dilluns, 26 de febrer del 2018

La reial ignorància


La portada de Heraldo de Aragón és el paradigma de com l’Espanya colonial ignora sobiranament Catalunya, i posa pel damunt de tot, per un interès mesquí, un congrés comercial. És més important tenir les elits del país fent calers a manta en benefici propi, que atendre les demandes de la ciutadania. “El rey ignora” diu amb orgull el titular del diari com si el Borbó pogués passar-se per l’engonal tot un poble. Doncs no, Felip: cap dirigent, i menys algú com tu que ni tan sols ha estat escollit, té el dret a ignorar el clam de la seva gent, vingui d’on vingui i de qui vingui. Si el dirigent ignora, és un ignorant, un indigent mental que no mereix el lloc que ocupa. Una ignorància que frega la indecència quan, després de clar un “a por ellos” institucional, es presenta a Barcelona com si no hagués passat res, com si el repic de cassoles fos un concert de benvinguda.
El rei Felip, el preparao, i també el seu virrei Millo, el pocapena, han de saber que no són benvinguts i que l’un ha de mirar de no acostar-se massa i l’altre que ja es pot anar buscant una casa on poder posar el cul, i que sigui ben lluny. Que el meu avi, quan anava a cagar, deia “me’n vaig a can Felip”.

dijous, 22 de febrer del 2018

Ni carn ni peix


Quan jo era petit es deia que quan el Madrid venia a jugar a Sarrià, al camp de l’Espanyol, era com si ho fes a casa. I era cert: s’hi veia molta més gent animant l’equip merengue que als de casa. Tan és així que els anys 60-70 hi havia socis actius de l’Espanyol que el dia que venia a jugar el Madrid canviaven de color i es vestien de blanc. A la Garriga en coneixíem alguns. Sembla que ara no és molt diferent quan llegeixo que “el nombre de banderes espanyoles no ha parat de créixer, i pot seguir-ho fent amb la visita del Madrid el dia 27”. Sense entrar a jutjar qui té raó, cada partit amb “los suizos de la acera de enfrente” acaba amb la sempiterna protesta espanyolista, amén de la plorera, contra el robatori sistemàtic del partit. Aquest any, en una pataleta increïble van denunciar Piqué per una celebració que han fet centenars de futbolistes aquí i a la Xinxina. Amarats d’una susceptibilitat malaltissa, s’ofenen per qualsevol gest i rondinen i s’enfaden fins límits ridículs.
La falta de resultats hi fa molt, més quan el rival etern fa anys que no para de guanyar títols. Quan el rei del berberetxo es va vendre l’equip al xinès Chen Yansheng va semblar que amb l’arribada de milions tot s’arreglaria, però no ha estat així com ja era d’esperar: a Europa altres equips s’han venut a l’or estranger i no els ha anat pas molt bé. Ja hem vist un home honest i seriós el seu actual entrenador Sánchez Flores, com s’enfadava i amenaçava de marxar a mitja temporada emprenyat de no rebre el que li havien promès.
I és que amb diners no n’hi ha prou. Malgrat no agradi a alguns, les organitzacions estan formades per persones que tenen les seves passions, els seus amors i... el seu sentiment de pertinença inexistent. I això és el que a l’Espanyol no han sabut construir: una identitat. En canvi, el rival sí, i això pica molt. L’ambivalència, l’equidistància, els flirtejos ambigus, han portat als periquitos a no ser res ni ser de ningú. Només una part d’aficionats de debò “són de l’espanyol”. La resta son d’altres equips llunyans, que van a Cornellà perquè no poden animar a l’equip que de debò s’estimen. És per això que els espanyolistes de cor, com tota la família dels agredits el passat dia 18 a l’estadi, “està decidida a donar-se de baixa del club”. No estan disposats a compartir seient amb espanyolistes de pega que estoven a qui pensa diferent. I surt la directiva, tova i mel·líflua com sempre, disposada a no perdre socis ni de la carn ni del peix, perquè veuen “com l’assistència mitjana a l’estadi ha passat dels 20.396 espectadors del curs passat als 18.679”.
L’ambigüitat que ha lluït de sempre el club periquito els ha passat, i els continuarà passant, una factura cara i dolorosa. Perquè, benvolguts espanyolistes, el senyor Chen no està per orgues i a ell només li valen resultats i dinerons. A ell, no sigueu il·lusos, els colors li importen un rave.

dijous, 15 de febrer del 2018

Bravo Boya, merda Pascal!


No sóc un defensor de Mireia Boya, a qui he criticat els seus exabruptes femellistes en diverses ocasions. Avui he sentit l’entrevista que li ha fet la Mònica Terribas a Catalunya Ràdio i m’ha agradat el seu discurs: coherent, ferm i valent. Davant del jutge Llarena ha defensat que com a política tenia la obligació de complir el seu programa electoral, un programa que ningú no va impugnar abans de les eleccions. Ella li ha explicat al jutge que res de “declaracions simbòliques”, sinó que ella havia votat sí a la república, amb totes les conseqüències, en compliment del seu compromís electoral. Ella, diu, no podia enganyar els ciutadans. Amb veu reposada, tranquil·la i sense cap mena de dubte, ha anat contestant les preguntes de la periodista, sense vacil·lacions i amb seguretat. Per tant: bravo, Boya!
Al mateix mitjà, seguidament, he sentit Marta Pascal, Coordinadora General del PDeCAT, dir que volien un govern “estable i dins de la legalitat”. Redéu! No dona no, no podem dir ara que allò no valia. No podem fotre pel pedregar les garrotades que vam rebre els ciutadans només per salvar el cul dels polítics. M’emprenya tanta covardia, sí: covardia. Admeto, i he defensat, que tothom té dret a fer el que faci falta per sortir de la presó, però això no ha de fer oblidar que hi havia una promesa pública de proclamar la república. Al capdavall haurem d’admetre que retractar-se té les mateixes conseqüències, o pitjors, que reafirmar-se en els objectius. Sentir avui Marta Pascal m’ha acabat la paciència.
No anem bé. Hi ha qui no ha llegit honestament els fets que s’han produït des de l’1 d’octubre i ara, de genolls davant d’una justícia incerta, renuncia expressament a complir el seu programa. A mi em fa l’efecte que l’estratègia de les defenses és equivocada des de l’inici. La meva experiència en la vida privada i en la laboral m’ha ensenyat que un pocavergonya en necessita un altre al davant, que arronsar-se davant d’un xuloputes no serveix per apaivagar la seva agressivitat. Cal seguir defensant els principis que es van proposar, i que han guanyat dues eleccions consecutives amb coherència, fermesa i valentia. El demés són òsties, i ja em perdonareu l’expressió.

divendres, 9 de febrer del 2018

Sobre el “primer britànic”


La reconstrucció facial de l’Home de Cheddar, que es pot veure des d’ahir al Museu d’Història Natural de Londres, ha muntat sidral al Regne Unit. La causa: el color fosc de la pell que li han atorgat i el fet que no es diferencia en absolut de la resta d’habitants del continent. Es veu que no tothom, sobretot els puristes, està d’acord amb la interpretació que els científics han fet a base de reunir centenars de dades obtingudes de l’esquelet d’aquest humà, d’1,66 m d’alçada, 60 kg de pes i mort amb poc més de 20 anys.
De tota manera hi ha dubtes raonables sobre aquesta reconstrucció feta per “artistes plàstics especialistes en treballs semblants”. Algunes de les acotacions que s’aporten no són gens precises, com la que diu que “molt
probablement procedia de l’Àfrica subsahariana o del Pròxim Orient”, que és com afirmar que podia venir de qualsevol lloc. Si un es mira el rostre de l’avantpassat british, no hi veu cap de les característiques que poguessin fer pensar en un àrab, un jueu i molt menys en un negre. Llavis prims, rostre ovalat, ulls clars i lleugerament ametllats, no delaten una procedència subsahariana. En fi, com diuen més enllà del Sènia “doctores tiene la Iglesia”.
Tampoc deixa de ser curiós el final de l’article, quan el periodista recull que “l’estudi fet sobre l’Home de Cheddar mostra que actualment un de cada deu britànics hi tenen algun parentiu, tot i que molt llunyà”. Si solament un 10% dels actuals britànics en són descendents i encara de lluny, que no es preocupin els súbdits de la Reina Isabel: segurament aquest paio, amb cara de trempat i bonifaci, ni tan sols va viure a les illes; potser algú el va trobar en una platja de Brean i, pietosament, el va enterrar a Cheddar per allò de les coves que hi abunden.
Per cert, el formatge de Cheddar és el més venut a Anglaterra i als USA (després de la mozzarella), però resulta que el nostre vell amic no podia pair la llet, segons els científics...

divendres, 2 de febrer del 2018

L’establishment és a can Fanga

Josep Pla a Nova York. Imatge apareguda al bloc de Xavier Febrés.
Per casualitat, he sentit a la tertúlia de TV3 un intercanvi entre Carles Monguilod i Elisenda Paluzie. A ell el conec personalment, encara que de passada, del meu temps de feina a Girona. A ella no. No coneixia la faceta de tertulià d’aquest advocat gironí i per això hi he parat atenció. Potser trauré de context les paraules de l’un i l’altre; si és així ja em disculpo ara.
Crec que parlaven de les capacitats de Roger Torrent, President de la mesa del Parlament. Deia Monguilod que Torrent tenia el valor afegit de ser una persona dialogant i respectuosa amb els seus rivals polítics, i que aquest valor l’havia après sent alcalde d’un poble petit. Es veu però que a Elisenda Paluzie això li semblava poc perquè en un gest desdenyós, ben captat per Monguilod, contestava que tot això està molt bé, però que ara parlem d’alta política i que aquesta mena de qualitats compten poc (lamento no poder reproduir les paraules exactes de la política d’ERC).
Aquest menyspreu pels pobletans, pels alcaldes de política petita, pels micropolítics, des de les trones dels intel·lectuals barcelonins és endèmica i un corc perpetu. Perquè a Catalunya, l’establishment és a Barcelona, i tot aquell que no formi part de nissagues polítiques com la senyora Paluzie és mirat com un pagès amb boina i caliquenyo. “Ara estem davant d’una situació excepcional”, deia Paluzie com volent dir que Torrent no era prou per a menar una situació com l’actual. Només li faltava postular-se per ocupar la plaça del califa en el lloc del califa des de la seva posició de supremacia intel·lectual, des del seu coneixement profund de l’alta política.
Estic segur que amb aquesta actitud hem perdut grans noms pel país, només pel fet de que provenen de pobles massa petits, que estan massa lluny de la civilització barcelonina i, tal com estem el que ens cal és comptar amb tothom que pugui aportar solucions i, sobretot, renovació. Que de cares i posats de l’eixample i d’exalumnes de la Bonanova ja n’hem vist molts i massa. Estic segur que el posat i l’expressió despreocupada de Puigdemont va ser més apreciada que el messianisme que desprenia, a voltes, Artur Mas. I que ens sentim còmodes i propers als nostres representants també compta. O només han de satisfer a les ments superiors com les de la senyora Paluzie?

Recordo un acudit que explicava el meu pare sobre un home que va arribar a Colom per veure el mar per primera vegada. Un barceloní, veient la cara bocabadada del pobletà, s’hi va acostar i li va dir “quina bassa tan gran que tenim aquí, eh? segur que al poble no n’hi ha cap de tan grossa!”. L’home, tot afirmant lentament amb el cap, contestava “ben cert; no sabeu pas quants de burros s’hi podrien abeurar!” L’urbanita va riure davant la ruqueria de l’altre, i encara ara no entén la ironia foteta que l’altre li va enviar. Deixem-ho en pixapins.