dimecres, 15 de juny del 2016

Na Laia Gordi, de professió cap de premsa

En la meva vida professional he entrevistat unes quantes persones per ocupar diferents llocs de treball: des de peonatges a enginyeries. Sempre es procura de fer un perfil del candidat i treballar-lo amb flexibilitat per trobar el més adequat. Mai però, m’han fet escollir un cap de premsa. Estic segur que no triaria algú que escriu així,

Admeto l'error, i crec... que el tornarem a fer. Perquè no les vull vendre com un producte brillant i perfecte. Les vull com les persones valentes que són. Perquè les vull de carn i ossos, i no de plàstic. I si això vol dir que em costaran més de "vendre", doncs farem més a poc a poc. Tornarem a explicar-nos. Insistirem. Farem política i potser, un dia, se'ns jutjarà només per la política.”

És na Laia Gordi qui deixa anar aquesta meravella de bunyol literari, estofat amb contradiccions, amanit amb volades de colom i repicades campaneres, per acabar amb un sonat oxímoron que canta més que una “almeja” passada. Però us convido a llegir íntegre aquesta obra genial a https://www.facebook.com/laiagordi/posts/10153450456246082. He dit moltes vegades que a la CUP la perd les formes perquè, benvolguda Gordi, pensar que “...i potser, un dia, se'ns jutjarà només per la política”, és no tocar de peus a terra i viure als estratocúmuls. No, ni a mi, ni a tu, ni a la CUP ni a ningú, no se’ns jutja, sortosament, només per una sola cara dels nostres múltiples aspectes, sinó pel conjunt del que som; no solament pel què diem, sinó també per com ho diem. Exemple: quan tu mateixa parles “d’exercir el sagnat lliure” fas angúnia, perquè no pots tractar la regla, i de retruc totes les dones, com si fos un escorxament col·lectiu. Som a l’era de la imatge, de les xarxes, de les selfies, argumentar que “ens van robar una imatge” em sembla francament infantil.
Benvolguda Laia, des dels anys i l’experiència professional que arrossego et diré que no som els que ens sembla que som: som el que veuen els altres que som; som com ens veuen. Per això fotografies com la que ara tan et pica, on et “va semblar normal que rigueren”, a d’altres els va semblar que us fotíeu del mort i del qui el vetlla. I així us va: instal·lats a la queixa constant de que no voleu pressió, ni entrevistes, ni periodistes, ni càmeres, ni fotos perquè, esclar, us enxampen rient.

dijous, 9 de juny del 2016

Tan me fot!

Diu que dos vells amics es troben pel carrer després d’uns anys de no veure’s. Se saluden i en un moment de la conversa un li diu a l’altre:

    –       Saps que et veig preocupat?
    –       Sí noi. És que me’n passa una de grossa.
    –       I doncs?
    –       Mira, és que fins i tot em fa vergonya explicar-ho.
    –       Digues home, que si et puc ajudar...
    –       Mira... és que... és que em cago a sobre!
    –       Òndia, això deu ser molt molest.
    –       Ja ho pots ben dir!
    –       Mira, em sembla que et puc ajudar. Et donaré l’adreça d’un  psiquiatre excel·lent, ves-hi i ja veuràs com et troba la solució.
    –       Mira, estic tan desesperat que ho provaré.

Al cap d’un temps, els dos amics es troben de nou, i després de les salutacions protocol·làries parlen del “problema”:

    –       Escolta, per cert, t’ha anat bé amb el psiquiatre que et vaig recomanar?
    –       Una meravella, tu! Estic millor que mai!
    –       I doncs, ja no et cagues a sobre?
    –       Ah, no! Cagar-me al damunt ho faig igual, només que ara tan me fot!

Doncs bé, resulta que la societat catalana, que fa anys que es caga al damunt cansada de patir restriccions, ara ha rebut la recepta de la CUP d’anar al psiquiatre i els diu textualment: no, si cagar-vos al damunt ho fareu igual, solament que ara ho fareu rient.

Rient com deia avui en Xevi Generó, de la CUP, al programa de la Terribas: “els pressupostos no són tan importants, s’han sobre-dimensionat; i, sobretot, no perdem el somriure!” (textual). La gent que esperava cobrar alguna cosa de la dependència, les escoles que volien millorar instal·lacions, els qui són a la cua de les operacions, etc. els demanen que somriguin! I és que si et donen pel cul rient sempre és més agradable.