Jo sempre he tingut problemes amb l’autoritat, ja sigui la
paterna, la militar, la policial, la local, i totes les que hi vulgueu afegir.
Em refereixo més a problemes filosòfics que no pas reals. I si no els he tingut
reals no ha estat pas per falta de ganes, sinó perquè des d’un principi, i com més
gran més, no he confiat mai en la llei. Mai he cregut que la ceguesa de la
justícia fos una garantia, sinó més aviat una manera de fer ulls clucs als
resultats que provoquen els qui l’administren. La llei de la gravetat et
garanteix que si et tires des d’una alçada suficient acabaràs amorrat a terra
fet una merda: cert com la mort. En canvi, una llei humana no et garanteix res
de res, perquè els resultats de la seva aplicació depenen de si el jutge, o la
jutgessa, han follat o no el dia del judici. És així de cru defensin el que
defensin els juristes. I ells mateixos t’ho venen: més val un mal acord que un
bon judici, perquè entrar a la sala d’audiències
és sinònim d’incertesa absoluta. Personalment, no m’han jutjat mai, però sí que
he viscut judicis que m’afectaven. Un exemple. Essent directiu d’una empresa,
vam llogar un detectiu privat per seguir una persona i acumular proves de que,
estant de baixa, treballava a un altre lloc. El dia del judici, aquella persona
es va presentar feta un nyap, despentinada, ullerosa, mal vestida i
estranyament callada. Quan la va veure, el detectiu, que havia de fer de
testimoni, ens va dir: perdrem. I així va ser, malgrat les fotografies incriminatòries
i dos testimonis, el jutge va fallar en contra nostra. A la sentència, la
jutgessa, va escriure que aquella persona treballava per... distreure’s.
Per això, i altres moltes coses, mentre em faig vell vaig
perdent la poca gràcia que sempre m’han fet la llei i els juristes. Entenc que ho
necessitem per a ordenar la nostra complicada vida, però és que ara començo a
no entendre perquè coi necessitem ordre. Entenc que per a viure en comunitat
necessitem normes, però començo a dubtar que el nostre destí sigui viure a
pilons. Començo a pensar que la llei, més que solucionar problemes, el que fa
és fallar a favor no de qui té la raó, sinó del qui té el poder o els diners.
Ahir, els jutges que ens han de protegir dels excessos del poder entre d’altres,
van declarar que ni Fernández Díaz ni de Alfonso havien comès cap falta, quan
milions de persones vam sentir en directe el què deien. Aquesta parida només em
mereix una mocada fenomenal. El més trist és que començo a maleir aquell babau
de primat tronat, pelut i cervell de mosca que va proposar a un altre de
cuidar-se de la foguera un dia cada un. Aquell dia va néixer la norma
primigènia i amb ella totes les interpretacions, afegitons, reglaments i clàusules
amb noms inintel·ligibles que l’han complicada fins l’infinit. Més valia que
aquell tarambana hagués pensat menys i callat més.
