Sento veus. Que ningú s’espanti: les sento per la ràdio, per
la TV, que acusen Carles Puigdemont de mantenir la seva investidura en benefici
propi, per la necessitat de protagonisme i personalisme. Aquestes veus, per
qualificar-les de manera suau, són perverses i la única cosa que persegueixen
és pressionar el President perquè renunciï a la seva investidura. Volen dir-nos
que Puigdemont no pot ser President perquè a ells no els agrada i ho vesteixen
tot plegat d’una il·legalitat feta a mida per un Tribunal Constitucional
absolutament venut a l’or de la Moncloa.
Però m’interessa saber quin profit personal en treu Carles
Puigdemont de persistir en la seva voluntat. Si la gentola que l’acusa pensa
que no ha fet cap mena de renúncia els preguntaria si... allunyar-se mil
quilòmetres de la família, els fills i la seva dona, dormir en un hotel,
suportar befes d’espanyols armats amb una bandera, insults i menysteniments; no
saber si podràs tornar a veure els teus pares, viure amb la frugalitat que
exigeix el moment, estar privat de la seva feina i dels seus drets. Tot això no
són renúncies? A Carles Puigdemont, l’Estado espanyol li ha destrossat la vida
i encara hi ha pocapenes que l’acusin d’ambició malaltissa. Com ja he escopit
altres vegades, m’agradaria veure a tots aquests valents, i valentes, en la
seva situació. és de miserables.
Des de Madrid, i també des de Catalunya, hi ha homenets,
donetes, i cagabandúrries que s’omplen la boca de mots com lleialtat, honor,
respecte a lleis i institucions, però que són incapaços de mostrar el més mínim
respecte per les decisions que pren qui ha estat elegit pel poble amb els seus
vots: la cambra catalana i el seu President. En unes eleccions muntades i
amanides des de Madrid, la ciutadania ha parlat alt i clar i ha clavat una
puntada de peu al cul als mal anomenats constitucionalistes, que ara es passen
pel forro de la pebrotera la seva estimada consitución.
“Menos lobos, Caperucita!”
