 |
| Imatge recollida a la web gerio.cat, signada per ACN. |
Santi Vila, ex-conseller de la Generalitat, ha escrit un
llibre que es titula D’herois i traïdors
on explica la seva vivència del procés. No l’he llegit, però com que se n’han
publicat extractes i passatges per tot arreu un pot fer-se una idea de per on
va. El títol ja és ben explícit. La meva opinió és a priori, però hi ha dos
aspectes sobre els quals he reflexionat abans de decidir-me a llegir-lo.
El primer es el moment. Perquè no hi ha perspectiva, perquè
Vila no està suficientment allunyat d’una realitat encara en construcció i, per
tant, incerta. El moment també inclou la oportunitat, quan el país que ell va
representar està immers en un caos considerable. Pretendre convertir-se en
narrador subjectiu quan té companys en una lluita que ell va abandonar, no
sembla gaire ètic. I no jutjo si va fer bé o malament, que per ell farà. Posats
a parlar d’oportunitat, sempre he desconfiat d’aquella literatura que puja a
cavall del vent que bufa, que aprofita l’empenta dels fets calents per a fer
calerons. Tampoc ho afirmo però, el cap em caigui, a mi em fa malpensar.
L’altre aspecte me l’ha desvetllat aquesta frase que Vila va
pronunciar en una entrevista que li va fer l’Antoni Bassas pel diari Ara: “Si Junqueras hagués fet costat a Puigdemont
per fer eleccions, ara tindríem autogovern i no hi hauria presos ni exiliats”.
Que és tan com dir que Puigdemont és culpable de la presó i l’exili. Si el
llibre va d’això, de “si” condicionals, no val la pena llegir-lo. Tothom és
molt savi l’endemà i no hi ha res més estúltic que dir “jo ja ho deia”.
Qualsevol de nosaltres és capaç de dir frases celebres amb un “si” al davant i
en passat. No ha de fer gaire gràcia que qui ha estat el teu conseller, nomenat
per tu mateix, ara et refregui la causa dels mals del país. Vila sabia de què
anava el joc: doncs no haver-s’hi apuntat. Quan un és independent i no pertany a cap organització ni partit, la seva opinió és lliure i no deu res a ningú, en
canvi no té el recolzament de cap grup. Però si un hom és membre d’un
col·lectiu, se suposa que en coneix les normes, que les ha acceptat i que els
deu lleialtat; i així tindrà l’escalf del grup. Vila podia i pot tenir la seva visió
personal del procés, però en virtut de la lleialtat no la podia expressar
lliurement. Si ho volia fer, haver dimitit primer i no esperar a que li
fotessin la cossa al cul. Perquè ara, alguns podem pensar que l’únic que vol
expressar amb el seu llibre és el ressentiment de l’ambició insatisfeta, i no
pas una anàlisi, sinó imparcial, sincera.
Parlem doncs d’herois i traïdors? Això sí, sempre en
condicional...
