les ordres de l’església catòlica, volien tenir la gent collada. Què diran d’aquí mil anys més del Molina i companyia? Chi lo sa? Per això, i fins a la fi del temps, em prendré el canvi climàtic com una qüestió de fe. I prou.

P.D. La imatge de l’”ossito” polar no és casual. Molts la posen com a exemple del canvi climàtic: el pobre animal a la deriva damunt d’un tros de gel. Molts no saben, però, que aquest mamífer fa milers d’anys que usa aquest sistema per desplaçar-se en època de desglaç. La naturalesa no és simpàtica ni sempre ni necessàriament. L’os polar és un dels animals més ferotges i sanguinaris que existeixen i no té por de res, ni de l’home a qui ataca i mata si se’l troba per qualsevol glacera. L’os polar es menja les seves preses vives.