 |
Dibuix de Paula Bonet aparegut a la web La Oca es inspiración.
|
Laura Bonilla ens explica (Ara, 22/01/2018, pàg. 16) que la
il·lustradora de la Vila-real Paula Bonet “ha
exposat públicament a les xarxes el seu cas –ha tingut dues pèrdues en un any–
i ha contribuït a donar visibilitat a un tema tabú”. Les pèrdues es
refereixen a la mort de dos fills nonats. Em sorprèn l’adjectiu “tabú”, com si
un cas d’avortament fos un fet luctuós que s’amaga, perquè els cassos que he
viscut, i no són pocs, no han estat pas ocultats en cap dels seus aspectes.
Però el que em sorprèn més és que només es parla del dolor i
el dol de la dona, com si l’home no existís. Cap esment a la contrapart
masculina. Jo he viscut aquesta experiència en pròpia pell en dues ocasions i
us puc assegurar que el dolor que vaig sentir és comparable al de qualsevol
dona en el mateix cas. Potser diferent, però no menys profund. Els meus pares
van perdre dos fills: un d’un any i un altre de vint. La mare explica que quan
va morir l’Assumpció l’any 52, durant molts dies el meu pare plorava en
qualsevol moment del dia, i de la mort d’en Toni l’any 80 ell no es va
recuperar mai i li va costar la vida als 61 anys. Vull dir amb això que el pare
va patir més que la mare? De cap manera: afirmo que el seu dolor també és digne
de reconeixement i de reivindicació. La
periodista reprodueix una de les frases més cruels que he sentit quan es
produeix una mort d’aquesta mena: “Millor
ara, i no un cop hagués nascut”. Estic segur que la va pronunciar una dona,
perquè l’he sentida en boca d’elles, però mai, mai, en boca d’ells. A voltes
més val callar.
No és el dolor del pare tan valorable i digne de plany com el
de la mare? Perquè en l’article de Laura Bonilla no hi ha cap esment al dol
masculí? Potser és perquè encara és mes silenciat que el d’ella?
La meva pena va per constatar que dia rere dia els gineceus
creixen i es tanquen cada vegada més. Dia rere dia les dones es constitueixen
en grups de gènere exclusius, on tracten temes excloent els homes, que cada dia
es celebren més “sopars sense homes que sopars de dones”. Mentre es pretengui
solucionar els problemes femenins sense la contribució masculina no anirem
enlloc. Per cert: articles com el de Bonilla podrien ser considerats
microfemellismes?
