La festa de la rosa

He vist per la TV una informació sobre la festa de la rosa que cada any celebra el PSC. A Gavà s’ha reunit el bo i millor del socialisme català, i també Pedro Sánchez. A brams, Miquel Iceta li ha demanat “por Diós” que no permetés que el PP governés España. La festa fa una certa olor de naftalina. Sota una pineda esclarissada uns quants centenars de persones es mengen, segurament, una paella o unes mongetes amb botifarra, fan xerinola i escolten els discursos inflamats dels seus líders. Ja et dic, tot una mica tronat. Les intervencions que he vist han estat en castellà i parlant de política espanyola: es veu a que a la festa, Catalunya no hi entra. Jo m’he sorprès en sentir a dir al Sánchez que, si governen ells seran “muy generosos”. No sé amb què vol ser generós don Pedro, però amb 85 diputats ho haurà de preguntar, abans de fer concessions, als seus desconeguts socis. Ho ha fet amb aquell to de magnanimitat commiserativa tan castellana, aquella actitud de perdonavides que exhibeixen els polítics messetaris. És la relació del poderós i el vassall que no poden, ni volen, oblidar. El discurs de Pedro Sánchez Pérez-Castejón, que només té 44 anys, sembla el d’un falangista revingut a lliberal; o millor, el d’un rei. Un rei escapçat.

Fa plorar els ànecs no veure cap polític espanyol amb un discurs prou renovat, que ja no dic modern que això costa molt als madriles, i sap greu que persones tan joves continuïn parlant-nos tot brindant al sol.

Presumpte innocent

Quan un polític és pillat per la justícia, ni que sigui in fraganti, en un cas de corrupció, el primer que fa és reclamar la presumpció d’innocència i considera injust que se’l sotmeti al judici dels mitjans i, sobretot, del populatxo. Aquest darrer li dol especialment perquè, considera que la gent no tenim prou enteniment per comprendre el seu delicte i que no estem capacitats per jutjar la seva actuació. És el cas de na Rita Barberà, qui aquests dies ha aconseguit finalment, i després de grans esforços, el procel·lós i dubtós títol d’investigada. Li ha faltat temps per presumir d’innocent i veus, com de de la sra. de Cospedal, els ha faltat temps per recolzar-la.

Hi ha dos estadis de presumpció d’innocència, al meu entendre. L’un és el que mana la justícia, pel principi de que “ningú és culpable fins que es demostra”. En això els jutges han de ser estrictes i escrupolosos i dictar sentència quan disposen de totes les dades i escoltat totes les parts. Tot i així, hi ha personatges de la judicatura que amb gestos o mitges paraules ja s’han passat per l’engonal aquest principi i condemnen sense massa miraments. Per exemple: els agradi o no, tots sabem que es declararà culpable Urdargarin i innocent la infanta. No cal ser gaire espavilat.

L’altre estadi és la presumpció d’innocència que pot atorgar, o no, la ciutadania. I en aquest cas no és cap dret que els investigats puguin reclamar. Aquí, si hom vol ser presumpte innocent s’ho ha d’haver guanyat abans amb la seva actitud i les seves obres. Així, una pallassa que s’empatufa pel carrer i fa gestos obscens des del balcó d’una institució pública, no pot pretendre obtenir aquesta gràcia del populatxo. Un personatge que es fot del mort i del qui el vetlla afirmant que una bossa que costa 10.000 € és “un regalo de lo más habitual” no és que no sigui presumpte innocent, sinó que és percebuda com segura culpable.

I ja pot anar cridant ous a vendre, que la condemna ja corre. Excepte a España, esclar, on qui no roba, enreda, estafa o defrauda és vist com un pobre babau.

Can Sepillu

A el nou 9 del Vallès, secció Cromos, hi apareix una notícia sobre Inés Arrimadas referent a una seva visita a la Garriga. Es veu que aquesta deferència rústica la van publicar a la web de Ciudadanos, tot dient que s’havia reunit amb representants locals a... CAN CEPILLO! A la Garriga, capital del modernisme de segona residència, encara es deuen estirar els pèls de l'engonal.

Només aclarir que Manuel Joaquim Raspall i Mayol va ser un arquitecte noucentista deixeble de  Domènech i Montaner i Puig i Cadafalch que va desenvolupar la seva obra al Vallès. La seva mare era de la Garriga, filla de can Mayol de la plaça, un edifici situat fent cantonada entre el carrer dels Banys i la plaça de santa Isabel. El 1903 va reformar-lo i pels habitants del poble es va convertir per sempre més en... can Raspall.

Però, ah! arriben els C’s i en la seva croada bilingüe (o era trilingüe...) no es dignen a mirar-se els desastres del traductor de Google i hi foten sense engaltar can Cepillo, que jo he corregit –irrespectuós com sóc amb la diversitat del país– en can Sepillu, que em sembla més nostrat.

Ai noia, Boya!

Na Mireia Boya és una noia de les CUP que no sap com fer-ho per sortir als diaris i diu coses que no fan altra cosa que fer aixecar les antenes, no pas pel seu contingut sinó per la seva càrrega histriònica. Ahir ens deia que nosaltres ens queixem de la calor que fa aquests dies –ella es veu que no es queixa, o que no en té de calor– i ens amenaça directament amb el canvi climàtic. La seva piulada em sona a això, a amenaça pura i dura. I no solament es limita a dir-nos que això continuarà, sinó que afegeix que anirà a pitjor. És discutible que el canvi climàtic sigui “dolent” per a tothom, perquè que els noruecs d’Havøysund considerin negatiu que la temperatura els pugi uns quants graus no em sembla precisament una marranada. Tampoc veig clar que l’absolut de la culpa d’aquest canvi sigui dels humans (de na Boya no, esclar), perquè la història climàtica del planeta ens demostra que aquests processos fa milions d’anys que succeeixen. Passa que alguns, com na Boya, necessiten arguments per la seva opció personal i no en deixen passar ni una.

Sort però, que hi ha qui ens recorda que “del primer de setembre fins la tardor, torna la calor”, tal com piula Ricard Sayeras. La parèmia popular fa anys que ha deixat a la memòria que altres mesos de setembre, potser molts, han estat càlids malgrat les nostres queixes. Passa que voldríem un temps més ordenat, més puntual, més adequat a la nostra encarcarada societat i ell, el temps, continua fent el que li dona la gana i canvia d’estació no pas en les dates assignades, sinó quan li dona la gana.

Veurem qui tindrà raó al capdavall, si la parèmia o els taumaturgs mals averanys, que amb les seves profecies ens amarguen les nits amb rècords estúpids. Mentrestant, Boya, noia! deixa’ns tranquils, que de maldecaps ja en tenim prou i de sobra.

Necessito un gest

Potser el secret és que no hi ha secret
i aquest camí l'hem fet tantes vegades
que ja ningú no se'n sorprèn; potser
caldria que trenquéssim la rutina
fent algun gest desmesurat, alguna
sublimitat que capgirés la història.

Ara mateix
Miquel Martí i Pol

Després de reflexionar-hi tot l’estiu, m’he decidit: aniré a la manifestació del proper 11 de setembre. No ha estat fàcil, i per això solucionar el dubte m’ha costat prou temps. I és que, amb tota sinceritat, estic cansat de sortir al carrer cada any, l’anterior i aquest més que cap. Sempre sortim a demanar el mateix, tant que ja semblem el barça del: ”aquest any sí!”, dèiem. I tinc l’estranya sensació de que no avancem, que no ens movem ni un badall de grill. Vaig elogiar amb sinceritat el discurs del Joan Tardà en la sessió de no-investidura del tòfol del Rajoy, però ja hi vaig posar un adjectiu: “políticament impecable”. I és que hauria de venir l’acció. No solament això, sinó que hem de deixar de ser reactius per caminar la proactivitat i avançar-nos a la gossada espanyola d’una vegada, dur la iniciativa. Trobo massa timidesa, massa tebior en les respostes i poca, molt poca empenta real.
Necessito el “gest desmesurat, alguna / sublimitat que capgiri la història”, que diu el Martí i Pol al seu gran poema. Necessito que els nostres polítics trenquin d’una vegada amb España, que tallin tots els lligams institucionals, i per això els cal ser valents. Jo no ho sóc gaire, de valent, però si ells fan un sol pas els asseguro que els seguirem com un sol home. I de gestos no els en queden gaires per triar.

Estic d'estrena!

Després de set anys d'existència, m'he decidit a canviar de look aquest blog. Ja feia dies que ho anava rumiant, però em feia mandra posar-m'hi: buscar la plantilla, triar tipus, refer el disseny, fer les proves... Se'm feia pesat, mira.
Finalment, però ha sortit el que ara teniu al davant. M'ha semblat una opció neta, clara, sense recargolaments tecnològics i, també, sense perdre massa l'estructura anterior per facilitar-vos l'accés. Com que sóc cagadubtes de mena, és possible que en els proper dies encara hi faci algun retoc, que espero sabreu disculpar.
Doncs ja està, curs nou, disseny nou! Espero que us agradi i, si ho desitgeu, em podeu fer aquells suggeriments que cregueu que poden millorar-ho.
Gràcies!

La tia Mª Ángela

Por allí, ramea!
Cortines d'aigua cauen sobre Torrevelilla una tarda d'estiu. Agost de 2013.
© jaume molsosa

“Donde no hay perro ni gato, la Mª Ángela limpia el plato”. Aquest era un dels molts acudits que la tia guardava a la memòria; fins i tot quan ja li fallava n’hi sortia algun que ens feia petar de riure. El seu to de veu, net, aragonès, inofensiu, era com el so d’aquella font que acompanya però no molesta. Menuda, rodona i presumida, explicava que, quan era jove i feia de minyona a Barcelona als anys 40-50, i anava a comprar sabates, quan havia comprovat que li anaven a mida, se les treia i li deia al dependent: “quiero estas, però con un número menos”. I és que a la Mª Ángela li agradava fer el peu petit, i un número menys sempre ajudava, tant que fins i tot les espardenyes d’estar per casa patien aquest espai de coqueteria. Una bona cuinera. Encara la recordo abocada als fogons amb un estri de fer xurros comprat al mercat, que no anava ni amb rodes. Ella però, tossuda i esforçada acabava aconseguint que aquella massa espessa d’aigua i farina acabés sortint pel broc de l’eina per caure a la paella. El resultat: uns xurros de xurreria. I el seu cafè. Ella i jo érem els únics que en bevíem i, en acabar de dinar, quan jo voltava per casa seva, tenia l’excusa: “hacemos un cafè, Jaime?”.

La vida la va portar a una existència dura, i va haver de prendre decisions arriscades i gens agradables. De pastora a minyona; de plegadora d’olives a pregonera; de pagesa a cartera i fins botiguera i dispesera, la tieta es va guanyar la vida amb mil feines al costat del Miguel, carter d’ofici i benefici. Tots dos, a empentes i rodolons, van travessar la vida amb la dignitat de la gent humil i orgullosa del seu ser i fer.

A la Carme i a mi ens va acollir a casa seva moltes vegades, i es pot ben dir que hi anàvem quan volíem i sense permís. Generosa sempre, ens permetia de passar uns dies tranquils, que nosaltres agraíem molt. “Vamos a hacer tortetas, Carmen!”, li deia a la meva dona, i començava un batibull de cuina i forn, en ple mes d’agost, que la deixaven suada i exhausta, però immensament satisfeta.

Va morir el dia 10 d’agost d’enguany, després d’un llarg període en que va perdre la vista i la capacitat de caminar. La seva memòria patia grans llacunes, però a voltes, la llum tornava i ens explicava alguna d’aquelles històries viscudes, o ens deixava anar un “chascarrillo” per alegrar-nos l’estona. Immensament cuidada per la seva filla M. Ángeles i el seu marit, el Virgi, ha passat els darrers anys a casa, on poca gent gran aconsegueix avui acabar els seus dies. Estic content per ella, perquè ara, com feia quan era jove, quan arribarà a casa es podrà treure definitivament aquelles sabates estretes que li premien els peus. A reveure, tía!

P.D.: Ja fa anys, vaig escriure aquest poema dedicat a la tieta:

Viatges pel sol com

una aranya immensa pentina

la teranyina a trenc d’alba.

D’esma desvies l’esguard,

empobrit i minse i davalles,

una vegada més,

al món del groc.

Groc immens de terra pobra

resseca pel sol i per l’oblit.

Espies l’aire de bell nou

i res no et mostra el canvi.

a la tieta Mª Ángeles

Gran telenotícies a TV3

Els telenotícies de TV3 s’han distingit sempre per ser els programes amb més audiència de la cadena. Sempre presidits pel rigor i amb una narració lliure de dramatismes inútils, són tot un referent pels espectadors d’aquest país. Però no podem abaixar ges ni mica la guàrdia en el nivell d’exigència que tenim els espectadors, ni el que han de mostrar els professionals del mitjà. La Mònica planes ja va fer un article a l’Ara fa uns dies, advertint d’un excés narratiu en les informacions transmeses per Mònica Oltra pel terratrèmol d’Itàlia. Jo hi faré la meva modesta aportació amb la visió del telenotícies vespre d’ahir.

Comencem al minut 21:00 quan Toni Cruanyes ens presenta un reportatge sobre estudiants de batxillerat que fan cursos sencers a l’estranger. No discutiré fins quin punt és notícia (“doctores tiene la Iglesia”) però sí el to, perquè semblava que la meitat dels estudiants catalans tinguessin famílies amb diners suficients com per pagar una estada d’aquesta mena. No em va semblar gens delicat. Continuem amb Dani Ramírez al minut 41:47, quan ens ensenya “les corredisses de molta gent” a causa de la pluja. Es veu una fotografia de Cala Pregona de gent que corre, ara molta, molta, no; que es poden comptar amb els dits d’una orella (Perich dixit). Saltem al 42:31, que és quan “s’embolica la troca” meteorològica; home, la troca s’embolica, però poquet. Malgrat tot, Ramírez ens deixa anar dos alerta!, minuts 42:56 i 43:19, per si de cas. En realitat ni tan sols va dir de quina alerta es tractava. Però al 42:39 salta la càmera de Ripoll, on al peu de la imatge es pot veure que tenien 17°C, una humitat del 100% i una “temperatura de confort” de... 16°C. Em pensava que els graus alts d’humitat feien augmentar la sensació de calor, però cada dia s’aprenen coses noves.  Al minut 45:47 una notícia d’interès general: un llamp mata 300 rens a Bergen, Noruega. Està bé, o no... Però cal saber, i explicar, que a noruega els rens són molt comuns, domèstics, i que n’hi ha a milers per tot el país, com aquí els xais o els porcs, vaja. Els rens passegen lliurament per tot el país i envaeixen les carreteres sense manies, provocant la única mostra d’impaciència dels pacífics noruecs: toquen la botzina insistentment perquè s’apartin. Les bèsties, però, no en fan gaire cas. I, finalment, la cirereta. El Cruanyes ens passa pels morros un creuer de luxe que travessa el Cercle Polar Àrtic pel mòdic preu de 20.000 € per barret. Deixant a part de que és una bestiesa, fer propaganda gratis d’un sistema de turisme que amb un sol vaixell contamina més que tots els cotxes de Barcelona, em sembla depriment.

Necessitem, penso, una renovació en profunditat de l’espai del temps, liderat per un incombustible Molina que, com un funcionari acomodat, perd rigor cada dia que passa: no li cal guanyar-se el lloc, sembla. De l’altra: compte amb els telenotícies en general, que no perdem allò que ens identifica. En salvaria el de cap de setmana, brillantment conduït amb personalitat per l’impecable Ramon Pellicer.

D’Ovidi Montllor a Pau Llonch

Hi ha gent amb un pensament clarivident que a voltes, poques, deixen anar frases que es converteixen en lemes, en principis ètics, en proclames que resisteixen el pas del temps. És el cas de l’Ovidi Montllor quan va dir que “els que no volen que es parli, es pensi o s’escrigui en català són els mateixos que no volen que es parli, s’escrigui o es pensi”. És una frase sense adjectius, que solament constata una realitat poc discutible i universal. I és que d’homes com l’Ovidi “se n’han parit ben pocs” (plagio Estellés).

El que si hi ha són personatges que diuen parides perquè no tenen cap mena de capacitat d’imaginar un pensament propi. I és així com individus inerts, com el tal Pau Llonch (Militant de la Crida per Sabadell) que, erigint-se en àrbitre de l’ètica universal deixa anar perles com aquesta: “els que s’indignen pel burquini són els mateixos integristes que ens miren malament als que anem despullats a la platja” i es queda tant ample. Així, ell hi afegeix l’adjectiu “integristes”, cosa que ja invalida la frase. Així, a mi el burquini ni m’indigna ni em deixa d’indignar, però crec que és una altra expressió del domini que els homes musulmans volen exercir sobre les seves (i aviat les nostres) dones, dictant-los com s’han de vestir, o millor, com NO s’han de vestir. Però no em molesta en absolut veure algú despullat a la platja; gens ni mica, i menys un tipus tan ben plantat com sembla el tal Llonch. Per tant, m’emprenya que paios amb una intel·ligència precària em diguin intolerant i integrista només perquè penso diferent d’ell, cosa que demostra la seva estultícia ètica.

Benvolgut Llonch, un dels mals de la nostra societat és que de personatges com tu se’n pareixen tots els dies, tants que n’hi ha fins a les escombraries (ha, ha, ha...! ara he fet un “xist”).

Amatrice i l’amatriciana

Amatrice és una de les poblacions afectades pel terratrèmol que ha afectat el centre d’Itàlia, assolant-ne una bona part. Per qui vulgui conèixer el que va passar pot consultar, segur, centenars d’articles. Però, no cal que ho faci amb el de la Sandra Buxaderas que publicava ahir a l’Ara a la pàgina 9. No us deixeu enredar pel titular: “Dol a Amatrice, el poble de les cent esglésies”. Ni dol ni esglésies, sinó una minuciosa explicació de com s’elabora el plat tradicional de la localitat: espaguetis a l’amatriciana. Aprendrem paraules de sonoritat altament italiana com sagra, guanciale, pecorino, gricia, sugo i bucatini. També aprendrem que “aquest poble també es va posicionar a favor dels reis catalanoaragonesos en la lluita contra els Anjou”, etc. Però de la tragèdia de la gent d’aquest poble, res de res.

Fa pocs dies, Mònica Planas, parlava de que la programació d’estiu de TV3 es podia donar per definitivament desapareguda, però cal dir que les publicacions escrites van pel mateix rial i aviat “tancaran” com la botiga de sota a casa. No era el moment ni el lloc per a fer una propaganda gratuïta i sense sentit d’Amatrice, quan la seva gent entristida es passeja capcota pels seus carrers. Alguns trigaran a menjar-se una bona amatriciana. No està bé que els lectors haguem de suportar articles de tercera durant 30 dies, paraules escrites només per a omplir, fer de farciment, sense contingut. Una mica de professionalitat, si us plau.

Dones (només) per a dones

Llegeixo un reportatge  sobre una publicació titulada “La Mia es fa gran”. Està escrita per Mònica Peitx, pediatra especialitzada en Endocrinologia i Nutrició, i il·lustrada per Cristina Losantos, llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona. En un moment del reportatge es diu que “la Mia rep informació de la mare, la pediatra i de la mestra sobre la pubertat”. Miro un resum del llibret i veig sis il·lustracions en les quals solament hi apareixen dones. En tot el reportatge no hi apareix ni per casualitat un home. Tinc un amic pediatre que ha mostrat, en tota la seva carrera, una especial preocupació per l’edat púber i de ben segur se sentiria ofès per aquesta nul·la presència del gènere masculí en la vida de la Mia. En la frase anterior és com si en el món d’aquesta noia no existís un pare, un pediatre o un mestre que la poguessin orientar. Deu ser perquè els homes som poc sensibles i tots aquells tòpics que se solen usar per fer-nos fora del gineceu.

Quan les dones parlen de problemàtiques que les afecten especialment a elles solen fer-ho sense ni un gram d’autocrítica, carregant tot el pes de la culpa en el masclisme. Sembla com si elles no haguessin de fer absolutament res per a millorar les coses, res que no sigui la discriminació positiva o lleis que penalitzin solament els homes. És cert que nosaltres hem de fer un esforç suplementari perquè el nostre rol dominant ha tingut les dones en un segon terme ignominiós, però crec que si elles ens ajuden, facilitant que participem en la seva vida i en els seus problemes d’una manera natural, les coses poden ser més fàcils.

Jo em vaig queixar, en el seu moment, de la falta de models masculins en tota l’educació infantil i primària del meu fill, i no em va escoltar ningú. Doncs bé, crec que aquesta mancança fa que les noies no coneguin des de menudes el punt de vista masculí, tan vàlid i necessari com el femení. Potser aquesta manca de referents masculins és un problema en l’enteniment entre sexes? No us esvereu, dones, només és una pregunta. Ja sé que m’arrisco a una monumental clatellada femellista, però no vindrà d'una: no serà ni la primera ni la darrera.

Una mirada miop de Joan Majó

Em direu que tinc una fixació amb el pobre Majó, però no hi puc fer més: em supera. Llegia en un article seu, titulat “Una mirada massa curta” que “el futur dels catalans del proper mig segle estarà tant o més influït per l’evolució de Barcelona i per l’organització europea que per les polítiques catalanes o espanyoles”.  I ho dona per fet, assumit i empassat com si fos una menja forçosa, ineludible. I jo fins i tot diria que s’hi troba bé en aquest escenari.

Sabeu que el 75% de l’aigua de Catalunya és a Lleida i que en canvi la població s’acumula en el mateix percentatge a l’àrea metropolitana de Barcelona? Absurd. El desequilibri poblacional i econòmic que exerceix Barcelona torça la columna de Catalunya, és cada vegada més potent i, al meu parer, fa perillar el desenvolupament del país. Amb una àrea d’influència voraç, ens hem de preguntar: Catalona o Barcelunya? Procurar que aquest desequilibri no passi a mals majors, és cosa de l’Administració, responsabilitat política del governants. Jo proposaria dur la capitalitat política de Catalunya a Lleida –també em faig pesat en això–. D’aquesta manera el poder no estaria concentrat en un espai reduït, fàcil d’abastar i pervertir. Jordi Pujol va fer una administració catalana a imatge de la madrilenya, amb un funcionariat i una concentració de poders calcada: un cras error que ens ha dut a nivells de corrupció inacceptables. És així que no ens podem resignar, com pretén Major, a deixar que forats negres, capitalitats enormement absorbents, ens rebentin el país i el converteixin en una única hiperciutat castradora i humanament dèbil.

A més a més d’arnat, vostè s’ha tornat miop benvolgut Majó (dit sempre amb tot el respecte). 

Dubte raonable (2)

Fotografia del diari ARA

Reshma Banoo Qureshi, una noia índia de 19 anys, ha sigut “fitxada” per la marca FTL per desfilar durant la Setmana de la Moda de Nova York. Banoo va sobreviure a l’atac amb àcid d’un cunyat. També he vist en diverses ocasions la model canadenca Winnie Harlow desfilar per les passarel·les afectada per una malaltia de la pell que li provoca unes vistoses (i curiosament simètriques) taques blanques per tot el cos. A mi no em sembla ni bé ni malament, no vull jutjar res; senzillament, si qui sigui, i com sigui, té ganes desfilar i algú li ofereix la possibilitat de fer-ho, doncs endavant. El meu dubte raonable (2) apareix quan són les marques comercials, els gurus de la moda, els qui promocionen aquests cassos. No sé fins a quin punt hi ha una voluntat de “normalització” de persones especials, o bé una barroera utilització de certes situacions per a donar visibilitat als seus productes. També dubto de la voluntat de les persones que s’hi presten, perquè em sembla que a voltes, darrera de preteses reivindicacions, en realitat s’hi amaga la voracitat d’una avida dòlars galopant. Ni que sigui per alimentar una fundació amb bones intencions.

I porto aquesta “normalització” a la peça de roba, ridículament anomenada burkini, que dones musulmanes comencen a lluir per les platges d’Europa. El bonisme, sobretot el feminista i el femellista, s’ha abocat a una defensa de la llibertat de les dones a vestir-se com els doni la gana, i qualifiquen de masclisme les crítiques que es fan sobre aquesta moda. Observo també de fa temps com noies musulmanes molt joves, moltes són nenes, que van amb el vel; amb texans ajustats i una camisa llarga que els tapa el paner... i vel. A mi, el missatge que m’arriba és aquest: sóc jove i guapa, però ep, que sóc musulmana! Un senyal emès amb connotacions d’advertència.

Una cosa i l’altra tenen molts punts en comú que es faria llarg d’enumerar. Però n’hi ha un que és el que em provoca dubtes: tan el burkini com l’estètica musulmana jove comencen a fer olor de diner als dissenyadors i fabricants de moda i, de fet, ja s’ha vist alguna desfilada amb aquesta estètica. Voldria suggerir a les dones que s’ho pensin bé abans d’adoptar vels i burkinis, perquè no estan defensant la llibertat de vestimenta, sinó els interessos de les grans cadenes de roba que no fan altra cosa que pensar com s’ho faran perquè canviïn ben sovint el seu armari, procurant-los així beneficis monumentals. Que no és llibertat coi, que és la pasta!

Jo, com a bon profeta, vaticino que no trigarem a veure alguna famosa amb burkini i aleshores les dones hauran perdut la batalla.

Dubte raonable

Fotografia apareguda al diari ARA del 13 d'agost de 2016.

Aquesta fotografia porta el peu següent: “Un miner colombià sortint d’una mina al poble de Segovia. Situada a 240 quilòmetres de Medellín, al nord-est d’Antioquia, la localitat ha arribat a produir fins a un 20% de l’or de tot el país. Diego Ibarra Sánchez / Memo”. Il·lustra un article escrit per Ethel Bonet sobre els problemes del miners colombians que treballen en mines d’on s’extreu or. No dubto de les paraules de la periodista, però sí de la fotografia.

I em fixo amb diversos detalls. L’home que sembla sortir de la mina figura que és un miner, però va amb motxilla, un rellotge que no sembla barat i un aspecte més que saludable. Però el que em crida més l’atenció és la vegetació que pobla lliurement l’entrada de la mina. Si és una explotació activa, és molt rar que el pas dels obrers no hagi esborrat d’un lloc tan transitat qualsevol rastre de plantes i arbustos. En definitiva, em fa l’efecte de veure més un espeleòleg aficionat fent una visita a una mina abandonada, que no pas un miner sortint de treballar a la recerca d’or.

No afirmo que la fotografia s’hagi posat per falta de material original, però ja dic: és un dubte raonable. Potser és l’abúlia de l’estiu?

Amela, amb el cul (una mica) a l’aire

A la fotografia de baix, "el Teuler", el meu sogre i Ismael Carbó 

(va ser alcalde de Forcall els anys 70). Tots tres fan soles

d’espart a la porta de la casa del carrer sant Josep a Forcall

(fotografia dels anys 40).

Víctor Amela, en una entrevista d'estiu, parla de Forcall, un poble dels Ports, al Maestrat de Castelló. Explica que hi passava estius allà, pels anys 60. Que em permeti però dir que qualificar Forcall de "poblet medieval" és certament exagerat. Tots els nostres pobles tenen un passat medieval, altra cosa és que en conservin alguna cosa, i Forcall no és precisament un cas paradigmàtic.

He estat centenars de vegades a Forcall i centenars de dies: el meu sogre és fill d'allà; feia soles d'espart (com la majoria d'homes i dones del poble) sobre un banc exprés a la porta de casa al carrer de sant Josep, malpagat pel cacic de torn. Un seu cosí, Ismael Carbó, en va ser alcalde durant uns anys. En definitiva, conec bé el lloc. No recordo que juguessin a la  “botifarra”, sinó al “guiñote” o “guinyot”. Tots són records, però diferents.

El meu sogre, la vida del qual algun dia escriuré perquè és de pel·lícula, explica que els seus avis van comprar la casa on vivia als descendents del capità Groc, que hi havien tingut un hostal o taverna, i que encara conservava elements d’aquell temps.

Ja et dic: tot són records...

Quo vadis, Albert Soler?

Un tal Albert Soler, a qui deuen conèixer a casa seva, escriu al Diari de Girona:

“Si Ada Colau volgués que de debò l'estàtua de Franco fos educativa, hauria de posar als seus peus una placa que digués: ‘Només una ínfima part de catalans es van oposar a aquest que hi ha aquí sobre. La gran majoria li van donar suport o van mirar cap a un altre costat, i els hereus d'aquests són els que ara més criden perquè està aquí exposat’”.

Bé, si el tal Soler va viure durant la dictadura del fill de puta de Franco, li preguntaria que què feia ell, que si era de la majoria o de la minoria. En aquella majoria hi havia milions de pares de família que, si volien feina i un millor futur pels seus fills, no els en quedava altra que ajupir la testa i treballar. Si ell va tenir la sort de poder fer el merda oposant-se al dictador, doncs que li aprofiti: segur que tenia el ronyó cobert.

En aquella majoria hi havia, per exemple, el meu pare amb sis fills (una va morir amb un any i un altre amb 20 anys de leucèmia). Ell va se’n va anar quan amb prou feines havia fet 62 anys, després de 50 de treball que li van costar la vida: va morir de malaltia laboral sense cap despesa per la Seguretat Social. Sí, ell va mirar cap a una altra banda, Soler, com ho va fer el meu oncle Ramon, que amb 17 anys va anar a la guerra amb la República. També va callar el Miguel, oncle de la meva dona, a qui van donar per mort en una trinxera i ja el tiraven al fossar; i el Nicolàs, que, després de 8 anys, tres de guerra, va tornar de Madrid al poble a peu per estalviar-se el bitllet del tren. Sí, ells també van mirar cap a una altra banda. I tu, què feies, valent Soler? M’agradaria veure fotos teves corrent davant dels grisos, o amb la cara sagnant sortint de Via Laietana, o a la caputxinada, o a la sortida d’alguna reunió sindicalista, o cridant “cabró”a primera fila quan el mitja merda del dictador es passejava per la diagonal, o davant dels obrers de sant Adrià. On eres Soler, que ni et sento ni et veig!

I si el tal Soler no va viure la dictadura del fill de puta de Franco, aleshores a callar i a estudiar, perquè ha sentit tocar campanes, però no saben perquè sonen. Això els passa als boques: se’ls en va la porqueria pel bec. Quin heroi, corrent darrera el toro.

Per acabar, benvolgut Albert Soler, dir-li que sí, que jo em considero l’hereu de tots aquells que van haver d’ajupir el cap, mossegar-se la llengua i fer un bolic de cor i entranyes, d’aquells que van plorar de ràbia i d’impotència quan els deien “perro catalán”; de tots aquells que s’havien de fer de la Falange per a obtenir una beca pel fill. En fi, sóc hereu dels anys grisos en què la gent anònima que mirava cap a una altra banda parlava català malgrat tot, i que bregava a l’ombra per conservar la cultura i la tradició.

L’únic que em sap greu és que estúpids i pòtols de barraca com vostè Albert Soler, puguin cobrar una pensió perquè el meu pare va morir abans d’hora. El senyor Albert Soler és allò que en dèiem de menuts una valent de boquilla, d’aquells que deien allò de “per collons els meus, per òsties el meu pare”. Jo sóc un hereu d’aquella “majoria”, dels qui van morir amb el cap cot i cridaré fins a rebentar per tots aquells que, humiliats i oblidats, van haver de mirar cap a una altra banda per sobreviure, perquè gent miserable i roïna, com en Soler puguin existir i dir lliurement.

Rebi el meu sentit i profund escarni, Albert Soler.

Ocupats!

El diari Ara d’ahir (5.08.2016) subtitula un article de Josep Pastells així: “Veïns i alcaldes d’urbanitzacions de la Selva, el Gironès i l’Empordà clamen contra l’entrada il·legal en un miler de cases de la zona, moltes en mans dels bancs, i asseguren que el fenomen va a l’alça”. La notícia no diu res de nou, perquè que hi ha pocavergonyes que es fan seves cases d’altri és un fet de fa anys. El que em sembla incomprensible és que són un miler. Han hagut d’ocupar-se 1000 cases perquè algú se n’hagi fet ressò? I encara, les nostres autoritats han “deixat” ocupar mil propietats sense fer res de res?

El cas és que als bancs, que són propietaris de la gran majoria d’aquests habitatges, es veu que tant se’ls en fot i ni tan sols ho denuncien. I el cas és que qui paga les conseqüències de la deixadesa bancària i de la desídia de l’Administració són els veïns: els ocupants ho fan tot menys conviure. Roben l’aigua i la llum, caguen i pixen per jardins i carrers, fan soroll i molesten amb barbacoes monumentals “al natural” (fan foc directament al jardí) i, si els mires més del compte, amenacen sense embuts.

D’una banda, l’estupidesa bancària no té límits. Van córrer a desnonar els legítims habitants, van descobrir que ser propietari comporta obligacions i han abandonat les finques a l’albir del més espavilat. No haguera estat millor permetre als seus amos continuar habitant i tenint cura de la seva propietat facilitant-los pagar el deute, que no pas abandonar-ho per tal de no tenir despeses? I l’Administració, inoperant, no hauria de refer les lleis per tal de que els bancs, no puguin mantenir les propietats, adquirides amb usura, en uns llims incontrolables? Unes lleis que haurien de castigar també els qui es fan seu el tros “pels meus pebrots”.

Ben al contrari, el delegat de la Generalitat a Girona, Eudald Casadesús, per referir-se a aquests casos, “ha encunyat el terme ‘cultura de l’ocupació’”, galdosa cultura i galdosa frase. I encara poc content amb la seva ocurrència engega que “cal tractar-ho de manera transversal per aclarir si hi ha algun cas de famílies que pateixin vulnerabilitat social”. Doncs a veure si ho aclarim, benvolgut Casadesús, perquè sinó se’ns hi farà fosc.

Joan Majó, transitiu

Al diari  Ara d’ahir (1 d’agost de 2016) Joan Majó escriu: “No sóc pas dels que pensen que la Transició es va fer malament, com ara està de moda dir. Però crec que és moment de repensar moltes coses del nostre marc institucional, i no només per raons fiscals, sinó també polítiques”. Em fa l’efecte que el socialisme espanyol, que ja no es diferencia en res del català, volta com una baldufa esbojarrada clavant cops de cap aquí i allà. Sembla que els cops li han enterbolit l’enteniment i diuen coses com ara que la transició (ell ho escriu en majúscula, jo no) no es va fer malament. Estampar això a aquestes alçades, quan és evident que s’ha perpetuat el franquisme més ranci en totes les estructures de l’Estat, em sembla lamentable. No cal ser una llumenera per adonar-se’n: un repàs als cognoms que coronen ministeris i, sobretot, l’alt funcionariat fa evident que el “veu de flauta” ho va deixar ben lligat. I no tan sols pels seus, sinó que ha barbituritzat totalment el socialisme patri, anestesiant-lo durant quaranta anys més.

Perquè escriure ara que “crec que és moment de repensar moltes coses del nostre marc institucional” és haver trigat molt, massa, i més per una ment com la de l’ex-ministre. Després de vuit lustres de neo-franquisme, assumit pel mastodòntic Felipe Gonzàlez (llenceu-lo a les penes de l’infern d’una vegada), tenir el valor de dir que és precisament ara que cal repensar el “marc institucional”, és ser molt curtet de mires i dona la sensació que es fot del personal.

I Majó encara ens fa una concessió, que moltes gràcies home! quan, magnànimament, gosa atorgar-nos poder repensar aquell marc “no només per raons fiscals, sinó també polítiques”. El súmmum de la gràcia. Benvolgut Majó: fa anys i panys que la societat catalana debat, amb més o menys encert, raons polítiques per continuar a l’Estat i vostè ara diu de repensar el model? No li sembla que se li ha parat la moto?

I finalment: deixar anar la perla patatera de “com ara està de moda dir” em sembla insultant. Dir que la transició espanyola, vista en perspectiva, va ser una porqueria, una enredada de proporcions totals no és cap moda, senyor Majó. Considerar-ho, com vostè fa, una vel·leïtat de quatre il·luminats és barroer.

Benvolgut Majó, hi ha moments en que s’imposa una jubilació digna, si més no per higiene dels nostres conciutadans més joves i preparats, i em sembla, humilment, que a vostè li ha arribat l’hora, perquè amb articles com aquest destrueix sense remei la seva, brillant o no, carrera política. Sembla més una arna que es va menjant el vestit per dintre que no pas un veterà amb voluntat de renovar-lo.

Merlos 0 - Baños 11

També podria haver posat 6, 7 o 9 a 0, però aquest m’ha semblat d’entrada un  resultat just. El primer, al suplement “Estiu” del diari Ara, publica una columna diària sobre la seguretat a la carretera. Ahir deia això: “Quan un passatger, posem per cas el que ocupa el seient del copilot, posa els peus damunt del taulell frontal del vehicle, condiciona el recorregut normal del seu cinturó, però també està modificant l’actuació i eficàcia de l’airbag amagat a la guantera si

aquest es dispara com a conseqüència d’una col·lisió”. És clar, i si m’acosto al cantell del cingle de Tavertet, condiciono el meu equilibri i puc precipitar-me a l’abim si perdo l’oremus. I si surto de casa, condiciono l’univers i em pot caure un test al cap, amb conseqüències evidents. Bé, bé senyor Merlos, si anar en cotxe s’ha de convertir en un mira’m i no em toquis, quedi’s a casa i deixi’ns als demés, als qui gaudim amb la conducció, passar-nos-ho bé al volant. Si convé posant els peus, o el que ens vingui de gust, al “taulell frontal del vehicle”, abans anomenat tablier.

Baños, al suplement “Play” del mateix diari, escriu sobre “‘Coworking’ o bé ‘cosexing’?”. En recomano ferventment la lectura completa (http://play.ara.cat/Coworking-be-cosexing_0_1622237783.html). Parla de “l’underground barceloní de finals dels anys setanta” tot recordant que “aquella gent no entenia el procés artístic separat de l’expansió vital, que, en aquells anys libèrrims, passava obligatòriament pel llit i el bar”. Així, ens explica que els integrants d’un espai coworking “creen” silenciosos i franciscans en un espai pur, ordenat i vaporós, mentre que aquells facinerosos setanteros hi feien entre polvo i whisky.  Acaba amb dos conceptes que em semblen antològics; un: “un excés de salut, d’higiene i de monogàmia en les condicions de creació fa que aquesta surti tova i sense originalitat”; dos: “això de no poder cardar ni privar mentre crees, potser ha estat una gran idea per domesticar l’art però no per donar-li vida”. Sublim i premonitori d’un art políticament correcte.

Que diferents Merlos i Baños!  L’un no ens deixa posar els peus al tablier, per si de cas, mentre que l’altre enyora posar-hi el cul i tot. Es pot viure com Merlos o com Baños, però francament ara, l’11 a 0 em sembla francament insuficient.

Bla, bla, bla...

Una lectora no identificada es queixava ahir al diari ARA (Comarques gironines) dels rètols que un minigolf havien posat a la porta dels lavabos. En una marc de color rosa havien escrit “bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla”, mentre que en un altre marc de color blau, a la porta corresponent, un sol “bla”. Volent, segons la lectora, qualificar les dones de “xerraires compulsives”, mentre que els homes “van al gra”.  Literalment, la lectora diu que “m’estimo més pixar-me a sobre que entrar en aquests lavabos masclistes”.

A Catalunya Ràdio fan un espai als matins que vol parlar de masclisme. Més que un debat obert a un problema que ve de vell, el presentador (habitualment periodista d’esports) el que fa és convidar unes quantes dones de vora prima que, en ves proposar temes amb contingut, es dediquen a recitar una mena de memorial de greuges de tot allò que no els agrada dels homes. De tots els homes, naturalment. Així, es queixen de que la seva parella els demana per tal o qual cosa que han perdut com una mostra de masclisme! Deixant a part de que si visc amb tu és lògic que t’ho demani a tu i no al Mariano Rajoy, la queixa em sembla més una queixa femellista que no una profunda reflexió de gènere.

Faig referència a aquestes dues anècdotes perquè són una mostra de la voluntat de voler atribuir als homes tots els mals de la humanitat, mentre que les dones ni pixen per no embrutar. Bé, pixar sí que pixen, almenys la senyora capaç de parlar de “lavabos masclistes”, que prefereix però fer-s’ho a sobre, això sí.

Si el nivell del debat és la tapa de vàter oberta, jo plego. Ja us ho fareu.

Ets jueu?

Fotografia que il·lustra la portada de la pàgina de Facebook  "antizionismo".

Fa uns dies, al meu mur de Facebook, discutíem sobre un gif on s’ ”analitzaven” les causes dels darrers atemptats terroristes a Europa. El gif estava signat per una organització que s’autodenomina així mateix: www.facebook.com/antizionismo. En un moment de la discussió algú em pregunta directament i sense embuts: ets jueu? Se’m va gelar l’enteniment. No vaig saber què respondre. Abans d’iniciar la meva crítica al gif, havia visitat la pàgina que esmento més amunt i vaig descobrir que d’ansisionistes res de res: són antijueus del tot. D’aquí la meva angúnia. En aquesta pàgina s’hi publiquen coses com aquestes:

·         “Jorge Mercado Mercado Hay algunos libros en contra de la mediocre parapsicologia de Freud, "El psicoanalisis: vaya timo!" "La decadencia y caida del imperio freudiano" este tipo era mason, desconozco que grado pero sus "estudios" son una bateada de babas engaña pendejos”.

·         “Latifa Arab Fué el unico visionario del plan sionista y defendio a su patria! (referint-se a Hitler).

Em podria allargar, però em sembla que no cal: a l’ombra del sionisme, una més que discutible idea del judaisme, s’amaguen els defensors de l’eliminació d’Israel. Hi ha molta gent que a les xarxes socials reben missatges d’ “amics” que repiulen sense entretenir-se en cercar-ne les fonts. Moltes vegades, quan ho fas, descobreixes que aquests missatges amaguen personalitats o grups molt divergents del què ens pot semblar una idea èticament defensable. I així es va repetint una vegada i una altra una perfídia indigna i malèfica.

Ets jueu? Em ressona a les orelles i rememoro “El pianista” o “La llista de Schindler” i hi veig l’estrella de David que duien els jueus a la roba, la mateixa que una àguila ataca a la fotografia que il·lustra aquestes lletres. És la imatge de portada dels anomenats “antizionismo”. Si us plau, amics, assegureu-vos de qui hi ha darrera d’una frase bonica, d’un gif més o menys encertat. Porta una mica de feina, temps, però valdrà la pena per no anar difonent errors arreu, i farem que les xarxes socials siguin més rigoroses.

Ets jueu? Mai ningú no m’ho havia preguntat. De fet mai ningú m’havia preguntat quina era la meva religió. Bé, això no és exacte: el meu consogre, que és taiwanès, m’ho va preguntar. Ho vaig trobar lògic: el seu interès es veia merament com una curiositat cultural. Quan li vaig contestar que era cristià, però poc, vam riure tots dos. Però l’ “ets jueu” del Facebook no em sembla el mateix, m’apareix com una acusació i em fa venir calfreds. Per això em poso la qüestió de si continuar o no a la xarxa. Ho medito intensament i seriosa, perquè hi ha altres alarmes que ja se m’havien encès i aquesta potser omple el got.

Sóc sionista? No. Sóc jueu? T’hauràs de quedar amb el dubte, “amic”.

Vetllar pels llegats

Estat de les dependències del monestir el mes d’abril de 1982. 

Fotografia: jaume molsosa

A principis dels anys 80, amb la meva dona vam descobrir el Monasterio de Nuestra Señora de Rueda per pura casualitat en fer la carretera que du de Bujaraloz fins a Escatrón. És una ruta poc freqüentada que baixa des de l’altiplà dels Monegres fins la vall de l’Ebre: un desert àrid i tortuós. Abans de creuar el pont sobre el riu vam observar la punta d’un campanar a la nostra esquerra i vam agafar un camí mal endreçat que semblava dur-hi. En arribar a la seva façana vam descobrir un conjunt enorme i descuidat. Travessant la portalada d’entrada, després de passar per un atri grandiós, vam accedir a un gran pati poblat per herbes i pasturat àvidament per un ramat de xais. A mà esquerra, en un dels laterals, hi havia un home assegut a la porta d’una de les tronades dependències. Li vam demanar si podíem visitar el monument i ens va contestar que nosaltres mateixos. L’església, amb una mitja porta de totxanes, ens va deixar bocabadats: una enorme nau gòtica, d’estil purament cistercenc, se’ns oferia als ulls. Vam recórrer l’espai, amb el terra atapeït de cagallons, fins arribar al fons on una obertura duia al claustre admirable, una còpia del de Poblet, a la sala capitular i el refectori. La primera, amb tombes de diferents abats i el segon de sostre altíssim i una trona amb una rara escala encastada al mur. No em vull estendre més perquè hauria de parlar dels dormitoris, la cuina, el palau abacial o el celler i no acabaria. En resum: una joia del gòtic cistercenc feta una ruïna dedicada a cort de xais.

Durant uns anys hi passàvem per gaudir i plorar aquella meravella, fins que un bon dia, passats el 90, vam observar amb alegria i temor que s’havien iniciat obres de recuperació del monument, primer tímidament i més tard amb més força. Van culminar l’any 2003. Fa uns dies el director de Turismo de Aragón, Jorge Marqueta, assegurava que “DGA ha invertido muy bien varios millones”. “Varios?”; home, convindria concretar una mica més, perquè un milió d’euros són molta pasta. Doncs bé, ara el monument està tancat des de fa sis mesos. Abandonat per enèsima vegada per una de les diverses empreses que n’han gestionat les visites i l’hostatgeria, les herbes creixen al pati a gust de ramats i els lladregots han obert les dependències i s’han endut el què han volgut: aparells, mobiliari i instal·lacions.  Ara, diuen que “El Ejecutivo planea nuevas fórmulas para revitalizar un “foco de empleo y turismo’”. No pas per salvar una joia benedictina, sinó per fer peles. Aquest és el gran error: posar per davant de la conservació d’un valor arquitectònic important, la rendibilitat econòmica.

El govern aragonès fa anys que litiga per endur-se de Catalunya obres del romànic i el gòtic que l’antic bisbat de Lleida va salvar d’una desaparició segura. Ferits de cop i volta en el seu orgull, pretenen que els retornin allò que no van saber cuidar. Però el que ja tenien, com és ara el monestir de Rueda, no l’han sabut conservar ni abocant “varios millones” de diner públic i han deixat que el conjunt vagi accedint una altra vegada a la categoria de ruïna.

Jo, un mer admirador de la pedra vella, em pregunto què passarà si els retornem les obres que reclamen: acabaran empolsinades en un cul de museu? Les vendran per pagar el sobrecost del monestir? Se les adjudicarà algun polític espavilat? Les penjaran en algú racó de món on no les veurà ningú? O adornaran el despatx d’algun “consejero”? I aquest no és l’únic monument que els aragonesos tenen descurat, com per exemple un altre monestir: el del Desierto de Calanda. Però d’aquest en parlaré en un altre capítol de la meva obra monumental “Orgullo español”.

Na Laia Gordi, de professió cap de premsa

En la meva vida professional he entrevistat unes quantes persones per ocupar diferents llocs de treball: des de peonatges a enginyeries. Sempre es procura de fer un perfil del candidat i treballar-lo amb flexibilitat per trobar el més adequat. Mai però, m’han fet escollir un cap de premsa. Estic segur que no triaria algú que escriu així,

“Admeto l'error, i crec... que el tornarem a fer. Perquè no les vull vendre com un producte brillant i perfecte. Les vull com les persones valentes que són. Perquè les vull de carn i ossos, i no de plàstic. I si això vol dir que em costaran més de "vendre", doncs farem més a poc a poc. Tornarem a explicar-nos. Insistirem. Farem política i potser, un dia, se'ns jutjarà només per la política.”

És na Laia Gordi qui deixa anar aquesta meravella de bunyol literari, estofat amb contradiccions, amanit amb volades de colom i repicades campaneres, per acabar amb un sonat oxímoron que canta més que una “almeja” passada. Però us convido a llegir íntegre aquesta obra genial a https://www.facebook.com/laiagordi/posts/10153450456246082. He dit moltes vegades que a la CUP la perd les formes perquè, benvolguda Gordi, pensar que “...i potser, un dia, se'ns jutjarà només per la política”, és no tocar de peus a terra i viure als estratocúmuls. No, ni a mi, ni a tu, ni a la CUP ni a ningú, no se’ns jutja, sortosament, només per una sola cara dels nostres múltiples aspectes, sinó pel conjunt del que som; no solament pel què diem, sinó també per com ho diem. Exemple: quan tu mateixa parles “d’exercir el sagnat lliure” fas angúnia, perquè no pots tractar la regla, i de retruc totes les dones, com si fos un escorxament col·lectiu. Som a l’era de la imatge, de les xarxes, de les selfies, argumentar que “ens van robar una imatge” em sembla francament infantil.

Benvolguda Laia, des dels anys i l’experiència professional que arrossego et diré que no som els que ens sembla que som: som el que veuen els altres que som; som com ens veuen. Per això fotografies com la que ara tan et pica, on et “va semblar normal que rigueren”, a d’altres els va semblar que us fotíeu del mort i del qui el vetlla. I així us va: instal·lats a la queixa constant de que no voleu pressió, ni entrevistes, ni periodistes, ni càmeres, ni fotos perquè, esclar, us enxampen rient.

Tan me fot!

Diu que dos vells amics es troben pel carrer després d’uns anys de no veure’s. Se saluden i en un moment de la conversa un li diu a l’altre:

    –       Saps que et veig preocupat?

    –       Sí noi. És que me’n passa una de grossa.

    –       I doncs?

    –       Mira, és que fins i tot em fa vergonya explicar-ho.

    –       Digues home, que si et puc ajudar...

    –       Mira... és que... és que em cago a sobre!

    –       Òndia, això deu ser molt molest.

    –       Ja ho pots ben dir!

    –       Mira, em sembla que et puc ajudar. Et donaré l’adreça d’un  psiquiatre excel·lent, ves-hi i ja veuràs com et troba la solució.

    –       Mira, estic tan desesperat que ho provaré.

Al cap d’un temps, els dos amics es troben de nou, i després de les salutacions protocol·làries parlen del “problema”:

    –       Escolta, per cert, t’ha anat bé amb el psiquiatre que et vaig recomanar?

    –       Una meravella, tu! Estic millor que mai!

    –       I doncs, ja no et cagues a sobre?

    –       Ah, no! Cagar-me al damunt ho faig igual, només que ara tan me fot!

Doncs bé, resulta que la societat catalana, que fa anys que es caga al damunt cansada de patir restriccions, ara ha rebut la recepta de la CUP d’anar al psiquiatre i els diu textualment: no, si cagar-vos al damunt ho fareu igual, solament que ara ho fareu rient.

Rient com deia avui en Xevi Generó, de la CUP, al programa de la Terribas: “els pressupostos no són tan importants, s’han sobre-dimensionat; i, sobretot, no perdem el somriure!” (textual). La gent que esperava cobrar alguna cosa de la dependència, les escoles que volien millorar instal·lacions, els qui són a la cua de les operacions, etc. els demanen que somriguin! I és que si et donen pel cul rient sempre és més agradable.

Qui dius que què?

Notícia. Un home caminava pel carrer quan va topar amb una noia jove. Ella es va disculpar i va seguir el seu camí mentre ell es quedava amb una sensació estranya. Es va palpar les butxaques i, sí: aquella mossa li havia furtat la cartera. Com que encara la tenia a la vista, es va clava a córrer, la va atrapar i la va agafar pels cabells. La va obligar a tornar-li el que era seu i mentre la mantenia quieta sense deixar anar la cabellera, la va obligar a despullar-se enmig del carrer davant la mirada atònita dels transeünts. Quan va estar conilla, la va deixar anar mentre li etzibava: “T’has equivocat de persona, noia. No saps amb qui has topat. Au, marxa!”.

Aquesta història, explicada per la ràdio al programa de Mònica Terribas, va fer riure als mascles que en aquell moment se sentien a l’estudi. Riure amb ganes.

Bé, la cosa no era ben bé així –i perdoneu la meva conyeta–. En realitat heu de canviar el gènere de tots els actors de la notícia. El lladre era un noi jove, la víctima una dona i qui reia no eren mascles, sinó femelles. El demés és tot pura veritat. A que canvia la cosa? En la primera història hauríem acusat la víctima del robatori d’excessos, agressió desmesurada i de forçar un streap-tease, en fi de masclisme pur, de violència de gènere, etc. Si són homes els que riuen, aleshores aquests haguessin estat tractats igual, igual que la víctima. Ara bé, com que l’autora de l'agressió era una dona, va fer riure tot el femení estudi de la nostra ràdio pública.

Magnífic!

El curt-terminisme i nova política

Encara dono voltes al cas de CUP i els pressupostos, i no me’n sé avenir. Els representants d’aquesta formació al parlament planten el Govern del país a la presentació dels comptes per debatre si una colla de cafres –que malmeten cotxes, motos, finestres, vidres, aparadors i altres estris dels veïns de Gràcia– han estat maltractats pels mossos. En la lògica d’aquests homes és més important donar resposta a un centenar de golfos que a tot el país; és millor resoldre un conflicte local, que un problema nacional; és millor resoldre el curt termini que el mitjà termini. Em sembla perfecte que vulguin donar resposta a uns fets que poden considerar injustos, però prioritzem, sisplau! O potser es tracta de establir prioritats: primer els nostres?

D’una banda, quan algú és elegit al Parlament ha de canviar la seva visió de la política, cal deixar de tenir un esquema mental local per fer-lo general. De la qüestió local ja en són responsables els alcaldes, que a més ho fan molt i molt bé. I de l’altra, cal abandonar el curt-terminisme, un defecte endèmic de la vella política. Fer contenta una part del territori amb un bon AVE deficitari, mentre es compromet el corredor mediterrani. A curt termini és defensar una colla de vàndals; a mitjà, és discutir el pressupost.

Sembla que no s’adonin de que si aconseguim una millora social potser evitarem les ocupacions, perquè hi haurà més feina pel jovent, podrà pagar-se un lloguer decent, no hauran d’apropiar-se de la propietat d’altri i així els mossos no hauran de desallotjar-los. Ni els uns ni els altres rebran estopa, els veïns de Gràcia podran dormir tranquils –i els de Coll de Nargó també– i la nova política deixarà de ser localista i curt-terminista. Salut!

Nota: he escrit “aquests homes” perquè em sento amb tot el dret d’anomenar la gent de la CUP així, quan ells m’anomenen als homes “dones”.

Periodisme de baixa estofa

Avui, per primera vegada en molts anys, he canviat l’emissora del dial de la meva ràdio. Escoltava el Xavi Rosiñol ("enviat especial" de CatRadio, programa “la tribu”) llegir la seva crònica: déu meu quanta llagrimeta fàcil! Com si no ens ho hagués explicat mai ningú el que passa a Idomeni, com si no ho haguéssim vist enlloc, ens escup un munt de tòpics infectes sobre el que està veient en directe. Entremig, insulta Europa i els europeus sense miraments mentre lloa la feina dels voluntaris: és la postura políticament correcta. Perquè jo –vull recordar que jo també sóc europeu– sóc un malvat que no té pietat de res ni de ningú, sóc un miserable que es tapa els ulls davant la desgràcia dels refugiats.

És la mar de fàcil: s’agafa un refugiat (als camps n’hi ha a milers), per anar bé una dona (els homes no són carn pel periodisme de misèria, són invisibles), i molt millor si té fills (els nens venen millor), amb un nom ben exòtic (com ara Ushdan) i sense vergonya se li fa explicar la seva odissea davant d’un micròfon. S’edita i es fan els copy-past que facin falta i a fer plorar oients. Es fa una mena de portada ben sentimentaloide, fins i tot un pèl cruel, i si es tenen prou grossos es redacta en primera persona: “mai no oblidaré”, “estic en un camp enfangat”, “veig brutícia per tot arreu”, “felicito els voluntaris”, “conec una noia que ha muntat un hammam”, “passo per una experiència brutal”, “m’han convidat a dinar” etc. I ja està, ja sóc periodista de guerra.

Què ens aporta el Xavi Rosiñol? Res. El seu viatge, que hem pagat entre tots, no ha servit per a res, el que ens explica ja ho sabem, no ens ofereix cap punt de vista nou ni cap novetat en la situació. Només tornarà amb el seu testimoni, que no té cap valor. Però, i aquí hi ha la pregunta important, què farà d’útil el senyor Rosiñol pels refugiats? Res que sigui útil no farà, no res! Tornarà a casa i, després d’uns dies més o menys sensibles, continuarà la seva vida i passa que t’he vist. Això sí, quan es reuneixi amb els amics, coneguts i saludats, els explicarà la seva experiència com si ningú més que ell l’hagués vist i contat. Fins i tot els retraurà –això sí, amb tacte– la seva inoperància.

N’estic fins el capdamunt d’aquesta gent que es creuen amb la superioritat moral de donar lliçons, de refregar-nos situacions extremes pels nassos només per haver fet un còmode viatge fins la riba del problema. Perquè endinsar-se en les aigües negres de la misèria... uf!

Em sap greu la meva vehemència, però n’estic fart.

Nota: No, la noia de la fotografia no és una refugiada.