dimecres, 31 de gener de 2018

Conte d’hivern

Eren les 12 del matí del dijous 28 de gener de 1988 i començava a nevar. De primer ho va fer suaument, però en pocs minuts els flocs es van intensificar i quan vam arribar a Sanaiàs la neu ja cobria la carretera amb un gruix considerable. Però havíem d’arribar a Barcelona sí o sí. Per això vam seguir. En arribar al Coll de Vic ja hi havia dos camions de tonatge entravessats que gairebé impedien el pas a la resta de vehicles, però encara vam poder seguir. Va ser aleshores que vam prendre la decisió de deixa el cotxe en un aparcament de Vic i agafar el tren: el tren difícilment s’atura, deien aleshores.
Per sort vam ser prou espavilats i vam carregar el maleter amb roba d’abric, guants i botes que ens vam posar en previsió de fred. Eren gairebé les dues quan pujàvem al tren, i no van ser fins les quatre que la tartana va arrencar a velocitat de caragol reumàtic. El viatge va durar poc: a l’altura de Malla la baluerna es va aturar i ja no va tornar a arrencar. Com un cuc desinflat es va aclofar definitivament. Al cap d’una hora, els passatgers vam poder veure un atabalat personatge que, carregat amb una mena de telèfon decimonònic, intentava infructuosament endollar l’aparell a una presa encastada en un pal de fusta vora la via: no hi va haver manera i, emprenyat i avergonyit, es va perdre en direcció a la capçalera. No va passar gaire estona, però ja eren les sis de la tarda i començava a fer-se fosc, que el revisor corria pels vagons demanant una llanterna. Uns seients més enllà, un grup de visitadors mèdics li van oferir una d’aquelles llanternes de regal que els metges usen per mirar-te la gola.
Davant nostre hi viatjaven dues dones gitanes. Anaven carregades amb farcells que semblaven de roba i una d’elles, calçada amb espardenyes d’estar per casa, duia els peus xops i les mitges molles fins els genolls. Com que dúiem mitjons de de recanvi llargs i de llana els hi vam oferir. Ella se’ls va posar i encara és hora que obri la boca per dir gràcies. Mentrestant, el revisor ens va anunciar que, en un gest heroic, el maquinista aniria a peu fins a Vic per “avisar de la incidència”: ja eren més de les set i negra nit.
No sabem què se’n va fer d’aquell pobre maquinista, que va marxar amb anorac i botes prestades pels viatgers i una lot de pissarrí, però nosaltres no en vam sentir cantar mai més ni gall ni gallina. Potser despistat, es va perdre i va anar a parar al Matagalls, qui sap. A poc a poc es van fer les quatre de la matinada i la llum d’uns fars potents i el soroll d’un motor van trencar la quietud i la monotonia. Un joves pagesos de Malla havien muntat la pala al tractor i havien obert camí per treure’ns del tren.
L’espectacle que vam descobrir mentre avançàvem enmig de la neu era gairebé dantesc. L’aleshores N152, il·luminada per una lluna plena fulgent, era una mena de camp de batalla enmig d’un paisatge que recordava l’estepa russa. Centenars de cotxes abandonats eren a les voreres de la via i desenes de camions entravessats donaven el toc de desastre necessari per deixar-te l’ànim per terra.
Vam travessar la carretera avançant poc a poc rere el tractor fins les escoles de Malla. Allà, la gent del poble havien organitzat els locals, encès les estufes i preparat begudes calentes que repartien entre nosaltres: semblàvem, refugiats de guerra, desorientats, somnolents i espantats. No hi havia mòbils, aleshores i no havíem pogut contactar amb la família des de feia més de disset hores. La gent de Malla havien aconseguit habilitar el telèfon de l’escola i tots en fila, un rere l’altre, esperàvem poder dir a qui calgués que estàvem bé. Per això, un encarregat ens avisava que teníem tres minuts: calia donar temps a tothom i érem molts.
Poc més o menys a les 8 del matí, un autobús ens va recollir i ens va dur fins a Vic, on vam arribar al cap d’una hora llarga de viatge. Davant mateix de l’Hospital de la Santa Creu, un gran nombre de voluntaris repartia pastes i cafè amb llet calent i un grup de sanitaris preguntava si algú necessitava atenció mèdica. També informaven de l’estat de les carreteres i és així que vam saber que no podríem arribar a Torelló. Com que teníem uns tiets a la Rambla del Carme ens vam presentar a casa seva. Allà els vam explicar l’aventura i vam dormir unes hores. Ens despertar-nos prop de les sis de la tarda, la tieta ens va dir que a la parada dels cotxes de línia de Torelló, aleshores allà mateix a la Rambla, hi havia vist marxar dos autobusos. A dos quarts de vuit del vespre tornàvem a casa, 32 hores després d’haver-ne marxat.

A casa no hi havia electricitat, ni calefacció, ni llum... Començaven aleshores quinze dies en que Torelló va semblar un desastre esperpèntic, amb gent fent cues a les pastisseries on es racionava el pa, esgotant les piles a totes les botigues i recuperant estris inversemblants per escalfar-se i fer la teca. Però tot això ja és una altra història. Un any més tard, el dia de Nadal, naixia l’Ignasi, el nostre fill.