 |
| Hi ha desenes d'imatges d'Anadón fent declaracions a la Sexta. El subtítol d'aquesta en que un policia “insta” als polítics explica la megalomania i la nul·la professionalitat del personatge. |
La insistència en l’expressió “s’ha aguantat molt” és la
segona inquietud que m’ha despertat el senyor Anadón. La policia ha d’aguantar
tot el que faci falta per no arribar a l’agressió contra els ciutadans i no es
pot comparar el llançament d’un ou amb un cop de porra: no és proporcional. El
policia que, protegit amb una autèntica armadura de cap a peus, no és capaç d’aguantar
el llançament de 1 o 100 ous que es quedi a casa o que plegui, perquè sinó la
proporcionalitat no s’aguanta. Si la concepció d’ordre públic ha de dependre de
la capacitat d’autocontrol de la policia més ens val que pleguem. Que els
ciutadans també aguantem la xuleria i els abusananos, que de tot hi ha
al cos. S’aguanta molt, sí, però un policia no pot oblidar mai que el seu deure
és protegir la ciutadania per damunt de tot. Si es persegueixen manifestants
amb furgonetes per damunt la vorera, no es pot dir que és una “mesura dissuassòria”,
perquè es tracta d’una maniobra enormement agressiva i molt perillosa per la
integritat dels manifestants. El fet “que no hagi passat mai res” amb aquesta
mesura no és excusa per continuar aplicant-la, o passarà com amb les bales de
goma.Mònica
Terribas entrevistava avui Valentín Anadón, portaveu de la Federació de
Professionals de Seguretat Pública de Catalunya (FEPOL) i m’ha produït més
desassossec que tranquil·litat. Les respostes a les qüestions que li plantejava
la periodista eren certament inquietants, sobretot en dos punts. L’un sobre la tasca
imprescindible dels periodistes que cobreixen les manifestacions d’aquests
dies. Els professionals de la informació van perfectament identificats, els
policies saben que no rebran cap mena d’agressió per la seva part i, malgrat
tot, van rebre patacades i empentes violentes per part del agents. Dir que els
havien advertit no és excusa, perquè el dret a la informació que tenim els
ciutadans està per damunt de facilitar la labor policial. És així que es fa
evident que aquests cossos temen el que d’ells es pugui publicar, fotografiar o
filmar, perquè, com ens passa a tots en el transcurs de l’exercici de la nostra
professió, ells s’equivoquen i quan ho fan les conseqüències poden ser molt
greus. Ja hem vist massa ulls buidats. El criteri d’ús proporcional de la força
no depèn de la formació, dels protocols ni de les consignes, sinó de la
percepció de cada agent i del seu grau d’agressivitat personal. D’altra banda,
dir que l’ordre públic està per damunt del dret a la informació em sembla
directament una opinió infame indigna d’un representant de la llei, una
apreciació que no s’aguanta perquè el compliment de l’un no interfereix en l’altre.
Per acabar, Mònica Planas, al diari Ara (22/08/2017) donava
una idea de la fiabilitat del personatge, Valentín Anadón. En un programa de la
Sexta d’aquelles dates, el conductor Hilario Pino, presentava Anadón com a com
a portaveu dels Mossos d’Esquadra [sic]: “Anadón no va corregir el
presentador sobre el càrrec que li atribuïen erròniament [···] L’autèntic
portaveu dels Mossos d’Esquadra és Albert Oliva, no Valentín Anadón. Consultat
el departament de premsa dels Mossos sobre Anadón, primer desconeixien qui era
i després de revisar una base de dades es van limitar a confirmar que era un
mosso. Sens dubte, la perícia del personal de producció de La Sexta a trobar un
mosso que canta La traviata mentre l’operatiu està en marxa és
indiscutible. [···] Gestionar la vanitat de determinades persones
[Anadón] és complicat”. I, com dèiem quan ens adoctrinaven a l’escola
feixista de Franco, “con un tres y con un cuatro, aquí tienes tu retrato”.
