Ser o no ser

Imatge: Pere Virgili, pel diari Ara

Tania Martínez és llicenciada, a Mèxic, en enginyeria d’irrigació, va fer un postgrau en enginyeria agrícola i biosistemes a la Universitat d’Arizona, i s’està doctorant a la Universitat de Wageningen. És la primera dona indígena a qui s’ha concedit una beca Fullbright. És una persona que ha hagut d’esforçar-se per arribar on és perquè partia d’unes condicions socials i personals difícils. Ara és una persona reconeguda. A l’entrevista que he llegit, que li fa Núria Martínez a l’Ara, diu: “A Mèxic, en el camp de l’agricultura, encara que siguis enginyera et pregunten si ets la secretària. No consideren la teva veu com la d’una professional qualificada”. En aquestes dues frases tan curtes s’hi concentren dues queixes que no acabo d’entendre prou bé. Diu que “et pregunten si ets la secretària”. Explicaré una anècdota personal. Durant uns anys vaig ser cap de departament d’una empresa multinacional. A vegades havia de visitar, o em visitaven, personatges com ara directors bancaris, responsables d’altres empreses, gerents, consellers o fins autoritats públiques. Solia acompanyar-me un noi que a l’organigrama estava a les meves ordres. Ell era força més alt que no pas jo i solia anar sempre ben vestit, amb corbata i americana, mentre que jo no duia mai ni una cosa ni l’altra. És així que quan arribàvem a lloc sempre el saludaven a ell: “El senyor Molsosa?”, li preguntaven invariablement, i ell s’afanyava a dir que no, que el jefe era jo. Jo tenia, entenc, dues opcions: una enfadar-me i fotre mala cara al meu interlocutor, o bé passar-m’ho bé veient la cara de tòtils que els quedava a aquells senyorassos per la patinada. Si la senyora Martínez opta per enfadar-se, allà ella, però la queixa no sembla és més positiu.
D’altra banda, creu que “no la consideren una veu qualificada”. Bé, li diria, des de la meva edat i experiència (veig que ella és prou jove), que una s’ha l’ha de guanyar el prestigi, de manera que els altres puguin pensar que el que dius i, sobretot, el que fas, té tots els ets i uts per ser considerat respectable.
Les dones necessiten més temps per ser considerades professionals competents en professions fins ara exercides pels seus companys masculins. Però si són bones en el que fan, els asseguro que arribaran a tenir el prestigi que es mereixen en ben poc més de temps. Però em preocupa més aquesta actitud de prendre’s certes situacions com un menyspreu de gènere, quan en realitat aquesta mena de desencerts els patim tots. Només cal adoptar una postura còmoda, mirar-se amb un somriure i molta condescendència el patinador i començar així una negociació amb avantatge.