dimarts, 28 de març del 2017

Ha mort en Sebas

No en diré el cognom, perquè aquells qui l’han de saber, només de llegir Sebas, ja el sabran i amb això ja n’hi ha prou. Penso que ell també ho voldria així. El recordaré pel dia que el vaig conèixer, a ell i a la seva formidable companya Merche, un dia de fa 35 anys. Explicaven els seus projectes joves i vitals, ell amb aquell etern somrís als llavis i ella amb el seu accent de Burgos, que sonava exòtic i fresc. Els anys ens van apropar i allunyar, segons l’atzar, però sempre que ens retrobàvem semblava que feia quatre dies que no ens vèiem. Tant en l’afer de la vida com en les delicades gestions professionals, en Sebas havia estat sempre, i per damunt de tot, un amic.
Penso, quan veig necrològiques, que si l’únic que es mereix recordar d’una persona és el seu vessant professional és que no hi ha gran cosa més. Malgrat que el meu amic fos un gran expert, mai l’he apreciat per això, sinó per la seva enorme, immensa, humanitat: a l’expert se’l paga, a l’amic se l’estima. El deix pagès, que no l’abandonà, i la fina sornegueria li donaven la bonhomia i el feien ell. Senzillesa, modèstia i discreció, arrodoneixen el Sebas únic.
Avui, amb la Merche, els seus fills en Joan i l’Anna, el seu germà Jaume, revivíem velles històries que ens uneixen amb el lligam inoblidable d’en Sebas. I amb tot el dolor per la pèrdua, que fàcil resulta dir-li adéu! Perquè qui no és amo de res, de res no li costa desprendre’s.

dijous, 16 de març del 2017

Competidors?

A vegades, comparar situacions vitals amb fets esportius pot il·lustrar una opinió, però en d’altres ocasions es fa més fum que llum. Pere Mas, periodista, piula: “Escòcia, 2 – Catalunya, 0. De moment”. Tinc dubtes sobre aquesta ocurrència. Per exemple, el 2 d’Escòcia es refereix als referèndums? Perquè si és així vull recordar que el segon està encara lluny. Diguem que Nicola Sturgeon ha llançat la pilota amb intel·ligència, al moment just i amb l’efecte adequat. Però la trajectòria d’aquests xuts és llarga i plena d’obstacles i que no és gens segur que arribi a la porteria, i menys que faci gol. Per tant, “Escòcia, 1 – Catalunya, 0”, si seguim la lògica de Mas. I, encara més important, des de quan Escòcia s’enfronta amb Catalunya? És Escòcia, o Catalunya, l’enemic a batre? A mi no m’ho sembla. Més aviat l’enemic de la primera seria la Gran Bretanya (o Anglaterra) i de la segona España, no? Podeu fer vosaltres mateixos el resultat d’uns partits encara en joc.
No hem de manipular el resultat amb gols que només són projectes, però menys confondre’s d’enemic. El nostra partit és contra España i tot just ens estem escalfant: ningú ha xiulat el començament; de moment només ens mirem, desafiants, de fit a fit, mentre preparem els muscles i enfortim la ment. Escòcia, benvolgut Pere Mas, no està a la porteria contrària. De moment.



dimarts, 14 de març del 2017

El petó

Quan succeeix un fet tant lamentable com l’agressió a dos nois que es feien un petó, tothom es veu en la necessitat de mostrar el seu suport a les víctimes i el seu rebuig als bàrbars; una actitud lloable. Però al mateix temps, apareixen personatges que es creuen amb el dret d’expressar-ho d’una manera barroera i ho fan amb un excés verbal diarreic que els acosta a l’estultícia. Així, llegeixo a l’Ara als comentaris sobre el bes Terribas-Romagosa, un tal toncat1961 que sense embuts escriu: [sic] “als agressors de Berga només es mereixen uns quants anys de presó i que els portin de visita a centres de malalts terminals, a veure si així plorant una mica i el cervell potser els faci canviar una mica el xip”. Un nombre important de lectors li han fet un “m’agrada”.

Visites a malalts terminals? Escolta tu, toncat1961, qui et penses que són els malalts terminals, un espectacle, un guinyol on dur salvatges malcriats? A casa hem tingut familiars terminals i no em faria cap gràcia que aquest parell d'imbècils entressin a la seva agonia. Ni en la darrera hora es pot deixar la gent tranquil·la? Portar els tarats a visitar els terminals et sembla edificant? Està bé que vulguis redimir-los, però ho has de fer emprenyant moribunds? A voltes, ja dic, ens deixem emportar per la cridòria i les diem sense engaltar, però cal pensar que ferim greument persones que, amb un fil de vida, miren d’anar-se’n de la manera més digna. No és ni just ni èticament acceptable, toncat1961.

dimarts, 7 de març del 2017

Llibertat o seguretat?

Diuen que Benjamin Franklin va dir que “qui renuncia a la llibertat per comprar seguretat no mereix ni llibertat ni seguretat.” Tenia tota la raó, aquell home. I jo, sense pretensions, afegiria que canviar llibertat per seguretat demostra la incapacitat dels nostres polítics de mantenir segura la nostra societat. Davant d’aquesta manca de recursos, als prohoms del govern mundial, no se’ls n’acut d’altra que carregar sobre les nostres espatlles la seva inutilitat i ens escanyen la llibertat. És l’excusa perfecta perquè ens encolomin pel darrera el control total, la dictadura democràtica perfecta.