Aquest any en fa 60 que les cartilles de racionament van ser
desades a Catalunya. Si hom visita el Google
encara pot veure imatges d’aquells documents que algú, previsorament, va
guardar a les golfes... mai se sap. Jo, que vaig néixer el 1954, ja no vaig
haver de racionar-me, però encara vaig poder viure el zel amb què avis i pares
tractaven aliments tan bàsics com el pa com si fossin or. Un tros de pa a les
escombraries era un delicte de cangrí i, abans d’encetar-lo, hom dibuixava una
creu sobre el revers de la peça en senyal de devoció, no pas sempre i
necessàriament religiosa. Moniatos en lloc de patates, xicoira en lloc de cafè,
fulles de patata per tabac i pa negre.
D’aquella societat en va sortir la generació dels meus
pares, una gent que va treballar de sol a sol durant tota la joventut, que
sobrevivia amb sous de misèria i que fumava burilles. El divertiment era mínim.
La meva mare explica que algun diumenge anaven a peu de Taradell a Tona per
ballar cinc sardanes i tornar a casa. Entre els dos pobles hi deu haver uns 8
km, una hora i mitja de camí. Feu-vos una idea de la proporció entre l’esforç i
el premi. Aquella gent va lluitar deixant-hi la pell per tirar endavant la
família i, a Catalunya, homes i dones sense distinció, es llevaven cada matí a
toc de sereno i de sirena i anaven a la fàbrica quan hi havia feina. Aleshores
l’hedonisme no es coneixia però hi havia alegria, optimisme, la seguretat de
què, amb coratge i esforç personal i, a través d’aquest, el col·lectiu, les
coses anirien millor.
Avui sembla que tornem al racionament, que aquella cartilla
que l’avi va desar, per si de cas, revifa amenaçadora i molta gent se sent
frustrada i es deprimeix i plora (com el Reyna). I què fan per sortir del pou?
Externalitzar la culpa, traspassar-la a qui sigui per tal de poder continuar
plorant i que sigui algú altre que es posi a barrinar. Mentre no ens hi posem,
hi haurà gent (com el Reyna) que farà l’estraperlo i ens passarà al davant deixant
aquest país a les mans dels miserables (com el Reyna) i no pas dels ciutadans.
Vinga home, pit i collons!, que dèiem al pati del col·legi.
