 |
Estat
de les dependències del monestir el mes d’abril de 1982.
Fotografia: jaume
molsosa
|
A principis dels anys 80, amb la meva dona vam descobrir el
Monasterio de Nuestra Señora de Rueda per pura casualitat en fer la carretera
que du de Bujaraloz fins a Escatrón. És una ruta poc freqüentada que baixa des
de l’altiplà dels Monegres fins la vall de l’Ebre: un desert àrid i tortuós.
Abans de creuar el pont sobre el riu vam observar la punta d’un campanar a la
nostra esquerra i vam agafar un camí mal endreçat que semblava dur-hi. En
arribar a la seva façana vam descobrir un conjunt enorme i descuidat. Travessant
la portalada d’entrada, després de passar per un atri grandiós, vam accedir a
un gran pati poblat per herbes i pasturat àvidament per un ramat de xais. A mà
esquerra, en un dels laterals, hi havia un home assegut a la porta d’una de les
tronades dependències. Li vam demanar si podíem visitar el monument i ens va
contestar que nosaltres mateixos. L’església, amb una mitja porta de totxanes,
ens va deixar bocabadats: una enorme nau gòtica, d’estil purament cistercenc,
se’ns oferia als ulls. Vam recórrer l’espai, amb el terra atapeït de cagallons,
fins arribar al fons on una obertura duia al claustre admirable, una còpia del
de Poblet, a la sala capitular i el refectori. La primera, amb tombes de
diferents abats i el segon de sostre altíssim i una trona amb una rara escala
encastada al mur. No em vull estendre més perquè hauria de parlar dels
dormitoris, la cuina, el palau abacial o el celler i no acabaria. En resum: una
joia del gòtic cistercenc feta una ruïna dedicada a cort de xais.
Durant uns anys hi passàvem per gaudir i plorar aquella
meravella, fins que un bon dia, passats el 90, vam observar amb alegria i temor
que s’havien iniciat obres de recuperació del monument, primer tímidament i més
tard amb més força. Van culminar l’any 2003. Fa uns dies el director de Turismo
de Aragón, Jorge Marqueta, assegurava que “DGA ha invertido muy bien varios
millones”. “Varios?”; home, convindria concretar una mica més,
perquè un milió d’euros són molta pasta. Doncs bé, ara el monument està tancat
des de fa sis mesos. Abandonat per enèsima vegada per una de les diverses
empreses que n’han gestionat les visites i l’hostatgeria, les herbes creixen al
pati a gust de ramats i els lladregots han obert les dependències i s’han endut
el què han volgut: aparells, mobiliari i instal·lacions. Ara, diuen que “El Ejecutivo planea
nuevas fórmulas para revitalizar un “foco de empleo y turismo’”.
No pas per salvar una joia benedictina, sinó per fer peles. Aquest és el gran
error: posar per davant de la conservació d’un valor arquitectònic important,
la rendibilitat econòmica.
El govern aragonès fa anys que litiga per endur-se de
Catalunya obres del romànic i el gòtic que l’antic bisbat de Lleida va salvar d’una
desaparició segura. Ferits de cop i volta en el seu orgull, pretenen que els
retornin allò que no van saber cuidar. Però el que ja tenien, com és ara el
monestir de Rueda, no l’han sabut conservar ni abocant “varios millones”
de diner públic i han deixat que el conjunt vagi accedint una altra vegada a la
categoria de ruïna.
Jo, un mer admirador de la pedra vella, em pregunto què
passarà si els retornem les obres que reclamen: acabaran empolsinades en un cul
de museu? Les vendran per pagar el sobrecost del monestir? Se les adjudicarà
algun polític espavilat? Les penjaran en algú racó de món on no les veurà
ningú? O adornaran el despatx d’algun “consejero”? I aquest no és l’únic
monument que els aragonesos tenen descurat, com per exemple un altre monestir:
el del Desierto de Calanda. Però d’aquest en parlaré en un altre capítol de la
meva obra monumental “Orgullo español”.
