dimarts, 27 de març del 2012

Externalitzant la crisi

Mentre escric aquestes vel·leïtats sento per la ràdio el plor de l’inefable Enric Reyna (president de l'Associació de Promotors de Barcelona) ..., pobret. Plora desesperat, desconsolat, perquè no té finançament. Hi perd, pobret.
Aquest any en fa 60 que les cartilles de racionament van ser desades a Catalunya. Si hom visita el Google encara pot veure imatges d’aquells documents que algú, previsorament, va guardar a les golfes... mai se sap. Jo, que vaig néixer el 1954, ja no vaig haver de racionar-me, però encara vaig poder viure el zel amb què avis i pares tractaven aliments tan bàsics com el pa com si fossin or. Un tros de pa a les escombraries era un delicte de cangrí i, abans d’encetar-lo, hom dibuixava una creu sobre el revers de la peça en senyal de devoció, no pas sempre i necessàriament religiosa. Moniatos en lloc de patates, xicoira en lloc de cafè, fulles de patata per tabac i pa negre.
D’aquella societat en va sortir la generació dels meus pares, una gent que va treballar de sol a sol durant tota la joventut, que sobrevivia amb sous de misèria i que fumava burilles. El divertiment era mínim. La meva mare explica que algun diumenge anaven a peu de Taradell a Tona per ballar cinc sardanes i tornar a casa. Entre els dos pobles hi deu haver uns 8 km, una hora i mitja de camí. Feu-vos una idea de la proporció entre l’esforç i el premi. Aquella gent va lluitar deixant-hi la pell per tirar endavant la família i, a Catalunya, homes i dones sense distinció, es llevaven cada matí a toc de sereno i de sirena i anaven a la fàbrica quan hi havia feina. Aleshores l’hedonisme no es coneixia però hi havia alegria, optimisme, la seguretat de què, amb coratge i esforç personal i, a través d’aquest, el col·lectiu, les coses anirien millor.
Avui sembla que tornem al racionament, que aquella cartilla que l’avi va desar, per si de cas, revifa amenaçadora i molta gent se sent frustrada i es deprimeix i plora (com el Reyna). I què fan per sortir del pou? Externalitzar la culpa, traspassar-la a qui sigui per tal de poder continuar plorant i que sigui algú altre que es posi a barrinar. Mentre no ens hi posem, hi haurà gent (com el Reyna) que farà l’estraperlo i ens passarà al davant deixant aquest país a les mans dels miserables (com el Reyna) i no pas dels ciutadans. Vinga home, pit i collons!, que dèiem al pati del col·legi.