dimecres, 28 de novembre del 2018

Culpable


Un home, cinquantí, tornava a casa tard de la feina, ja era fosc i feia fred. Anava capficat: la seva dona, que havia estat operada recentment, havia patit una infecció a resultes de la intervenció i els metges no ho tenien gens clar. Al·lèrgica a certs medicaments, no admetia el tractament més adequat. Ni es va donar compte que uns quants metres més endavant caminava una noia; els seus ulls miraven però no veien. Com que ella era menuda i ell força més alt i anava apressat, la va atrapar en poques passes. Quan va arribar a la seva alçada, ella es va girar de cop i va fer un gest ràpid mentre disparava la càmera del seu mòbil. Arrencà a córrer immediatament i l’home, enlluernat pel flaix, la va perdre de vista de seguida. Va notar una picor al dors de la mà i es va adonar que hi duia un tall profund que sagnava abundantment. Va haver d’anar a l’ambulatori, on li van posar, punts i el metge i la infermera que el van atendre li van aconsellar que posés una denúncia. Però ell tenia altra feina a casa i altres preocupacions com per enredar-se amb l’administració i no va donar més importància a l’agressió. Potser una sonada.
No havien passat 12 hores que la guàrdia municipal ja era a casa seva i el duien detingut per “agressió sexual”. La noia sí que havia posat una denúncia i els guàrdies, amb la fotografia, l’havien reconegut immediatament. És persona coneguda a la ciutat perquè és directiu d’una empresa important. Va comparèixer davant del jutge, que se’l va escoltar, i va anar d’un badall de grill que no el fiquen en presó preventiva. Ara, el seu advocat, un bon advocat, li ha dit que ho té magre i que hi hauran de treballar molt. Aquest home, pare de família, cuidador de la seva dona, una persona “normal” s’enfronta a la presó per l’histerisme d’una dona. I encara més greu: en la seva declaració, ella diu que va actuar tal com li havien ensenyat en un curset de formació per a defensar-se de les agressions masclistes i que havia seguit al peu de la lletra les indicacions de la organització feminista a la que pertany. La ferida li havia fet amb unes tisores, una “arma” recomanada per la seva innocència.
Malgrat que el jutge se’l cregui en el judici, és evident que ja ningú se’l mirarà amb els mateixos ulls. Potser a la seva empresa li faran algun “suggeriment”. Potser la seva dona pensarà allò que en 30 anys de matrimoni ni se li havia acudit. Potser perdrà algun amic i, amb excuses educades li negaran l’entrada en organitzacions, clubs o associacions. Perquè tots, i totes, tenim tendència a la sospita. I si el condemnen?

ATENCIÓ: Aquesta és una història inventada. No s’ha maltractat cap animal. Qualsevol semblança amb un fet real és pura coincidència.

dimecres, 21 de novembre del 2018

A la mort de l'avi Antònio


A les quatre de la tarda de diumenge dia 18 de novembre, bo i assegut al seu silló, el nostre avi Antònio va dir que ja en tenia prou i ens va deixar. Hi érem tots. El vam acompanyar fins on, amb un somriure sorneguer, ens va dir adéu. Per a ell en el funeral, vaig escriure i llegir una anècdota de les moltes que durant la seva vida llarga, 92 anys eixint de fer el dia 14, va saber viure. I diu així:

¿Han visto a los bandoleros?
Preguntaven els civils.
I bandoleros què són?
Jo no sé el què volen dir.

Bandoleros son los maquis.
¿Han estado por aquí?

Maqui, no n’hem vist mai cap
ni a casa ni pel camí.
Jo diria que no n’hi ha,
i si n’hi ha, ningú els ha vist;

o potser dormen de dia
i van i vénen de nit.
I vostès busquen els maquis
pels masos i pels camins?

Aquest és un fragment del poema de Desideri Lombarte, poeta de la franja, titulat Els maquis.

En acabar el servei militar l’Antònio es va fer guardiacivil: va ser la manera de fugir de l’esclavitud de l’ofici d’espardenyer que feia a Forcall. Era a finals dels anys 40 i el Maestrat i les muntanyes de Terol eren plenes de maquis, però l’Antònio no en va veure mai cap –com al poema de Desideri–. Un dels serveis que li tocava de fer era vigilar camins de muntanya per on circulaven aquells homes de la resistència. En un de tants, li va tocar de nit. Amagat en un marge es va disposar a passar una nit freda i inquieta. El tinent que els menava lligà un cordill al dit a cada guàrdia, i de tant en tant tibava el fil per assegurar-se que no s’adormien.
La fosca va passar sense incidents ni espants i amb els ulls mig clucs per la son, a l’Antònio li va semblar reconèixer, a contrallum del llustre, unes siluetes conegudes. Sense recordar-se del maquis ni de la guàrdiacivil, aquell home jove es va aixecar, es va acostar a les ombres i va veure que no s’havia equivocat: eren bolets. Un erol de formidables rovellons. Els va recollir tots i embolicant-los amb la capa, es va dirigir on era el tinent. En veure’l, l’oficial es va esverar i l’Antònio amb un “mire mi teniente” i un somriure de bat a bat li va ensenyar la collita. Aquell tinent li va clavar una esbroncada plena de sacrapandis i retrets, però l’Antònio se’l mirava sense entendre res. Haver trobat un tou de bolets en temps de gana havia de ser motiu per alegrar-se’n, no pas per enfurismar-se. El tinent, però, era una persona comprensiva i no va comunicar als seus superiors l’acudit d’aquell jove pallús de Forcall.
Així era l’avi: l’home que sabia trobar el costat bell en situacions terribles, l’home que amb un somriure infantil i burleta als llavis es reia d’allò de la vall de llàgrimes.
L’avi era senzill, auster, treballador; però també generós i reflexiu. El recordarem amb l’uniforme i la gorra, un xic de torta, recorrent els carrers del poble. El recordarem fangant a l’hort o assegut triant segells, classificant monedes, estampes o sobres de sucre; o bé repassant el diari, o llegint llibres d’història, una lectura que l’apassionava. Hedonista, amant de la vida i de tot el que li oferia, la va viure amb alegria i intensitat, acceptant amb un tremp formidable les patacades que li van tocar. L’avi, per damunt de tot, va ser un home bo i així és com el recordarem.
Ha mort amb 92 anys, als que va poder arribar per les seves ganes de viure i pels atzars de l’existència. Si aquella matinada algun maqui l’hagués enxampat plegant bolets potser no els hauria viscut.

El poema de Lombarte acaba així:

De maquis, si n’hi haguessin,
no deuen ser molt roïns,
que si n’hi ha i ells volguessin,
pobreta Guàrdia Civil.

Gràcies a tots els qui el van fer possible perquè el poguéssim viure.



divendres, 16 de novembre del 2018

Lluís Marquina, mag de les finances


Fotografia de l’edició digital del diari Ara, sense signatura.
El periodista Lluís Marquina repeteix com a anunciant-prescriptor del BBVA amb un anunci on promociona el que pretén que sigui la solució per les nostres magres economies familiars: el portentós invent del 50-30-20. Això és: les famílies, per a esdevenir ordenades i correctes, ha de gastar el 50% dels seus ingressos a la hipoteca (en benefici del banc) o al lloguer (en benefici d’un fons voltor); el 30% a les despeses “variables” i la resta, el 20 % a l’estalvi (altra vegada en benefici del banc). Ja es necessita ser mec de mena per ser periodista i ficar-se en el jardí dels influencers, però per creure’s una beneiteria com aquesta és necessari ser molt babau.
A veure, Marquina, conec una família on treballa el marit: guanya 1.100 € al mes (12 pagues) i té dues filles petites; la mare cobra de l’atur 415 €, o sigui que els ingressos totals són de 1.515 €/mes. Fem números, Marquina? Segons tu, cal restar d’entrada el 20% per l’estalvi, o sigui 303 €; queden 1.212 €. Paguen 450 € de lloguer; en queden 762. Les despeses d’aigua, llum i telèfon són 95 €/mes; resten 667 €. Les despeses del col·legi de les nenes (només la gran, la petita encara no hi va) sumen 85 €; al calaix queden 582 €. Seguim? Van haver de canviar la nevera i l’escalfador d’aigua, i per fer-ho van demanar un crèdit pel qual paguen 110 € al mes; el saldo ara passa a 472 €. Una  mitjana de les despeses imprevistes o extres dona 35 €/mes i deixa la butxaca a 437 €. I ara, Marquina, per menjar tenen 109 €/mes per cada un, que dividit per 30 dies els permet el luxe d’asseure’s a taula a esmorzar, dinar i sopar per la bonica quantitat de 3,6416666 € cada dia. En tot això no contemplem la despesa de farmàcia (ja se sap, els pobres no poden emmalaltir), ni la calefacció (a l’hivern aquí, s’arriba fàcilment a 4-7ºC sota zero). Per descomptat que no hi ha vacances, ni joguines pels nens, ni gasolina pel cotxe, ni la roba de tots, ni les sabates.
I ara digues, Lluís Marquina: com es pot sortir a la TV a escopir a la cara d’aquests espectadors si ja compleixen el teu màgic 50-30-20? Com es pot tenir la barra d’insinuar que qui no faci cas de la teva intel·ligència econòmica no és una persona “ordenada” i no farà mai res a la vida. Potser el teu sou de pijoprogre et permet llepar el cul del BBVA, però a la gran majoria de gent que treballen cada dia perquè tu puguis dir aquestes tonteries, les seves nòmines no els permeten ni pagar les engrunes que a tu et cauen de la teva polida taula. És indignant, Marquina, indignant.
Mentre fas el teu anunci miserable, et passeges per un habitatge de luxe vestint roba de marca (bona) i ens mires amb commiseració, pobres cuques. No et dic on et pots posar la llengua, perquè segurament el teu intel·lecte envejable t’ho farà saber.

dijous, 8 de novembre del 2018

La penosa mala educació de la senyora jutgessa

Ángela María Murillo Bordallo en una fotografia 
apareguda a El Diario Montañés.

A ran de la sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) es va poder veure ahir per TV3 una escena del judici que, contra Arnaldo Otegi, va perpetrar la justícia espanyola. En ella es pot veure, i sentir, la presidenta del tribunal Ángela María Murillo Bordallo preguntar a Otegi, de males maneres, si condemnava la violència d’ETA. Ell no va voler respondre i la senyora jutgessa, amb evident menyspreu i sarcasme, contesta amb un “ya lo sabia”. Després, soto voce, comenta la jugada amb el seu company amb una tirallonga indecent d’insults i frases despectives acompanyades d’un llenguatge corporal penós.
És intolerable que una persona a qui se li suposa una formació i una personalitat que haurien de ser exemplars, es comporti de la manera que ho va fer la senyora Murillo. Malgrat que l’acusat sigui reu de condemna es mereix respecte, tot el respecte, i més quan de la decisió d’una senyora en depenen els seus propers 6 anys. La manca total d’educació i de capteniment, que se suposen a una persona de la seva posició i responsabilitat, s’haurien de castigar severament. Però la jutgessa és intocable, té total autoritat i absoluta impunitat a la seva sala i al seu judici. Però és així perquè els òrgans de govern dels jutges estan podrits fins el moll de l’os. Quan un ciutadà comet un error pot demanar perdó, però si ha perjudicat a tercers se’l pot dur a judici: no n’hi ha prou amb un “lo siento mucho, no volverá a pasar”. El jutge Lesmes ha usat aquesta fórmula davant l’escàndol de la marxa enrere en la sentència de les hipoteques i es queda tan panxo, i això no hauria de ser així. No dimitirà, ningú el renyarà davant d’una flagrant i evident baixada de calçotets amb la corresponent recollida del sabó.
Els jutges no poden ser ni immunes ni impunes quan cometen errors que perjudiquen greument la vida dels ciutadans. Els seus òrgans de govern han de tenir l’autoritat insubornable per a expulsar de les seves estructures personatges com la senyora Murillo, que ni tan sols són capaces de ser ben educades i que provoquen indefensió jurídica i descrèdit.