dissabte, 12 de setembre del 2015

Per a don Pablo, el de “las iglesias”

Els meus beaux-parents –dit així, en francès, sona millor que "els meus sogres"– van ser immigrants. Van arribar a Catalunya els anys 50 i va estar a punt de ser retornats a casa per la guàrdia civil quan arribaven a Barcelona. Duien dues maletes de cartró per tota hisenda, quatre duros mal estalviats, una joventut perduda i una il·lusió que no els cabia al cos. Fa més de 60 anys que són aquí, a Torelló, i a voltes fan memòria i repeteixen: “si els pares ens veiessin...”.
Ell, l’Antonio, és de Forcall, prop de Morella, i es guanyava la poca vida fent soles de cànem per un amo que els pagava en negre, sense assegurança i estaven 16 hores amarrados al duro banco -perquè les soles es fan ajupint l’esquena damunt d’un banc-. Però avui no toca parlar d’ell, sinó d’ella, la Carmen. Ella és aragonesa, d’un poblet que gairebé ha desaparegut dels mapes perquè ja no hi queda gent. I ja se sap, on no hi ha gent no hi ha vida. Va viure la infantesa amb la guerra civil en ple front de l’Ebre, a la rereguarda, veient passar morts i ferits pel portal de casa. Després va venir a fer de minyona a Barcelona, 12 anys, fins que es va casar. Va treballar durament en molts oficis i amb pocs beneficis, fins que va trobar una bona feina que li va permetre de, ara sí, guanyar-se molta vida fins que es va jubilar.
Ara, la Carmen està a punt de fer 89 anys al costat de l’Antonio. La Carmen, ahir plorava. Plorava perquè sentia com per TV3 algú explicava la seva història, que és la de milers i milers d’espanyols que van arribar a Catalunya amb una mà al davant i una altra al darrera i aquí hi van trobar acolliment i feina. I plorava pels miserables i pobres d’esperit que menyspreen el seu país.
La Carmen, el 27S anirà a votar i votarà Sí a la independència de la seva terra.


P.D. La Carmen és la nena petita a l’esquerra de la fotografia. Imatge del 1930-1931~, a la porta de casa seva, a las Parras de Castellote, Teruel.