Sento per la ràdio com una dona demana una altra que
justifiqui perquè s’ha fotografiat nua per a la portada d’un disc que acaba de
publicar. La primera és Mònica Terribas, l’altra és Judit Neddermann. La
veritat, no sé perquè ho ha d’explicar, ni n’hagi de donar raó. És una dona adulta
que pensa que sortir nua públicament la satisfà, i prou, que ho fa perquè li
dona la gana. El que em sorprèn és que ella accepti la petició de la periodista
i entri a explicar la seva decisió, i em sorprèn que el primer que argumenta és que “no l’ha
obligada cap home”. Curiós. A mi, la veritat, m’és igual que ho faci per
promocionar el seu disc, perquè creu que el seu cos és digne de ser vist,
perquè com que el disc es diu “Nua” pensa que s’escau; o perquè està molt
contenta d’haver-se conegut. No necessito que m’ho expliqui, i si ho fa l’escoltaré.
Però em sorprèn molt encara més que es queixi per les
conseqüències del seu nu. Ella té tot el dret a despullar-se com i quan vulgui,
i la resta tenen el seu dret a criticar-la o a lloar-la. Hi ha gent que se
sentirà atreta, fins sexualment, davant de la imatge, i d’altres que ho
trobaran una marranada, una manera de vendre’s, una cosificació.
Neddermann, Terribas, no
calia explicar-se. Però despullar-se vol dir perdre la intimitat i això exigeix
renúncies. A les dures i a les madures.
