Simone de Beauvoir va fer una estada als EEUU l’any 1947, i
d’aquella experiència en va escriure un llibre: L’Amérique au jour le jour.
En aquesta obra, la pensadora i feminista francesa va escriure: “Un vespre
em van convidar a un sopar només de dones: per primera vegada a la meva vida em
va semblar que allò no era un sopar entre dones, sinó un sopar sense homes”.
Com a integrant del gènere masculí, a voltes em fa l’efecte d’estar vivint això
que ella descriu amb senzillesa i contundència: que les feministes d’avui no
volen un món de dones, sinó un món sense homes. Als EEUU precisament ha
esclatat el #MeToo a base de discursos grandiloqüents i denúncies a palades
empeses per celebrities. Segurament que les actituds i gestos de l’impresentable
president d’aquell estat, Donald Trump, n’ha estat un bon detonador. Però, i
tornant a de Beuvoir, a la dona nord-americana “sovint se la veu com una
mantis religiosa que devora la seva parella masculina”. A mi, ara, les
dones d’aquell país se m’apareixen així.
És imprescindible denunciar qualsevol mena de violència,
sigui sexual o no, perquè aquesta actitud és l’únic camí per a eradicar-la. Com
també és imprescindible que els poders públics s’impliquin i facilitin l’accés
a la justícia. Tots, homes i dones, hem d’acudir a la lluita per la igualtat i
la dignitat de tots. A vegades, però, tinc la sensació de que no se’m convida
al sopar, i em sento rebutjat i sense invitació. Així és com veig el que les
femellistes anomenen micromasclismes: accions, gestos o paraules que són
interpretades subjectivament com a ofenses de gènere, de manera que un ja no
sap si ha d’obrir la porta a una dona perquè el poden tractar de masclista.
Cada vegada que ho faig, espero l’atac de la mantis. Ës així que llegeixo que Mireia
Vehí (CUP), afirma que la temperatura freda de la cambra catalana “denota un
marc mental masculí”. O que Jenn Díaz (ERC) piula: “Dieu que el més important
no és la paritat, sinó la capacitat de les persones de la mesa. ¿Dieu, doncs,
que en tota la cambra només hi havia una dona qualificada per a la mesa del
Parlament? ¿Dieu, doncs, que les dones de les llistes que vam votar no
serveixen per a la mesa?”. No, ningú no diu res d’això. I vull creure que a
l’executiva d’ERC hi ha dones que van decidir també qui era el més idoni pel
moment i la seva circumstància. La senyora Díaz diu això perquè ella és en “un
sopar sense homes”, no pas en “un sopar de dones”.
Tornant a la pensadora francesa, en l’obra que citava a l’inici
també va deixar escrit que “la relació entre homes i dones a Amèrica és una
guerra permanent. No sembla que s’agradin. No sembla que hi pugui haver amistat
entre ells. Desconfien de l’altre i els falta generositat en el tracte. Sovint
la seva relació està feta de petites vexacions, petites disputes i victòries
efímeres”. Jo no em trobo còmode en aquesta guerra permanent perquè la
denúncia dels micromasclismes és ni més ni menys això: petites vexacions i
victòries efímeres. Potser és que jo, al contrari que dones com Díaz o Vehí, no
sopo amb homes o dones, sinó amb persones.
