Que ve l’estramoni!

La senyora Isabel Esteban Güell publica a La Vanguardia la carta que podeu llegir aquí al costat. Dir-li que: baladre, belladona, cascall, cicuta, dieffenbàquia, figuera, ginesta, grèvol, heura, hortènsia, mandràgora, muguet, patata, regalèssia i, també l’estramoni, són algunes de les plantes tòxiques que en més o menys abundància es poden trobar als camps i boscos del nostre país. Algunes són ben conegudes, però ara s’està posant de moda l’estramoni.
No és inquietant que hi hagi plantes tòxiques en un país (més o menys) civilitzat; no són patrimoni de la selva, no estan amagades en boscos remots de territoris salvatges. Sempre han estat aquí entre nosaltres, no solament per emmetzinar-nos si som menjadors indòmits de tot el què és verd, sinó també per curar-nos. La majoria d’elles tenen usos medicinals prou importants.
El que sí que és digne d’atenció és la pregunta que fa al final de la carta (sic): “¿Cuántos chicos, niños o viejos tendrán que fallecer para que presten atención? Creo que debería hacerse algo al respecto.” Jo suggeriria instal·lar càmeres de vídeo a jardins, boscos i descampats, amb vigilància a distància les vint-i-quatre hores del dia (hi ha qui surt a la nit, ves), amb un sistema d’audio que avisés els qui s’hi acosten. També es podria constituir un cos de vigilants escampats per aquí i per allà, per tal d’evitar que ningú no toqués aquestes males bèsties. O posar-los un senyal (ben dissenyat, esclar) prou visible per a advertir als ignorants. Finalment, si res de tot això no evita que algun capsigrany encara s’emmetzini, jo les arrencaria totes i perill neutralitzat.
Senyora Esteban, qui ha de fer què? Jo aconsellaria de sortir tranquil·lament a passeig sense massa preocupacions i no tastar tot allò que ens fa gràcia; això és: sentit comú.


Publicat a La Vanguardia del dia 2 de setembre de2011

Vacances impagables

Els qui ens coneixen, a la Carme i a mi, saben que viatjar ens agrada. Però crec que ens va agradant cada vegada més perdre’ns, sobretot quan arribes a les vacances molt apurat. Aleshores, el que més apreciem és arribar a algun indret que no és al mapa i vagarejar entre els llibres i el coneixement d’un territori limitat i proper. Perdre’t no és fàcil avui, quan internet ens obre a tots els paisatges i sempre hi ha un gratunya que es dedica a fer guies de tot. És gratificant trobar allò que no esperes: gent diferent, paisatges formidables, monuments desconeguts en indrets remots i solitaris. No és fàcil perquè també necessites que la gent casual que t’envolta t’hi acompanyi.
Aquest estiu hem estat de sort. La foto que acompanya aquestes ratlles és el lloc que vam escollir, casualment, per passar-hi uns dies. Situat en un poble oblidat, en aquesta posada hi vam trobar la calma i el silenci que buscàvem propiciada pels amics Olga i Benito. Cultes, senzills, atents, grans conversadors, proporcionen allò que et cal per a una estada com cal. La calma i el silenci renten l’ànima, lluny de sorolls televisius i lectures de la immediatesa.
Observeu la fotografia. Un jardí recollit, petit, suficient, que es pot contemplar des de l’ombra amiga d’un porxo que convida a deixar-se anar indefinidament; ben assegut, ajagut o “dans mon hamac” com deia Georges Moustaki. Sense pressa, sense calor, en silenci, llegir tota una llarguíssima tarda aquí és fàcil.
No penseu pas que us diré on és: només faltaria que s’omplís de camacus en un tres i no res i em quedés sense la calma desitjada. De tota manera, si us plau demanar-m’ho, després d’una aprofundida anàlisi de la vostra persona, em pensaré si us en dono l’adreça, o no.

La princesa dels espanyols

La princesa, la dels espanyols, està prima, massa prima. Jo no sóc pas metge per a poder fer un diagnòstic de si pateix alguna malaltia referent al trastorn del menjar. Però sí que a les fotografies es veu excessivament magra.
Ni la gran Mariàngel Alcàzar, no recull a les seves cròniques reials aquest detall tan evident, jo almenys no ho he pas llegit ni sentit de la seva veu. És estrany, tan atenta com està de les evolucions, anades i vingudes de la reial família borbònica. I si ella no ho recull, començo a pensar que potser tinc la vista espatllada i em caldrà dur-la a cal ferrer. Caldria fer-hi alguna cosa, no, amiga Mariàngel? No són un bon exemple per a les espanyoles aquest bracets escanyolits y trencadissos; de segur que en aquestes desfilades tan concienciades no la hi voldrien perquè les seves rodoneses no són suficients. Ai, ai, Mariàngel!
L'amic i parent Antoni Pladevall, un historiador com n'hi ha pocs, quan explicava la gran epidèmia que va assolar Europa, i per descomptat Catalunya, sempre insistia que havia estat la pesta bobònica, no pas la borbònica, que vindria més tard! I quina raó tenia.
A totes aquestes dir-hi que a mi se me'n fot tres collons (amb perdó) que la princesa espanyola sigui un sac de mal profit; però mira, com que demà marxo de vacances, m'ha abellit ficar-me una mica amb la monarquia, que sempre va bé.

La fam... del periodista

Ariadna: t'ha tocat. T'ha tocat perquè aquests dies surts tu a donar-nos, diàriament i puntual, els resultats de la famolenca banya Àfrica. Ens informeu de quants nens han mort, dels desplaçats que arriben a camps de refugiats perduts enmig del desert. Ens ensenyeu vaques mortes i pous d'aigua fangosa; dones que arrosseguen grans bidons, d'homes que traginen sacs de qui sap què. També ens poseu al dia de les crides de l'ONU i ONG (?) al món per a evitar una catàstrofe humanitària.
Ara sonarà dur: n'estic tip. Ja en tinc prou. Vull que ensenyeu aquests vídeos tan esclaridors a qui n'és el responsable, perquè jo, us ho ben asseguro, no en sóc. Ni tinc mitjans ni diners per fer més del què ja faig. Hi ha governs, corporacions, grans empresaris, i gent molt i molt rica que n'és la culpable, i ni en parleu ni molt menys els denuncieu: ens aneu ficant coll avall -com aquells ànecs del foie-gras- tota la porqueria que ells ni veuen ni veuran mai. Repeteixo: n'estic tip! D'aquí quinze dies, aquests periodistes tan concienciats, ni es recordaran de la banya, ni dels banyuts, ni de la mare que els va matricular
El periodista Bru Rovira va escriure un gran llibre que es diu Áfricas on narra les seves experiències al continent negre. En un dels passatges, referint-se als moderns cooperants, explica que: "...qui va a l'Àfrica amb el bitllet de tornada a la butxaca, més val que es quedi a casa". .
Doncs això, filmadors de desgràcies.