Comparteixo i crec fermament en els principis i proposicions
del feminisme, i considero que és una de les pitjor misèries del nostre món
occidental que es pugui considerar encara les dones ciutadanes de segona, o
tercera. No puc entendre que hi hagi personatges que gosin considerar la dona
com a inferior i la tractin com a tal: menystenint el seu paper essencial i imprescindible
en l’avenir de la humanitat. Ens hauria de fer vergonya a tots, homes i dones.
En el que no crec és en les formes i mitjans que empra el
feminisme per fer valer aquells principis irrenunciables. Mentre que una mirada
pot ser allò que les femellistes anomenen micromasclisme, es passen per alt
actituds de certes dones que no pretenen altra cosa que menystenir, sinó
humiliar, un home. Teresa Cunillera, en el transcurs d’una tertúlia a la ràdio
li deia “carinyu” a Ernest Benach, en una evident mostra de commiseració maternal.
Jo, per dir-li “reina” a una interlocutora, em vaig endur un insult a la meva
mare. L’actitud de moltes dones públiques és la de considerar la feminitat bona
de naixement, mentre que la masculinitat és, des de la naixença, dolenta. I és
així com s’apel·la a la supremacia femenina i es pretén segregar per sexes les
escoles, perquè les noies són més intel·ligents i madures per una mateixa
franja d’edat. I és així com la senyora Moliner (Empar) pot riure’s de la “carn
d’olla” en públic i un càrrec públic, Josep Lluís Salvadó, no pot fer broma en
privat d’unes mamelles anònimes.
Però el que més em priva de simpatitzar amb el feminisme és
la manca absoluta d’autocrítica que impera en el moviment. Mentre que sents
crítiques punyents i encertades contra el govern dels homes al llarg de la
història, mai sents una paraula negativa sobre el paper de les dones. Ep, que
elles hi eren també! Hi ha una frase, d’aquelles escrites amb lletres d’or al
promptuari feminista que diu que “darrera un gran home, sempre hi ha una gran
dona”. Quan es pronuncia, ningú té en compte que potser caldria afegir-hi pel
bo i pel dolent, per la pietat i la crueltat, per la vida i per la mort. Mal
pesi a moltes, la història també està plena de dones que han tingut un paper
més que galdós en les decisions dels seus poderosos marits, un paper que no
sempre ha estat el de la bona persona, ni tan sols intel·ligent.
Ja fa anys una amiga, feminista, em deia que era l’home qui
feia la guerra, perquè als homes ja els agradava de guerrejar, que la guerra
els mantenia lluny de la llar, alliberats de les obligacions paternals i
maritals. Jo em preguntava qui eren aquests “homes” a qui agradava guerrejar i
estar lluny de casa. Li puc assegurar que no eren els llancers que anaven al
davant de la tropa, a peu, mal calçats i famolencs, obligats pel senyor, o
senyora, de torn. Potser a qui anava bé era al rei o al duc que els manava; un
rei o duc que es mirava la batalla des del turó, mentre aquells llancers morien
com a conills, mentre es menjava un bon estofat. Potser les dones d’aquells
reis o ducs també estaven ben contentes de lliurar-se d’un marit a qui no
estimaven i poder lliurar-se a amants i joglars de fortuna. No, als “homes” no
els agradava, ni els agrada, guerrejar. Per a qualsevol serf de la gleva la
guerra era una desgràcia, fos home o dona.
República sí, però de tots, no només feminista. No és bo
dividir la humanitat en bones i dolents, en intel·ligent(e)s i babaus, en dones
i homes. Ah, i cal recordar que la vida, siguis d’un sexe o de l’altre, està
plena de renúncies.
