dissabte, 2 de setembre de 2017

Lo Guerxo de Ratera

Aquest mes d’agost hem passat uns dies a Claret, un petit lloc de la Segarra on els grills et canten cada nit, mentre la magnífica església de santa Maria ulla aquells paratges des del segle XII. Viatjant pel territori vam anar a parar a Ratera, un poble de Plans de Sió que no arriba a 10 habitants. Va ser, com molts altres nuclis segarrencs, una vila closa que tancava les portes del recinte de nit per evitar ensurts.
Va ser aquí que vaig saber de l’existència d’en Pere Sorribes. Fill de pagesos del tros, no se’n sap del cert la seva data de naixement, però sí que va ser sebollit a Senan el 12 de maig del 1872. En Pere era carlí i va participar a la primera carlinada, però va ser a la segona, coneguda com la revolta dels Matiners, que aquell raterenc es va fer famós. L’any de 1846 va ser dolent, els preus, sobretot el del pa, es van apujar fent difícil la supervivència de les classes humils; això, unit a les lleves abusives decretades per les autoritats, van ser les causes de l’aixecament a Catalunya. Molts dels cabdills carlins eren d’extracció humil, com en Sorribes, de ben segur motivats per aquestes circumstàncies.
El nostre home va començar la guerra a les ordres de Benet Tristany, capellà fill d’Ardèvol. Tristany va ser traït i afusellat el 17 de maig del 1847 al firal de Solsona, d'esquena, amb els seus companys de revolta: mossèn Josep Rossell d'Àger i Valeri Roca de l'Aranyó. Fou aleshores que Sorribes va reunir i comandar una partida de 120 homes amb el grau de brigadier. Conten que, a recer del campanar d’una església, observant l’enemic per una espitllera, li van disparar amb tant mala fortuna que li van malmetre un ull. El glòbul li va quedar mig penjant i ell mateix, d’una estrebada se’l va acabar d’arrancar. Així es va guanyar el sobrenom del guerxo de Ratera, amb què se’l va conèixer de per vida.
El Guerxo era una home peculiar, autoritari, fet a la seva que no tolerava cap indisciplina i menava els seus homes amb mà de ferro. Era molt respectat, perquè fou un gran estratega i, sobretot, perquè era molt valent i en els combats anava a primera fila: res de quedar-se a la rereguarda. Conten que anava armat només amb una espardenya en una mà i una garrot a l’altra. Amb la sola del calçat aturava els cops que li dirigien mentre que amb l’estaca, amb l’extrem guarnit de puntes de ferrar mules, en ventava a tort i a dret malmetent caps enemics a desdir.
Malgrat la derrota, el Guerxo de Ratera va recuperar garrot i espardenya i es va unir a la tercera carlinada del 1872 “en defensa dels ideals carlins i dels furs de Catalunya”. Temut pels lliberals, el Gobierno li oferí l’indult i el càrrec de general (aleshores remunerat amb 6 pessetes) si abandonava la lluita, però ell no en va voler ni sentir a parlar i va continuar guerrejant.
Un home com ell havia d’acabar violentament, com així va ser. L’únic que sabem del cert és que el van enterrar a Senan, com ja hem dit, però de la seva mort se’n conten dues versions. Una que diu que va ser abatut, juntament amb els seus camarades en Ramon Morera, de l’Espluga Calba, i en Francisco Rossell, de l’Espluga de Francolí, en un enfrontament amb el Regiment liberal de Burgos. L’altra, que va ser traït i mort pels seus propis homes, cansats del seu autoritarisme i farts de guerra. Sigui com sigui, el Guerxo de Ratera va morir fidel als seus ideals, rebel a l’autoritat establerta, insubornable i defensant la seva terra; un home del poble.

Si en lloc de fer el Camacu tenim els ulls i les oïdes obertes, viatjar esdevé, sense cap esforç especial, una font de coneixement directe i la constatació de les arrels profundes que els homes i les dones d’aquesta nació catalana han enfonsat a la terra. Ideologies a part, el valor i la fermesa del Guerxo de Ratera haurien de ser-nos exemple.