dijous, 22 de febrer de 2018

Ni carn ni peix


Quan jo era petit es deia que quan el Madrid venia a jugar a Sarrià, al camp de l’Espanyol, era com si ho fes a casa. I era cert: s’hi veia molta més gent animant l’equip merengue que als de casa. Tan és així que els anys 60-70 hi havia socis actius de l’Espanyol que el dia que venia a jugar el Madrid canviaven de color i es vestien de blanc. A la Garriga en coneixíem alguns. Sembla que ara no és molt diferent quan llegeixo que “el nombre de banderes espanyoles no ha parat de créixer, i pot seguir-ho fent amb la visita del Madrid el dia 27”. Sense entrar a jutjar qui té raó, cada partit amb “los suizos de la acera de enfrente” acaba amb la sempiterna protesta espanyolista, amén de la plorera, contra el robatori sistemàtic del partit. Aquest any, en una pataleta increïble van denunciar Piqué per una celebració que han fet centenars de futbolistes aquí i a la Xinxina. Amarats d’una susceptibilitat malaltissa, s’ofenen per qualsevol gest i rondinen i s’enfaden fins límits ridículs.
La falta de resultats hi fa molt, més quan el rival etern fa anys que no para de guanyar títols. Quan el rei del berberetxo es va vendre l’equip al xinès Chen Yansheng va semblar que amb l’arribada de milions tot s’arreglaria, però no ha estat així com ja era d’esperar: a Europa altres equips s’han venut a l’or estranger i no els ha anat pas molt bé. Ja hem vist un home honest i seriós el seu actual entrenador Sánchez Flores, com s’enfadava i amenaçava de marxar a mitja temporada emprenyat de no rebre el que li havien promès.
I és que amb diners no n’hi ha prou. Malgrat no agradi a alguns, les organitzacions estan formades per persones que tenen les seves passions, els seus amors i... el seu sentiment de pertinença inexistent. I això és el que a l’Espanyol no han sabut construir: una identitat. En canvi, el rival sí, i això pica molt. L’ambivalència, l’equidistància, els flirtejos ambigus, han portat als periquitos a no ser res ni ser de ningú. Només una part d’aficionats de debò “són de l’espanyol”. La resta son d’altres equips llunyans, que van a Cornellà perquè no poden animar a l’equip que de debò s’estimen. És per això que els espanyolistes de cor, com tota la família dels agredits el passat dia 18 a l’estadi, “està decidida a donar-se de baixa del club”. No estan disposats a compartir seient amb espanyolistes de pega que estoven a qui pensa diferent. I surt la directiva, tova i mel·líflua com sempre, disposada a no perdre socis ni de la carn ni del peix, perquè veuen “com l’assistència mitjana a l’estadi ha passat dels 20.396 espectadors del curs passat als 18.679”.
L’ambigüitat que ha lluït de sempre el club periquito els ha passat, i els continuarà passant, una factura cara i dolorosa. Perquè, benvolguts espanyolistes, el senyor Chen no està per orgues i a ell només li valen resultats i dinerons. A ell, no sigueu il·lusos, els colors li importen un rave.