La primera sessió, la de la formació de la mesa del
Parlament de Catalunya, ens ha deixat diverses imatges. La primera, la d'Ernest Maragall, un animal polític que va canviar la seva militància quan va
sentir que el seu partit de tota la vida, el
PSC, oblidava poc a poc els seus
postulats essencials. Un d’ells, la defensa de la identitat i la independència
del poble català. Maragall, avui ens ha donat sobretot una lliçó de dignitat
política i humana, deixant clar que ell no hauria de ser allà. Ha recordat tots
els empresonats, els exiliats i els investigats injustament per un estat
espanyol que vol imposar-nos fins els governants. Impecable en la seva
expressió, ha lamentat que “avui jo no
hauria de ser aquí. Sense aquestes eleccions imposades jo no seria aquí”, i
ha expressat el seu lament quan ha dit que “sento
una acumulació d’indignació i una suma de raó i de raons d’aquesta Catalunya
que no es rendeix i que no es resigna”.
Evidentment, això no ha agradat a la senyora Arrimadas i al
seu grup de Cs. De primer ha volgut, de manera miserable, invalidar el vot dels
presoners polítics, demanant al President de la mesa que reconsiderés la seva
posició. La mesa no podia reconsiderar res, perquè és la de constitució i no té
aquesta atribució. Per tant, la parlamentària ha actuat amb evident mala fe
ignorant el reglament que tant defensa. Després, quan Maragall ha proclamat Roger
Torrent President del Parlament, el grup de Cs en ple ha evitat aplaudir i no
ha felicitat l’elegit. Torrent ja ha tastat el que serà la legislatura: una guerra
de filibusterisme constant. Sense haver dit una paraula, sense haver expressat
les línies que menaran la seva presidència, Torrent ja s’ha vist rebutjat pels
qui volien presidir tot Catalunya. Per descomptat, tampoc han aplaudit el seu
discurs ni han mostrat cap mena d’empatia amb la resta de la cambra.
El pitjor ha vingut al final: ningú de Cs, ni la qui volia
ser “presidenta de todos los catalanes”,
ha cantat l’himne de país. Drets, això sí, amb cara de no haver cagat en tres
mesos, els qui es diuen representar algú a Catalunya no ha obert boca. Bravo!
És així com volen que creguem que ells són el partit de la unitat, la
reconciliació i el sargit de la inexistent fractura social.
Per descomptat, la roda de premsa de la senyora Inés
Arrimadas ha estat en castellà messetari. Sortosament, perquè voler donar
lliçons a una persona com Ernest Maragall dient que “no ha entendido muy bien cual era su papel hoy”, és essencialment
penós i frega el ridícul polític. Ja et dic: si s’és tonto a Catalunya, que
sigui en castellà.
