diumenge, 26 de maig del 2019

La gran decepció que es diu PSC

En aquesta campanya electoral, per alguna raó que no arribo a capir, m’he fixat amb especial atenció en el PSC. Vam començar malament amb la candidatura torellonenca: una llista encapçalada per un personatge desconegut, sense equip i amb la propaganda en bilingüe, seguint el vell costum socialista de pensar que els votants castellanoparlants són uns ignorants i no entenen un borrall de català. Vam seguir amb Jaume Collboni i Cuadrado, que porta el camí d’Alberto Fernández Díaz per convertir-se en l’etern i inútil aspirant a l’alcaldia de Barcelona. Un home sense ànima, o aquesta és la imatge que dona, buit de contingut i sense cap idea pròpia, que espera que guanyi Colau per mendicar les engrunes.
No podem deixar a part les actuacions teatrals, i una mica ridícules, del secretari general Miquel Iceta i Llorens. Aquest home que ha mogut la seva, abundant, cansalada per tots els mítings i arrossades socialistes: no se n’ha perdut cap on deixar anar els seus brams histèrics i desaforats. No content amb això, ens va obsequiar amb una rabieta quan el Parlament no el va voler fer senador, arribant al ridícul d’exigir el nomenament “per cortesia parlamentària” com si ell i el seu partit en fossin els dipositaris. Quan es va reunir amb els independentistes per “pactar” la proposta i li van demanar contrapartides, ell, sense immutar-se, els va contestar que no havia anat allà a “mercadejar”. Aquest verb enterra el principi de la política, que és el de la negociació i segueix així la vella tradició hispànica de “al enemiga ni agua”. Bé per Iceta.
I hem acabat, de moment, amb na Meritxell Batet i Lamaña. Aquesta senyora, a qui jo tenia per intel·ligent i equànime, ens ha obsequiat en la primera decisió com a presidenta de la cambra espanyola, amb la suspensió dels presos polítics elegits democràticament i legal pel poble de Catalunya. Miserable i penosa aquesta ocurrència que fa del PSC còmplice de la dretona ibèrica. Aquesta serà l’aportació del tarannà dialogant que faci el partit català (?): negar el pa i la sal als seus compatriotes. Un hurra per la senyora Batet i que li faci profit la seva estança a la capital mundial de la ignomínia política. I que no pateixi, que quan se li acabi la corda ja li trobaran qualsevol càrrec en qualsevol empresa llepaculs i no pas amb qualsevol sou.
Amb tota aquesta fetor de cossos venuts al capital dur i pur, encara n’hi ha que renoven la seva fe en un PSC cagarrínic, decepcionant i esperen la vinguda d’un messies inexistent. En els meus anys joves vaig posar fe en el socialisme per la seva defensa dels valors ciutadans i de principis com el de l’autodeterminació (que després s’han passat pel forro dels coll...). Però ja amb la mort de Pallach el 1977 (ja han cremat teies), vaig anar de decepció en decepció fins abandonar totalment qualsevol esperança: em sentia traït, enganyat i, si m’ho permeteu, sodomitzat.

divendres, 17 de maig del 2019

La rabieta de l’Iceta


Talment una criatura de parvulari, o de guarderia, ha reaccionat el diputat socialista Miquel Iceta a la negativa del Parlament de Catalunya a fer-lo senador (o sanador: castrador, castradora; segons el diccionari de l’IEC). Com una fada engalipadora i llefiscosa, el bo de l’Iceta es presenta a la cambra que ha menystingut i exigeix -sí, sí, exigeix– que el facin senador per la cara. No ha presentat, que jo sàpiga cap mena de programa o proposta que pugui induir la oposició a votar positivament. El seu argument és aquella rucada que exhibim quan no tenim arguments: sempre s’ha fet així. I apel·la a la cordialitat, al fair-play, com si ells, els socialistes, en fossin els dipositaris.
De veres que em remou tots els instints més baixos l’actitud d’aquest personatge vidriós que s’exhibeix com una vedet de cabaret barat, movent la cansalada pels escenaris de la política. Fot, veritat, que et diguin que no? Que et neguin el pa i la sal de la teva carrera personal, oi? Doncs trágala tu aquesta vegada, que fer-te senador por tu cara bonita, sense ni tan sols saber quines són les teves intencions, no ho pots demanar ni al teu home. I un es pregunta que com és que tants partidaris catalans de l’Espanya indivisible bavegen davant d’un càrrec a Madrid? Potser s’estimen poc la seva terra i veuen “el poder” allà, enlloc de lluitar per tenir-lo aquí i propi?
A mi, Iceta em sembla el paradigma del botifler galtut i pagat d’ell mateix, el polític professional que quan ha d’enfrontar-se a la realitat profunda de les motivacions es queixa com una bleda assolellada i plora, pica de peus a terra i, com a bon antipolític, es queixa de la democràcia volent guanyar als jutjats el que ha perdut en una votació.
Be, benvolgut Miquelet, no seràs senador per votació democràtica. Potser et nomenarà el sacrosant Constitucional, però aleshores ja no seràs el tal senador, sinó sanador, que una sola lletra canvia moltes coses.

dissabte, 4 de maig del 2019

Programa electoral, què és això?

Comença la carrera electoral als ajuntaments i a les cases comencem a rebre aquests fulletons tan esperats que expliquin alguna cosa sobre el projecte municipal que té cada candidatura. El primer d’arribar ha estat el del PSC, aquell partit democràtic que va recolzar sense fissures l’aplicació de l’article 155 sobre les nostres institucions.
En criden l’atenció tres aspectes d’aquest opuscle: que no hi ha la llista dels elegibles, que no hi ha cap mena de concreció i que està imprès en català i castellà.
Només l’alcaldable, a qui per cert a casa no coneixem ni de vista ni de res, surt en una fotografia on se’l pot veure amb una carpeta del partit, caçadora texana i mans a les butxaques, disposat a treballar. De fons, la terrassa d’un bar de la plaça on una bombona de butà exhibeix el seu virolat color (el fotògraf potser hauria d’haver tingut més cura). De la resta de components, res de res, només una referència a “un grup plural i divers de persones disposades a treballar”.
La llista de propòsits del programa no pot ser més inconcreta, innòcua i amb tan poc compromís que podria servir per a qualsevol municipi del món mundial. Tots són generalitats i ambigüitats i fins n’hi ha que sonen a brindis al sol, com ara el que diu “ampliar l’oferta educativa”. Ja de per sí no se sap si això vol dir més aules o si més cursos o si més especialitats. Però només parlant amb mestres i persones vinculades a l’ensenyament, és fàcil saber que en aquest moment les aules no estan precisament a petar. Per la resta no cal ni fer-ne menció: fins i tot Vox els posaria al seu programa.
I per acabar, el bilingüisme persistent. Jo ho veig com un insult a la intel·ligència dels votants de Torelló, perquè estic segur que el 99% dels veïns entenen perfectament aquesta mena de missatges, i més quan són tan simples i esquifits. D’altra banda, si els monolingües castellans tenen dret a llegir en la seva llengua, per la mateixa regla de tres les desenes de parles que conviuen al poble potser també es mereixerien aquest tracte, no?
Jo em pregunto com es pot votar una opció que tracta de babau al votant a la primera de canvi, amb una informació buida de contingut i de forma. Com hem de jutjar les seves intencions amb un opuscle indigne? I, una vegada ben ensabonats, s’afegeix l’estirabot de “donant prioritat a les persones”. Ja té llonzes la cosa. En fi, que no sabem qui es presenta, no sabem què volen fer i ens tracten d’incultes. Bona feina, nois, que us queda molt per fer, i, sobretot, molt per aprendre.
Com deia al començament, no em cap a l’enteniment com el PSC va poder posar-se al costat del 155. No ho oblidaré ja mai més. Penseu-vos-en una.