diumenge, 27 d’octubre del 2019

Qui és el ‘senyor’ dels mossos?


Fotografia apareguda a La Vanguardia 22/05/2017

En una entrevista que Ester Vera fa a l’Ara a Artur Mas, la periodista li pregunta sobre Buch, i el polític respon: “És frívol pensar que la dimissió de Buch resoldria els excessos policials”. Que és tan com dir que “tan li fot qui hi posis que a aquests no els mana ningú”.
És una qüestió aquesta de la policia que preocupa, per quan sembla que a Catalunya, i per descomptat a Espanya, no hi ha un control real i efectiu del poder polític, i per tant del poder civil, sobre qui té el patrimoni de la força –que no de la violència–. De què sinó comandaments i sindicats dels cossos fan declaracions polítiques a tort i a dret que no fan altra cosa que enrarir l’ambient? Ahir, un colla de mossos van a veure “compañeros” de la PN a l’hospital, en visita privada, uniformats i amb armes. Qui controla i permet això? Policies que tornen a les seves casernes, són rebuts com a herois, circulant en formació i sortint dels vehicles saludant a civils dels del “a por ellos”. Denúncies contra manifestants que no s’aguanten ni amb saliva dejuna. Totes aquestes accions de provocació i fanfarroneria haurien de ser controlades pels responsables polítics i sancionades pels càrrecs policials.
Les paraules de Mas no fan altra cosa que confirmar que a la policia no la controla ni déu i que campen per la vida dels ciutadans amb total impunitat: per dur dues ampolles d’anís del mono et poden fotre a la presó per terrorista. Tampoc s’explica de cap manera la connivència amb els jutges i les ordres del fiscal general de demanar presó per tots els detinguts. Si em permeteu l’expressió: això és a can pixa, terrorisme d’estat pur. No és potser la finalitat del terrorista provocar el terror? I no són detencions i registres arbitraris una manera ben definida i estudiada d’engendrar por?
El senyor Artur Mas, que ha fet de tot a la generalitat, fins de President, deu saber prou de què parla i això encara espanta més. La policia ha d’estar a les ordres del poder polític, dels càrrecs que els ciutadans hem votat, i no pas d’uns comanaments endogàmics, nepotistes i enllotats de corporativisme pervers.


dijous, 17 d’octubre del 2019

El passarell de l'Ustrell (Ricard)

Hi ha bromes que no fan gràcia, perquè qui les fa pateix de cretinisme, una malaltia genètica que provoca un retard greu en el creixement físic i mental.
Avui, el set-ciències presumit d'en Ricard Ustrell, al seu programa Planta Baixa a TV3, veient les marxes que recorren el país es preguntava on treballa la gent que hi participa, que o bé estan a l'atur o, insinuava, simplement no treballen.
Bé, amic Ustrell, ets ofensiu. Has de saber que entre tots els qui han sortit a caminar pel país i les llibertats, pel teu país i les teves llibertats (mentre tu reposes el teu cul a la cadira), hi ha gent de tota mena: estudiants, jubilats, autònoms, obrers, empleats, metges, escombriaires i tota mena de gent honrada; que ni estan a l'atur ni es graten el ous. Alguns han tancat el negoci, d'altres han gastat dies de vacances; hi ha empresaris que han tancat per permetre al seus de participar. Tots, sigui qui sigui, hi han perdut alguna cosa: temps, diners, salut, clients i
 moltes altres coses.
Pensar que tota aquesta gentada de gent lluitadora, que vol ser lliure i que vol que tu, dat pel sac, també ho siguis, ni són uns ganduls ni uns penques.
O sigui que la teva brometa no ha fet cap gràcia, tonto, i et mereixes una clatellada.

dijous, 10 d’octubre del 2019

Sí, senyora Chacón: la independència té un cost

La Consellera Àngels Chacón a la piscina Bernat Picornell.
Fotografia de La Vanguardia.

No m’agrada gens citar-me, però avui no me’n queda una altra. El dia 15 de setembre jo mateix escrivia en aquest bloc sobre una vaga general a Catalunya: “I sí, nosaltres en pagaríem les conseqüències, ben cert. Però jo no he vist mai una independència, una evolució, una revolució, sense ferides. I si la que hem de pagar és la de l’economia jo estic disposat a fer-ho”. Ara, l’ex-conseller Comín ho proposa i diu, molt encertadament que “el preu de la independència el posa l'Estat” i que si el preu és sacrificar l’economia, també la nostra, no tindrem altre remei.
Sense despentinar-se, surt del cau la senyora consellera d'Empresa i Coneixement, Àngels Chacón, i etziba que “no podem pensar en perjudicar-nos a nosaltres mateixos”. I doncs què, amiga Chacón, continuem pensant que Espanya ens concedirà la independència resant a la mare de déu dels babaus? Que ens sortirà gratis? Potser es tracta de triar: el cost serà en euros, o en garrotades i potser vides? És cert, com diem Comín i jo (i disculpi’m senyor Comín) que l’economia és una de les poques armes pacífiques que tenim els catalans davant d’una Espanya armada de guardiacivils disposats a obrir-nos el cap a cops de porra. Tan difícil és de veure, benvolguda Chacón, que a l’enemic ni aigua, i molt menys euros? No hi falta el republicà Bosch que, en una reacció escagarrinada, diu que “el que hem de fer des del govern de Catalunya és acció. Per exemple, ahir vam nomenar tres nous delegats del govern de Catalunya...”. Això, a Madrid, no els fa ni pessigolles. Si tota l’acció que prepara el Govern és aquesta ja ens hi podem anar posant fulles, perquè a l’altra banda l’inefable Borrell és un guardiacivil prou eficaç. Després de veure com les seves joventuts defensen la revolució maoista ja no m’estranya res d’ERC.
Senyora Chacón, espero no haver-li de donar una lliçó per tal de que aprengui a diferenciar entre cost i inversió: a veure, vostè creu que una aturada general, amb l’objectiu d’aconseguir la independència, amb totes les conseqüències econòmiques que pugui comportar és un cost o una inversió? No s’han omplert vostès la boca asseverant que una Catalunya independent seria “rica i plena”? En què collons quedem?
I, acabo tornant-me a citar: “[···] si d’alguna cosa estic convençut és del cabàs de resiliència que tenim els catalans i de que serem capaços de recuperar-nos en molt poc temps. Espanya, en canvi, s’afonaria en la misèria. Tot, això sí, a mig i llarg termini i fugint de la miopia dels nostres polítics, que no hi veuen, com les dones del temps, més enllà de demà passat (i encara)”.
Apa, bon profit li faci, senyora Chacón.

dimarts, 1 d’octubre del 2019

Sobre la dependència


fotografia de jaume molsosa ©
No vull pas parlar en aquestes ratlles de la inexistent, a la pràctica, “llei de la dependència”, sinó de l’accepció del Diccionari de l’IEC que diu: “5 f. [LC] [PR] [ECT] Conjunt de dependents d’una casa de comerç”. I és que avui he entrat en una botiga a comprar-me unes sabates. Mentre m’esperava perquè m’atenguessin, tres dependentes atenien una sola clienta i mantenien una conversa d’allò més banal. Mentrestant nosaltres, i una altra persona que s’esperava per pagar, anàvem gaudint amb fruïció de la xerrameca. En total ha durat la cosa 11 minuts i escaig, fins que la meva dona els ha deixat anar “que ens podeu atendre si us plau?” Una de les noies, amb cara de sorpresa, ens etziba que no ens havia vist, que què volíem. Jo li he dit que “unes sabates del 40 com aquelles que teniu allà”. La noia se les ha mirat i ha desaparegut a la busca i recerca del producte, tasca que li ha costat 7 minuts més. En tornar, ha resultat que no tenien el meu número i m’ha dit que la seva companya em miraria si les tenien en una altra botiga (?). Em diuen que sí, que me les poden dur, però que no saben quan les tindran, “el ‘sistema’ em diu que divendres, però jo no posaria la mà al foc”, respon la jove (??). Però que això sí, “per enviar a buscar les sabates haurà de pagar-les per endavant” (???). No pateixi: si no em van bé o no m’agraden, em tornaran tot seguit els diners. Em diuen que així s’asseguren que la gent torni (????). La veritat és que no entenc la mesura, els dic que soc una persona seriosa i que si dic que vindré és que vindré. Inflexibles: “ells” han posat aquesta norma. Me’n vaig de la botiga emprenyat, disposat a no tornar a visitar cap més establiment que porti aquell nom en plural de “l’edifici destinat a servir d’habitació humana” (també al DIEC).
De fa anys que a les botigues ja no hi ha botiguers, sinó empleats sense cap mena de vocació ni interès en despatxar (salvem comptades excepcions). Quan entres ni et diuen bon dia, encara que tu els l’hagis desitjat; si els senyales algun article es limiten a treure’l de l’estanteria (a vegades ni el despleguen) i se’n tornen a la seva. Cap consell, cap alternativa a no ser que els ho demanis. I si ho fas corres el risc de que et posin mala cara i, sobretot, de que la caguin. Quan te’n vas, tan és que hagis comprat com no: la seva actitud perdonavides i desmenjada se’t quedarà enganxada a la sabata com una tifa de gos.
Molts joves, sobretot noies, acaben treballant en una botiga, bé perquè no en saben d’altra, bé a l’espera d’una oportunitat millor. El seu interès per la feina és nul o gairebé i aprendran poc o res de l’article que venen. Els establiments no ajuden a fixar i formar el personal: sous miserables i condicions de treball deplorables. Si això continua així, si el contacte directe amb el client sobra, ja pot tancar tothom: comprem tots per internet i bona nit i tapa’t.