diumenge, 30 d’octubre del 2016

Famós amb la vora prima

Fa uns dies, al Facebook, vaig rebre aquesta nota pel canal privat: “Jaume, he esborrat els teus comentaris perquè em semblen poc adequats i irrespectuosos, amb tocs fins i tot de xenofòbia”. No coneixia al tal individu. Home, vaig pensar, poc adequats potser sí, xenòfob no. Li vaig contestar dient-li que potser no em coneixia prou per donar-me aquest qualificatiu, menys quan a casa hi ha temporades que sembla l’ONU. També li vaig comentar que em semblava bé que esborrés del seu mur el que no li agradava, però que una qüestió de gustos no li donava dret a jutjar-me emetent un veredicte de xenòfob. En una ostentació digna del millor polític em contesta que “no et deia pas que tu siguis xenòfob --tens raó que no et conec de res--, sinó que allò que havies comentat era irrespectuós i tenia "tocs" de xenofòbia”. La típica i estúltica resposta del “se m’ha mal interpretat”. I acaba la seva resposta amb un “...dit això, per mi l'afer està oblidat”. Ja té barra el paio: jo sóc l’ofès i és ell qui em perdona. Ni un sol mot de disculpa.
De primer vaig pensar que es tractava d’un d’aquests amics del FB que només se t’arrapen per fer el tafaner, però com que no em sonava vaig anar al seu perfil i vaig poder comprovar que es tractava d’un escriptor famoset que, sota el nom hi posa el títol de la novel·la que el va fer famós; deu ser que si no li posa no el coneixen ni a casa. Tenint en compte que “no recordo els comentaris perquè els vaig esborrar de seguida” i se’m feia difícil explicar-li el perquè d’aquells comentaris, li vaig contestar:

“La teva resposta, benvolgut, mereixeria una tesi doctoral, com a mínim, per la seva densitat. No ets capaç de recordar perquè jo ‘era irrespectuós i tenia tocs de xenofòbia’, que és l’origen d’aquest intercanvi; està bé. Dir-te, que jo sóc les meves paraules, jo sóc el què dic. Jo no sóc un polític pocavergonya que es desdiu del que diu. Per tant, el que puguis dir del que dic, m’ho dius a mi. I la veritat, a mi m’importa ben poc el que t’agradi o no i que tinguis tot el dret d’esborrar-ho del teu mur, evidentment. Al que no tens dret és a jutjar-me i a enviar-me un missatge notificant-me la sentència. També he de dir i afirmar amb tota rotunditat que quan m’equivoco ho reconec, i ho expresso amb tota la humilitat que tinc a qui ha patit l’error.
En aquest sentit, quan dius ‘per mi l'afer està oblidat’ vol dir que em perdones, no? Però, què em perdones? Que sigui irrespectuós i xenòfob? Mira, em pensava que era jo l’ofès per haver estat insultat sense motiu. No em sembla ni just ni conseqüent. Parles del que és ‘normal’? Home, la normalitat és una cosa molt discutible, tant que fa anys, potser fins i tot segles, o tal vegada mil·lennis que ho discutim això.
I ja em perdonaràs, però donar la culpa al FB dels malentesos no em sembla propi, sinó allò que el pare en deia excuses de mal pagador. Quan afirmes que estic enfadat perquè hagis esborrat unes paraules meves, t’equivoques: a mi em pots esborrar d’on vulguis, que no tinc pretensions de perpetuar-me. El que ens ha dut realment a la discussió és que em tractessis d’irrespectuós i xenòfob, no sé si s’entén o si ho he de repetir, encara. Quan al valor del Facebook: qui no vol pols que no vagi a l’era. Tots som grans i ja ens afaitem i sabem que les xarxes socials ens donen visibilitat, però també ens posen a l’aparador. A tu et toca triar què t’estimes més: la visibilitat o l’anonimat. Totes dues opcions són bones i comprensibles, però no es pot repicar i anar a la processó.
‘Una persona pacífica, que abomina de la violéncia i que sempre aposta per la conversa pausada’ com et defineixes, no m’hauria preguntat el perquè d’aquells comentaris en lloc de condemnar-me sense escoltar-me? Altres coses em provoquen preguntes (ja que et queixes del FB), com per exemple si és cert, com diu el teu perfil, que ets “Manager a Bada Bing” o si vas “estudiar a The Jam Factory” o si ets de “Paris, Texas” o si vius a “Springfield, Ohio”. Perquè una cerca simple a internet em diu que deus haver estudiat a restaurants de dubtosa qualitat. Dic això amb ironia, perquè si vols aparèixer com una persona neta, sincera, aquest no és el camí. I encara et diré més; aquesta “bloma” que dius que fas amb el Bada-Bing, a mi em podia haver dut a pensar que eres fan d’aquell equip de qui la Cadena Ser (per posar un exemple) va publicar amb data 11/01/2009 [sic]: “Cuando transcurría el minuto 20 de la segunda parte, y Rosario Central ganaba al Bada Bing 3-1, y dos jugadores de Rosario hartos de tanto insulto y tantas patadas amagaron con irse del campo. En ese momento, todo el equipo de Bada Bing empiezan a agredirles mientras los de la grada se van a los coches a por bates de beisbol. Les dan una paliza y acaban diez integrantes de Rosario Central [···] en el hospital: [···] el más grave [···] sufre una fisura en la costilla, la oreja derecha casi desprendida [···] y le tienen que hacer pruebas en el oído porque podría haber perdido audición”. A vegades ja veus: viure a la ficció de los Soprano, ens allunya de la realitat de la xenofòbia.

Res més, benvolgut, a fer les maletes i cap a casa. I que hi hagi salut!”

dijous, 27 d’octubre del 2016

Armes de dona, segons Elena Moya

Diu Elena Moya que cal “dir, ben alt, les coses pel seu nom: més dones al poder significa un món millor”. Ho diu al seu article del dia 20/10/2016 al diari Ara. Després de recordar-nos la inutilitat dels homes per posar-se d’acord (?), basant-se en l’actual política espanyola com si fos un paradigma, ho contraposa dient que “molts estudis han demostrat que moltes dones es regeixen més pel sentit comú i el bé general que per la testosterona o el seu benefici individual”. Deixant a part que no dóna cap més detall de qui és el responsable dels “molts estudis”, i no en podem jutjar la credibilitat, el pitjor és el que ve després: ens posa l’exemple de cinc dones actuals, a saber [sic]: Janet Yellen, presidenta de la Reserva Federal dels Estats Units; Theresa May, presidenta del Regne Unit; Christine Lagarde, directora general del Fons Monetari Internacional (FMI); Angela Merkel, presidenta d’Alemanya; i Hillary Clinton, candidata demòcrata a la presidència dels Estats Units. Impressionant. Deixarem a part errors com el de qualificar na May com a “presidenta”, quan és Primera Ministra; o que el càrrec la Senyora Merkel és el de Cancellera.
Em quedo realment corprès de que una dona posi com a exemple de persones que faran el món millor, aquestes senyores que per a mi resulten poc recomanables per aquesta missió. Podria enumerar defectes, declaracions, currículum, posicions, que farien tremolar els fonaments del bé comú, però em quedaré només amb un dels denominadors comuns que les fa bessones: l’ambició. En això no es diferencien en res dels seus homòlegs masculins. Pot haver-hi una divergència en les formes que homes i dones exhibeixen per a assolir la seva ambició. D’aquí el títol de l’article d’Elena Moya: “Armes de dona”. Però al capdavall, l’ús de la testosterona no és res més que un accident biològic contra el qual els homes hi poden fer ben poca cosa. Tampoc elles es poden desfer de l’estrona.
En fi, que no em crec que les dones poderoses siguin diferents dels homes poderosos, per molts estudis nebulosos que s’hagin fet, perquè al cap i a la fi el seu objectiu final és el mateix, i les motivacions també. I si se’m vol convèncer, sisplau, no insulteu la meva intel·ligència posant com a exemple Christine Lagarde, un personatge certament sinistre i intrigant.

dimarts, 25 d’octubre del 2016

Todó, Serra i cia.

Llegeixo que, finalment, Adolf Todó i Narcís Serra seran jutjats per “administració deslleial”. Tots dos es van apujar el sou indecentment quan l’entitat, Catalunya Caixa, ja estava rebent ajuts de l’Administració. En total, la graciosa gestió d’aquests dos cracks de les finances, juntament amb tot el Consell d’Administració, ens ha costat als contribuents 12.000 milions d’euros. Sí, sí: 12.000.000.000 €.
Narcís Serra, socialista detotalavida, ens ha encolomat la gruixuda herència d’haver de pagar-li la vel·leïtat de voler dirigir un negoci del qual no n’havia vist ni les tapes, impulsat pel “premi” que significava haver estat ministre i alcalde. I és que el destí és a voltes molt i molt cruel. Els seus compatricis cridaven ous a vendre al Parlament contra les retallades del Govern de Mas, mentre el gran Serra s’havia petejat 12.000.000.000 €. Aquest munt de milions potser ens haguessin estalviat algun maldecap si l’Administració catalana n’hagués pogut destinar només una part als exsangües pressupostos.
A les moltes girades d’esquena que el PSC ha fet al país, ajupint el cap a cada “acátese” del PSOE, cal afegir-hi aquesta calerada. Que ara votin no a Rajoy i que es petin l’aliança amb el soci, no serà prou per fer-se perdonar tant de temps de baixllobregatisme indecent. 

dilluns, 24 d’octubre del 2016

Cop de pal als toreros

En el seu article d’ahir (23/11/2016) al diari Ara, titulat “Toros”, Josep Ramoneda parla de l’agonia d’aquest costum execrable que encara persisteix a España. Certament no sé què pensar un cop llegit l’article, no arribo a capir quin és el pensament d’aquest llicenciat en filosofia, i per tant l’interpretaré al meu albir. D’una banda, ens fa una lloança de la fiesta quan parla de José Tomás  i diu que és “un torero capaç de generar una emoció feta de risc i de grandesa estètica que és contagiosa i que permet comprendre perfectament la passió que alguns senten”. Home, quan parla de contagi, entenc que ell sent alguna cosa quan veu un matxo amb els testicles prominents clavar-li una espasa a un altre, dessagnat i abatut per banderilles i picadors. Dit això, Ramoneda fa la puta i la ramoneta, bo i reconeixent l’aportació cultural (!?) que fan i han fet el toreros a l’imaginari hispànic. Es pregunta si “n’hi ha prou a deixar-la morir lentament o cal organitzar un funeral de comiat?”, insinuant que ell es partidari de la segona opció al llarg de tot l’article.
Usant una expressió de moda, em sembla benvolgut Parareda que vostè “fa un Rajoy”, un deixem passar el temps, apuntem-nos a una inacció salvadora i així no ens comprometem. O encara diria més: mira, com que a mi això dels toros em “genera una emoció”, fins i tot hi he anat recentment a veure un tal Tomás, i potser hi podré tornar a Barcelona mateix, més val que ho deixem, a veure què passa. I si estic de sort, encara em moriré jo abans que els toros i no m’hauré de perdre “la grandesa estètica” d’aquesta salvatjada.
Ho sento, però per aquí no hi passo. De la mateixa manera que Rajoy ha de deixar el Govern per corrupte i mal gestor, i ho ha de fer ara mateix, així han d’acabar els toros: bon cop de falç!

dimecres, 19 d’octubre del 2016

Bocca di Leone (II)

La Serenissima Repubblica di Venezia, un petit estat del nord de l’actual Itàlia, va resistir des del s. V fins el s. XVIII, quan Napoleó va vèncer els seus habitants. Malgrat autoanomenar-se república, en realitat estava regida per una oligarquia formada pel dux, autoritat suprema, el Maggior Consiglio i, pels temuts Consiglio dei Dieci i l’Inquisitori di Stato. Aquests darrers vetllaven per la seguretat de l’estat: el Consiglio detenia i els Inquisitori jutjaven d’esquena als jutges i a la llei. Va ser aquest Consiglio, que també controlava la policia i l’espionatge, qui va tenir la tètrica idea de la bocca di leone. Aquestes bocche estaven repartides per la ciutat, i eren una mena de bústies on els ciutadans podien denunciar anònimament els seus veïns. La història explica que, amb el temps, les falses denúncies es van convertir en una plaga, els enfrontaments mortals entre denunciats i denunciants es van multiplicar i les injustícies comeses pels inquisitori eren a l’ordre del dia.
Alcaldessa de Barcelona, n’Ada Colau, sembla que ha ressuscitat aquest costum malèfic, que no és altre que enfrontar els ciutadans i desistir de la funció pública. En efecte, ha enviat cartes sol·licitant “que ens faciliteu informació si creieu que a la vostra finca hi ha un habitatge d’ús turístic il·legal”. Poso en negreta la paraula creieu perquè sembla que l’Ajuntament en té prou amb un “em sembla” per actuar d’una manera no especificada. O sigui, que per denunciar només cal creure. Ni proves ni res, només un acte de fe. Fins i tot suggereix què pot delatar un pis il·legal: “soroll a l’interior del pis, brutícia a l’escala i soroll de timbres”. O sigui que prepareu-vos si teniu una criatura una mica esvalotada, perquè qualsevol veí suspicaç pot denunciar-vos perquè el nen deixa algun paper de caramel al replà, o toca el timbre amb certa insistència.
És deplorable. Hem de suposar que no s’actuarà a l’acte, i que inspectors de la casa gran faran acte de presència i ho comprovaran. Però el fet de que se’t presentin a casa com si fossis sospitós, i malgrat que la denúncia acabi sent falsa, cap ciutadà pot passar per una situació denigrant com aquesta. Encara que tot sigui una invenció o l’oïda massa susceptible del veí, és evident que entre els habitants d’una finca s’haurà instal·lat la desconfiança. El senyor Ajuntament haurà creat un problema gratuïtament i amb excusa: "ah! vam rebre una denúncia, i el protocol diu que bla, bla, bla..."
No tornem a aquella Venècia medieval, senyora Colau, perquè li pot costar car. Molts dels dux van morir en estranyes circumstàncies, fruit d'intrigues i delacions palatines. Estic segur que dins del Palazzo Ducale hi havia, molt discretes, unes bocca di leone ben florides. Jo, d’ella, estaria al cas.


dimarts, 18 d’octubre del 2016

Pisarel·lo

Fa uns anys vaig conèixer una economista brasilera, una noia tibada i rarota, però amb una magnífica visió imparcial i descarnada de les coses. Vam treballar dos mesos en un projecte conjunt i, sobretot en dinars de feina, vaig tenir ocasió de conèixer la seva opinió sobre temes diversos. Un bon dia vam sortir a parlar dels argentins i ella, amb total convenciment, em va sentenciar: “com a poble, són els alemanys de l’Amèrica del Sud: xulos, presumits i malcarats; com a individus, cada argentí es creu un psiquiatre expert, que psicoanalitza contínuament el seu entorn i n’interpreta sempre el resultat com una castració”. Vaig pensar que exagerava, però poc temps després vaig fer coneixença, per l’escola del meu fill, amb diverses persones argentines. Si bé no vaig poder veure característiques teutones evidents en ells, sí que l’ànima psiquiatra apareixia indefectiblement. Vaig comprovar com temes banals es convertien en llargues i tedioses discussions.
He escrit Pisarel·lo a posta, catalanitzant el cognom del primer tinent d’alcalde de Barcelona i ideòleg de capçalera de n’Ada Colau. Aquest argentí ha vingut a Catalunya a psicoanalitzar-nos, si vols sinó vols, i a dir-nos que ens cal matar al pare per a ser adults. Ens ha vingut a alliçonar com un autèntic terapeuta: ens ha encastat davant dels morros l’estàtua del cabró major del regne per humiliar-nos, perquè plorem la nostra misèria i així regenerar-nos de les nostres pors. El mal és que aquest aprenent de bruixot ha aplicat la teràpia sense conèixer el malalt (si és que hi ha malalt) i l’ha cagada per la seva ignorància de la realitat. A mi se’m fa especialment odiosa l’actitud del Pisarel·lo, perquè alliçona contínuament, ens salva de nosaltres mateixos i ens diu que “quan siguem grans ja entendrem perquè calen les estàtues del règim al carrer”. Doncs moltes gràcies, però no calia.
Només em queda un dubte, però: i si realment els resultats d’aquesta cura fossin “100% garantizados”? Assegureu-vos-en: 671 138 354 o 666 775 791. Amb els bruixots no se sap mai.

dilluns, 17 d’octubre del 2016

Les teves imposicions, els meus drets

Fotografia Google
Azadeh Moaveni, és una iranianonord-americana que escriu a l’Ara un article – http://www.ara.cat/opinio/boicot-no-ajudara-iranianes_0_1669633063.html sota el títol de El teu boicot no ajudarà les iranianes. Tracta sobre el boicot de les jugadores occidentals a portar hijab durant el Campionat Mundial Femení d’escacs del 2017, que s’ha de celebrar a l’Iran. Resumint, ve a dir que en benefici de les jugadores iranianes és convenient que les estrangeres es posin el mocador al cap, per així complir amb la norma que les autoritat perses volen imposar a tothom. Diu Moaveni: “Algunes jugadores internacionals diuen que no es volen posar un mocador al cap. Però aquesta mena de protesta -gent de fora que es creu que en sap més- és exactament el contrari del que volen la majoria de dones iranianes, i simbolitza el més negatiu de dictar normes sobre la manera de vestir de les dones musulmanes”. A mi em sembla que no es tracta de saber-ho tot o no saber res, sinó de que els integristes musulmans sàpiguen que a occident les dones, i els homes tampoc, ens sotmetrem a normes que limiten la llibertat de les persones i que imposen fins la manera de vestir. No es pot demanar a ningú que renunciï a principis elementals aconseguits a base de molta lluita. Les dones d’aquí, no fa tants anys, encara duien la mantellina per poder entrar a l’església i tapar-se qualsevol tros de pell que pogués fer trempar el capellà.  Si per un campionat d’escacs les dones es vénen a la tirania d’un costum arcaic i castrador, mai aconseguirem que les autoritats de la moral pública musulmana reneguin de fer cobrir totes les dones. Per aquí no s’ha passar. Els governants iranians han d’aprendre que mentre obliguin les dones a dur el mocador, ningú no anirà a jugar un campionat d’escacs per més Mundial que sigui.
Em molesta prou que Moaveni ens tracti d’ignorants, com si ella fos una gran experta en la cosa. De fet ella va néixer el 1976 a Palo Alto, Califòrnia, i sembla que la seva única experiència oriental són dos anys de reportera per a Time a l’Iraq i un any més a l’Iran. Si amb això ens vol fer creure que en sap més que qualsevol col·lega occidental, no cola: tres anys no fan prou per conèixer una cultura. Ho demostra el seu al·legat final quan diu que “no hi ha dubte que l’obligatorietat del hijab és important, però correspon a les dones iranianes decidir el nivell de prioritat que se li ha d’assignar”. Doncs bé, també deu correspondre a les dones d’occident decidir que no els dona la gana de dur un vel que no volen. Des d’una posició humil i amb poca autoritat, aconsellaria als musulmans que deixin de queixar-se, que es posin a treballar per eradicar el tremendisme religiós dels seus líders i que es preguntin perquè alguns costums tronats generen rebuig en les societats on volen viure. De moment, lluny d’això, les comunitats de Mahoma s’allunyen cada vegada més dels seus veïns i els veuen com a infidels que cal convertir o matar.

dissabte, 15 d’octubre del 2016

Socialistes i transició

El mes d’agost d’aquest any comentava la tebiesa amb que Joan Majó jutjava la transició espanyola (http://jmolsosac.blogspot.com.es/2016/08/joan-majo-transitiu.html) i ara li toca a Joaquim Nadal. Entén que aquell període no va ser tant dolent com es vol presentar i que es practica un “reduccionisme doctrinari, una simplificació sintètica del que van representar aquells anys”. La seva anàlisi és bona i prou crítica amb els acrítics, però penso que oblida, omet, o redueix, o simplifica, o sintetitza en oblidar un dels motius d’aquell fracàs i que actualment treu el cap amb força. Un motiu potent que neix del sentiment d’injustícia i oblit a que s’ha condemnat a les víctimes de la guerra i del franquisme destructor de la postguerra. Algú creia que enterrant els morts republicans a les cunetes els seus fantasmes reposarien, muts, per sempre més? Els Gobiernos socialistes de l’España central han oblidat i silenciat els descendents d’aquells homes i dones que van morir injustament, molts involuntàriament, en una guerra bèstia. Hi ha néts dels enterrats en fosses comunes que mai el van conèixer i que ara exclamen, com Joan Pinyol: “Avi, jo et trauré d'aquí!”. Felipe González, àlies Isidoro, no va moure mai el dit xic per donar veu al clam dels Pinyol. Que ara, benvolgut Nadal, obviïs aquest fet com un dels motius del fracàs de la transició, em porta a pensar que a tu tan te fot, o que has perdut l’oremus de la història. Cal recordar el sacrifici dels perdedors quan van renunciar a passar comptes amb els franquistes, convençuts que les promeses de l’Isidoro i altres, d’un reconeixement futur farien possible a reconciliació. Però no ha estat així, i el socialisme ha estat un dels mentiders. Agradi o no.

divendres, 14 d’octubre del 2016

Imprudent

*fotografia Google
Explica Bru Rovira al seu llibre Africas –una lectura molt recomanable– que en unes inundacions a Kenia, un equip de rescat en un helicòpter va acudir a evacuar un poblat remot. Després de recollir la gent que van poder, l’aparell va començar a enlairar-se: l’aigua creixia de sobte i ràpidament va arribar a un nivell considerable. En aquell moment, a una dona ja gran li va caure una olla que duia i, sense pensar-s’ho, es va llençar a l’aigua per recuperar-la. Quan van aconseguir pujar-la de nou a l’aparell, ella duia l’olla ben agafada i tothom la va escridassar mentre ella, tota satisfeta, somreia. El periodista, posteriorment, va reflexionar sobre què podia haver empès aquella dona a arriscar la vida per una olla: possiblement, aquell estri vell i poc valuós per a ell era la possessió més valuosa per ella, era allò que li permetria viure si salvava la vida. Que serà de mi sense la meva olla?, devia pensar. Algú creuria realment que va ser imprudent?
Ahir –al matí la Mònica Terribas i al vespre el Toni Cruanyes– vaig sentir qualificar d’”imprudent” l’home que va morir ofegat a Vilassar de Mar, al costat del seu cotxe. Em va fer pensar en què podia impulsar una persona a emprendre una acció que posava la seva vida en perill. Potser el cotxe era molt important per a ell, potser era la seva eina de treball i no tenia capacitat per comprar-ne un altre. Va ser imprudent, doncs? Potser havia d’arribar a alguna cita vital? Potser volia fer cap a casa perquè l’esperaven? Va ser imprudent doncs? Sabem del cert què va causar la mort de la persona?
Dues o tres coses sobre al imprudència. Tothom és lliure d’arriscar la vida pel que li sembli, si no posa en risc la d’altri. Cadascú valora de manera diferent, segons la circumstància personal, les seves pertinences (materials o no). Vivim en una societat en què cal trobar culpables o responsables, no pas per saber i evitar futures desgràcies, sinó que massa vegades veig com aquesta recerca servirà per exculpar les autoritats o la consciència social. Amb imprudència o no, aquell home el que no volia és morir-se ofegat allà, sota un pont de riera.
A tots ens pot semblar fins i tot romàntica la història de la dona i l’olla, en canvi ens sembla “imprudent” la de l’home i el cotxe. L’una mereix admiració i l’altra condemna. És més una olla africana que un cotxe maresmenc?

dilluns, 10 d’octubre del 2016

Més ètica, menys estètica

Gabriela Serra, diputada al parlament per la CUP,
lluint una armilla salvavides. Un gest tant estètic com inútil.
A La Vanguardia llegeixo un article de Fernando Garcia titulat “Acollits pel cinema i les lletres”, referint-se als milers de refugiats que arriben, d’una manera o altra, a les costes europees un dia si i l’altre també. L’“acolliment” a què es refereix Garcia no és altra cosa que pel·lícules, discursos, reportatges i llibres que relaten, amb més dramatisme que menys, històries sobre aquesta desgràcia. Jo diria que no cal, que ja no cal, que ja n’estem de sensibilitzats els espectadors i els lectors, que el que han de fer aquestes ànimes de la bona intenció és posar-se a fer feina: que cada un d’ells, segons les seves possibilitats, atengui i ajudi un, dos, tres o tres-cents refugiats i veuran com el problema comença a arreglar-se. Perquè ho entenguin tots: “more ethics, less aesthetics”, més ètica i menys estètica, menys gestos i més actuar.
Segons Jordi Évole, una de les patums que s’ha apuntat a la moda, es tracta de que “l’espectador sàpiga el que és anar en una d’aquelles barques atapeïdes de gent que fuig desesperada; és a dir, que senti el seu patiment”. Es veu que l’Évole es pensa que si no ens fa pujar a tots en una pastera i ens fa travessar un bon tros de mar, no serem capaços de professar un mínim d’empatia per aquella gent: és que ens creu imbècils, o es pensa que tant ens fot, senyor Évole? Es pensa que no ho hem vist prou? Tota aquesta cursa de teòrics començo a veure-la com una manera més de fer diners, a costa de mostrar-nos la misèria de persones a qui no demanen permís per mostrar-los al món en el seu estat més lamentable. Quin impacte tindran aquestes imatges en la ment i l’acció dels descendents d’aquests refugiats, actors publicitaris involuntaris i sense cobrar, és una cosa que cap d’aquestes ments lluminoses ni es planteja.
Vull saber sobre la tortura, però que em torturin. A la pastera hi pot anar vostè, senyor Évole, si li ve de gust. M’agrada i necessito que m’informin, que m’adoctrinin no gens. 

divendres, 7 d’octubre del 2016

Viatjats

Český Krumlov és una petita ciutat de Bohèmia a la República Txeca, situada en un meandre del riu Moldava. És Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO des del 1992. Passejar pels seus carrers d’estructura medieval és tot un goig que vaig poder experimentar l’any 2007, quan la vam visitar en un viatge en què vam recórrer Alemanya, Eslovàquia, Hongria, Àustria, Suïssa i França. Cap d’aquests països parla la mateixa llengua, i per exemple l’hongarès és francament indesxifrable per nosaltres. Els països de l’antic est tenen a més una dificultat afegida: és molt difícil de trobar-hi algú que parli anglès o francès; la segona llengua sol ser l’alemany o el rus. Passejant doncs pels carrers d’aquesta ciutat vam topar amb un grup de turistes espanyols, de Toledo concretament. Dues dones del grup sortien d’un bar i vaig sentir que parlaven de xapes de cervesa: en feien col·lecció i havien entrat a demanar-ne i no les havien entès. Es queixaven de que els cambrers les havien engegades a dida i de que “además fíjate: ni siquiera hablan castellano”. Evidentment, a Txèquia parlen txec.
L’anècdota em fa fer reflexionar sobre aquells que diuen que les manies, algunes, es curen viatjant i vaig pensar que no, que viatjant es curen moltes coses si un té la voluntat de curar-se. Si un hom viatja amb la ment oberta i disposada a aprendre, la cultura flueix, i amb bona voluntat un no es mor de gana intentant desxifrar una carta hongaresa. Però si es viatja des de la mentalitat messetària que pensa que qui no parla castellà no mereix viure, aleshores ja pots anar fent quilòmetres, que només aconseguiràs augmentar el nombre de “los que no hablan castellano”. Una pena.

dimecres, 5 d’octubre del 2016

Jo, jo, jo i després jo

He llegit al diari Ara una entrevista al psicòleg Rafael Santandreu que m’ha semblat d’interès (http://www.ara.cat/societat/RAFAELSANTANDREU-Et-morir-te-Doncs-tasseguro_0_1662433745.html). N’aconsello la seva lectura perquè parla de la felicitat, encara que el títol de la peça, poc afortunat, faci referència a la mort. La frase que m’ha despertat l’atenció és: “La felicitat només depèn de dues coses: la teva capacitat d’estimar la vida i la teva capacitat d’estimar els altres, en general. El problema és que ens donem massa importància a nosaltres mateixos”.

Molt sovint rebo pel Facebook missatges que contenen frases, d’aquestes d’autoajuda, que donen consells, molts més que discutibles. Hi ha un tema però, que es repeteix indefectiblement: el que recomana estimar-se, cuidar-se, atendre’s, entendre’s, realitzar-se, escoltar-se a un mateix. Està bé. Però com diu Santandreu “ens donem massa importància a nosaltres mateixos” i perdem la perspectiva. Oblidar-se de nosaltres mateixos pot fer-nos desgraciats, però ens fa miserables quan vivim solament pels nostres ossets, quan ens oblidem d’estimar la vida i els altres. Santandreu ens recorda que “en realitat només ens cal aigua i menjar, la resta són necessitats creades”, i una d’aquestes necessitats adquirides és la demanda que algú ens digui què i com hem de viure la vida, que surt de la inseguretat que els nostres mateixos desitjos provoquen. D’aquí la demanda i l’oferta de frases curtes, amb missatges vells i suats que repeteixen falsos gurus, obvietats que els grecs ja van fer surar fa tres mil anys. Res de nou sota el sol, només ments espavilades com les de Santandreu, que ens recorden que, malgrat tot, ens morirem.

dilluns, 3 d’octubre del 2016

Periodisme casteller

D’uns anys ençà els castellers han deixat de ser una raresa pròpia de quatre pagesos de Valls a un esport nacional. Allò que era un divertiment d’homes que s’enfilaven un damunt de l’altre per la festa major, ara és una competició, una brega, que amenaça amb convertir-se en un maldecap. Cada vegada les colles assumeixen més riscos, emprenen construccions més altes i lluiten per aconseguir els punts que els donin la victòria als campionats. De mica en mica, gràcies a la tossuderia informativa dels nostres periodistes d’esports, els castellers s’han vist empesos a la lliga dels millors, arrossegant el turisme interior de masses que, procedent de can Fanga i adjacents, es desplaça per tota la geografia de país envaint espais, xipollejant places.
Aquest cap de setmana passat hem assistit, si vols si no, a l’aquelarre casteller de Tarragona encabits real o virtualment a l’antiga plaça de braus. Ara, convertida en la catedral de catedrals, atreu milers de visitants que criden esgargamellats per animar els “seus”. Però els qui han perdut de veres el remuc han estat els periodistes de CatRàdio i TV3, que aliens al desànim, cridaven com esperitats cada vegada que arribaven els dosos. Enduts per una febre ignota, tombaven el rostre en blau i arribaven, sense vergonya, a continuats orgasmes siderals. Redéu quina follia de baladrers! Ahir a la tarda, ja dic, no podies connectar cap mitjà audible o visible d’aquest país sense veure galifardeus enfilant-se cel amunt i periodistes deixant-se la veu en cada l’intent. I compte, que avui dilluns, la ressaca encara durava i m’han fet memòria de la histèrica jornada d’ahir amb vistes zenitals i mostres d’eufòria tendent a l’etilisme.
Una mica de capteniment sisplau, que encara ens morirem d’èxit com el desgraciat Congost de Mont-rebei, que de tants pixapins és a punt de rebentar. Crec sincerament que els vells valors –força, equilibri i seny– que presidien els castells humans han estat trepitjats, oblidats, per convertir un art noble en un espectacle lamentable. Em sap greu, perquè aquells castells que aixecaven uns quants homes forts, equilibrats i guiats pel seny ja no existeixen. Tot sigui per l’espectacle.