dijous, 29 d’abril del 2010

Un estatut de fum (per no dir de merda)

L'Estatut de Catalunya avui és un problema perquè la sentència del TC serà una nova derrota. Una derrota perquè el nyap que en sortirà ens deixarà sense possibilitats d'avenç en l'autogovern pels propers vint-i-cinc anys. No sóc especialment pujolista, malgrat que admiro el sentit d'estat de l'ex-president, però recordo ara que al final del seu mandat, quan se li proposava insistentment des de les files socialistes, la redacció d'un nou text contestava amb el seu irritant i definitiu “ara no toca”. Doncs bé, avui sé que tenia raó: llençar-se a la tasca pensant que l'Espanya socialista de l'”aprobaré el estatuto que salga del Parlament” ens entendria va ser un greu error de càlcul fruit de l'esquizofrènia federalista dels socialistes catalans. De nou, ens han aixecat la camisa.

Tot aquest enrenou, que ens perjudicarà greument, es deu a la megalomania d'un home incert i voluble que, no tenint-ne prou amb unes olimpíades propiciades per un falangista, va voler pujar a l'olimp donant al país una nova llei de lleis per a major glòria seva. Aquest home infantil, immadur, va arribar al poder sense guanyar mai unes eleccions i va forçar la seva coronació pactant a tres bandes una investidura que ens ha dut al desori d'avui. No discutiré l'obra de govern, que pot haver estat bona, però sí la deriva política que aquell home, Pasqual Maragall, va inocular en la màxima institució del país. Visionari com pocs, aquest home va passar per damunt de tot per, en acabat, deixar que fos l'oposició qui pactés una llei que ell havia impulsat a empentes i rodolons. Ja havia advertit des del seu càrrec d'alcalde barceloní, un lloc des del qual va exercir de contrapoder i des d'on va deixar deixebles fidels: Clos que es va estavellar amb un Fòrum (universal?) de les cultures i Hereu, un taumaturg espatarrant on n'hi hagi, que vol passar a la història com els seus predecessors a base de neu inexistent i diagonals agòniques. M'agradarà veure les clavegueres municipals del cap i casal el dia que arribi el relleu després de trenta anys (gairebé tants con en Franco).

I aquí ho tenim. Al president Maragall, ben retiradet de tot i de tothom (ja no és socialista), se'l convida als actes oficials com una relíquia i encara té ànims per pontificar. Per si de cas, ens ha deixat com a record la presència del seu germanàs Ernest, qui, seguint la tradició familiar, en fot més de de fredes que de calentes i es desdiu per conservar el setial. Ara el bunyol és per tots els catalans, que tenim una gran tifa al mig del menjador que ningú es veu capaç de netejar per fer l'aire respirable. Ningú no se'n vol fer càrrec: els uns diuen que la caca no és seva, els altres que si fa pudor.

Costa haver-ho de dir, però el president Pujol tenia raó: no era l'hora. Espanya, tota Espanya, no estava per donar als catalans res de res i tothom ha fet l'impossible per aconseguir el que està a punt de succeir: que ens deixin amb un estatutet que farà riure, que farà riure a tota aquella Espanya. Tota sencera. El president Montilla no aportarà cap solució perquè no se sent ni català, ni catalanista ni molt menys soberanista. El seu lema, que explicita que continua creient en l'estatut - tururut, no és res més que el brindis al sol que fan els perdedors, avui per les circumstàncies i d'aquí poc per les urnes. El seu somriure permanent, però d'esfinx, immòbil i fossilitzat, no és res més que el reflex de l'ànima del buròcrata que el defineix sense necessitat de gaires paraules. No en podem esperar res del senyor Montilla perquè no creu en Catalunya; el seu “visc a Catalunya” del Polònia és formidablement definitori i definitiu.

Mentrestant, els catalans, desvestits de tota dignitat, abandonats als interessos obscurs dels nostres polítics, l'endemà de la sentència del TC farem com l'11 de setembre de 1714: tornarem a treballar per a seguir alimentant els estómacs dels espanyols. I així passaran tres-centes hores més, tres-cents mesos o tres-cents anys tot esperant que Espanya ens entengui. Tot plegat fútil, fum.

jaume molsosa

dimarts, 20 d’abril del 2010

En Joan de Berga

Jo tenia un germà, en Toni, que va morir de leucèmia als vint anys. En la seva estança a l'Hospital del Mar, va conèixer en Joan, un pagès i miner de Berga. Aquest home, amb una diabetis de cavall, era incapaç de controlar la seva dieta i de tant en tant l'havien d'ingressar per a estabilitzar-lo. Com que de fet no tenia res que li impedís moure's, va demanar permís als metges per a sortir de l'hospital unes hores cada dia. Ell aprofitava per entrar en algun restaurant de la Barceloneta i afartar-se de gambes o peus de porc. Quan tornava, li explicava al meu germà el què havia vist: les noies de la platja, l'anar i venir dels turistes, el brogit de la vida marinera, tot abonat amb una fina ironia, gairebé innocent. També li explicava les fartaneres que havia fet i que feia cada dia. En Toni el renyava, però lleument, doncs intuïa que aquell home no temia la mort prematura, sinó la vida grisa. En Toni gaudia de debò amb les llargues converses que li proporcionava en Joan, doncs ell, molt dèbil, gairebé no es podia moure del llit. També mantenien una dura pugna damunt d'un tronat tauler d'escacs que en Joan duia sempre al damunt.
En Toni va ser traslladat al Clínic i al cap de poc temps vam saber que en Joan havia mort... d'una fartanera de caragols.
Tots vam experimentar un gran buit. El pas per la nostra vida d'en Joan va ser breu, però va deixar en nosaltres una petjada de senzillesa i d'humanitat formidables. Encara avui, gairebé 30 anys després, encara el recordem amb un somriure als llavis: va viure i morir com volia.

darrerament es parla molt dels costos
de la "no salut" i la gent s'afegeix
a la teoria de la "vida sana";
quan acusem els "no sans" des d'un
punt de vista economicista,
retallem la llibertat de viure i morir
com un ha escollit;
com deia el gran Perich... "els que
ni veuen ni fumen es moren molt
més sans que els qui no ho fan"

diumenge, 18 d’abril del 2010

enceta el camí



Enceta el camí,
caminant de la vida,
i quan l’horitzó te’n mostri la fi
recomença la ruta:
el pas ferm, la mirada clara,
el cap ben alt,
amatent als sons i als signes.

I no temis els foscos presagis
ni el pes feixuc dels muscles:
serem al teu costat
- nosaltres i ell -
i et vetllarem el son a les teves nits,
tan si s’escauen fosques
com si són estelades.

I si la mar brama,
escolta’n el so profund, arcà,
i aprèn els rials secrets de l’aigua:
oblida la por i l’angoixa del moment,
que no et cal ser molt valent ni ardit,
que el valor rau en la saviesa.

Enceta el camí,
caminat dels dies.
Surt amb el llustre, quan l’aire
et renta el rostre i la ment:
que la vida t’espera,
que la vida és nova i és bella
i tot està per fer...!
al nostre fill Ignasi,
quer ara ja té 20 anys

dimarts, 13 d’abril del 2010

El líder

Ahir (12 de maig de 2010) vaig poder seguir l'entrevista que la Sra. Terribas va fer al Sr. Mas, cap de l'oposició d'aquest malvestat país. Conscient del poder de l'entrevistadora, apresa la lliçó per les pífies del President Montilla, el candidat es va posar com a objectiu allargar al màxim les respostes, per a poder reduir les preguntes i escurçar el temps. Però la seva xerrameca el va trair i va esbatanar el seu veritable objectiu. Preguntat per la seva posició davant l'independentisme i la posició de Catalunya respecte a Espanya, el dirigent de Convergència es va mantenir en una posició que els mals líders en diuen “centrada”. El sí, però no, el ni carn ni peix sinó tot el contrari, etc. I així va el país...
Què coi és un líder? Doncs una persona que té una idea clara, definida, neta, entenedora i directa. Que d'aquesta idea en fa bandera i la defensa davant dels qui hi estan d'acord i dels qui no hi estan d'acord. Pels primers serà una reafirmació i el missatge pels segons serà l'intent sincer de convèncer-els per a la seva causa. Al líder de veritat no li interessa el què opina la majoria, no navega entre dues aigües, no enreda els oponents amb falses concessions, sinó que amb honestedat mira d'apropar-los a la seva causa.
El Sr. Mas ahir ens va demostrar que l'únic que té interès pels polítics és guanyar les eleccions, i per això fa cas al Sr. Madí, gran product-manager de Convergència. I ens diu, sense cap mena de vergonya, que tant li fot què vol que sigui Catalunya: cal mirar “què ens uneix i què ens separa”, i que si la meitat de l'electorat no està per la labor de la independència, doncs mira, no els irritem, no fos cas que no em votessin. És cert que hi pot haver diferents idees i fórmulacions del catalanisme i els seus objectius finals, però Sr. Mas: quina és la seva d'idea? Per expressar-la cal ser valent i ahir només va marejar la perdiu. La qualitat del gran home és tenir clar on vol portar el país i convèncer nyerros i cadells de que és bo per a tothom: que els catalans volem la dignitat dels homes lliures. La voluntat ferma del líder, quan és honest, arrossega tothom.
Acabant. El Sr. Mas ens va mostrar la ploma, no la seva sinó la de tots els polítics d'aquest país: aconseguir la cadira i mantenir-s'hi tant com sigui possible, per dedicar-se després, després de l'inevitable derrota, a fer la vida impossible al seu successor. La manca de líders honestos, és la causa de la desafecció i de l'abstenció; no calen gaires estudis per comprovar-ho. I així, no anirem enlloc.

jaume molsosa

diumenge, 11 d’abril del 2010

A Florentino Pérez i el seu talonari

Poques vegades segueixo els subtítols que, en alguns programes, van passant per la part de baix de la pantalla amb opinions que els espectadors van enviant per SMS. Però ahir, després de la victòria del barça sobre el Madrid, en vaig llegir un que resumeix molt bé què són aquest equip i el seu president en aquest moment. Breu i concisa:


Florentino, insert coin!


Lamento no recordar el nom del seu autor. Dir-li solament... senzillament perfecta.

jaume molsosa