diumenge, 26 d’abril del 2015

Mal periodisme, el de la Còppulo

Aquest matí he anat a fer benzina. Com que al dial hi tinc CatRadio per defecte, em tornen a xerricar les orelles amb la veu de la doctora Cóppulo: patam! Ahir, un terratrèmol va sacsejar el Nepal i va fer més de 2000 morts i la doctora Cóppulo se n’ocupa. Se n’ocupa intentant, si vols si no, fer un drama de la situació que viuen Núria Picas i el seu company a pocs quilòmetres de l’Éverest. La pròpia Núria malda per deixar la seva situació en el què és: la mala sort de dues persones aventureres que voluntàriament se’n van anar a fer una travessa que els ha sortit, involuntàriament, perillosa. Picas insisteix una vegada i una altra en què estan bé, acollonits, però bé i que no necessiten res. Solament una mica de sort, que no els caigui cap roc al cap o que una allau no els enterri, per tornar a casa. M’ha semblat admirable l’assumpció sense fissures que ha fet la Núria del què els passa, mentre que m’ha semblat miserable aquest intent persistent de la doctora per engroguir la situació fins els límits de la sobreactuació.
Compte, doctora Cóppulo: algun dia “el terra se li pot obrir sota els peus”. El terra periodístic naturalment, perquè, francament, no la veig com una Núria Picas qualsevol.


dimarts, 21 d’abril del 2015

Periodisme àvid

Com va passar amb l'accident dels Alps, els periodistes van córrer ahir a explicar-nos el què no sabien. Com que una ballesta és una arma prou exòtica, algú a CatRàdio en va fer de seguida notícia i li va faltar temps per entrevistar un sergent de la Guàrdia Civil per saber què calia per posseir-ne una. Indirectament, inculpava l'entorn: com és possible que un menor tingués una ballesta? Quin horror! Quin descontrol! Poc després sabíem que la famosa ballesta era de construcció casolana i que, en realitat, el mal més gran el va causar un ganivet. Adéu al romanticisme ballestil, benvingut a la crua realitat.
No n’aprenen. Gens. I avui, el professor d’educació física surt a tota plana a El Periódico com l’heroi de la jornada esmentant, en una evident ostentació personal, que és un especialista en tals situacions i que té una empresa especialitzada en formar policies per aquestes situacions. Segons el periodista “ahir, el professor es va limitar a posar en pràctica tot allò que durant anys ha estat ensenyant i aprenent”. Gràcies pel seu acte, senyor professor, i vergonya pel seu exemple d’humilitat impostada. Per cert, la fotografia que acompanya l’article és impagable. En fi, que el “win-to-win” ha funcionat: tu tens l’article i jo propaganda pel negoci.
Avui, passada la febre, els periodistes ens conviden a reflexionar. Potser a ells els caldria més fer-ho i aprofitar per fer neteja.

dilluns, 13 d’abril del 2015

Ula

Ella va arribar diumenge, el dia 5 d’abril. L’Ignasi la va anar a buscar a Sants. Venia de Lisboa. Ell havia estat a casa seva, a Taiwan i ara li tocava fer d’amfitrió. La vam rebre encantats i durant la setmana que ha estat amb nosaltres ha omplert la casa amb la seva aroma i, sobretot, amb la seva presència. Amb una mica d’esforç i el nostre escàs i pobre anglès, ens hem entès perfectament. Hem menjat ostres de la Boqueria, li hem cuinat cassola d’arròs i ella ens ha delitat amb un deliciós curri japonès que recordarem: l’olor de l’espècia encara corre per la cuina.

L’Ula va marxar dissabte cap a Birmingham, on estudia, i tornarà després al seu país. A nosaltres ens ha deixat una mica sols: sembla mentida l’enorme espai que ocupen les persones senzilles! La seva aroma encara se sent per la casa, cada dia una mica més tènue, fins que d’aquí uns dies s’esvairà de les parets, però no del nostre cor. Ara, esperem el dia del retrobament. Que tinguis molta sort Ula!

dimecres, 8 d’abril del 2015

Estrategues de cafè

Absent uns dies de la realitat del país, una absència higiènica diria jo, torno a la feina i, en la primera conversa amb un vell conegut surt el “full de ruta” del procés. Me’l llegeixo. No em sorprèn, en contraposició de les impressions expressades pel meu amic. Acusa als seus signants d’ambigüitat i de continuar amb la fraseologia de sempre. I és que l’estratègia és l’estratègia, sí. I la primera norma del bon estratega és definir què, però amagar el com. Perquè el com és la mare dels ous de la victòria i això val tan per negociar una compra com per generar processos. És cert que els qui estem fora dels centres de decisió voldríem tenir més element de judici per a recolzar, o no, un determinat objectiu. Però com en tota bona estructura organitzativa hi ha algú que pren la decisió final, i aquesta, moltes vegades, no estava prevista en cap pla de contingència, no hi havia pla B.
En el transcurs d’un procés concorren multitud d’actors i factors imprevisibles i que exigeixen agafar per sorpresa i sense arguments al rival. És per això que no es pot anar al lliri a la mà i mostrar el primer dia totes les cartes, perquè aquesta és la millor manera de perdre. Per tant, a tots els estrategues de cafè, la primera lliçó: al rival, ni aigua. Aquest és un principi objectiu. La subjectivitat entra quan juga la confiança en qui mena el procés, però aquest ja és un altre tema.