dimarts, 28 de febrer del 2017

Fakebook

Què passa si intenteu publicar aquesta imatge al Facebook? Doncs que immediatament apareix aquest missatge:
"Message Failed
Aquest missatge té un contingut que els nostres sistemes de seguretat han bloquejat. Si creus que estàs veient això per error, si us plau fes-nos-ho saber".
Atenció, que són "els nostres sistemes [els seus]" qui bloqueja: atemptat contra la seguretat: carai, tu!
Ho podeu provar i comprovareu la velocitat amb què els guardians de la marca s'afanyen a bloquejar-ho: no tens temps d'encendre una candela!

dilluns, 27 de febrer del 2017

La salut dels nostres rius, segons Mauri

El passat dijous, dia 23 de febrer (mira tu), al telenotícies de la nit, a l’espai del temps, el Francesc Mauri ens anunciava que, en ple centre de Girona s’havia vist i filmat una llúdria nedant per l’Onyar. La notícia venia després de l’anunci del patrocinador, que no és altre que Audi que publicita un monstruós 4x4, un tipus de cotxe dels més contaminants que existeixen.
El Sr. Mauri ens va vendre que aquest animal és un signe de la bona qualitat de l’aigua, i que gràcies als “grans esforços” fets els darrers anys, els nostres rius gaudien d’un estat excel·lent. Mentre deia això, passava un enregistrament on es veia la llúdria evolucionant pel riu i es podia comprovar el color més aviat ronyós de l’aigua. No solament l’aigua oferia un estat sospitós, sinó que les vores del riu semblaven un fangar amb un munt d’herba mig morta o podrida, directament.
No discutiré si aquest color i aquestes vores són impol·lutes o no: el Sr. Mauri és tot un expert en temes mediambientals i ell en sabrà més, però el cert és que aquell to més aviat merdós de tot plegat no acompanyaven les seves paraules.
Tot plegat forma part del poc rigor que al meu parer pateixen els homes del temps que cada dies ens visiten per terra, mar i aire. Cal triar les paraules perquè s’adeqüin a les imatges, i en aquest cas no era pertinent parlar de la qualitat de l’aigua, perquè la filmació ho desmentia. Potser n’hi havia prou amb dir que les llúdries havien visitat Girona i matar-ho aquí. Esperem molt més de persones que, dia sí dia també, ens deixen anar notícies apocalíptiques sobre el futur del planeta. Rigor, Sr. Mauri, rigor.


dilluns, 13 de febrer del 2017

Dubtes escarnits

Avui he llegit sobre dos temes que només admeten una lectura: el canvi climàtic i l’acolliment de refugiats. Són axiomes indiscutibles, inqüestionables, irrevisables. Respecte al primer, diré que el Francesc Mauri va tractar de mentider, de pagat per interessos obscurs, un científic que discrepa de l’apocalipsi climàtica que aquest home del temps ens vol engaltar com un supositori. En Mauri, un home verd que dia sí dia també ens mostra imatges inútils, però propagandístiques, de les estacions d’esquí que malmeten energia i destrossen la muntanya. Si dubtes del canvi climàtic et converteixes automàticament en un proscrit i en un, atenció, negacionista. Perquè no m’ho acabo de creure? Doncs perquè la humanitat sempre ha intentat de predir el futur des de temps immemorials, cosa força lloable, però que resulta una tasca en la qual sempre la caga, sempre. Els únics profetes bons van ser els de l’antic testament; i prou. Els profetes d’avui, la gent com el Molina o el Mauri –i la resta d’acòlits que els riuen la gràcia– diuen que la ciència els recolza i que les dades són irrefutables. Però quines dades? Les dades estadístiques del passat, les que mostren una tendència i gràcies? Dades, moltes d’elles recollides en temps antics amb aparells i mitjans antiquats gens homologables amb els s’empren avui. Dades i dades que no són res més que això: passat. Quan demanes explicacions o aclariments et miren malament, quan escrius els teus dubtes i els fas públics t’aborriquen i et llencen a les tenebres dels descreguts. Perquè al cap i a la resulta que en el canvi climàtic hi has de creure. Ja té amígdales la cosa. Doncs bé, i perquè quedi clar, jo dubto del canvi climàtic. És més, veig interessos obscurs al darrera dels qui el defensen.
Amb el tema dels refugiats, passa semblant: que déunostrusenyor  t’agafi confessat si goses posar en dubte el “casa meva és casa teva”. Ets un insolidari, no tens vergonya, no pots negar-te a ajudar, es moren de fred i gana... La darrera astracanada dels progreplastes ha estat el concert del sant Jordi, on un munt de patums es van trobar a cantar una estona per exhibir la seva caritat esquerranosa, però caritat al cap i a la fi. Perquè quan es tracta d’actuar es crida a l’Évole i se li fan llançar invectives falses i maldestres contra la inacció dels polítics, que són l’ase dels cops d’aquesta genteta. Jo, si m’haguessin donat la paraula en aquell aquelarre arnat només hauria fet una pregunta: a veure, que aixequin la mà els qui estan disposats a acollir un refugiat a casa seva i acompanyar-lo fins que es faci gran? M’agradaria quants d’aquells micos baladrers haurien aixecat la mà. És més: si algun d’ells, una mica menys pocavergonya, hagués alçat el braç, l’hauria apuntat ràpidament a la llibreta per recordar-li-ho. D’un altre forat en surt un tal Ustrell, periodista de CatRàdio (aspirant a Évole cataluf) que amb els diners de tots se’n va a fer el paripé per uns quants camps de refugiats i torna per refregar-nos a la cara tota la misèria que ha vist, però que no ha tocat (Déu me’n guard!). Ja em perdonareu, però fins els ous n’estic d’aquests pepitogrillos de mitja bufetada. Doncs bé, i perquè quedi clar, jo dubto del resultat d’acollir a la brava. És més, veig interessos obscurs al darrera dels qui ho defensen.
Estic dolgut i emprenyat perquè vivim un temps en què dubtar sobre segons quins temes et mereix l’escarni més merdós dels qui es creuen en la superioritat moral de dictar-te el que pots i no pots discutir.


dimecres, 8 de febrer del 2017

De refugiats i responsabilitats

Fa dies que volia escriure sobre la febre que han agafat sectors socials per acollir els milers de refugiats que arriben a Europa. Hi ha grups d’ajuda que clamen al cel perquè permetin als necessitats d’asil venir a Catalunya, a TV3 ens consciencien cada dia del món amb testimonis certament entendridors i que ens posen els pèls de punta, i la senyora alcaldessa de Barcelona fa declaracions tipus “afectats-per-la-hipoteca”. “Volem acollir!” criden. En canvi, hi ha una majoria silenciosa que té por, que no diu ni piu, que està com arraconada perquè no gosa expressar els seus dubtes, d’altra banda legítims. De què tenen por aquesta gent? A ningú dels qui estan convençuts d’acollir els preocupa: ells són els bons i no han de donar explicacions.
Què passarà amb els refugiats que vinguin a casa nostra? Doncs que arribarà un dia a Catalunya el primer contingent i polítics i altres entitats bonistes, aniran al Prat i es faran la fotografia a l’escala de l’avió. Les TVs faran entrevistes lacrimògenes a dones ploroses. Segur que hi haurà nens i nenes, que sempre fan més pena, amb un moc al nas. Ens mostraran com els reben a l’ajuntament de Barcelona, naturalment, i ens ensenyaran el pis que els han assignat: sembla nou, pensarem; que bé! Noves entrevistes que ells, els refugiats, aclaparats per tanta generositat, lloaran en les seves llengües exòtiques. Després, marxaran tots i els deixaran quasi sols. Durant un temps, s’estaran al piset, els faran classes de català, i els ensenyaran qualsevol parida laboral integradora i a muntar trobades multiculti i sí, també els regalaran graciosament uns diners que no els arribaran ni per pipes. Passat el temps que marca el protocol d’integració, els diran que s’ha acabat, que ara han de caminar sols, que si no tenen feina ja n’haurien d’haver trobat i que tal i qual. Ara sí, estan sols. No vull descriure, seria llarg, com poden acabar aquesta pobra gent i ho deixaré per un altre capítol, només dir que els poders públics, feta la foto, esgotat el pressupost i complert el protocol, es retira d’escena i ja tenim el sidral muntat.
Tots els qui clamen per acollir haurien d’estar disposats a fer-se càrrec d’aquesta gent quan l’Estat els dona per integrats (?), quan es queden sense pis, sense curset i sense diners. Perquè l’experiència ens demostra que les coses van així: no només se’ls abandona, sinó que fins se’ls pot castigar per no haver fet els deures. I què vol dir fer-se càrrec de refugiats? Doncs fer-los de família, alimentar-los si tenen gana i vestir-los si tenen fred, aconseguir el paperam que les autoritats ara els neguen; buscar-los feina arriscant el propi crèdit, ensenyar-los a comprar, a anar al metge i defensar-los, si convé, dels poca-soltes. I, us ho puc ben assegurar que quan algú li salva la vida a un altre queden tots lligats per sempre. És a dir, el refugiat sempre més ens tindrà de referència i, tard o d’hora, tornarà a nosaltres i no els podrem fallar. Són com un fill.
Les preguntes persisteixen: quants dels qui clamen per acollir estan disposats a acceptar la seva responsabilitat? Perquè hi ha qui té por? Doncs perquè no tots estem preparats per acollir i fer-nos responsables i temem que l’Estat i la Generalitat, deixaran els refugiats sols davant la fúria dels elements. Aleshores, tindrem un munt de zombis socials, perquè quan un no té per menjar roba i, si convé, mata; i es torna radical i en lloc d’integrar-se ens imposa costums medievals i conculca llibertats i drets que ens havia costat segles d’aconseguir.
Resumint, quan les patums, individuals i col·lectives, abandonin a la seva sort aquesta gent que ve a casa a viure bé, que els passarà? Qui té la punyetera resposta?


Nota: la fotografia és meva. No he posat, ni mai posaré, una fotografia de refugiats, respectaré sempre la seva intimitat i m’abstindré d’utilitzar la seva misèria de carn de sensibilització.

dimarts, 7 de febrer del 2017

Jo acuso!

Quan vaig veure aquesta portada de l’Ara a l’edició de diumenge, vaig pensar que era un encert: una manera directa de mostrar recolzament als acusats pel 9N. Però he escoltats les declaracions dels cervells il·luminats del Garcia (Albiol), el Millo, l’Arrimadas,  i altres petards pudents procedents de Madrid. Tots ells, absolutament la totalitat d’aquests genis de la política, tenen un denominador comú, que no és altre que el menyspreu absolut per les institucions catalanes i el qui les representen, per milers de ciutadans que es manifesten, per la pacífica actitud del poble. El sr. Garcia (Albiol) parla de “romeria” per designar el que ells no poden fer: reunir desenes de milers de persones per un objectiu comú. Això fa ràbia, i per això aquestes ments preclares i corrompudes no saben fer altra cosa que defugir la seva obligació i criticar de manera estúpida i amb tota l’estultícia de què són capaços, el caminar del país. Encara em sembla sentir les vomitives declaracions de la Sra. Arrimadas en una entrevista a CatRàdio. Parlava de la seva profitosa entrevista amb la femella-rebequetes doña Soraya, de la qual no en va treure ni un sol peix al cove, presumint amb urc pudent d’ “haver-se fet sentir”. Aidéumeu, pobreta.
Tot això m’ha fet repensar la portada, perquè els catalans tenim tendència a justificar-nos per tot el que pensem i fem. I això, benvolguts, s’ha d’acabar, hem de començar a deixar de demanar perdó per existir, d’agenollar-nos davant de jutges maleducats que només escupen odi. Per això, d’ara en endavant, en lloc de fer un “m’acuso” hauríem de començar a proclamar un gran “jo acuso”. Sense desmerèixer aquell crit, el J'accuse...! d’Émile Zola per l’afer Dreyfus a L'Aurore, ens cal passar a l’atac i acusar.