divendres, 28 d’octubre del 2011

Catalunya o Portugal?

De tot el què ha dit el pedant Gregorio Peces Barba, en la seva intervenció d'aquest dijous al Congrés de l'Advocacia que aquests dies es fa a Cadis, el més sorprenent són els verbs que usa: “Sempre dic de broma què hauria passat si ens haguéssim quedat amb els portuguesos i haguéssim deixat els catalans. Potser ens hauria anat millor”. “Deixar” i “quedar-nos”. O sigui, que en temps del Conde-duque de Olivares, Espanya tenia la potestat de decidir sobre els destins de països i gents, bandejant les seves voluntats. Aquest sentit de possessió que presideix tots els discursos de personatges messetaris persisteix en el temps i és el què perverteix la democràcia espanyola i espanyolista. Això és: la pell de brau és una propietat exclusiva dels castellans, tan si és Portugal com si és Catalunya. I això ho diu un dels anomenats “pares de la constitució”, aquell text sagrat i intocable al qual tots hem de prestar reverència i admiració. És amb aquest rerefons de dominació que es va redactar el vademècum de la democràcia espanyola?
Com a català no em sento gens ofès, al contrari de molts que s’han esgarrapat el pit. Al contrari: lamento que s’equivoquessin i ens escollissin a nosaltres; a nosaltres sí que ens hauria anat millor. En canvi, si fos portuguès estaria emprenyat com una mona pel menyspreu mostrat pel senyor Peces. En aquest sentit cal mencionar l’entrevista que el Fuentes ha fet al Peces aquest mateix matí. El periodista s’ha encongit, però ha propiciat que el Peces ens ensenyés com és: vostè no té dret a preguntar-me res, això no és un interrogatori, jo ja m’he disculpat davant de qui toca, el Sr. Duran també diu tonteries, etc. És a dir: "un periodista perifèric català no pot demanar-me explicacions de res; que carai s’ha cregut! Jo sóc l’imperi!"
No val la pena tanta comèdia ni tants titulars. El Peces ha dit el què els catalans volem sentir. Gràcies, Peces. Solament demanar-li que un altre dia ho digui amb menys prepotència. Però per això faria falta que el Peces es cregués la democràcia, i això ja és més difícil.

El Vicent Partal ho diu molt més bé que jo.

dijous, 27 d’octubre del 2011

Esport Club i els belgues

De fa anys, encara que aquí no es conegui massa, els belgues són l’ase dels cops dels seus veïns europeus, i són el tema d’acudits i burles diverses. És una tradició que en el meu cas conec des dels anys 80. Certament alguna de les ocurrències arriba ala crueltat, però són sempre “cultes”. Ara sembla que els amics d’Esport Club de TV3 ho han descobert, s’hi han apuntat ràpidament i ara, un dia a la setmana, es riuen de les pífies dels jugadors de la lliga de futbol belga, que els col·leguis del programa qualifiquen, ridiculitzant-la, com la “millor lliga del mon”.
El cert és que no em fa cap gràcia. Les pífies no són pas pitjors que les de la nostra lliga, ni els seus protagonistes fan cara de babau. No és bo riure’s de la feina global de jugadors que, de ben segur, fan tot el possible per fer-ho bé. No dic que un no es pugui fer befa d’una jugada especialment desafortunada, em queixo de la generalització, pressuposant que a Bèlgica, en futbol, no fan res de bo. De nou, el periodisme esportiu de TV3 es llença al riu fàcil de la burla estúpida, del comentari poc pensat i ruc. Sap greu, però continuen en hores baixes; molt baixes.

divendres, 21 d’octubre del 2011

El rellotge de las Parras

El campanar que veieu a la imatge és el del poblet de las Parras de Castellote, perdut entre turons aspres i pelats a la Tierra Baja de Teruel. El subsòl del seu terme és ple de galeries d’antigues mines de carbó, avui abandonades a causa de la seva poca rendibilitat. Un territori pobre, inhòspit, on homes i dones han arrencat de la terra els pocs fruits que els podia donar. Avui amb prou feines hi queden 60 habitants. Aquí hi va néixer un personatge famós: Demetrio Carceller Segura. Aquest home, format a Terrassa com a enginyer tèxtil, va ser un conegut falangista i ministre de Comercio y Turismo en temps de Franco, just a la postguerra, del 1940 al 1945. En aquells anys va acumular una fortuna a base de cobrar mordidas a qui necessitava un permís per qualsevol mena d’activitat econòmica. Això va permetre al seu nét, Demetrio Carceller Arce, esdevenir una de les primeres fortunes d’Espanya. Propietari d’accions a Damm, Sacyr i Gas Natural, discret i a l’ombra, controla importants negocis del país.
Del seu avi en conten una anècdota que explica el caràcter del personatge. Diuen que parlant amb un diplomàtic dels Estats Units, li va preguntar com podria tenir un Buick. L'americà li va contestar que ell s'encarregaria de que en tingués un. “Accepto -va respondre Carceller-, però res de regals. El pagaré”. Al cap d'un dies, el mateix diplomàtic li va comunicar: “Senyor ministre: a la porta del Ministeri hi ha el Buick que volia”. Carceller va abandonar el què estava fent i va pujar al cotxe. Acabada la prova, encantat del seu Buick, va dir al nord-americà: “Què li dec”. “Seran 500 pessetes”, va replicar l'altre. Carceller es va treure la cartera i li va lliurar un bitllet de 1.000 pessetes. “No tinc canvi”, es va excusar el l'home. “És igual -va respondre el Carceller- quedi’s el canvi i enviï’m un altre Buick” va respondre el ministre.
Doncs bé, Don Demetrio Carceller Segura va voler visitar el seu poble natal i un bon dia es va presentar a las Parras amb un seguici que espantava la terra. M’agradaria haver vist la corrua per la revoltada carretera que van haver de recórrer! Evidentment, les autoritats locals li van retre l’homenatge que es mereixia el tal personatge i li van preparar una rebuda exagerada. La meva sogra, aleshores adolescent i també filla de las Parras, ho pot certificar: el poble va tirar la casa per la finestra. Com que no era cosa de deixar escapar l’ocasió, el ministre, magnànim amb els diners dels altres, els va demanar si es necessitava alguna cosa al poble. Atorrollats pel moment, als components de l’ajuntament no se’ls va ocórrer res més que demanar... “Un reloj para la torre”.
I aquest és el rellotge que encara avui, a voltes aturat a voltes a l’hora, està encastat a les pedres del campanar de las Parras de Castellote, i que podreu veure si algun dia us perdeu pel món.



dijous, 20 d’octubre del 2011

Gerard Quintana no es justifica (o sí)

El bo d’en Gerard Quintana es queixa a RAC1 de què hi ha gent que l’han criticat perquè parla en castellà a casa seva, i ho fa des de l’angle mort de la intimitat personal. Al·lega que no s’ha de justificar en la seves opcions personals i ve a dir que a casa seva fa el què li sembla millor pel seus fills i les persones a qui estima. I quanta raó que té! Els catalans som una colla de provincians incultes que no sabem apreciar el valor de la varietat; som, com diu el Gerard, uns talibans que imposem la nostra llengua fins i tot als nostres fills, pobrets! Escurant-se la gola per no plorar davant la intolerància de molts conciutadans, desgrana una infinitat d’arguments de pes com ara la realitat diferent d’Eivissa, on la gent, la que visita casa seva esclar, parla altres llengües. També, molt encertadament, ens diu que podia haver parlat en anglès, però que mira, aquell dia els va sortir el castellà (ah! Com m’haguera agradat de sentir el Gerard en anglès...!). Qui ha exigit al pobre Gerard que es justifiqui? El discurs a RAC1, benvolgut post-hippie Gerard, és un autèntic bunyol, un cant a l’estultícia dels qui pontifiquen creient-se la seva pròpia ignorància, la del qui diu que no vol justificar-se i que es passa deu minuts fent-ho, del qui pensa que després d’haver-se exhibit a tot el país encara té dret a que no critiquin la seva perduda intimitat; la mateixa que ell ha malvenut a la quimera “om-èrica” televisiva de la papanateria imperant. L’has espifiada Gerard, no per parlar castellà en la intimitat, sinó per intentar justificar-ho.
Impressionant la frase del periodista que tanca, grandiloqüent, l’entrevista. Pífia per duplicat: quins pebrots, Basté!



Us recomano escoltar l’entrevista–monòleg sencera a l’enllaç. No té preu.

dilluns, 17 d’octubre del 2011

Avui, sí: xenofòbia

Ves per on, aquella paraula que comentava a l’escrit anterior, xenofòbia, avui té una aplicació que crec encertada. Segons el diccionari de l’IEC:
xenofòbia f. [LC] [SO] [PS] Odi als estrangers.
Ras i curt.
Aquestes són les paraules que el Sr. Esteban González Pons va pronunciar ahir sobre el fòrum per la pau que es va celebrar a Euskadi: “Los extranjeros que vienen a una conferencia de paz por el País Vasco pensando que están en Irlanda o en Sudáfrica, realmente no tienen ni puñetera idea de en qué país se encuentran”. Aquest senyor és vicesecretari de Comunicació del PP i cap de llista al Congrés per la província de València. A les paraules, que són molt discutibles, cal afegir-hi l’actitud del personatge en pronunciar-les davant de les càmeres de la televisió. El menyspreu expressat, explicitat, és una mostra xenòfoba per excel·lència.
La mentalitat carpetovetònica messetària traspua per tots els porus del Sr. González Pons, rebutjant suposades intromissions, negant aportacions de personalitats internacionals titllant-los d’ignorants. La mentalitat de conqueridor, d’anorreador, requereix de la humiliació de l’enemic i, si és possible, de la seva eliminació. Solament així, la voracitat invasora serà satisfeta. Oblida així el vencedor (?) que deixa latent rere seu un rastre d’odi que persisteix en el temps que implicarà generacions posteriors. O és que no hem après res de la guerra civil? Crec que el PP, representat aquí pel Sr. González Pons, té por que ETA anunciï una decisió transcendent abans de eleccions. Si fos així, el fet no deixaria de ser un triomf del PSOE, proporcionant-li una victòria que s’aprofitaria electoralment. És així que les víctimes, tan defensades i enaltides per alguns, en continuen essent per interessos partidistes, ara dels uns ara dels altres.
Tornant al mot, xenofòbia, crec que en aquest context expressa l’actitud del Sr. González Pons, el seu darrer pensament, la seva por a la pau; en definitiva, de la seva por profunda a la llibertat... dels altres, naturalment.

divendres, 14 d’octubre del 2011

Il faut se méfier des mots

Aquesta frase que apareix a la fotografia –en desconec els autors– resumeix, em fa mal el cor dir-ho, el què passa avui amb les paraules. La traducció literal: cal malfiar-se de les paraules. Penso que una paraula és l’expressió d’una realitat humana, material o immaterial, que ha requerit d’anys, potser centenars, per arribar a definir-se en la seva totalitat. És un esforç de generacions el què ha fet possible parir un sol mot. Per això em dol la perversió a la qual es veuen sotmeses les paraules. Escriptors, periodistes, polítics, i altres espècies xerrameques, es dediquen a usar-les corrompent sistemàticament el seu significat profund. Assisteixo, atònit, a una vexació constant del mot “llibertat”. La llibertat és un dels fonaments de l’existència humana, un principi pel qual molts hem lluitat i molts hi han perdut, fins i tot, la vida. Malgrat que cada u de nosaltres puguem tenir una interpretació personal, i necessària, de què vol dir llibertat, també és cert que en el racó més amagat de la ment hi tenim el significat original: l’essència del mot. Mentre que alguns en som extremament respectuosos, d’altres l’utilitzen sense vergonya. Em dol que algú demani la continuïtat de les corridas en nom de la llibertat. Em dol que alguns vulguin anorrear una llengua en nom de la llibertat. Em fa mal que la llibertat sigui l’excusa per permetre l’existència d’organitzacions obscures.
La llibertat no és l’única damnificada. Aquesta setmana li toca a xenofòbia. Un polític, amb més o menys encert, constata una realitat, el PER (andalús i extremeny, però també a Castilla-la Mancha, València, Múrcia o Aragó entre d’altres), que provoca frau, desequilibri i cultura del subsidi. Es reprova a Duran Lleida que hagi retratat perceptors d’aquest ajut asseguts al bar mentre d’altres s’han de guanyar el pa suant la cansalada. Cada dia s’han anat recollint testimonis directes d’aquesta realitat. Tot i així, el Parlament extremeny ha reprovat les paraules del polític. Ara bé, tractar-lo de xenòfob és pixar fora de test. Usar aquest mot, que significa “odi a l’estranger”, és pervertir la paraula. Des de quan constatar un fet observable és ser xenòfob?
D’aquí la frase del principi: "il faut se méfier des mots". Si no uséssim el significat primer dels mots en va, no caldria malfiar-se’n.

diumenge, 9 d’octubre del 2011

Sobre Steve Jobs

Tots els diaris del món s'han fet ressò de la Mort de Steve Jobs, fundador i dirigent d'Apple, el gra al cul de Windows. Ho dic així perquè és l'única companyia al món que ha fet ombra al gegant mundial de la informàtica i li arrabassa un queixalada de mercat molt important, tan quantitativament com qualitativa. Apple s'emporta el nínxol de la qualitat i el gust per les coses ben fetes. Per això em sorprenen ara els titulars que es pregunten si la poma sobreviurà al seu creador. Em sorprèn perquè potser jo no conec prou Steve Jobs, un personatge que ara tothom sembla tenir a la tauleta de nit des de fa anys, i que jo solament he vist de tant en tant per la televisió presentant algun dels seus productes amb aquell estil propi: vestimenta negra i pinta de pobre-ric. Per tant, la meva opinió ve de la ignorància.

Si realment Apple no sobreviu al seu fundador, aquest serà el major fracàs de Steve Jobs. Si va oblidar que un dels objectius fonamentals del directiu excel·lent és, abans que res, la pervivència, la transcendència, de la companyia per damunt dels seus dirigents, aleshores Steve Jobs haurà fracassat i no podíem esperar d'ell gaire més del què ens ha donat. La genialitat no és suficient, ni l'originalitat, sense algú capaç de traduir-la en quelcom fabricable i vendible; ningú, individualment, no és capaç de tirar endavant un projecte complex com és Apple. Si la figura del cap es converteix en un element imprescindible, aleshores l'equip és un porqueria i acabarà a la ruïna empès per la miopia del dirigent. Tota organització és un conjunt d'equilibris fràgils que es sosté amb fils entreteixits, prims com una teranyina. A voltes, desconeixem la importància de les connexions que suporten aquests fils i tallem, barroerament, parts essencials de l'equilibri. És la funció del dirigent per excel·lència identificar tots i cada un dels contactes i de les línies d'informació que conformen l'estructura organitzativa i transmetre'n la seva cura a tots els nivells del conjunt. Per tant, és d'esperar que, un home a qui tothom eleva a l'altar del escollits, hagi sabut transmetre amb diligència les seves habilitats, secrets i fórmules per a assegurar la continuïtat del seu geni i, sobretot, el geni de la seva companyia. Si no és així Steve Jobs, repeteixo, haurà fracassat i haurà privat als seus seguidors d'importants triomfs futurs.
La meva dona tenia una àvia aragonesa. Menuda, rabiüda, seca, amb la pell gastada pels anys passats al sol de les segues: la abuela Carmen. Ella tenia una frase per aquells qui es creuen imprescindibles: "don preciso ya murió y heredero no dejó". Descansi en pau Steve Jobs, visca Apple!


P.D. Observeu que no he utilitzat cap anglicisme per a parlar d'informàtica!




dimecres, 5 d’octubre del 2011

Ja era hora!

Al final ho sabem! Des de que tinc ús de raó que ho sento a dir. Al carrer, al bar, a les places, als cinemes, fins al pati de l’escola. Sempre em quedava el dubte de quina era la realitat d’un eufemisme que perdura en el temps. No sé si en l’espai, si en països nord enllà o sud ençà existeix l’expressió. Però ara s’ha acabat, a casa nostra. El jutjat número 7 ha establert quan val un ou, un testicle vull dir: 50.300 euros. Ara, doncs quan direm allò de “aquest cotxe li ha costat un colló (o dos; o un ou, o dos)” ja sabem que l’andròmina val 50.300 euros (o 100.600 segons el cas).
És bo, sobretot en temps de crisi, anar acotant el preu de les coses i saber a què ens hem d’atendre quan algú utilitza les gònades per a atribuir un valor determinat a les coses. Així tots sabrem a què atendre’ns. Per una vegada els jutges han fet justícia i ens han proporcionat la pedra de toc necessària per a poder valorar, per exemple, els pebrots. Solament em queda el dubte de quin és el criteri que ha usat la judicatura per a establir la xifra: per aquesta quantitat, qui estaria disposat a desprendre’s d’un (o dos) dels seus atributs? Vol, com a mínim, una reflexió tranquil·la, acurada, assenyada. Salut!

dimarts, 4 d’octubre del 2011

Boi(s), Boi(s), Boi(s)...

“No podem crear la sensació al ciutadà que operar-se és com tenir un tiquet i que quan passin tants dies, em tocarà”. Aquesta frase, pronunciada ahir pel Conseller de sanitat Boi Ruiz, em sembla d’allò més pintoresca. Vol dir el Conseller que no sabem quan ens tocarà? O vol dir que cadascú serà intervingut quan algú ho consideri oportú?
A mi m’han operat solament una vegada, i no pas de cap cosa greu; era una intervenció d’aquestes que en diuen programades, no venia d’aquí. Recordo però que des de que prens la decisió vius en una mena d’estat d’espera, com en un parèntesi que es fa llarg i penós. El sentiment no és de por, sinó d’incertesa. Aquesta incertesa repercuteix directament en l’estat d’ànim del pacient i, per extensió en la seva qualitat de vida. Sotmetre’s a una intervenció quirúrgica és un trasbals pel pacient i pel seu entorn; representa una baixa laboral, deixar les coses preparades a la feina, alterar el ritme de vida del cercle familiar, i a voltes també el d’amistats; planificar estades fora de casa, viatges, etc. I es complica més quan el centre hospitalari és lluny de la població de residència, com ens passa a la gent de comarques.
Sembla però que el senyor Ruiz no sigui sensible a aquests problemes, possiblement perquè ell no els té o bé els podria resoldre sense massa problemes. Si a més no sabem quan es produirà l’ingrés, la cosa es complica perquè planificar –ja complicat per se– amb poca perspectiva és enutjós i angoixant.
Ara, sembla que el departament vol donar una impressió de seriositat i ens ven l’idea de què ens operaran segons la urgència: així dependrem del criteri mèdic, i no pas del tiquet. Evidentment, es crearà una comissió de control (cobrant?), que es reunirà un o dos cops l’any, per a revisar aquest criteris i comprovar que s’ha seguit una lògica professional. Francament no hi veig la gràcia. Ara, en lloc de tenir una data fixa, senzillament ens diran “ja t’ho farem”, amb la possibilitat de què el futur sigui indefinit: sempre dependrà de la urgència de cassos posteriors al nostre. Embolica que fa fort.

dilluns, 3 d’octubre del 2011

Pietat, Manel!

Cada matí, a les vuit en punt, el Manel Fuentes em burxa l’orella amb l’editorial del seu programa El Matí, a Catalunya Ràdio. Invariablement, des de fa mesos, ens plantifica la crisi davant del nas amb una visió més aviat apocalíptica. No vull pas dir que sigui irreal, ben al contrari crec que no estem per tirar coets. Essent com és un programa de gran audiència, la seva veu arriba a tots els racons del país i té un pes important en la formació de l’opinió pública del nostre territori.

Jo li demanaria una mica de pietat: escoltar, just llevar-te, mentre esmorzes, que estem amb merda fins el coll no és la millor manera de començar el dia. Torno a dir que la situació és greu i que cal ser-ne conscient per tal de posar l’esforç individual i col·lectiu necessari per a sortir-ne, però no cal que l’anàlisi sigui sempre des de l’òptica negativa. Potser fóra interessant, ni que sigui de tant en tant, que el Manel ens donés una mica de llum, i no pas sempre fum, quan ens desvetlla a l’hora d’anar a treballar. Jo crec que el país li agrairia. Hi ha molta gent que ens llevem per treballar, malgrat totes les dificultats que cada dia ens entrebanquen, que hi posem il·lusió i ganes, que estimem el país i volem tirar-lo endavant; ni que sigui per orgull.
Agrairia, Manel, una mica d’optimisme i commiseració, sinó pel poder pel poble, i que ens ajudis a sortir de casa amb un somriure a la cara. La cara de pal, pels derrotats.