Sant Jordi, roses grogues i feminisme

Ja vaig escriure sobre roses grogues per sant Jordi i fins vaig enviar un nota de protesta a Marcel Mauri d’Òmnium (en sóc soci) per l’ús inadequat del símbol de la diada, la rosa. Per cert, no n’he rebut resposta. No s’haurien de pervertir els símbols, ni que sigui per una bona causa. Durant la diada es poden fer les reivindicacions que calgui i més, clar que sí, però voler substituir el color roig pel groc em sembla barroer. Així ho deia el cartell d’Òmnium.

Ja fa anys que escriptores i feministes malden per transformar sant Jordi en un tòtil, la princesa en una heroïna femellista i al drac en un animaló mansoi i sense foc als queixals. S’ha reescrit la llegenda i s’han dibuixat els personatges retorçant-ne l’aspecte fins convertir-los en paròdies dels originals, caricatures deformes i mel·líflues. Els mitjans no van quedar curts la setmana passada entaforant-nos entre cap i orelles les meravelles de la literatura femenina fins la sacietat. De tan sentir-ne lloances un comença a sospitar que bé, que no n’hi ha per tant i que potser si necessiten tant d’altaveu és que no deuen ser (totes) tan bones. Avui mateix, na Mònica Terribas a Catalunya Ràdio, feia una entrevista totalment acrítica a Mary Beard, feminista que, basant-se en Margaret Thatcher com a exemple, ens vol demostrar que les dones han de tenir veu d’home si volen manar. Tot un retorçament increïble que no aporta res i que em fa pensar que si la Thatcher és un model del lideratge femení, no hi veig cap diferència amb el masculí. Ben al contrari, aquesta senyora va lapidar la societat anglesa fins a extrems inconeguts. Només vull recordar el conflicte que la va enfrontar als miners el 1984 i que va reprimir sense cap mena de mirament amb una violència inconcebible. Va durar un any, durant el qual la senyora Thatcher va legislar per tallar el flux de diners a les caixes de resistència, va causar tres morts i va anorrear sindicats i famílies. Galdós exemple! Dit això, afirmar com fa Beard que “Margaret Thatcher va fer classes de logopèdia per aprendre a parlar com els homes, amb un to de veu més greu, perquè se la prenguessin seriosament” em sembla senzillament increïble.

El feminisme corre el risc, greu, de fer-se extremament pesat per omnipresència, de manera que ja no hi ha tertúlia en què les qüestions de gènere no intervinguin moltes vegades sense cap ni peus. Hi ha dones que aprofiten qualsevol ocasió per endinyar-nos el seu discurs sense venir al cas, com si fos necessari inocular, entaforar la “visió femenina”. I avui, un dia per parlar de llibres i amoretes, de la relació més bella entre gèneres, no tenim res més a fer que enfrontar-los, ni que sigui dialècticament.

De veres: tot el debat que necessiteu, benvolgudes feministes, però no ens el feu empassar amb un embut a totes hores i sense engaltar. Gaudim sant Jordi i la seva força simbòlica. Jo, com cada any, li he comprat una rosa roja a la Carme, li he regalat un poema com fa 40 anys que faig i ella m’ha obsequiat amb dos llibres que llegiré amb delit. Però per damunt de tot ens hem dit “t’estimo”, i hem “pregat al vent dels déus perquè el nostre viatge sigui llarg”.

______________________________________________________________________________ 

Que li pesi a qui vulgui:

avui, sant Jordi matarà l’aranya,

salvarà la donzella

i durà en una mà l’espasa

i en l’altra la rosa roja,

la rosa vermella

encesa d’amor.

j.m.

sant jordi, 2018

Torelló, el carrer sant Bartomeu i ERC-JpT

Jordi Casals i Xevi Lozano. Fotografia de ràdio Ona apareguda a la web locals.esquerra.cat.

Sembla mentida que un de carrer tan curt, com és el de sant Bartomeu de Torelló, pugui aixecar tanta polseguera. Després de la seva dignificació se’n va canviar el sentit per tal de pacificar i reduir el trànsit, procurant menys sorolls, fums i perills als seus veïns. Hi ha però qui no hi està d’acord i ha recollit 1800 signatures (segons ERC) per tornar a la situació anterior. Aquí ja caldria discutir de quina manera es va fer, però no va d’això aquesta filípica.

En primer lloc vull dir que quan es van començar les obres, el veïns vam fer diverses reunions amb responsables de l’Ajuntament, a les quals mai va faltar l’Alcalde. Allà, a part de la presentació del pressupost i d’explicar-nos aspectes tècnics i estètics, el elements benèfics que he descrit – pacificar i reduir el trànsit, menys soroll, fums i perills pels veïns– eren els compromisos a que vam arribar amb els responsables municipals. I, certament, s’han complert amb la simple mesura de canviar el sentit del carrer. Sense necessitat de radars, de multes, de costos i fracassos el Consistori ha fet el que va prometre.

Segons paraules d’ERC-JpT, aquesta és una mesura que suposadament “és un primer pas de l'equip de govern d'una actuació al C/ Sant Miquel, traient-ne el trànsit, que no té el consens social mínim i sense un debat previ”. Que els centres urbans tendeixen a ser per a vianants és una tendència que a Europa fa més de 40 anys que s’ha mostrat beneficiosa. L’any 1982 vaig visitar Munic per primera vegada i una gran àrea al voltant de la Frauenplatz, al cor de la ciutat, ja estava enterament vetada al trànsit. I no ens cal anar tan lluny: a Vic, en els darrers anys, la gent ha anat guanyant espais al cotxe. No sé veure a què obeeix ara aquest estirabot de posicionar-se en contra de mesures que el que pretenen és millorar la vida dels ciutadans. No puc comprendre quin és el motiu que du a qüestionar una decisió que ja han pres multitud de ciutats europees i que s’ha demostrat positiva, i més pel comerciants: el 90% dels ocupants dels cotxes que passen pel carrer sant Bartomeu, direcció sud, no s’aturen a comprar al carrer sant Miquel precisament, sinó que es dirigeixen a la zona de grans superfícies que hi ha a la sortida del poble. Si vols anar a comprar amb cotxe a aquest carrer no pots aparcar enlloc. Comptat i debatut,  en tot aquest picar de peus que pretén recollir “la inquietud mostrada per bona part de la ciutadania de Torelló”, no hi veig altra cosa que un cert postureig polític.

Els que ens desplacem en cotxe pel poble no podem pretendre ni anar en línia recta a tot arreu ni aparcar allà on pixa el gos. Si ens toca fer una volta, doncs sortim un minut abans de casa i santes pasqües, que per això anem a cavall. És així, comprenent que els cotxes són sorollosos, pudents, voluminosos i perillosos farem uns pobles més habitables.

Però hi ha altres coses que inquieten en la nota que ERC-JpT publica a la seva web. Diuen [sic]: “l'equip de govern havia de parlar i treballar  amb com es gestionaria la mobilitat en el carrer. Aquest treball no es va fer, i després de diferents propostes, algunes contradictòries, i demostrant improvisació, es va imposar de cop aquest canvi de sentit”. Home, jo vaig participar, com a membre de la comissió de seguiment de les obres del carrer, almenys en 6 reunions amb responsables municipals. Algunes de les propostes dels veïns van ser ateses i d’altres no, però en resum puc dir que el resultat va ser satisfactori. Després de finalitzades les obres, es van fer almenys dues trobades monogràfiques sobre el canvi de sentit, en les quals, per cert, no hi vaig veure ningú de l’oposició. Per tant dir que el treball no es va fer i que es va improvisar és, si més no inexacte.

És cert que hi ha aspectes que són millorables i discutibles, però això no ha de fer oblidar la finalitat de la mesura preses, que no és cap altra que la de procurar benestar als ciutadans. És cert, per exemple, que les vies per les quals s’ha desviat el trànsit són “sensibles”, perquè travessen zones escolars. Per això cal buscar alternatives, unes alternatives que no veig per enlloc en l’escrit publicat pels dos grups polítics.

Les xarxes socials fan aflorar els veritables motius que ens mouen a tots plegats i que moltes vegades no és cap altre que procurar el benestar propi sense tenir en compte el col·lectiu. És per això que els Governs municipals han de prendre les decisions finals i que no sempre són del grat de tothom. Moltes, passat el temps, s’han demostrat beneficioses fins pels més recalcitrants opositors i una d’aquestes ha estat, arreu del món, l’expulsió del trànsit dels centres urbans.  

Quanta, quanta merda Hèracles!

Eristeu, esporuguit, s'amaga d'Hèracles dins una gerra de bronze.

Museu del Louvre, París

Escoltava avui n’Inés Arrimadas en l’entrevista que la Mònica Terribas, amb infinita paciència, li feia a Catalunya Ràdio. També vaig veure com Rafael Catalá, Ministro de Justicia, perdonava la vida a Carles Campuzano al Congreso per dur un llaç groc ofensiu a la solapa. I encara a l’ex-ministre José Manuel García-Margallo redefinint la violència a conveniència de la seva circumstància. La defensa penosa de Griñan pels ERE d’Andalusia i la cagarada del màster de la Cifuentes.

Conta la mitologia que Hèrcules, en un atac d’ira induït per Hera, va matar els seus fills i la penitència olímpica el va posar a les ordres d’Euristeu de Micenes. Aquest, descrit com a “un home imperfecte, tant física com moralment”, va ordenar a l’heroi els famosos dotze treballs. Entre aquestes tasques ingents s’explica la neteja dels estables del rei Augies. Es veu que aquest tenia un ramat enorme de toros (oju al datu!) que produïa tal quantitat de fems que empudegaven tot el Peloponès i migraven la productivitat dels seus camps. Sembla que Augies no tenia gaire interès en la higiene i la situació era merdosa de veres. Tal com havien pactat, Hèrcules, en un sol dia, va fer neteja desviant els rius Alfeu i Peneu del seu curs i les aigües s’endugueren tota la femada cap al mar.

Meditant sobre semblances, se m’acut pensar si en tota la pell de brau (oju al datu!) hi ha prou rius i prou aigua per a endur-se tota la merda i podridura que els diferents Gobiernos espanyols han anat acumulant en aquesta segona etapa de franquisme pudent. En tinc seriosos dubtes. Del que no dubto en canvi és que, de moment, no es veu cap Hèracles capaç d’emprendre aquest treball. Potser és per això que alguns preferim no emmerdar-nos en tal heroïcitat i preferim deixar Euristeu i els seus estables ben lluny.

Un mal partit

A mi les primaveres i les tardors no em proven. Em produeixen un sentiment de tristesa que em pot arribar a aclaparar i a produir-me un desassossec molest i enganxós. Per això el dia d’ahir començava malament: a més d’aquesta meva feblesa estacional endèmica, hi havia altres coses carregades d’incertesa. Una feina important que penjava d’un fil, dues visites mèdiques que podien canviar-nos la vida i un maldecap infame per acabar-ho d’adobar. Per alegrar-me el matí, el meu mai prou ben ponderat Tomàs Molina, em parlava de “vientos ábregos o llovedores”, una expressió que em treu de polleguera, i ens amenaçava amb un cap de setmana ple de malvestats climatològiques: quina creu aquest home, déu meu!

Amb aquest panorama vam sortir de casa. Però un no sap mai quan els mags de la fortuna actuen (deu ser quan els surt de la torradora) i el cas és que el primer diagnòstic que esperàvem va ser immillorable: no hi havia cap indici que ens hagués de fer patir (1-0). Faltava el segon, que era el més pelut. Després d’un petit recorregut per diferents serveis recol·lectant resultats, la doctora Perelló ens va confirmar que res de res, que el control era absolutament negatiu i que ja ens veuríem d’aquí 7 o 8 anys, si hi havia res de nou (2-0).

Arribem a casa i l’avi tenia la tele a tota màquina (l’home és una mica dur d’orella) per no perdre’s un mot de la notícia: la justícia alemanya deixava lliure Puigdemont en rebutjar el delicte de rebel·lió. L’home –91 anys– estava que no hi cabia i ens va encomanar, com cava en vena, un somriure exultant (3-0). Sona el mòbil; email entrant: la feina a fer punyetes. Cagu’m dena, anàvem massa bé (3-1). Sona el mòbil; una amiga em diu que la presentació del llibre del Ramon Minoves Paraula de Nargó ha anat molt i molt bé (4-1).

S’acaba el dia. I n’hi ha que diuen que sí, que hem guanyat, però que no hem fet un bon partit. Però què voleu que us digui, de partits d’aquests que en vinguin tants com vulguin, i als pobres perfeccionistes tocats dels pebrots que déunostresenyor els agafi confessats.

Els mossos seran sempre (tots) nostres?

Hi ha desenes d'imatges d'Anadón fent declaracions a la Sexta. El subtítol d'aquesta en
que un policia “insta” als polítics explica la megalomania i la nul·la professionalitat del personatge.

La insistència en l’expressió “s’ha aguantat molt” és la segona inquietud que m’ha despertat el senyor Anadón. La policia ha d’aguantar tot el que faci falta per no arribar a l’agressió contra els ciutadans i no es pot comparar el llançament d’un ou amb un cop de porra: no és proporcional. El policia que, protegit amb una autèntica armadura de cap a peus, no és capaç d’aguantar el llançament de 1 o 100 ous que es quedi a casa o que plegui, perquè sinó la proporcionalitat no s’aguanta. Si la concepció d’ordre públic ha de dependre de la capacitat d’autocontrol de la policia més ens val que pleguem. Que els ciutadans també aguantem la xuleria i els abusananos, que de tot hi ha al cos. S’aguanta molt, sí, però un policia no pot oblidar mai que el seu deure és protegir la ciutadania per damunt de tot. Si es persegueixen manifestants amb furgonetes per damunt la vorera, no es pot dir que és una “mesura dissuassòria”, perquè es tracta d’una maniobra enormement agressiva i molt perillosa per la integritat dels manifestants. El fet “que no hagi passat mai res” amb aquesta mesura no és excusa per continuar aplicant-la, o passarà com amb les bales de goma.Mònica Terribas entrevistava avui Valentín Anadón, portaveu de la Federació de Professionals de Seguretat Pública de Catalunya (FEPOL) i m’ha produït més desassossec que tranquil·litat. Les respostes a les qüestions que li plantejava la periodista eren certament inquietants, sobretot en dos punts. L’un sobre la tasca imprescindible dels periodistes que cobreixen les manifestacions d’aquests dies. Els professionals de la informació van perfectament identificats, els policies saben que no rebran cap mena d’agressió per la seva part i, malgrat tot, van rebre patacades i empentes violentes per part del agents. Dir que els havien advertit no és excusa, perquè el dret a la informació que tenim els ciutadans està per damunt de facilitar la labor policial. És així que es fa evident que aquests cossos temen el que d’ells es pugui publicar, fotografiar o filmar, perquè, com ens passa a tots en el transcurs de l’exercici de la nostra professió, ells s’equivoquen i quan ho fan les conseqüències poden ser molt greus. Ja hem vist massa ulls buidats. El criteri d’ús proporcional de la força no depèn de la formació, dels protocols ni de les consignes, sinó de la percepció de cada agent i del seu grau d’agressivitat personal. D’altra banda, dir que l’ordre públic està per damunt del dret a la informació em sembla directament una opinió infame indigna d’un representant de la llei, una apreciació que no s’aguanta perquè el compliment de l’un no interfereix en l’altre.

Per acabar, Mònica Planas, al diari Ara (22/08/2017) donava una idea de la fiabilitat del personatge, Valentín Anadón. En un programa de la Sexta d’aquelles dates, el conductor Hilario Pino, presentava Anadón com a com a portaveu dels Mossos d’Esquadra [sic]: “Anadón no va corregir el presentador sobre el càrrec que li atribuïen erròniament [···] L’autèntic portaveu dels Mossos d’Esquadra és Albert Oliva, no Valentín Anadón. Consultat el departament de premsa dels Mossos sobre Anadón, primer desconeixien qui era i després de revisar una base de dades es van limitar a confirmar que era un mosso. Sens dubte, la perícia del personal de producció de La Sexta a trobar un mosso que canta La traviata mentre l’operatiu està en marxa és indiscutible. [···] Gestionar la vanitat de determinades persones [Anadón] és complicat”. I, com dèiem quan ens adoctrinaven a l’escola feixista de Franco, “con un tres y con un cuatro, aquí tienes tu retrato”.

Boadella i el circ Dastis & Bros.

Fa uns dies, el senyor Alfonso María Dastis Quecedo, Ministro de Asuntos Exteriores y de Cooperación de España, manifestava la seva preocupació pel “circ” que Carles Puigdemont havia muntat a Brusel·les i amb les seves visites a Dinamarca i Suïssa. Al tal Dastis, que ho va dir amb menyspreu i aire de suficiència carpetovetònica, només voldria recordar-li que el circ és una activitat professional prou sacrificada, on alguns fins i tot s’hi deixen, literalment, la pell. Dit això, el ministre hauria d’estar més preocupat per les xarlotades d’un senil i esperpèntic Boadella, protagonitzant una estupidesa potinera a Waterloo. No parlem ja dels dos guardiacivils bufs desplaçats al mateix lloc per fer el pena davant la policia belga. Em consta que els dos valents van quedar-se literalment en calçotets quan els agents els van manar treure’s els ridículs uniformes, tribanya inclòs. I això que no els va estomacar ningú.

Boadella és un pallasso dolent, que no en sap vaja, que és una vergonya per la professió, ell, que volia que el nomenessin “bufón del reyno”. Però haver de posar-se al nivell de dos pocapenes mal disfressats de caderneres ja és caure baix.

Jo recomanaria al Sr. Dastis Quecedo que no badi, que al pas que anem a Espanya se la coneixerà més pels sapastres aprenents de ruc que no pas pels toros, que ja és dir. I als ciutadans de Waterloo, que cada tarda agafin la cadira i s’asseguin davant d’aquella casa de la seva ciutat i que es preparin a veure, tot sovint, “españolitos del lo, lo, lo...” fent el pena.

Què passa a Sixena?

Fotografia que apareix a l'edició digital del diari Heraldo de Aragón, sense autor especificat.

L’oblit de Sixena que un servidor vaticinava només inaugurar-se el xiringuito –Sixena o la perfídia aragonesa– ja ha iniciat la seva carrera autodestructiva. Podeu llegir l’article que publica el diari Heraldo de Aragón “El monasterio de Sijena suspende las visitas durante los días de Semana Santa”. Si us ho veleu estalviar, podeu continuar llegint l’extracte que n’he fet.

“La decisión choca con el creciente interés que ha despertado la exhibición de las obras” [···] “la muestra, ya fue reabierta con un horario más restringido, perdiendo un día de visita, el domingo, a petición de las moradoras del enclave, las hermanas de Belén. De hecho, solo se abre los viernes y sábados de 10.00 a 14.00 y de 16.00 a 19.00.” [···] “Durante el pasado año, el monasterio de Sijena tampoco abrió sus puertas durante la Semana Santa. Y eso que ya habían llegado las primeras 51 obras.” [···] “En su acondicionamiento, el Gobierno de Aragón ha invertido alrededor de 400.000 euros, incluyendo la compra e instalación de mobiliario dirigido a exponer las piezas. No es el lugar definitivo.

De hecho, todavía tiene la apariencia de la reserva de un museo, con peanas, vitrinas y muebles que preservan y exhiben las obras...” [···] “[Javier Lambán] aseguró que se estaba negociando una ampliación de los horarios de visitas con las hermanas de Belén” [···] “No obstante, de momento, [···] las visitas quedan suspendidas durante esta Semana Santa”.

Així és com peces de gran valor artístic i històric van ser traslladades de Lleida a Sixena, per odre judicial, per ser visitades enmig del desert dels Monegres 7 hores la setmana, prèvia reserva. Quan arriba la Setmana Santa, les monges, que ja ho havien advertit, tanquen el Monestir perquè és seu i fan el que fa tot propietari: disposar-ne lliurement. Recordar que aquestes dates és quan l’Aragó rep més visitants per la llarga tradició de celebracions religioses que s’hi produeixen.

El Govern aragonès s’ha gastat la gruixuda xifra de 400.000 € per adequar un espai provisional per acollir les obres. L’aspecte és el que es pot veure a la fotografia, on de “peanas, vitrinas y muebles” res de res i de protecció ni la més mínima ombra. Penjades en reixes i dipositades de prestatges de fòrmica vulgar, tenen més l’aspecte d’estanteries de súper que de cap altra cosa.

El Govern aragonès hauria de justificar molt i molt bé com és que s’ha petejat un grapat de diners públics en un espai privat, sense haver negociat abans, com a mínim, el dret que tenia a fer-ne ús. Al meu entendre, és una presa de pèl, sinó malversació. En poc temps, la DGA (Diputación General de Aragón) es veurà en la disjuntiva perversa d’haver de decidir què fa: o compra el monestir sencer o trasllada les obres. Evidentment, la compra significaria un dispendi considerable, suposant que les pobres monges de Betlem s’ho vulguin vendre. Però encara té més substància malèvola traslladar les obres a algun museu del Reino, perquè allò de retornar les obres al seu origen quedaria en entredit i aquell alcalde tan bel·licós que tenen a Sixena, Ildefonso Salillas, hauria de combatre contra el seu propi senyor. Galdosa circumstància, un Cid del s. XXI.

Aquestes coses passen quan es prenen decisions amb el pàncrees o la vesícula biliar, que ve a ser el mateix que el cul. Passa quan vas a fer mal al veí, no pas a negociar un acord que satisfaci a tothom. Passa quan l’estultícia domina la política i la justícia. Com deia al meu anterior article: “Es faran grans discursos i es prometran enormes beneficis. S’apel·larà a l’orgull aragonès i a moltes altres tonteries. Al cap de pocs mesos, els aragonesos i les seves brillants autoritats oblidaran Sixena. Quan algú s’arribarà al monestir el trobarà tancat, perquè només obrirà el matí dels dissabtes, prèvia reserva i si al guarda li va bé. Aleshores, les urnes funeràries de Beatriu Cornel i Francisquina d’Erill i Castro s’aniran corcant de mica en mica abandonades i polsoses. Això sí, a Villanueva de Sigena hauran aixecat un enorme i excèntric monument al seu eximi alcalde Ildefonso Salillas Lacasa, vencedor dels pèrfids lladregots catalans”. Doncs ja hi som.

Nua perquè em dona la gana

Sento per la ràdio com una dona demana una altra que justifiqui perquè s’ha fotografiat nua per a la portada d’un disc que acaba de publicar. La primera és Mònica Terribas, l’altra és Judit Neddermann. La veritat, no sé perquè ho ha d’explicar, ni n’hagi de donar raó. És una dona adulta que pensa que sortir nua públicament la satisfà, i prou, que ho fa perquè li dona la gana. El que em sorprèn és que ella accepti la petició de la periodista i entri a explicar la seva decisió, i em sorprèn que  el primer que argumenta és que “no l’ha obligada cap home”. Curiós. A mi, la veritat, m’és igual que ho faci per promocionar el seu disc, perquè creu que el seu cos és digne de ser vist, perquè com que el disc es diu “Nua” pensa que s’escau; o perquè està molt contenta d’haver-se conegut. No necessito que m’ho expliqui, i si ho fa l’escoltaré.

Però em sorprèn molt encara més que es queixi per les conseqüències del seu nu. Ella té tot el dret a despullar-se com i quan vulgui, i la resta tenen el seu dret a criticar-la o a lloar-la. Hi ha gent que se sentirà atreta, fins sexualment, davant de la imatge, i d’altres que ho trobaran una marranada, una manera de vendre’s, una cosificació.

Neddermann, Terribas, no calia explicar-se. Però despullar-se vol dir perdre la intimitat i això exigeix renúncies. A les dures i a les madures.

República feminista, no

Comparteixo i crec fermament en els principis i proposicions del feminisme, i considero que és una de les pitjor misèries del nostre món occidental que es pugui considerar encara les dones ciutadanes de segona, o tercera. No puc entendre que hi hagi personatges que gosin considerar la dona com a inferior i la tractin com a tal: menystenint el seu paper essencial i imprescindible en l’avenir de la humanitat. Ens hauria de fer vergonya a tots, homes i dones.

En el que no crec és en les formes i mitjans que empra el feminisme per fer valer aquells principis irrenunciables. Mentre que una mirada pot ser allò que les femellistes anomenen micromasclisme, es passen per alt actituds de certes dones que no pretenen altra cosa que menystenir, sinó humiliar, un home. Teresa Cunillera, en el transcurs d’una tertúlia a la ràdio li deia “carinyu” a Ernest Benach, en una evident mostra de commiseració maternal. Jo, per dir-li “reina” a una interlocutora, em vaig endur un insult a la meva mare. L’actitud de moltes dones públiques és la de considerar la feminitat bona de naixement, mentre que la masculinitat és, des de la naixença, dolenta. I és així com s’apel·la a la supremacia femenina i es pretén segregar per sexes les escoles, perquè les noies són més intel·ligents i madures per una mateixa franja d’edat. I és així com la senyora Moliner (Empar) pot riure’s de la “carn d’olla” en públic i un càrrec públic, Josep Lluís Salvadó, no pot fer broma en privat d’unes mamelles anònimes.

Però el que més em priva de simpatitzar amb el feminisme és la manca absoluta d’autocrítica que impera en el moviment. Mentre que sents crítiques punyents i encertades contra el govern dels homes al llarg de la història, mai sents una paraula negativa sobre el paper de les dones. Ep, que elles hi eren també! Hi ha una frase, d’aquelles escrites amb lletres d’or al promptuari feminista que diu que “darrera un gran home, sempre hi ha una gran dona”. Quan es pronuncia, ningú té en compte que potser caldria afegir-hi pel bo i pel dolent, per la pietat i la crueltat, per la vida i per la mort. Mal pesi a moltes, la història també està plena de dones que han tingut un paper més que galdós en les decisions dels seus poderosos marits, un paper que no sempre ha estat el de la bona persona, ni tan sols intel·ligent.

Ja fa anys una amiga, feminista, em deia que era l’home qui feia la guerra, perquè als homes ja els agradava de guerrejar, que la guerra els mantenia lluny de la llar, alliberats de les obligacions paternals i maritals. Jo em preguntava qui eren aquests “homes” a qui agradava guerrejar i estar lluny de casa. Li puc assegurar que no eren els llancers que anaven al davant de la tropa, a peu, mal calçats i famolencs, obligats pel senyor, o senyora, de torn. Potser a qui anava bé era al rei o al duc que els manava; un rei o duc que es mirava la batalla des del turó, mentre aquells llancers morien com a conills, mentre es menjava un bon estofat. Potser les dones d’aquells reis o ducs també estaven ben contentes de lliurar-se d’un marit a qui no estimaven i poder lliurar-se a amants i joglars de fortuna. No, als “homes” no els agradava, ni els agrada, guerrejar. Per a qualsevol serf de la gleva la guerra era una desgràcia, fos home o dona.

República sí, però de tots, no només feminista. No és bo dividir la humanitat en bones i dolents, en intel·ligent(e)s i babaus, en dones i homes. Ah, i cal recordar que la vida, siguis d’un sexe o de l’altre, està plena de renúncies.

Santi Vila en condicional

Imatge recollida a la web gerio.cat, signada per ACN.

Santi Vila, ex-conseller de la Generalitat, ha escrit un llibre que es titula D’herois i traïdors on explica la seva vivència del procés. No l’he llegit, però com que se n’han publicat extractes i passatges per tot arreu un pot fer-se una idea de per on va. El títol ja és ben explícit. La meva opinió és a priori, però hi ha dos aspectes sobre els quals he reflexionat abans de decidir-me a llegir-lo.

El primer es el moment. Perquè no hi ha perspectiva, perquè Vila no està suficientment allunyat d’una realitat encara en construcció i, per tant, incerta. El moment també inclou la oportunitat, quan el país que ell va representar està immers en un caos considerable. Pretendre convertir-se en narrador subjectiu quan té companys en una lluita que ell va abandonar, no sembla gaire ètic. I no jutjo si va fer bé o malament, que per ell farà. Posats a parlar d’oportunitat, sempre he desconfiat d’aquella literatura que puja a cavall del vent que bufa, que aprofita l’empenta dels fets calents per a fer calerons. Tampoc ho afirmo però, el cap em caigui, a mi em fa malpensar.

L’altre aspecte me l’ha desvetllat aquesta frase que Vila va pronunciar en una entrevista que li va fer l’Antoni Bassas pel diari Ara: “Si Junqueras hagués fet costat a Puigdemont per fer eleccions, ara tindríem autogovern i no hi hauria presos ni exiliats”. Que és tan com dir que Puigdemont és culpable de la presó i l’exili. Si el llibre va d’això, de “si” condicionals, no val la pena llegir-lo. Tothom és molt savi l’endemà i no hi ha res més estúltic que dir “jo ja ho deia”. Qualsevol de nosaltres és capaç de dir frases celebres amb un “si” al davant i en passat. No ha de fer gaire gràcia que qui ha estat el teu conseller, nomenat per tu mateix, ara et refregui la causa dels mals del país. Vila sabia de què anava el joc: doncs no haver-s’hi apuntat. Quan un és independent i no pertany a cap organització ni partit, la seva opinió és lliure i no deu res a ningú, en canvi no té el recolzament de cap grup. Però si un hom és membre d’un col·lectiu, se suposa que en coneix les normes, que les ha acceptat i que els deu lleialtat; i així tindrà l’escalf del grup. Vila podia i pot tenir la seva visió personal del procés, però en virtut de la lleialtat no la podia expressar lliurement. Si ho volia fer, haver dimitit primer i no esperar a que li fotessin la cossa al cul. Perquè ara, alguns podem pensar que l’únic que vol expressar amb el seu llibre és el ressentiment de l’ambició insatisfeta, i no pas una anàlisi, sinó imparcial, sincera.

Parlem doncs d’herois i traïdors? Això sí, sempre en condicional...

L’estruç borni

Llegeixo a La Vanguardia digital el titular “Brussel·les rep com un gerro d'aigua freda l'auge del populisme a Itàlia”. I doncs què esperàveu, tòtils. Tot l’afer català, intel·ligentment internacionalitzat, havia d’haver fet obrir els ulls a Europa davant l’autoritarisme que s’ha anat obrint camí al continent i ara, després de menystenir atacs brutals contra la democràcia i les llibertats, diu que l’aigua és molt freda. Sobretot a l’hivern.

Quan la Comissió europea i tot el que en penja amaga el cap sota terra com un estruç poruc, passa que res no s’atura i mentre s’han fet l’orni dient allò dels “afers interns”, la piconadora feixistoide ha avançat. A tota la geografia europea van sorgint forces que exploten els temors recòndits dels ciutadans, oferint-los la seguretat que els governs d’esquerres no han sabut garantir. Desgraciadament, la societat està preferint la pèrdua de llibertats en benefici d’una seguretat espúria recolzada en lleis cada vegada més restrictives, que de mica en mica envaeixen l’individu en totes les seves facetes. No hauríem de fer cas d’aquests cants de sirena, perquè ens duran a la dictadura i a la pèrdua definitiva de l’estat del benestar. El govern de M. Rajoy, en nom d’un bé pretesament major, s’ha petejat el fons de les pensions i ha tingut la barra de dir-nos que aquests diners, que eren nostres, s’han hagut d’utilitzar per corregir el nostre mal cap: vivíeu per damunt de les vostres possibilitats, ens han repetit. Catalunya ha estat el camp de proves per a la carrera desbocada cap a un estat totalitari. Ha ensenyat la poteta del 155 de mica en mica, a veure què es deia a dins i a fora del país, i com que ningú no ha protestat, excepte els catalans, doncs avall que fa baixada.

I ara Europa troba l’aigua italiana freda. Brams d’ase no arriben al cel, senyors de la Comissió, perquè amb el cap amagat sota terra no es treballa per una societat justa i cohesionada que creu en una idea d’unitat. I aneu amb compte, perquè quan aixequeu el caparró del forat un cop de roc us deixarà bornis i potser ja serà tard. Escolteu els catalans, coi, que som gent de seny.

La culpa va ser dels italians, clar

Dos bombarders Savoia SM-79 "Sparviero" com els que van bombardejar Alcanyís. Historiaragon.

En el meu pelegrinatge per diaris espanyols –reconec que és un costum masoquista– llegeixo el següent titular: “Unánime homenaje al 80º aniversario del bombardeo de Alcañiz”, i el subtítol: “El 3 de marzo de 1938 más de 500 personas perdieron la vida por las bombas de los italianos”. Encara que al cos de l’article diu que van ser “catorce aviones de la Aviación Legionaria Italiana, al servicio del ejército de Franco”, no deixa de ser simptomàtic que les bombes fossin dels italians.

Observo que la dreta franquista fa cada vegada més culpables “reals” els seus antics aliats italians i la legió Còndor de milers de morts en bombardejos de la guerra civil, espolsant-se la responsabilitat darrera: la de qui dóna l’ordre. Que les bombes fossin llançades per uns o altres no altera la tragèdia, en aquest cas de la ciutat d’Alcanyís. El seu alcalde, del PP, ha participat en l'homenatge “unánime” segurament convençut de que les coses van succeir així perquè quatre aviadors borratxos, vinguts per casualitat de l’Itàlia del Duce, van vomitar la càrrega mortal empesos, com si la pixera els oprimís la bufeta, pel pes del baix ventre.

És certament indignant que titulars com aquest apareguin en mitjans del segle XXI i que encara calgui recordar als desmemoriats que la culpa té nom i cognoms: Francisco Franco Bahamonde, Caudillo de España por la gracia de Diós. I prou.

La reial ignorància

La portada de Heraldo de Aragón és el paradigma de com l’Espanya colonial ignora sobiranament Catalunya, i posa pel damunt de tot, per un interès mesquí, un congrés comercial. És més important tenir les elits del país fent calers a manta en benefici propi, que atendre les demandes de la ciutadania. “El rey ignora” diu amb orgull el titular del diari com si el Borbó pogués passar-se per l’engonal tot un poble. Doncs no, Felip: cap dirigent, i menys algú com tu que ni tan sols ha estat escollit, té el dret a ignorar el clam de la seva gent, vingui d’on vingui i de qui vingui. Si el dirigent ignora, és un ignorant, un indigent mental que no mereix el lloc que ocupa. Una ignorància que frega la indecència quan, després de clar un “a por ellos” institucional, es presenta a Barcelona com si no hagués passat res, com si el repic de cassoles fos un concert de benvinguda.

El rei Felip, el preparao, i també el seu virrei Millo, el pocapena, han de saber que no són benvinguts i que l’un ha de mirar de no acostar-se massa i l’altre que ja es pot anar buscant una casa on poder posar el cul, i que sigui ben lluny. Que el meu avi, quan anava a cagar, deia “me’n vaig a can Felip”.

Ni carn ni peix

Quan jo era petit es deia que quan el Madrid venia a jugar a Sarrià, al camp de l’Espanyol, era com si ho fes a casa. I era cert: s’hi veia molta més gent animant l’equip merengue que als de casa. Tan és així que els anys 60-70 hi havia socis actius de l’Espanyol que el dia que venia a jugar el Madrid canviaven de color i es vestien de blanc. A la Garriga en coneixíem alguns. Sembla que ara no és molt diferent quan llegeixo que “el nombre de banderes espanyoles no ha parat de créixer, i pot seguir-ho fent amb la visita del Madrid el dia 27”. Sense entrar a jutjar qui té raó, cada partit amb “los suizos de la acera de enfrente” acaba amb la sempiterna protesta espanyolista, amén de la plorera, contra el robatori sistemàtic del partit. Aquest any, en una pataleta increïble van denunciar Piqué per una celebració que han fet centenars de futbolistes aquí i a la Xinxina. Amarats d’una susceptibilitat malaltissa, s’ofenen per qualsevol gest i rondinen i s’enfaden fins límits ridículs.

La falta de resultats hi fa molt, més quan el rival etern fa anys que no para de guanyar títols. Quan el rei del berberetxo es va vendre l’equip al xinès Chen Yansheng va semblar que amb l’arribada de milions tot s’arreglaria, però no ha estat així com ja era d’esperar: a Europa altres equips s’han venut a l’or estranger i no els ha anat pas molt bé. Ja hem vist un home honest i seriós el seu actual entrenador Sánchez Flores, com s’enfadava i amenaçava de marxar a mitja temporada emprenyat de no rebre el que li havien promès.

I és que amb diners no n’hi ha prou. Malgrat no agradi a alguns, les organitzacions estan formades per persones que tenen les seves passions, els seus amors i... el seu sentiment de pertinença inexistent. I això és el que a l’Espanyol no han sabut construir: una identitat. En canvi, el rival sí, i això pica molt. L’ambivalència, l’equidistància, els flirtejos ambigus, han portat als periquitos a no ser res ni ser de ningú. Només una part d’aficionats de debò “són de l’espanyol”. La resta son d’altres equips llunyans, que van a Cornellà perquè no poden animar a l’equip que de debò s’estimen. És per això que els espanyolistes de cor, com tota la família dels agredits el passat dia 18 a l’estadi, “està decidida a donar-se de baixa del club”. No estan disposats a compartir seient amb espanyolistes de pega que estoven a qui pensa diferent. I surt la directiva, tova i mel·líflua com sempre, disposada a no perdre socis ni de la carn ni del peix, perquè veuen “com l’assistència mitjana a l’estadi ha passat dels 20.396 espectadors del curs passat als 18.679”.

L’ambigüitat que ha lluït de sempre el club periquito els ha passat, i els continuarà passant, una factura cara i dolorosa. Perquè, benvolguts espanyolistes, el senyor Chen no està per orgues i a ell només li valen resultats i dinerons. A ell, no sigueu il·lusos, els colors li importen un rave.

Bravo Boya, merda Pascal!

No sóc un defensor de Mireia Boya, a qui he criticat els seus exabruptes femellistes en diverses ocasions. Avui he sentit l’entrevista que li ha fet la Mònica Terribas a Catalunya Ràdio i m’ha agradat el seu discurs: coherent, ferm i valent. Davant del jutge Llarena ha defensat que com a política tenia la obligació de complir el seu programa electoral, un programa que ningú no va impugnar abans de les eleccions. Ella li ha explicat al jutge que res de “declaracions simbòliques”, sinó que ella havia votat sí a la república, amb totes les conseqüències, en compliment del seu compromís electoral. Ella, diu, no podia enganyar els ciutadans. Amb veu reposada, tranquil·la i sense cap mena de dubte, ha anat contestant les preguntes de la periodista, sense vacil·lacions i amb seguretat. Per tant: bravo, Boya!

Al mateix mitjà, seguidament, he sentit Marta Pascal, Coordinadora General del PDeCAT, dir que volien un govern “estable i dins de la legalitat”. Redéu! No dona no, no podem dir ara que allò no valia. No podem fotre pel pedregar les garrotades que vam rebre els ciutadans només per salvar el cul dels polítics. M’emprenya tanta covardia, sí: covardia. Admeto, i he defensat, que tothom té dret a fer el que faci falta per sortir de la presó, però això no ha de fer oblidar que hi havia una promesa pública de proclamar la república. Al capdavall haurem d’admetre que retractar-se té les mateixes conseqüències, o pitjors, que reafirmar-se en els objectius. Sentir avui Marta Pascal m’ha acabat la paciència.

No anem bé. Hi ha qui no ha llegit honestament els fets que s’han produït des de l’1 d’octubre i ara, de genolls davant d’una justícia incerta, renuncia expressament a complir el seu programa. A mi em fa l’efecte que l’estratègia de les defenses és equivocada des de l’inici. La meva experiència en la vida privada i en la laboral m’ha ensenyat que un pocavergonya en necessita un altre al davant, que arronsar-se davant d’un xuloputes no serveix per apaivagar la seva agressivitat. Cal seguir defensant els principis que es van proposar, i que han guanyat dues eleccions consecutives amb coherència, fermesa i valentia. El demés són òsties, i ja em perdonareu l’expressió.

Sobre el “primer britànic”

La reconstrucció facial de l’Home de Cheddar, que es pot veure des d’ahir al Museu d’Història Natural de Londres, ha muntat sidral al Regne Unit. La causa: el color fosc de la pell que li han atorgat i el fet que no es diferencia en absolut de la resta d’habitants del continent. Es veu que no tothom, sobretot els puristes, està d’acord amb la interpretació que els científics han fet a base de reunir centenars de dades obtingudes de l’esquelet d’aquest humà, d’1,66 m d’alçada, 60 kg de pes i mort amb poc més de 20 anys.

De tota manera hi ha dubtes raonables sobre aquesta reconstrucció feta per “artistes plàstics especialistes en treballs semblants”. Algunes de les acotacions que s’aporten no són gens precises, com la que diu que “molt

probablement procedia de l’Àfrica subsahariana o del Pròxim Orient”, que és com afirmar que podia venir de qualsevol lloc. Si un es mira el rostre de l’avantpassat british, no hi veu cap de les característiques que poguessin fer pensar en un àrab, un jueu i molt menys en un negre. Llavis prims, rostre ovalat, ulls clars i lleugerament ametllats, no delaten una procedència subsahariana. En fi, com diuen més enllà del Sènia “doctores tiene la Iglesia”.

Tampoc deixa de ser curiós el final de l’article, quan el periodista recull que “l’estudi fet sobre l’Home de Cheddar mostra que actualment un de cada deu britànics hi tenen algun parentiu, tot i que molt llunyà”. Si solament un 10% dels actuals britànics en són descendents i encara de lluny, que no es preocupin els súbdits de la Reina Isabel: segurament aquest paio, amb cara de trempat i bonifaci, ni tan sols va viure a les illes; potser algú el va trobar en una platja de Brean i, pietosament, el va enterrar a Cheddar per allò de les coves que hi abunden.

Per cert, el formatge de Cheddar és el més venut a Anglaterra i als USA (després de la mozzarella), però resulta que el nostre vell amic no podia pair la llet, segons els científics...

L’establishment és a can Fanga

Josep Pla a Nova York. Imatge apareguda al bloc de Xavier Febrés.

Per casualitat, he sentit a la tertúlia de TV3 un intercanvi entre Carles Monguilod i Elisenda Paluzie. A ell el conec personalment, encara que de passada, del meu temps de feina a Girona. A ella no. No coneixia la faceta de tertulià d’aquest advocat gironí i per això hi he parat atenció. Potser trauré de context les paraules de l’un i l’altre; si és així ja em disculpo ara.

Crec que parlaven de les capacitats de Roger Torrent, President de la mesa del Parlament. Deia Monguilod que Torrent tenia el valor afegit de ser una persona dialogant i respectuosa amb els seus rivals polítics, i que aquest valor l’havia après sent alcalde d’un poble petit. Es veu però que a Elisenda Paluzie això li semblava poc perquè en un gest desdenyós, ben captat per Monguilod, contestava que tot això està molt bé, però que ara parlem d’alta política i que aquesta mena de qualitats compten poc (lamento no poder reproduir les paraules exactes de la política d’ERC).

Aquest menyspreu pels pobletans, pels alcaldes de política petita, pels micropolítics, des de les trones dels intel·lectuals barcelonins és endèmica i un corc perpetu. Perquè a Catalunya, l’establishment és a Barcelona, i tot aquell que no formi part de nissagues polítiques com la senyora Paluzie és mirat com un pagès amb boina i caliquenyo. “Ara estem davant d’una situació excepcional”, deia Paluzie com volent dir que Torrent no era prou per a menar una situació com l’actual. Només li faltava postular-se per ocupar la plaça del califa en el lloc del califa des de la seva posició de supremacia intel·lectual, des del seu coneixement profund de l’alta política.

Estic segur que amb aquesta actitud hem perdut grans noms pel país, només pel fet de que provenen de pobles massa petits, que estan massa lluny de la civilització barcelonina i, tal com estem el que ens cal és comptar amb tothom que pugui aportar solucions i, sobretot, renovació. Que de cares i posats de l’eixample i d’exalumnes de la Bonanova ja n’hem vist molts i massa. Estic segur que el posat i l’expressió despreocupada de Puigdemont va ser més apreciada que el messianisme que desprenia, a voltes, Artur Mas. I que ens sentim còmodes i propers als nostres representants també compta. O només han de satisfer a les ments superiors com les de la senyora Paluzie?

Recordo un acudit que explicava el meu pare sobre un home que va arribar a Colom per veure el mar per primera vegada. Un barceloní, veient la cara bocabadada del pobletà, s’hi va acostar i li va dir “quina bassa tan gran que tenim aquí, eh? segur que al poble no n’hi ha cap de tan grossa!”. L’home, tot afirmant lentament amb el cap, contestava “ben cert; no sabeu pas quants de burros s’hi podrien abeurar!” L’urbanita va riure davant la ruqueria de l’altre, i encara ara no entén la ironia foteta que l’altre li va enviar. Deixem-ho en pixapins.

Conte d’hivern

Eren les 12 del matí del dijous 28 de gener de 1988 i començava a nevar. De primer ho va fer suaument, però en pocs minuts els flocs es van intensificar i quan vam arribar a Sanaiàs la neu ja cobria la carretera amb un gruix considerable. Però havíem d’arribar a Barcelona sí o sí. Per això vam seguir. En arribar al Coll de Vic ja hi havia dos camions de tonatge entravessats que gairebé impedien el pas a la resta de vehicles, però encara vam poder seguir. Va ser aleshores que vam prendre la decisió de deixa el cotxe en un aparcament de Vic i agafar el tren: el tren difícilment s’atura, deien aleshores.

Per sort vam ser prou espavilats i vam carregar el maleter amb roba d’abric, guants i botes que ens vam posar en previsió de fred. Eren gairebé les dues quan pujàvem al tren, i no van ser fins les quatre que la tartana va arrencar a velocitat de caragol reumàtic. El viatge va durar poc: a l’altura de Malla la baluerna es va aturar i ja no va tornar a arrencar. Com un cuc desinflat es va aclofar definitivament. Al cap d’una hora, els passatgers vam poder veure un atabalat personatge que, carregat amb una mena de telèfon decimonònic, intentava infructuosament endollar l’aparell a una presa encastada en un pal de fusta vora la via: no hi va haver manera i, emprenyat i avergonyit, es va perdre en direcció a la capçalera. No va passar gaire estona, però ja eren les sis de la tarda i començava a fer-se fosc, que el revisor corria pels vagons demanant una llanterna. Uns seients més enllà, un grup de visitadors mèdics li van oferir una d’aquelles llanternes de regal que els metges usen per mirar-te la gola.

Davant nostre hi viatjaven dues dones gitanes. Anaven carregades amb farcells que semblaven de roba i una d’elles, calçada amb espardenyes d’estar per casa, duia els peus xops i les mitges molles fins els genolls. Com que dúiem mitjons de de recanvi llargs i de llana els hi vam oferir. Ella se’ls va posar i encara és hora que obri la boca per dir gràcies. Mentrestant, el revisor ens va anunciar que, en un gest heroic, el maquinista aniria a peu fins a Vic per “avisar de la incidència”: ja eren més de les set i negra nit.

No sabem què se’n va fer d’aquell pobre maquinista, que va marxar amb anorac i botes prestades pels viatgers i una lot de pissarrí, però nosaltres no en vam sentir cantar mai més ni gall ni gallina. Potser despistat, es va perdre i va anar a parar al Matagalls, qui sap. A poc a poc es van fer les quatre de la matinada i la llum d’uns fars potents i el soroll d’un motor van trencar la quietud i la monotonia. Un joves pagesos de Malla havien muntat la pala al tractor i havien obert camí per treure’ns del tren.

L’espectacle que vam descobrir mentre avançàvem enmig de la neu era gairebé dantesc. L’aleshores N152, il·luminada per una lluna plena fulgent, era una mena de camp de batalla enmig d’un paisatge que recordava l’estepa russa. Centenars de cotxes abandonats eren a les voreres de la via i desenes de camions entravessats donaven el toc de desastre necessari per deixar-te l’ànim per terra.

Vam travessar la carretera avançant poc a poc rere el tractor fins les escoles de Malla. Allà, la gent del poble havien organitzat els locals, encès les estufes i preparat begudes calentes que repartien entre nosaltres: semblàvem, refugiats de guerra, desorientats, somnolents i espantats. No hi havia mòbils, aleshores i no havíem pogut contactar amb la família des de feia més de disset hores. La gent de Malla havien aconseguit habilitar el telèfon de l’escola i tots en fila, un rere l’altre, esperàvem poder dir a qui calgués que estàvem bé. Per això, un encarregat ens avisava que teníem tres minuts: calia donar temps a tothom i érem molts.

Poc més o menys a les 8 del matí, un autobús ens va recollir i ens va dur fins a Vic, on vam arribar al cap d’una hora llarga de viatge. Davant mateix de l’Hospital de la Santa Creu, un gran nombre de voluntaris repartia pastes i cafè amb llet calent i un grup de sanitaris preguntava si algú necessitava atenció mèdica. També informaven de l’estat de les carreteres i és així que vam saber que no podríem arribar a Torelló. Com que teníem uns tiets a la Rambla del Carme ens vam presentar a casa seva. Allà els vam explicar l’aventura i vam dormir unes hores. Ens despertar-nos prop de les sis de la tarda, la tieta ens va dir que a la parada dels cotxes de línia de Torelló, aleshores allà mateix a la Rambla, hi havia vist marxar dos autobusos. A dos quarts de vuit del vespre tornàvem a casa, 32 hores després d’haver-ne marxat.

A casa no hi havia electricitat, ni calefacció, ni llum... Començaven aleshores quinze dies en que Torelló va semblar un desastre esperpèntic, amb gent fent cues a les pastisseries on es racionava el pa, esgotant les piles a totes les botigues i recuperant estris inversemblants per escalfar-se i fer la teca. Però tot això ja és una altra història. Un any més tard, el dia de Nadal, naixia l’Ignasi, el nostre fill.

Personalismes “fake”

Sento veus. Que ningú s’espanti: les sento per la ràdio, per la TV, que acusen Carles Puigdemont de mantenir la seva investidura en benefici propi, per la necessitat de protagonisme i personalisme. Aquestes veus, per qualificar-les de manera suau, són perverses i la única cosa que persegueixen és pressionar el President perquè renunciï a la seva investidura. Volen dir-nos que Puigdemont no pot ser President perquè a ells no els agrada i ho vesteixen tot plegat d’una il·legalitat feta a mida per un Tribunal Constitucional absolutament venut a l’or de la Moncloa.

Però m’interessa saber quin profit personal en treu Carles Puigdemont de persistir en la seva voluntat. Si la gentola que l’acusa pensa que no ha fet cap mena de renúncia els preguntaria si... allunyar-se mil quilòmetres de la família, els fills i la seva dona, dormir en un hotel, suportar befes d’espanyols armats amb una bandera, insults i menysteniments; no saber si podràs tornar a veure els teus pares, viure amb la frugalitat que exigeix el moment, estar privat de la seva feina i dels seus drets. Tot això no són renúncies? A Carles Puigdemont, l’Estado espanyol li ha destrossat la vida i encara hi ha pocapenes que l’acusin d’ambició malaltissa. Com ja he escopit altres vegades, m’agradaria veure a tots aquests valents, i valentes, en la seva situació. és de miserables.

Des de Madrid, i també des de Catalunya, hi ha homenets, donetes, i cagabandúrries que s’omplen la boca de mots com lleialtat, honor, respecte a lleis i institucions, però que són incapaços de mostrar el més mínim respecte per les decisions que pren qui ha estat elegit pel poble amb els seus vots: la cambra catalana i el seu President. En unes eleccions muntades i amanides des de Madrid, la ciutadania ha parlat alt i clar i ha clavat una puntada de peu al cul als mal anomenats constitucionalistes, que ara es passen pel forro de la pebrotera la seva estimada consitución. “Menos lobos, Caperucita!”

Dol per qui mai ha sigut

Dibuix de Paula Bonet aparegut a la web La Oca es inspiración.

Laura Bonilla ens explica (Ara, 22/01/2018, pàg. 16) que la il·lustradora de la Vila-real Paula Bonet “ha exposat públicament a les xarxes el seu cas –ha tingut dues pèrdues en un any– i ha contribuït a donar visibilitat a un tema tabú”. Les pèrdues es refereixen a la mort de dos fills nonats. Em sorprèn l’adjectiu “tabú”, com si un cas d’avortament fos un fet luctuós que s’amaga, perquè els cassos que he viscut, i no són pocs, no han estat pas ocultats en cap dels seus aspectes.

Però el que em sorprèn més és que només es parla del dolor i el dol de la dona, com si l’home no existís. Cap esment a la contrapart masculina. Jo he viscut aquesta experiència en pròpia pell en dues ocasions i us puc assegurar que el dolor que vaig sentir és comparable al de qualsevol dona en el mateix cas. Potser diferent, però no menys profund. Els meus pares van perdre dos fills: un d’un any i un altre de vint. La mare explica que quan va morir l’Assumpció l’any 52, durant molts dies el meu pare plorava en qualsevol moment del dia, i de la mort d’en Toni l’any 80 ell no es va recuperar mai i li va costar la vida als 61 anys. Vull dir amb això que el pare va patir més que la mare? De cap manera: afirmo que el seu dolor també és digne de reconeixement i de  reivindicació. La periodista reprodueix una de les frases més cruels que he sentit quan es produeix una mort d’aquesta mena: “Millor ara, i no un cop hagués nascut”. Estic segur que la va pronunciar una dona, perquè l’he sentida en boca d’elles, però mai, mai, en boca d’ells. A voltes més val callar.

No és el dolor del pare tan valorable i digne de plany com el de la mare? Perquè en l’article de Laura Bonilla no hi ha cap esment al dol masculí? Potser és perquè encara és mes silenciat que el d’ella?

La meva pena va per constatar que dia rere dia els gineceus creixen i es tanquen cada vegada més. Dia rere dia les dones es constitueixen en grups de gènere exclusius, on tracten temes excloent els homes, que cada dia es celebren més “sopars sense homes que sopars de dones”. Mentre es pretengui solucionar els problemes femenins sense la contribució masculina no anirem enlloc. Per cert: articles com el de Bonilla podrien ser considerats microfemellismes?

#MeToo

Simone de Beauvoir va fer una estada als EEUU l’any 1947, i d’aquella experiència en va escriure un llibre: L’Amérique au jour le jour. En aquesta obra, la pensadora i feminista francesa va escriure: “Un vespre em van convidar a un sopar només de dones: per primera vegada a la meva vida em va semblar que allò no era un sopar entre dones, sinó un sopar sense homes”. Com a integrant del gènere masculí, a voltes em fa l’efecte d’estar vivint això que ella descriu amb senzillesa i contundència: que les feministes d’avui no volen un món de dones, sinó un món sense homes. Als EEUU precisament ha esclatat el #MeToo a base de discursos grandiloqüents i denúncies a palades empeses per celebrities. Segurament que les actituds i gestos de l’impresentable president d’aquell estat, Donald Trump, n’ha estat un bon detonador. Però, i tornant a de Beuvoir, a la dona nord-americana “sovint se la veu com una mantis religiosa que devora la seva parella masculina”. A mi, ara, les dones d’aquell país se m’apareixen així.

És imprescindible denunciar qualsevol mena de violència, sigui sexual o no, perquè aquesta actitud és l’únic camí per a eradicar-la. Com també és imprescindible que els poders públics s’impliquin i facilitin l’accés a la justícia. Tots, homes i dones, hem d’acudir a la lluita per la igualtat i la dignitat de tots. A vegades, però, tinc la sensació de que no se’m convida al sopar, i em sento rebutjat i sense invitació. Així és com veig el que les femellistes anomenen micromasclismes: accions, gestos o paraules que són interpretades subjectivament com a ofenses de gènere, de manera que un ja no sap si ha d’obrir la porta a una dona perquè el poden tractar de masclista. Cada vegada que ho faig, espero l’atac de la mantis. Ës així que llegeixo que Mireia Vehí (CUP), afirma que la temperatura freda de la cambra catalana “denota un marc mental masculí”. O que Jenn Díaz (ERC) piula: “Dieu que el més important no és la paritat, sinó la capacitat de les persones de la mesa. ¿Dieu, doncs, que en tota la cambra només hi havia una dona qualificada per a la mesa del Parlament? ¿Dieu, doncs, que les dones de les llistes que vam votar no serveixen per a la mesa?”. No, ningú no diu res d’això. I vull creure que a l’executiva d’ERC hi ha dones que van decidir també qui era el més idoni pel moment i la seva circumstància. La senyora Díaz diu això perquè ella és en “un sopar sense homes”, no pas en “un sopar de dones”.

Tornant a la pensadora francesa, en l’obra que citava a l’inici també va deixar escrit que “la relació entre homes i dones a Amèrica és una guerra permanent. No sembla que s’agradin. No sembla que hi pugui haver amistat entre ells. Desconfien de l’altre i els falta generositat en el tracte. Sovint la seva relació està feta de petites vexacions, petites disputes i victòries efímeres”. Jo no em trobo còmode en aquesta guerra permanent perquè la denúncia dels micromasclismes és ni més ni menys això: petites vexacions i victòries efímeres. Potser és que jo, al contrari que dones com Díaz o Vehí, no sopo amb homes o dones, sinó amb persones. 

Imatges del Parlament

La primera sessió, la de la formació de la mesa del Parlament de Catalunya, ens ha deixat diverses imatges. La primera, la d'Ernest Maragall, un animal polític que va canviar la seva militància quan va sentir que el seu partit de tota la vida, el

PSC, oblidava poc a poc els seus postulats essencials. Un d’ells, la defensa de la identitat i la independència del poble català. Maragall, avui ens ha donat sobretot una lliçó de dignitat política i humana, deixant clar que ell no hauria de ser allà. Ha recordat tots els empresonats, els exiliats i els investigats injustament per un estat espanyol que vol imposar-nos fins els governants. Impecable en la seva expressió, ha lamentat que “avui jo no hauria de ser aquí. Sense aquestes eleccions imposades jo no seria aquí”, i ha expressat el seu lament quan ha dit que “sento una acumulació d’indignació i una suma de raó i de raons d’aquesta Catalunya que no es rendeix i que no es resigna”.

Evidentment, això no ha agradat a la senyora Arrimadas i al seu grup de Cs. De primer ha volgut, de manera miserable, invalidar el vot dels presoners polítics, demanant al President de la mesa que reconsiderés la seva posició. La mesa no podia reconsiderar res, perquè és la de constitució i no té aquesta atribució. Per tant, la parlamentària ha actuat amb evident mala fe ignorant el reglament que tant defensa. Després, quan Maragall ha proclamat Roger Torrent President del Parlament, el grup de Cs en ple ha evitat aplaudir i no ha felicitat l’elegit. Torrent ja ha tastat el que serà la legislatura: una guerra de filibusterisme constant. Sense haver dit una paraula, sense haver expressat les línies que menaran la seva presidència, Torrent ja s’ha vist rebutjat pels qui volien presidir tot Catalunya. Per descomptat, tampoc han aplaudit el seu discurs ni han mostrat cap mena d’empatia amb la resta de la cambra.

El pitjor ha vingut al final: ningú de Cs, ni la qui volia ser “presidenta de todos los catalanes”, ha cantat l’himne de país. Drets, això sí, amb cara de no haver cagat en tres mesos, els qui es diuen representar algú a Catalunya no ha obert boca. Bravo! És així com volen que creguem que ells són el partit de la unitat, la reconciliació i el sargit de la inexistent fractura social.

Per descomptat, la roda de premsa de la senyora Inés Arrimadas ha estat en castellà messetari. Sortosament, perquè voler donar lliçons a una persona com Ernest Maragall dient que “no ha entendido muy bien cual era su papel hoy”, és essencialment penós i frega el ridícul polític. Ja et dic: si s’és tonto a Catalunya, que sigui en castellà.

Titulars que enganyen

Al diari ARA d’ahir, 13 de gener de 2018, a la pàgina 6 he llegit el titular d’un article de Laia Forès que diu així [sic]: “JxCat vol investir Puigdemont malgrat que els lletrats s’hi oposin”. He d’entendre que és possible que la frase no sigui de l’autora de l’article, perquè llegint-lo un es dona compte de que les lletres grosses no es corresponen amb les petites. De tota manera, encara que sigui feina de “tituladors” empescar-se expressions que facin l’article atractiu, a vegades la creativitat explosiva és contraproduent i els autors haurien de donar-hi el seu vist-i-plau revisant-los amb atenció.

Els lletrats del Parlament són un òrgan consultiu de la mesa del parlament, a qui es pot adreçar per demanar l’opinió sobre qüestions que afectin la interpretació de la governabilitat de la Cambra. És a dir, que els lletrats poden oferir la seva interpretació del reglament del Parlament. Perquè com tothom ja sap a bastament, les lleis són interpretables. Una consulta no és res més que la sol·licitud de la opinió a un tercer. El que el consultor faci cas del consultat ja són figues d’un altre paner, i digueu-m’ho a mi que m’he passat 20 anys emetent opinions com a consultat.

Per tant, els lletrats del parlament no poden oposar-se a que s’investeixi Puigdemont. Col·loquialment: poden dir el que vulguin que la mesa farà el que li doni la gana. I tampoc haurien d’actuar d’ofici, com sembla que ja van fer: ha de ser un grup polític que presenti una sol·licitud que ha de ser autoritzada per la mesa.

Corol·lari: titular “JxCat vol investir Puigdemont malgrat que els lletrats s’hi oposin” és com a mínim inexacte i fins i tot fals, o, pitjor encara, manipulador perquè vol fer creure que investint Puigdemont el Parlament cometrà una il·legalitat. Certament trist aquest camí de la mentida malèvola.