Eren les 12 del matí
del dijous 28 de gener de 1988 i començava a nevar. De primer ho va fer
suaument, però en pocs minuts els flocs es van intensificar i quan vam arribar
a Sanaiàs la neu ja cobria la carretera amb un gruix considerable. Però havíem
d’arribar a Barcelona sí o sí. Per això vam seguir. En arribar al Coll de Vic
ja hi havia dos camions de tonatge entravessats que gairebé impedien el pas a
la resta de vehicles, però encara vam poder seguir. Va ser aleshores que vam
prendre la decisió de deixa el cotxe en un aparcament de Vic i agafar el tren:
el tren difícilment s’atura, deien aleshores.
Per sort vam ser prou espavilats i vam carregar el maleter
amb roba d’abric, guants i botes que ens vam posar en previsió de fred. Eren
gairebé les dues quan pujàvem al tren, i no van ser fins les quatre que la
tartana va arrencar a velocitat de caragol reumàtic. El viatge va durar poc: a
l’altura de Malla la baluerna es va aturar i ja no va tornar a arrencar. Com un
cuc desinflat es va aclofar definitivament. Al cap d’una hora, els passatgers
vam poder veure un atabalat personatge que, carregat amb una mena de telèfon
decimonònic, intentava infructuosament endollar l’aparell a una presa encastada
en un pal de fusta vora la via: no hi va haver manera i, emprenyat i
avergonyit, es va perdre en direcció a la capçalera. No va passar gaire estona,
però ja eren les sis de la tarda i començava a fer-se fosc, que el revisor
corria pels vagons demanant una llanterna. Uns seients més enllà, un grup de
visitadors mèdics li van oferir una d’aquelles llanternes de regal que els
metges usen per mirar-te la gola.
Davant nostre hi viatjaven dues dones gitanes. Anaven
carregades amb farcells que semblaven de roba i una d’elles, calçada amb
espardenyes d’estar per casa, duia els peus xops i les mitges molles fins els
genolls. Com que dúiem mitjons de de recanvi llargs i de llana els hi vam
oferir. Ella se’ls va posar i encara és hora que obri la boca per dir gràcies.
Mentrestant, el revisor ens va anunciar que, en un gest heroic, el maquinista
aniria a peu fins a Vic per “avisar de la incidència”: ja eren més de les set i
negra nit.
No sabem què se’n va fer d’aquell pobre maquinista, que va
marxar amb anorac i botes prestades pels viatgers i una lot de pissarrí, però
nosaltres no en vam sentir cantar mai més ni gall ni gallina. Potser despistat,
es va perdre i va anar a parar al Matagalls, qui sap. A poc a poc es van fer
les quatre de la matinada i la llum d’uns fars potents i el soroll d’un motor
van trencar la quietud i la monotonia. Un joves pagesos de Malla havien muntat
la pala al tractor i havien obert camí per treure’ns del tren.
L’espectacle que vam descobrir mentre avançàvem enmig de la
neu era gairebé dantesc. L’aleshores N152, il·luminada per una lluna plena
fulgent, era una mena de camp de batalla enmig d’un paisatge que recordava l’estepa
russa. Centenars de cotxes abandonats eren a les voreres de la via i desenes de
camions entravessats donaven el toc de desastre necessari per deixar-te l’ànim
per terra.
Vam travessar la carretera avançant poc a poc rere el
tractor fins les escoles de Malla. Allà, la gent del poble havien organitzat els
locals, encès les estufes i preparat begudes calentes que repartien entre
nosaltres: semblàvem, refugiats de guerra, desorientats, somnolents i espantats.
No hi havia mòbils, aleshores i no havíem pogut contactar amb la família des de
feia més de disset hores. La gent de Malla havien aconseguit habilitar el
telèfon de l’escola i tots en fila, un rere l’altre, esperàvem poder dir a qui
calgués que estàvem bé. Per això, un encarregat ens avisava que teníem tres
minuts: calia donar temps a tothom i érem molts.
Poc més o menys a les 8 del matí, un autobús ens va recollir
i ens va dur fins a Vic, on vam arribar al cap d’una hora llarga de viatge. Davant
mateix de l’Hospital de la Santa Creu, un gran nombre de voluntaris repartia
pastes i cafè amb llet calent i un grup de sanitaris preguntava si algú
necessitava atenció mèdica. També informaven de l’estat de les carreteres i és
així que vam saber que no podríem arribar a Torelló. Com que teníem uns tiets a
la Rambla del Carme ens vam presentar a casa seva. Allà els vam explicar l’aventura
i vam dormir unes hores. Ens despertar-nos prop de les sis de la tarda, la
tieta ens va dir que a la parada dels cotxes de línia de Torelló, aleshores
allà mateix a la Rambla, hi havia vist marxar dos autobusos. A dos quarts de
vuit del vespre tornàvem a casa, 32 hores després d’haver-ne marxat.
A casa no hi havia electricitat, ni calefacció, ni llum...
Començaven aleshores quinze dies en que Torelló va semblar un desastre
esperpèntic, amb gent fent cues a les pastisseries on es racionava el pa,
esgotant les piles a totes les botigues i recuperant estris inversemblants per
escalfar-se i fer la teca. Però tot això ja és una altra història. Un any més
tard, el dia de Nadal, naixia l’Ignasi, el nostre fill.
