dijous, 29 de setembre del 2011

La tempesteta periodística de la setmana

Personalitzo la meva crítica en el periodista Lluis Canut, però l’estenc a tots, tots, els periodistes esportius d’aquest país que semblen gaudir, més que a Madrid, amb qualsevol turbulència a can Barça. Així, aquesta setmana han petat les declaracions del Pep sobre la junta de Joan Laporta. A la caverna de TV3 li ha mancat temps per a ficar el dit a l’ull de tots el barcelonistes i, emparant-se es una suposada inquietud “social”, han engegat dos dies de suposades desavinences entre l’entrenador i el president. A mi no em van estranyar gens les paraules del Guardiola, que deia comprendre la inquietud d’unes famílies víctimes de la tonteria d’algun tal·lós: ell sap qui té al darrere, perquè ningú no es creu que una demanda d’aquestes proporcions hagi sorgit del magí i la butxaca d’una sola persona.
Posaria la mà al foc per dir que el 99% dels socis ni es va immutar, com jo. He de confessar que ni tan sols esperava “aclariments” del Pep: el que està dit, dit està.
Al programa Esport Club de TV3 dediquen més temps a ridiculitzar el gran rival que a parlar dels equips de casa, i és per això que parlo de caverna. Apa, bon vent us apreti el c... us enceti!

dimarts, 27 de setembre del 2011

La Senyora Mascó, els gimnasos i els homes

Avui, mentre tornava d’una reunió especialment densa, he sentit la veu de la senyora Judith Mascó a la ràdio del cotxe. Jo que pensava que ja no era a la nòmina de Catalunya Ràdio, resulta que ha sobreviscut a l'escabetxada post-Bassas. Doncs mira, continua a l’emissora abocant les seves opinions, i les seves lliçons, des del punt de vista de la gent que diuen que tenen glamour. Aquesta senyora, que havia estat una model famosa i ara no sé a què es dedica –de fet tan me fa–, es va fotografiar a l’Àfrica amb una colla de nens de color (negre). Aleshores vaig comprendre quin és el paradigma del fantàstic llibre de Gustau Nerín: Blanc(a) bo(na) busca negre(a) pobre(a).

El què dèiem. Avui, aquesta senyora, que s’ha passejat enmig de la porqueria, ha dit per la ràdio que preferia els gimnasos exclusivament femenins, perquè “els homes fan fortor” i “pot anar en pilotes a la dutxa” i “tot és net”. Jo en canvi, diria que les dones no fan fortor, sinó que fan pudor directament i, per descomptat, més que els homes. A més, després de fer una mica d’exercici intens, tota la pell, sobretot les cuixes, se’ls torna d’un vermell lleig; veure-la en pilotes doncs, tota vermella, no m’atrau massa. I respecte a la neteja, més val que ho deixem. Recordo les experiències d’un vell amic que va treballar, durant força anys, en un càmping de Palamós. Les seves històries de neteja als lavabos femenins he preferit oblidar-les.
En fi, senyora Mascó, no entenc com va poder suportar les pudors africanes si no és capaç de resistir els perfums masculins. Francament patètic. Salut i, sobretot, peles senyora Mascó!

Alerta!

El bo del Tomàs Molina ens obsequia cada dia, un rere l’altre, amb alertes! contínues en el seu inefable Espai Terra. Alerta!, que tenim premi; alerta!, que s’acaba el termini; alerta!, que ve un temporal; alerta!, farà bon temps però no se’n refiïn, caldrà anar-ho seguint. Ahir mateix ens oferia imatges del monsó que, com cada any des de en fa milers, afecta el sud-est d’Àsia. Ja em perdonarà, però és una alerta inútil: aquella gent hi conviuen com poden i, n’estic segur, per a ells és una qüestió reiterativa, quotidiana, com una primavera succeeix cada hivern a les nostres latituds. Quan ens arribi el monsó a Catalunya ja en parlarem. Mentrestant, tranquils.

Fa uns anys vaig visitar el doctor Feliu Titus, neuròleg especialista en migranyes i les cefalees. Per entendre una possible causa d’aquesta dolència em va posar un exemple. El moment de més estrès per a un animal és quan es disposa a veure al riu. Aquells instants són especialment perillosos, doncs abaixa el cap i perd vista i oïda, la percepció de l’entorn hostil. És per això que beu nerviós, aixecant compulsivament el cap entre glop i glop. Es troba en estat d’alerta. Així, hi ha persones que estan en un estat d’alerta contínua, una situació que els provoca molt d’estrès; per això el cervell es queixa en forma de dolor. No podem passar-nos el dia bevent!
Doncs bé, en Tomàs ens posa en alerta a cada moment, –en ocasions he comptat fins a set alertes durant els vint minuts que dura el programa!– i és així com provoca l’inútil mal de cap. Tomàs, home, deixa’ns reposar, no ens tinguis tot el temps bevent! Calma’t. Sinó et passarà com en Pere amb el llop... ja no et farem cas i així no tindrem el cap com un bombo.

L’herència

Ara el senyor Mariano Rajoy, candidat a la presidència del Gobierno espanyol, ja comença a treure el problema de l’herència, de l’herència política i econòmica que li deixa el senyor Rodríguez Zapatero. I ho presenta com una excusa i una amenaça, com dient que el què passarà a partir del dia que governi, no serà culpa seva, sinó de la mala gestió del seu antecessor.

No solament no és admissible aquesta mena de discurs, sinó que és pervers i èticament reprovable. Quan algú es presenta a les eleccions ja sap com estan les coses al país i si no ho sap, malament. Com a servidor públic no pot excusar-se en les errades del seu antecessor: és hereu del bo i del dolent; cal que aprofiti allò que és bo i que corregeixi allò que és dolent. És així. El senyor Rajoy s’ha passat mesos, anys, criticant i negant el pa i la sal al Govern –en tot menys en el què afecta als catalans, que per això ja es posen d’acord –, dient que ell sí que tenia la solució i ara, en una parada de ruc, ens diu que bé, que tindria la solució sinó fos per la nefasta herència que li toca. És una postura inequívocament a la defensiva, perquè sap que haurà de prendre mesures impopulars i enutjoses, sobretot per a ell i el seu partit que veuran així com la seva popularitat baixa a tota vela.

Cal més responsabilitat i menys demagògia i dir i fer allò que cal pel benestar dels ciutadans, sense excuses, sense buscar culpables fora. Quan un hom opta a un càrrec ha de saber a què s’exposa i acceptar tot el què comporta, perquè aquesta és la grandesa dels grans. La gent mediocre sempre troba un manxaire a qui donar la culpa.

dilluns, 26 de setembre del 2011

Successions

No deixa de sorprendre’m la insistència de l’esquerra catalana per la recuperació de l’impost de successions, una insistència que ressorgeix sobretot quan es tracta d’atacar l’actual govern català, més que defensar l’impost en sí. És curiós, en canvi, que aquests mateixos dirigents no parlin, ni per mal de morir, de les SICAV. Sembla que no existeixin.
Quan persones intel·ligents, com en Joan Majó, raonen que una herència “cau del cel als seus beneficiaris, sense cap mena d’esforç” és com a mínim una premissa perversa. Una família la formen no solament els progenitors, sinó també els fills. És que aquests fills, mentre han viscut amb els pares i també després, no han participat en l’esforç de constituir un patrimoni? És que aquells fills que han tingut cura dels seus pares, o altres familiars, no mereixen una compensació? És que els fills, o altres parents, que han estalviat diners a l’administració amb el seu esforç personal, cuidant els seus familiars dependents han de pagar encara? No en tinc dades, però estic segur que el 90% de les herències van a parar a familiars propers que han participat, com deia, en l’afany, en el projecte familiar comú. Aquells a qui realment els “caigui del cel” una pasterada, que paguin; però a qui succeeixi honorablement els seus predecessors, deixem-lo tranquil i ocupem-nos dels rics.

dimecres, 21 de setembre del 2011

Condicions al diàleg

Ahir vaig sentir per la ràdio l’acostament que ERC vol fer cap al Govern de la Generalitat, enterrant així qualsevol misèria que pogués quedar del tripartit: president nou, estratègia nova. Esquerra no ha acabat mai de definir quins són els seus aliats i qui és el seu enemic i ho ha pagat dolorosament a les urnes en diverses ocasions. Tan dolenta és la indefinició com l’immobilisme, un immobilisme que identifica un PP que no para de dir que “nosaltres no hem canviat”. Per se, ni una cosa ni l’altra són millor o pitjor, tot depèn de la utilitat que se li doni.
Aquest acostament que dèiem, el va escenificar ahir la senyora Anna Simó. La senyora Simó em va decebre el dia que va inaugurar la residència de Taradell. Aquell dia, que havia de ser una jornada institucional i festiva, es va convertir en un míting de l’aleshores Consellera de Benestar Social i Família. Vaig pensar aleshores que tenia poc sentit de govern i molta reivindicació personal i política. És per això que ara no em sorprèn massa quan diu que votarà els pressupostos de la Generalitat sempre que CiU accepti d’una vegada “que està en minoria”. Mal començament, senyora Simó. Ningú que vulgui negociar de veres pot demanar al seu interlocutor que accepti, d’antuvi, la derrota. És la humiliació del “perdedor” el què vol ERC? Cal recordar-li que, malgrat no tenir majoria absoluta, el poble de Catalunya va elegir CiU per ser governada i que la formació té la obligació de prendre les mesures i creï les lleis que estimi oportunes per a tirar endavant el seu projecte? És evident que necessita recolzaments, però això no implica oblidar els seus propòsits; com també és evident que li caldrà cedir, si vol pactar. Ara bé, ho ha de fer des de la posició que li proposa la Senyora Simó? No ho sé, francament. Però sé que no es pot exigir la humiliació del contrari, perquè és la millor manera de començar malament una negociació.
En certa manera, la posició d’Anna Simó em recorda allò de “cautivo y desarmado el ejército rojo...”. Llavors va començar l’estossinada del vençut.

divendres, 16 de setembre del 2011

Benvolguda Alícia

He observat que gairebé en totes fotografies en què surts, que no són poques, ho fas amb la boca oberta, com la de l’esquerra de la imatge. Rares vegades apareixes amb la boca tancada, perquè aleshores quedes com en la fotografia de la dreta: compara’t, compareu. Cadascú que s’imagini el que bonament pugui. Arribo doncs a la conclusió que el teu rictus natural és amb la boca permanentment oberta.

Em dedico una estona, no gaire, a mirar el vídeo de la Diada Nacional de Catalunya de TV3, en la part que ofereix els moments del discurs del Màrius Serra. Al minut 2:48 et remous al seient per recol·locar-hi el paner, mentre et ventes; boca tancada, barbeta enlaire, vista endavant. En aquell moment, el Màrius ens parla de la paraula futbol. Quan al minut 4:44 el glosador recorda els onze conceptes que conformen la recuperació del català, en el moment que pronuncia la paraula nacional continues amb la boca tancada, la barbeta enlaire i la vista endavant. Però com que aquesta paraula et provoca picors, primer et grates la cama amb el ventall i després el nas amb el dit. Quan l’escriptor pronuncia les paraules immersió lingüística, minut 5:46, ja no et ventes, però continues amb la boca tancada, la barbeta enlaire i la vista endavant i gestos inequívocs d’impaciència: moviments nerviosos de mans i cames, enravenada com un cagarro tieso, que deia el meu avi. Quan el gran Serra acaba, sembla que et relaxes, el pitjor ja ha passat i et ventes encarcaradament; la boca tancada, la barbeta enlaire i la vista endavant.
Agrairia ara l’opinió del meu amic Manel Rovira, mestre en la interpretació del llenguatge corporal, per a afinar, però tota vegada que no el tinc a mà, gosaré. El vestit morat, color de dolor en la nostra cultura cristiana, denota emprenyament en el context en què et mostres. El cos encarcarat, els moviments nerviosos conviden a pensar en malestar. La mirada altiva, mirant endavant, és el desafiament. I la boca tancada... ens ofereixes doncs, la teva pitjor imatge, magníficament retratada en el pla que ens ofereix el realitzador (gràcies!): el conferenciant en primer terme, l'Alícia en segon, cosa que permet seguir les teves reaccions.
És això, Alícia, el que vols mostrar al poble català? Altivesa, desafiament, malestar el dia de la nostra Festa Nacional. Mala peça al teler, Alícia; mala peça al teler.

dijous, 15 de setembre del 2011

Obsessions, fixacions

Ja vaig escriure en una ocasió sobre el senyor Raúl Vallés i ara hi torno. Sabem de la fixació malaltissa que algunes persones mostren per altres. La seva obsessió és tal que es converteix, de vegades, en el leitmotive d'una bona part de la seva vida. Aquesta fixació comporta una actitud de dependència cap al subjecte odiat: sense ell, l'obsés no pot desenvolupar la seva personalitat amb normalitat. Un exemple d'això és l'actual entrenador de futbol del principal equip de la capital del regne, que no pot viure sense el seu etern rival.
Doncs bé, sembla que a Don Raúl Vallés, mourinho ultramuntà, li succeeix alguna cosa semblant amb tot el que fa olor de català i no perd punt per presa per referir-se al seu “rival” quan en té ocasió. Així, aprofitant que el Ges passa per Sant Pere de Torelló, carrega contra “autonomies perifèriques” (?) i arremet contra canals de televisió i suposades i inútils ambaixades. Tot això a causa de la malèvola llei D'Hont, que permet a Catalunya fer el que li dóna gana. Així, pensa que podria obviar-se l'esmentada llei per a evitar la “subhasta d'escons” que es produeix cada vegada que algun dels dos dinosaures polítics no aconsegueix majoria absoluta. Perfecte.
El que Don Raúl anomena “subhasta d'escons” no és altra cosa que la negociació necessària i democràtica que emprenen dues o més forces polítiques per a poder formar un govern estable. Això ocorre en tot el món lliure, fins en l'eternament bipartidista Anglaterra, on en l'última contesa electoral els laboristes han hagut de pactar amb els liberals per a poder accedir al poder. Res de subhasta Don Raúl. Estratègia política, voluntat d'enteniment. Evidentment, quan dos negocien és per a obtenir algun benefici i ambdós han de cedir si volen arribar a un acord. És o no és així? Em dolen les fixacions malaltisses contra el meu país perquè mai he dit ni escrit res contra algun dels pobles d'Espanya ni del món. Puc haver criticat les postures de certs polítics o opinadors, però mai he jutjat una societat per les actituds individuals dels seus representants. Això a Don Raúl no sembla importar-li gens quan funda certes organitzacions de dubtosos objectius que en comptes d'afirmar, neguen.
Finalment, i aprofitant que el Mèder passa per Vic, dir-li que el 99,99% de catalans i el 99,98% dels catalans independentistes no tenen cap aspiració a annexar-se cap territori. La denominació Països Catalans té una intenció històrico–lingüística, més que postular una opció política. També el Rosselló i l'Alguer parlen català, però són i seran, fins que així ho vulguin, territori francès i italià. Per cert que el Rosselló va ser una cessió ignominiosa i traïdora del rei Felip IV de Castella i III d'Aragó als francesos, en firmar la pau després de la derrota de Dunes el 1659.

dilluns, 12 de setembre del 2011

Castella, jo... i d'altres

La fotografia que acompanya aquesta ratlles és d’un capitell de la portada de l’església de Santa Maria de Siones al Valle de Mena, Burgos. La vaig fer aquest agost passat durant una estada que vam fer amb la Carme a la zona de las Merindades. Una merindad és una forma d’organització medieval que comprenia diversos nuclis de població sota el govern d’un merino. Encara que avui la figura del merino ha desaparegut, aquesta zona de Castilla-León conserva encara l’estructura de poblament d’aquells temps. Las Merindades ja no pertany a la Meseta paisatgísticament i humana, sinó que el seu clima plenament atlàntic l’acosta més a la veïna Cantàbria. Fins i tot comparteixen l’antiga cultura pasiega que, molt mitificada, amb prou feines perdura a les valls verdes de les muntanyes.

Mai m’havia imaginat que a Burgos existia un paisatge tan allunyat de la imatge àrida dels seus camps del sud, i això solament es descobreix viatjant (no pas turistejant). Corrent per estretes i solitàries carreteres, deixant-te sorprendre pels pobles i paisatges, et trobes a voltes amb sorpreses com el romànic magnífic de Siones. L’art medieval m’enamora, sigui a Itàlia, a Catalunya o a Espanya. M’enamora i em corprèn perquè imagino el treball dels constructors de fa mil anys, traginant pedres, polint-les, amuntegant-les amb una destresa capaç de deixar-nos esglésies formidables com aquesta. Mil anys i aquest capitell a la intempèrie ha resistit tossudament per fer-nos encara el llengot que el seu escultor va voler petrificar: “Aquí em teniu. Em foto de vosaltres com fa mil anys em fotia de pagesos, bisbes i senyors. Que us aprofiti, perquè d’aquí a mil anys més, quan ja no hi sigueu, jo encara faré la ganyota als vostres hereus!”.
També vam parlar amb la gent del territori, com els propietaris del magnífic i auster castell de Virtus, magníficament conservat. Són ells que ens van explicar la seva lluita amb turistes entestats en visitar el què és “casa seva”, uns turistes mal educats que acaben insultant-los i rebentant-los la porta perquè pensen que “todo el monte és orégano”. Una gent, els propietaris, que s’estimen i tenen cura del castell, que hi viuen permanentment i que n’exploten les terres ramaderes i agrícoles. En realitat, l’edifici és més bonic pel què no té que no pas pel què té. Quadrat, de línies simples, sense obertures, donat el seu caràcter eminentment defensiu, els seus murs sòlids són l’única cosa admirable. La mare, Teresa, i el seu fill, Rosendo, s’estimen casa seva i la seva terra com jo m’estimo Catalunya. El meu respecte per aquesta gent.

Parlo avui de Castella perquè la trobo fascinant, malgrat les meves males relacions amb l’estat espanyol, i per proclamar arreu que la meva profunda i irrenunciable catalanitat no m’impedeix visitar i admirar qualsevol cultura. Tan de bo tothom, també a la pell de brau, comprengués el meu sentiment.

Visca Catalunya lliure i independent!
Català, alatac! (petons, Màrius!).

dimarts, 6 de setembre del 2011

El caçador de sabors

Aquest paio que surt a la foto es diu Mark Brownstein, és nord-americà i viu a Hong Kong. Té una feina que podria semblar fins i tot poètica: és caçador de sabors. Consisteix en recórrer el món a la recerca de sabors desconeguts pels occidentals i presentar-los a grans xefs perquè els incorporin a la seva refinada cuina. En vaig veure un reportatge, realitzat per ell mateix, on visita el nord de l’Índia, el desert de Thar, acompanyat per un aborigen i on troba un arbust que produeix un fruit que els locals anomenen kair. Són unes boletes minúscules i verdes que amb prou feines es veuen i que formen part d’una dieta pobríssima en una zona desèrtica i improductiva. La producció del kair és molt escassa, tota vegada que les plantes que el produeixen ho fan mig enterrades a l’arena i amb una pluviometria miserable. L’amic Mark arriba a una petita localitat de cabanes, Tajsi, on unes dones autòctones vestides amb saris multicolors, els cuinen un plat amb la famosa fruita i altres verdures. Tot molt propi. Després representa que torna a Hong Kong, on mira de vendre la seva descoberta a cuiners de bandera.
Suposem que té èxit i que aconsegueix que el kair es posi de moda als restaurants del món i engega una demanda que excedeix la producció. Què passarà amb els habitants de Tajsi? Doncs que no podran menjar kair mai més. No podran menjar kair perquè els seus recol·lectors preferiran vendre’l als clients del cretí del Mark, que els pagaran molt millor la fruita que no pas al mercat local. Com que el preu anirà pujant a mesura que les collites escassegin, els recol·lectors esgotaran les plantes, les del seu entorn i totes les que trobin. Arribarà un moment en que el kair tindrà un preu tan exorbitant que ja ni tan sols el podran pagar tots els occidentals, sinó solament quatre privilegiats farts de pa. I així serà com un menjar de pobres s’haurà convertit en menjar de molt rics, tot deixant els pobres més pobres i els rics més rics. La gent de Tajsi ja no podrà menjar mai més kair, i el senyor Brownstein haurà omplert la seva butxaca.
I així anar fent...


P.D. Per cert, el senyor Brownstein no explica que el 1974 l’estat indi va fer esclatar la seva primera bomba atòmica a la zona més despoblada del desert de Thar. Si ho fes, potser no en vendria ni un quilo de kair.

divendres, 2 de setembre del 2011

Urgències

Ja fa anys, uns quants, a casa vam fer l’assegurança de la llar. Ens va semblar cara i gairebé inútil, malgrat que vèiem la necessitat de fer-la i sabent que, en cas de sinistre, mai ens tornarien el què tinguéssim en aquell moment. Ho vaig expressar a la persona que ens va fer la pòlissa. Era una persona coneguda i amb experiència i em va contestar: “Les assegurances es fan per no haver-les de fer servir”. I, quan ho vaig haver rumiat, vaig trobar que tenia raó.

Durant els darrers anys, les autoritats sanitàries ens han estat venent la moto de que , sis plau, no col·lapséssim les urgències predicant-ho a tort i a dret; que acudíssim al nostre CAP i que allà ens atendrien i ja ens derivarien, si era el cas. Com que malgrat tot som prou cívics, sembla que n’hem anat fent cas i els serveis d’urgències s’han anat normalitzant, tant que ara gairebé no tenien visites. I vet-ho aquí com ara ens refreguen que ens tanquen els CAP de nit perquè solament hi van dues o tres persones! A Torelló ja ho vam viure això fa temps. Com que els usuaris i metges ens vam queixar de que es suprimís el servei, ens van encolomar el succedani de l’ambulància del SEM, però com que no s’utilitzava la van suprimir i santes pasqües. Ara ens venen la idea de telefonar a Sanitat Respon, com si parlar amb algú a l’altra banda del fil, que gairebé segur que no és metge, ens pogués curar.
Si no va gent a urgències, doncs millor: així, quan algú ho necessiti, se’l podrà atendre bé. Les urgències, com les assegurances, hi són per no haver-les de fer servir, però quan les necessitem cal que hi siguin i ben a prop. Senyors governants, que estalviarem és segur però no ens feu combregar amb rodes de molí: el servei no serà el mateix.

dijous, 1 de setembre del 2011

Capsigranys

Sembla que el Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC) no té altra feina que estudiar els capsigranys (La Vanguardia, 31.08.2011). Aquest ocellet és un empalador que clava les seves preses, insectes majoritàriament, a les espines de plantes i arbustos per a menjar-se-les o bé per a guardar-les com a reserva. Després de seriosos estudis han arribat a la curiosa conclusió de que, si bé és veritat que qui més plora més mama, això no significa ser el més fort. Ben al contrari, la bramera és un dispendi energètic tan gran que no es veu compensat amb una major ingesta. Carai!
I com que alguna utilitat havia de tenir aquesta investigació, algun crack de la ciència conclou que això és aplicable als nadons humans: qui més plora és queda més petit. Collons! Si la raça humana és comparable a un capsigrany, plego!

L’obsessió dels uns i dels altres

Segurament l’entrenador del Madrid té una obsessió malaltissa pel barça, més que per l’equip per les seves victòries. Però no és menys cert que els periodistes esportius de TV3 estan hipnotitzats per aquest homenet maleducat i pretensiós. El programa que es va emetre ahir, 31 d’agost(http://www.esport3.cat/video/3669430/El-pla-de-Mou), n’és una mostra. Sembla mentida que persones pretesament intel·ligents no sàpiguen on són els límits. Al programa diari Esport Club l’amic Valls no perd punt per presa i dedica més temps al contrari que no pas als de casa. Però no està content amb això, sinó que amb l’inefable Soler, es dediquen a escampar rumors estúpids que solament tenen per objectiu irritar al protagonista: són la caverna catalana i em fa vergonya. Vergonya perquè aquesta no és la manera. Tan que admiren al Pep (el tracten com un col·legui!) i no són capaços de donar-se compte que apuntar-se a la provocació és cosa de cretins. No anem bé així: a TV3 també fiquen el dit a l’ull, ni que sigui de paraula.