Profecies

Un article publicat a lamalla.cat, web de la Diputació de Barcelona diu (sic): “Un informe científic elaborat per l'Institut d'Hidràulica Ambiental de Cantàbria alerta que Espanya podria patir un tsunami, la magnitud superaria a l'ocorregut a Indonèsia el 2004, que va causar la mort de més de 200.000 persones”. L’asseveració la fa l'investigador de l'Institut d'Hidràulica Ambiental de Cantàbria Mauricio González en el marc d’una trobada internacional de la UNESCO, que se celebra per primera vegada a Espanya, en el qual participen experts de més de 40 països. Està bé la cosa, que se suposa està argumentada en base a estudis científics extremament acurats. Però la cosa tremola quan el senyor González quan afirma que Espanya no disposa d’un sistema d’alarma d’aquests fenòmens i (sic) “per això, es recalca la necessitat d'establir un sistema d'alertes regional, integrat en un global, per al que en el document s'adverteix que "és imprescindible" que cada país disposi de la seva pròpia xarxa local”. I ja fa llenya definitivament i espaterrant quan acaba dient (sic) “Una cosa que és important saber és que a Espanya tenim alt risc de tsunami i un tsunami pot ocórrer demà o d'aquí a cent anys. Però pot passar demà", ha subratllat González, que ha aclarit que els desastres naturals "no existeixen", el que existeix, segons la seva opinió, "és una mala gestió dels fenòmens naturals"”. Deixant a part la redacció millorable dels (sic), s’entén que ens hauríem de gastar una pasta gansa per a muntar un detector de tsunamis, que d’altra banda no s’han pas demostrat molt eficaços, perquè potser, tal vegada, d’aquí dos-cents anys es produirà un onada que inundaria l’illa sencera de Mallorca. Époustouflant!, que diria aquell.

La imatge que il·lumina aquest text és la del profeta Elies pujant al cel damunt del carro de foc que Déu li envia, mentre el seu successor, Eliseu, s’ho mira bocabadat. Elies és un personatge bíblic que s’enreda amb el relat de la malèvola Jezabel i prediu sequeres a tort i a dret, tot desafiant quatre-cents cinquanta profetes del fals déu fenici Baal. Resumint, un poema. Dic això perquè en temps revoltats els falsos profetes, ara com en temps d’Elies, apareixen per les cantonades emetent missatges sempre amenaçadors i basats en una suposada connexió amb Déu abans o bé en assenyats estudis ara. És fàcil dir que un tsunami pot succeir “avui o d’aquí cent anys”: si passa avui l’encertaré i passaré al sí d’Abraham; i si és que no, d’aquí cent anys tots calbs!
Centenars, milers d’estudis, es publiquen cada dia emetent missatges contradictoris. Estudis que costen esforços i diners, però que no serveixen absolutament per a res. Predir la fi del món basant-se en poc més de cent anys de registres meteorològics, per exemple, em sembla una autèntica ximpleria, sense negar problemes com el de la contaminació. Els temps de l’univers són enormes comparats amb l’existència humana i nosaltres ens entestem en predir un futur que es perd enllà de galàxies infinites. Tot plegat em fa pensar en obscurs interessos: quant val un sistema predictor de tsunamis? Qui el posaria en marxa? Qui s’ocuparia de la seva instal·lació i manteniment? Tot plegat perquè, tal vegada, d’aquí a dos-cents o tres-cents anys una onadeta ens faci tremolar com un castell mal carregat. Homeee!

del temps i els meus dies III

Ni els dies mesquins,

Ni les nits de vetlla

Ni el temps de l'enyor,

Destorben l'herència plàcida

Dels anys de tendresa,

Del goig d'estimar.

del temps i els meus dies II

Ara mateix em miro i em remiro
Al mirall pervers dels anys.
I hi veig tants d’afanys
Que ni jo mateix albiro... !

El pessimisme s’instal·la, per fi, al barcelonisme!

Ja està, ja ha passat: el barça a sis punts del Madrid. És de veres que ho esperava des de feia mesos, fins i tot anys. No és que estigui content, no; és que volia escoltar com “s’instal·la el pessimisme al barcelonisme”. El pessimisme de qui? Tanmateix, vaig sortir diumenge al carrer i no vaig trobar que haguessin augmentat el nombre de suïcides, ni que la gent plorés per les cantonades, o que desapareguessin les banderes blau-grana dels balcons. El pessimisme, doncs, de qui? Als periodistes esportius dels nostres mitjans públics els va faltar temps per a proclamar-ho als quatre vents: el pessimisme s’instal·la al barcelonisme! És evident que als nostres estimats portaveus els faltava carnassa per autoalimentar-se: enquestes, preguntes, dubtes, canvis de cicle, finals de cicle, la lliga perduda, desmotivació... Només ens faltava això, als catalans, que quatre espavilats carregats d’estultícia i necessitats de titulars ens vinguessin ara a anunciar la caiguda del millor equip del món.

Un en comença a estar una mica tip de veure com, des de l’altaveu que significa un mitjà de comunicació, es generen estats falsos, inventats per creadors d’opinió que solament esperen l’error, o la mala sort, del vencedor per a relegar-lo a cul de l’infern. No hi ha dret. Cal una reflexió profunda de com s’utilitzen els errors aliens, per part dels periodistes, per a manipular impunement: ningú podia afirmar dilluns que els culers estaven desanimats, però cap periodista va dubtar en fer-ne esment com si haguessin fet una macroenquesta del món mundial.
Ras i curt, proposaria una reflexió, amb esperit autocrític, dels nostres experts periodistes esportius, sobretot a TV3 i a Catalunya Ràdio. Fóra higiènic.

La grua del Salvat-Papasseit

A Catalunya Ràdio fan cada tarda un programa anomenat “La tribu”, conduït per Tatiana Cisquella (Tati pels amics), dins del qual s’emet un espai titulat “La destil·leria”. Ahir, la Sílvia Soler, ens va voler parlar de la metàfora, un recurs literari molt útil.
La qüestió estava en la paraula grua sobre la qual la Senyora Soler diu (sic): “És molt bonic fer una metàfora a partir d’una grua, no trobeu? Perquè és poc inspiradora una grua, en principi, no? Vull dir si veus paisatge, veus un cirerer florit, és més fàcil...”. Dedueixo que ha entès que el Salvat-Papasseit comparava el seu estel amb un aparell d’aquests que serveixen per elevar càrregues i que tenen una estètica dubtosa. Cras error o beneïda ignorància.
Jo no era, evidentment, al cap del Salvat-Papasseit quan va escriure el poema, però dubto molt que es referís a la baluerna que empastifa el cel de molts espais. Una grua pot ser també un ocell magnífic i, sobretot, un estel de paper, allò que fem volar tibant un fil els dies de vent. A la tercera estrofa del poema, el poeta diu: “De la meva barca estant / dono al cordill tota mida”. Així doncs, crec que Joan Salvat-Papasseit –desgraciadament ja no li ho podem preguntar– es referia a aquesta joguina estesa arreu del món. En definitiva, i si fos així, no existiria ni tan sols la metàfora que la Senyora Soler pretenia posar com a exemple.  
També es podria tractar de l’ocell, doncs hi ha referències a les aus amb paraules com ala, gavot o oronella. Ves a saber... Tot el que vulgueu, excepte el trasto galdós que aixeca pesos cel amunt. A voltes ens falla la cultureta...

Quina grua el meu estel,
quin estel la meva grua!
De tant com brilla en el cel
sembla una donzella nua.

L'espurneig que em fereix l'ull
són els seus pits quan s'inclina:
si fa un mirall de l'escull
perleja a l'arena fina.

De la meva barca estant
dono al cordill tota mida.
I l'ala clara, sestant,
del gavot que passa i crida.

Oh, el seu flanc rosa i argent
i la trena que es deslliga!
Volar d'oronella al vent!
Cabell desfet de l'amiga!

Amiga del dolç turmell
com una vela s'enfila
espitllera de l'ocell:
si jo llenço el braç, vacil•la.

Vianant vora la mar
prega pels marins que arriben;
si veuen l'estel dansar
moren de tant que sospiren.

Vianant, puja al meu bot
que és lliure de la sentida,
però no diguis ni un mot
si no vols perdre la vida.

Vianant, no parlis, no,
que l'oreig l'acosta, i mira
que et prendrà l'amor senyor
que el mariner ja sospira.

La chaconada

Birlo la paraula chaconada de l’article de Víctor M. Amela a la Vanguardia d’ahir. La negativa a participar al debat d’en Cuní de la Senyora Chacon, adduint problemes d’agenda, ha estat el paradigma de la campanya del PSC a Catalunya. Ha estat una autèntica befa a la llibertat d’expressió i un acte de covardia que clama consell de guerra. I uso les paraules covardia i consell de guerra perquè tenen connotacions militars, unes connotacions que a la mateixa senyora Chacon se li van escapar ahir quan va dir que (sic): “...hem perdut les eleccions, però no estem derrotats, perquè solament està derrotat qui es rendeix”. Tot és prou curiós en el llenguatge chaconès i cal llegir entre línies i filant molt prim, perquè és especialment sibil·lina i calculadora, un autèntic animal polític. La realitat que hi ha al darrera del seu discurs és (no sic): “en realitat m’alegro de la derrota, perquè ara manaré jo i ja us afaitaré!”.
Tornant però a la negativa, cinc minuts abans de començar el programa, en una maniobra evidentment zaragozana, es feia evident el temor a enfrontar-se amb els propis fracassos i, sobretot, el seu allunyament de la realitat catalana. En canvi, malgrat que no hi combrego, cal destacar la desimboltura de Duran Lleida que, a pesar de dur a l’esquena el llast de retallades ignominioses, no va defugir cap debat. Es van equivocar amb la chaconada: CiU els ha passat al davant, malgrat el desgast. Amb perdó: que n’aprenguin! Encara crec en el poble.

Sobre la independència dels grans

Ahir, al programa de la doctora Coppulo, a Catalunya Ràdio, es va parlar de la independència de la gent gran i es va fer a partir de la dramatització d’una situació que, de segur, es viu a moltes cases: l’àvia que viu sola, que ha passat una malaltia i que no vol abdicar de la seva solitud, que no soledat. Així, el fill, que vol marxar de vacances, insisteix en dur a la mare a casa d'una germana perquè no estigui allunyada de la família. La mare, tossuda, no es deixa convèncer i entre dos especialistes i els oients havien de resoldre la situació. Una senyora, d’aquestes tan assenyades, tocades i posades, va tenir la gosadia de dir que calia tractar els vells com la canalla: deixar-los creure que eren ells els qui decidien. Ho vaig trobar pervers i penso que molta gent utilitza aquesta argúcia indecent. Els especialistes no hi van estar d’acord, per sort.

Crec però que ens van colar dos gols, els guionistes de la doctora Coppulo. L’un, el final del drama: com que a l’àvia li agrada molt la tele, el fill li promet un aparell per a ella sola, en una habitació per a ella sola i de mides espectaculars. Com la canalla: li donen el xupa-xups perquè s’empassi les bledes. I tant panxos! Però el més greu és el xantatge emocional del patiment: no et pots quedar sola perquè em fas patir. Ja no és pervers, és diabòlic. Com que jo no vull haver de patir, has de fer el què et dic; és que no m’estimes? És evident que, a voltes, els qui estimem ens fan patir. Els fills surten de nits, els amics practiquen esports de risc o es passegen per carrers de països poc fiables. El patiment és un sentiment que un hom s’ha de passar, sol o compartit, però mai es pot utilitzar com a coacció. Per tant, verbalitzar el patiment menysté l’amor i és un signe inequívoc d’egoisme; ep!, no el patiment en sí, sinó la seva expressió.

A vegades banalitzem sense adonar-nos. Els doctorats no en salven ningú.

Els voltors d’Espinosa

El Quim Monzó descrivia el personatge del súper-voltor, una espècie que freqüenta els bars i que s’apropia de tots els diaris que pot i que no els deixa anar ni que el matin. Aquest estiu vaig poder visitar la bonica població d’Espinosa de los Monteros, a las Merindades de Burgos. Si la memòria no em falla, al Restaurante Bar la Mantequería, a la calle del Progreso número 16, hi ha un rètol ben visible que diu, més o menys, el següent: “Se advierte a los señores clientes que, si superan los 15 minutos leyendo alguno de los periódicos que ponemos a su disposición, deberán hacerlo en voz alta para que los demás también puedan disfrutarlos. Gracias.” O sigui que a Espinosa, els voltors hauran de piular.

Puplicat a La Vanguardia el 23.11.2011

Pobres, els de Rouen!

L’amic Tomàs Molina ens obsequia moltes vegades amb paraulotes angleses, termes meteorològics, perquè comprovem el seu domini de l’idioma, el seu poli-lingüisme multiculti. Doncs bé, ahir ens va fer un regal del seu “domini” del francès pronunciant “Ròuen”, com si fos anglès, el nom de Rouen (pronuncieu: “Ruan”), “la Ville aux cent clochers”. Els habitants de la ciutat del nord de França poden estar ben contents en entrar a formar part del domini més estúltic de l’idioma de Shakespeare: o tens equivalent anglosaxó o no existeixes. Felicitats Tomàs! Al·leluia rouanesos!

La noia d'Oujda

Que bella la noia
Que jove i curulla de joia!
Que riu i somriu,
Que s’estima la vida.
De mirada neta,
Profunda i serena...
Que bella la noia!
Que bella la vida!

novembre 16, 2011

Gloriosa recomanació

Al món sempre hi ha algun crack que no ens el mereixem disposat a desvetllar-nos de l'ensopiment. Sense entrar a valorar l’exactitud i el context (ojo, amb el context!) amb què es reprodueixen les paraules del Director General del Trànsit del Ministerio del Interior, Senyor Pere Navarro, la seva recomanació no té dita: “Pere Navarro va recomanar ahir el teletreball com una de les solucions davant les grans nevades”. Recony, quina ment tan preclara!

Em costa d’imaginar el meu amic, paleta d’ofici, teleposant-maons-a-l’obra. O al conductor de l’autobús que ara s’atura davant de la finestra teleconduint-des-del-sofà-de-casa. Es tracta doncs d’estalviar diners a l’Administració quedant-nos a casa davant de l’ordinador tot esperant que l’empresa ens enviï la feina per la pantalleta.
Jo, amb molt de gust, em quedaré a teletreballar; a veure si els meus clients m’envien la feina a casa. Si em surt bé, ja no em mouré mai més de la taula, tan si neva com si no ho fa, bo assegut al sofà, o estirat a l’hamaca, posats a fer.
Si fos d’ell, em posaria a investigar en el teletransport; això sí que seria la solució definitiva. Ànim Pere, ja no falta tant per tenir-nos endreçadets. Mentrestant vostè i els seus podran telereposar.

Una mica de decència

Ahir, vaig veure per la tele un vídeo del PSC per la campanya electoral. Em va semblar deplorable, indecent, digne del Sr. Zaragoza, un personatge que haurien de desar a l’armari de l’oblit. No el descriuré perquè el podeu veure a l'enllaç i és molt millor veure’l, sobretot l’escena final. Jugar amb la mort per a obtenir vots és una bestiesa que només pot concebre una ment malalta. No s’hi val tot. Ni tan sols es pot recórrer a la llibertat d’expressió per justificar unes imatges que perverteixen de manera malèvola l’ètica mínima que s’exigeix a les persones que ens volen governar. Com es pot confiar en algú que es recolza en la por d’altri per a treure’n rèdit? No se’n deia sadisme d’això? O potser tortura? És la tècnica de la secta: sense mi, et moriràs perquè els altres són molt dolents, el món t'odia; tu no pots fer res, sense mi; vota’m, sinó et moriràs. Buidar de contingut la ment de l’acòlit per emplenar-la de l’adoctrinament crapulós. L’amic Zaragoza, ha pensat el l’angoixa dels malalts i dels seus familiars?

No puc entendre com ments intel·ligents i solvents del PSC han pogut donar el seu vistiplau a unes imatges que insulten i fereixen la intel·ligència dels votants. Geli, Nadal, Tura, Maragall, Iceta... vergonya. Un mort a la campanya per a fer creure al poble que si no voten la Sra. Chacon es moriran en un cul d’hospital perquè “les retallades tenen conseqüències”, com si el PSC no tingués cap responsabilitat del què passa, és d'una maldat diabòlica. I els professionals de la sanitat... apa, que deuen estar contents veient el carai de ninot que es mira des de la buidor com el piiii anuncia la fi d’un ésser humà.

I d’aquesta perversitat cal trobar-ne el culpable, que no és altre que la Sra. Carme Chacon, disposada a travessar tots els límits de la decència per esgarrapar uns quants vots.

Fa uns mesos, durant la lluita successòria del PSOE, la Sra. Chacon va renunciar finalment a la carrera cap a la Moncloa. Aleshores, una femellista recalcitrant va escriure un panegíric a la Vanguardia denunciant que la condició de dona de la candidata l’havia condemnada a l’abandó. Tot seguit feia una lloança exultant de la bondat femenina davant la perversitat masculina. Ja vaig escriure aleshores que l’ambició no té sexe i que la senyora Chacon, com qualsevol “trepa”, busca el poder a qualsevol preu. La retirada només era una estratègica retirada a les casernes d’hivern, bo i esperant el bon temps. Ara, amb aquesta collonada, ella mateixa es retrata. Misèria, Carme Chacon, misèria.

El zoo de les plantes

Ahir vaig tenir notícia d’un invent anomenat Parcs de les olors. Es tracta d’espais creats per tres dones –una geògraf, especialista en didàctica, una arquitecta, especialista en bioconstrucció i una biòloga, especialista en paisatgisme– que defineixen així la seva feina:

“Sovint, alguns propietaris de finques o ajuntaments es posen en contacte amb nosaltres perquè els oferim una solució al problema de recuperar un espai agrícola abandonat o degradat (pedrera, abocador, etc.) amb el propòsit de fer-ne un ús productiu. També pot tractar-se d’un consistori que vol enjardinar de manera sostenible el seu poble, o d’alguna entitat que treballa amb persones discapacitades i que busca ampliar el ventall d’ocupació d’aquests col·lectius”.

Sembla una tasca lloable i molt en la línia bucòlico-natural-xupiguai que ara s’estila. Jo no voldria pas criticar una activitat tan sostenible. Però hi ha coses que no m’explico per més voltes que hi doni. Si les plantes aromàtiques creixen lliurement per tot el territori, si les podem collir respectant el seu hàbitat, què carai pinta tenir-les enjardinades i ordenades en feixes i parterres? De segur que hi ha microclimes en els quals moltes d’aquestes plantes no hi poden créixer i que cal cultivar-les de manera artificial. Aquests parcs, són espais per a camacos a qui caminar una mica pels bosc els produeix al·lèrgia? O bé és un zoo vegetal? Sembla mentida que tenint una riquesa salvatge tan i tan gran a la nostra Mediterrània de plantes de tota mena, les haguem de tancar en corrals vegetals, artificials, mistificats en una alquímia antinatura.

Ja em perdonareu, però si d’això se’n diu sostenibilitat ja res no em quadra (o potser és una excusa mercantilista? Calla, que no fos això!).

del temps i els meus dies I

No em plau el temps que m’escau

i que, impenitent, em toca viure.

I somric , com un babau,

orat espectador dels meus dies.

novembre 7, 2011

Els déus que no riuen

A ran de l’atemptat contra la revista francesa Charlie Hebdo, Quim Monzó escrivia ahir l’article que re-produeixo: el trobo encertat en tot el seu argumentari i, sobretot en la seva conclusió. Només hi afegiria que Al·là sap riure, i sobretot riure’s d’ell mateix. Sinó la idea de Déu se’n va a fer punyetes. Déu és l’ésser perfecte, aquell que es paradigma de totes les coses bones, ha de tenir l’humor, tot l’humor, com una de les seves virtuts més destacades. No em puc imaginar un Déu que no riu, que no sap riure. Per això crec que si una cultura no sap riure no és digna ni del seu Déu i respectar-la es converteix en una entelèquia.

Nosaltres bé que hem evolucionat en la nostra concepció de la divinitat i hem passat d’aquell Déu obscur, cruel, intolerant, que ens presentava la Inquisició del s. XV, a altres models més propers a la mesura de l’home.

Estic a punt d’anar a un casament a Marroc. Hi tenim amics allà, a qui apreciem i estimem. Els hem ajudat a establir-se al nostre país i hem procurat comprendre la seva cultura fins on hem pogut, però mai hem justificat ni els hem donat la raó en principis que, a nosaltres, ens han calgut anys per arribar a conquerir i ells saben que principis com els d’igualtat o llibertat són irrenunciables i, en conseqüència, si volen conviure amb nosaltres els han de respectar. No serà la primera vegada que anem a aquell país; en dues ocasions més hi hem viatjat i hem passat dies a casa seva, res d’hotels. Això ens ha permès de conèixer directament com viuen, què fan, de què parlen cada dia. Fins i tot he suportat intents de conversió a l’islamisme! Mentre he estat allà ho he respectat i he evitat parlar o discutir d’allò que els podria molestar. Ser respectuós amb una cultura no vol pas dir justificar-la, i el respecte ha de ser recíproc, sinó la relació és perversa i enverinada, desigual, i no ens permet d’establir un diàleg madur i sòlid. Per això passen coses com la que ha succeït a Charlie Hebdo. És la intolerància pura i dura, sense justificacions ni falsos respectes.

Déu, si existeix, riu; segur. Es digui com es digui, amb turbant a la clepsa o amb triangle al front, Déu riu. Perquè si no riu no sap pas el què es perd.

Del salat al ponent

Fa unes setmanes vam estar a Cadaqués. Feia uns anys que no hi anàvem perquè les allaus de turistes me n’allunyen, molt a pesar meu. La saturació em provoca malestar i allò que havia de ser agradable esdevé angúnia i, francament, ho evito. El dia al què em refereixo però, va ser tranquil i vam poder gaudir de la meravella que és el Mediterrani en aquesta part de la costa del país. Vam passejar pels carrers costeruts i estrets amb una certa melangia, tot deixant perdre el pensament per un passat no tan llunyà quan les cases eren dels pescadors i no de petits negocis, a voltes sobrers. Però va ser en una d’aquestes minúscules botigues que vaig sentir parlar salat després de molts i molts anys. Se’m va eixamplar el cor. El parlava una noia, d’uns quaranta anys, amb una naturalitat especial, usant la vella parla com ho havia sentit fer a antecessors seus fa 30 o 35 anys. Encantat amb la melodia vaig allargar tan com vaig poder una conversa intranscendent sobre el temps i la seca que havíem de suportar aquesta tardor, amb el desig únic d’escoltar-la. No va trigar a arribar el qui semblava ser la parella de la noia i el goig va ser doble: tots dos conservaven aquesta variant del català que tan m’agrada.
Ara, fa poc més de dos dies, hem tornat d’una breu estada en terres de la Franja on vam menjar a la Fonda Alcalà a Calaceit. Estant a taula, vam tenir per veïns tres homes, que van gaudir amb les mongetes amb arengada i els peus de porc que el Miquel i el seu germà preparen sàviament. Allà vaig poder sentir la parla genuïna de la franja amb accent i expressions xocants. El sorprenent de tot és la puresa que em va semblar percebre en les paraules i girs que utilitzaven.

En pocs dies, d’una punta a l’altra del mapa de l’idioma, vaig poder sentir dues modalitats que ni en accent ni en vocabulari s’assemblen massa, però que vaig entendre i em van entendre. En una terra pobra d’aigua, un d’ells va comentar: “Diuen que lo vi afluixe la llengua, però ai! quan és l’aigua la que mos fa parlar! Ojo!”. Formidable!

Vam acabar la tarda amb ells a Gandesa, a la Fira del Vi, on veïns i forasters compartien clotxa, bo i asseguts en llargues taules al parc, sota el sol amic de la tardor benèvola.


Imatges:
a dalt, carrer de Cadaqués
a baix, home en un balcó de Calaceit.

Catalunya o Portugal?

De tot el què ha dit el pedant Gregorio Peces Barba, en la seva intervenció d'aquest dijous al Congrés de l'Advocacia que aquests dies es fa a Cadis, el més sorprenent són els verbs que usa: “Sempre dic de broma què hauria passat si ens haguéssim quedat amb els portuguesos i haguéssim deixat els catalans. Potser ens hauria anat millor”. “Deixar” i “quedar-nos”. O sigui, que en temps del Conde-duque de Olivares, Espanya tenia la potestat de decidir sobre els destins de països i gents, bandejant les seves voluntats. Aquest sentit de possessió que presideix tots els discursos de personatges messetaris persisteix en el temps i és el què perverteix la democràcia espanyola i espanyolista. Això és: la pell de brau és una propietat exclusiva dels castellans, tan si és Portugal com si és Catalunya. I això ho diu un dels anomenats “pares de la constitució”, aquell text sagrat i intocable al qual tots hem de prestar reverència i admiració. És amb aquest rerefons de dominació que es va redactar el vademècum de la democràcia espanyola?
Com a català no em sento gens ofès, al contrari de molts que s’han esgarrapat el pit. Al contrari: lamento que s’equivoquessin i ens escollissin a nosaltres; a nosaltres sí que ens hauria anat millor. En canvi, si fos portuguès estaria emprenyat com una mona pel menyspreu mostrat pel senyor Peces. En aquest sentit cal mencionar l’entrevista que el Fuentes ha fet al Peces aquest mateix matí. El periodista s’ha encongit, però ha propiciat que el Peces ens ensenyés com és: vostè no té dret a preguntar-me res, això no és un interrogatori, jo ja m’he disculpat davant de qui toca, el Sr. Duran també diu tonteries, etc. És a dir: "un periodista perifèric català no pot demanar-me explicacions de res; que carai s’ha cregut! Jo sóc l’imperi!"
No val la pena tanta comèdia ni tants titulars. El Peces ha dit el què els catalans volem sentir. Gràcies, Peces. Solament demanar-li que un altre dia ho digui amb menys prepotència. Però per això faria falta que el Peces es cregués la democràcia, i això ja és més difícil.

El Vicent Partal ho diu molt més bé que jo.

Esport Club i els belgues

De fa anys, encara que aquí no es conegui massa, els belgues són l’ase dels cops dels seus veïns europeus, i són el tema d’acudits i burles diverses. És una tradició que en el meu cas conec des dels anys 80. Certament alguna de les ocurrències arriba ala crueltat, però són sempre “cultes”. Ara sembla que els amics d’Esport Club de TV3 ho han descobert, s’hi han apuntat ràpidament i ara, un dia a la setmana, es riuen de les pífies dels jugadors de la lliga de futbol belga, que els col·leguis del programa qualifiquen, ridiculitzant-la, com la “millor lliga del mon”.

El cert és que no em fa cap gràcia. Les pífies no són pas pitjors que les de la nostra lliga, ni els seus protagonistes fan cara de babau. No és bo riure’s de la feina global de jugadors que, de ben segur, fan tot el possible per fer-ho bé. No dic que un no es pugui fer befa d’una jugada especialment desafortunada, em queixo de la generalització, pressuposant que a Bèlgica, en futbol, no fan res de bo. De nou, el periodisme esportiu de TV3 es llença al riu fàcil de la burla estúpida, del comentari poc pensat i ruc. Sap greu, però continuen en hores baixes; molt baixes.

El rellotge de las Parras

El campanar que veieu a la imatge és el del poblet de las Parras de Castellote, perdut entre turons aspres i pelats a la Tierra Baja de Teruel. El subsòl del seu terme és ple de galeries d’antigues mines de carbó, avui abandonades a causa de la seva poca rendibilitat. Un territori pobre, inhòspit, on homes i dones han arrencat de la terra els pocs fruits que els podia donar. Avui amb prou feines hi queden 60 habitants. Aquí hi va néixer un personatge famós: Demetrio Carceller Segura. Aquest home, format a Terrassa com a enginyer tèxtil, va ser un conegut falangista i ministre de Comercio y Turismo en temps de Franco, just a la postguerra, del 1940 al 1945. En aquells anys va acumular una fortuna a base de cobrar mordidas a qui necessitava un permís per qualsevol mena d’activitat econòmica. Això va permetre al seu nét, Demetrio Carceller Arce, esdevenir una de les primeres fortunes d’Espanya. Propietari d’accions a Damm, Sacyr i Gas Natural, discret i a l’ombra, controla importants negocis del país.

Del seu avi en conten una anècdota que explica el caràcter del personatge. Diuen que parlant amb un diplomàtic dels Estats Units, li va preguntar com podria tenir un Buick. L'americà li va contestar que ell s'encarregaria de que en tingués un. “Accepto -va respondre Carceller-, però res de regals. El pagaré”. Al cap d'un dies, el mateix diplomàtic li va comunicar: “Senyor ministre: a la porta del Ministeri hi ha el Buick que volia”. Carceller va abandonar el què estava fent i va pujar al cotxe. Acabada la prova, encantat del seu Buick, va dir al nord-americà: “Què li dec”. “Seran 500 pessetes”, va replicar l'altre. Carceller es va treure la cartera i li va lliurar un bitllet de 1.000 pessetes. “No tinc canvi”, es va excusar el l'home. “És igual -va respondre el Carceller- quedi’s el canvi i enviï’m un altre Buick” va respondre el ministre.

Doncs bé, Don Demetrio Carceller Segura va voler visitar el seu poble natal i un bon dia es va presentar a las Parras amb un seguici que espantava la terra. M’agradaria haver vist la corrua per la revoltada carretera que van haver de recórrer! Evidentment, les autoritats locals li van retre l’homenatge que es mereixia el tal personatge i li van preparar una rebuda exagerada. La meva sogra, aleshores adolescent i també filla de las Parras, ho pot certificar: el poble va tirar la casa per la finestra. Com que no era cosa de deixar escapar l’ocasió, el ministre, magnànim amb els diners dels altres, els va demanar si es necessitava alguna cosa al poble. Atorrollats pel moment, als components de l’ajuntament no se’ls va ocórrer res més que demanar... “Un reloj para la torre”.

I aquest és el rellotge que encara avui, a voltes aturat a voltes a l’hora, està encastat a les pedres del campanar de las Parras de Castellote, i que podreu veure si algun dia us perdeu pel món.

Gerard Quintana no es justifica (o sí)

El bo d’en Gerard Quintana es queixa a RAC1 de què hi ha gent que l’han criticat perquè parla en castellà a casa seva, i ho fa des de l’angle mort de la intimitat personal. Al·lega que no s’ha de justificar en la seves opcions personals i ve a dir que a casa seva fa el què li sembla millor pel seus fills i les persones a qui estima. I quanta raó que té! Els catalans som una colla de provincians incultes que no sabem apreciar el valor de la varietat; som, com diu el Gerard, uns talibans que imposem la nostra llengua fins i tot als nostres fills, pobrets! Escurant-se la gola per no plorar davant la intolerància de molts conciutadans, desgrana una infinitat d’arguments de pes com ara la realitat diferent d’Eivissa, on la gent, la que visita casa seva esclar, parla altres llengües. També, molt encertadament, ens diu que podia haver parlat en anglès, però que mira, aquell dia els va sortir el castellà (ah! Com m’haguera agradat de sentir el Gerard en anglès...!). Qui ha exigit al pobre Gerard que es justifiqui? El discurs a RAC1, benvolgut post-hippie Gerard, és un autèntic bunyol, un cant a l’estultícia dels qui pontifiquen creient-se la seva pròpia ignorància, la del qui diu que no vol justificar-se i que es passa deu minuts fent-ho, del qui pensa que després d’haver-se exhibit a tot el país encara té dret a que no critiquin la seva perduda intimitat; la mateixa que ell ha malvenut a la quimera “om-èrica” televisiva de la papanateria imperant. L’has espifiada Gerard, no per parlar castellà en la intimitat, sinó per intentar justificar-ho.
Impressionant la frase del periodista que tanca, grandiloqüent, l’entrevista. Pífia per duplicat: quins pebrots, Basté!



Us recomano escoltar l’entrevista–monòleg sencera a l’enllaç. No té preu.

Avui, sí: xenofòbia

Ves per on, aquella paraula que comentava a l’escrit anterior, xenofòbia, avui té una aplicació que crec encertada. Segons el diccionari de l’IEC:
xenofòbia f. [LC] [SO] [PS] Odi als estrangers.
Ras i curt.
Aquestes són les paraules que el Sr. Esteban González Pons va pronunciar ahir sobre el fòrum per la pau que es va celebrar a Euskadi: “Los extranjeros que vienen a una conferencia de paz por el País Vasco pensando que están en Irlanda o en Sudáfrica, realmente no tienen ni puñetera idea de en qué país se encuentran”. Aquest senyor és vicesecretari de Comunicació del PP i cap de llista al Congrés per la província de València. A les paraules, que són molt discutibles, cal afegir-hi l’actitud del personatge en pronunciar-les davant de les càmeres de la televisió. El menyspreu expressat, explicitat, és una mostra xenòfoba per excel·lència.
La mentalitat carpetovetònica messetària traspua per tots els porus del Sr. González Pons, rebutjant suposades intromissions, negant aportacions de personalitats internacionals titllant-los d’ignorants. La mentalitat de conqueridor, d’anorreador, requereix de la humiliació de l’enemic i, si és possible, de la seva eliminació. Solament així, la voracitat invasora serà satisfeta. Oblida així el vencedor (?) que deixa latent rere seu un rastre d’odi que persisteix en el temps que implicarà generacions posteriors. O és que no hem après res de la guerra civil? Crec que el PP, representat aquí pel Sr. González Pons, té por que ETA anunciï una decisió transcendent abans de eleccions. Si fos així, el fet no deixaria de ser un triomf del PSOE, proporcionant-li una victòria que s’aprofitaria electoralment. És així que les víctimes, tan defensades i enaltides per alguns, en continuen essent per interessos partidistes, ara dels uns ara dels altres.
Tornant al mot, xenofòbia, crec que en aquest context expressa l’actitud del Sr. González Pons, el seu darrer pensament, la seva por a la pau; en definitiva, de la seva por profunda a la llibertat... dels altres, naturalment.

Il faut se méfier des mots

Aquesta frase que apareix a la fotografia –en desconec els autors– resumeix, em fa mal el cor dir-ho, el què passa avui amb les paraules. La traducció literal: cal malfiar-se de les paraules. Penso que una paraula és l’expressió d’una realitat humana, material o immaterial, que ha requerit d’anys, potser centenars, per arribar a definir-se en la seva totalitat. És un esforç de generacions el què ha fet possible parir un sol mot. Per això em dol la perversió a la qual es veuen sotmeses les paraules. Escriptors, periodistes, polítics, i altres espècies xerrameques, es dediquen a usar-les corrompent sistemàticament el seu significat profund. Assisteixo, atònit, a una vexació constant del mot “llibertat”. La llibertat és un dels fonaments de l’existència humana, un principi pel qual molts hem lluitat i molts hi han perdut, fins i tot, la vida. Malgrat que cada u de nosaltres puguem tenir una interpretació personal, i necessària, de què vol dir llibertat, també és cert que en el racó més amagat de la ment hi tenim el significat original: l’essència del mot. Mentre que alguns en som extremament respectuosos, d’altres l’utilitzen sense vergonya. Em dol que algú demani la continuïtat de les corridas en nom de la llibertat. Em dol que alguns vulguin anorrear una llengua en nom de la llibertat. Em fa mal que la llibertat sigui l’excusa per permetre l’existència d’organitzacions obscures.
La llibertat no és l’única damnificada. Aquesta setmana li toca a xenofòbia. Un polític, amb més o menys encert, constata una realitat, el PER (andalús i extremeny, però també a Castilla-la Mancha, València, Múrcia o Aragó entre d’altres), que provoca frau, desequilibri i cultura del subsidi. Es reprova a Duran Lleida que hagi retratat perceptors d’aquest ajut asseguts al bar mentre d’altres s’han de guanyar el pa suant la cansalada. Cada dia s’han anat recollint testimonis directes d’aquesta realitat. Tot i així, el Parlament extremeny ha reprovat les paraules del polític. Ara bé, tractar-lo de xenòfob és pixar fora de test. Usar aquest mot, que significa “odi a l’estranger”, és pervertir la paraula. Des de quan constatar un fet observable és ser xenòfob?
D’aquí la frase del principi: "il faut se méfier des mots". Si no uséssim el significat primer dels mots en va, no caldria malfiar-se’n.

Sobre Steve Jobs

Tots els diaris del món s'han fet ressò de la Mort de Steve Jobs, fundador i dirigent d'Apple, el gra al cul de Windows. Ho dic així perquè és l'única companyia al món que ha fet ombra al gegant mundial de la informàtica i li arrabassa un queixalada de mercat molt important, tan quantitativament com qualitativa. Apple s'emporta el nínxol de la qualitat i el gust per les coses ben fetes. Per això em sorprenen ara els titulars que es pregunten si la poma sobreviurà al seu creador. Em sorprèn perquè potser jo no conec prou Steve Jobs, un personatge que ara tothom sembla tenir a la tauleta de nit des de fa anys, i que jo solament he vist de tant en tant per la televisió presentant algun dels seus productes amb aquell estil propi: vestimenta negra i pinta de pobre-ric. Per tant, la meva opinió ve de la ignorància.

Si realment Apple no sobreviu al seu fundador, aquest serà el major fracàs de Steve Jobs. Si va oblidar que un dels objectius fonamentals del directiu excel·lent és, abans que res, la pervivència, la transcendència, de la companyia per damunt dels seus dirigents, aleshores Steve Jobs haurà fracassat i no podíem esperar d'ell gaire més del què ens ha donat. La genialitat no és suficient, ni l'originalitat, sense algú capaç de traduir-la en quelcom fabricable i vendible; ningú, individualment, no és capaç de tirar endavant un projecte complex com és Apple. Si la figura del cap es converteix en un element imprescindible, aleshores l'equip és un porqueria i acabarà a la ruïna empès per la miopia del dirigent. Tota organització és un conjunt d'equilibris fràgils que es sosté amb fils entreteixits, prims com una teranyina. A voltes, desconeixem la importància de les connexions que suporten aquests fils i tallem, barroerament, parts essencials de l'equilibri. És la funció del dirigent per excel·lència identificar tots i cada un dels contactes i de les línies d'informació que conformen l'estructura organitzativa i transmetre'n la seva cura a tots els nivells del conjunt. Per tant, és d'esperar que, un home a qui tothom eleva a l'altar del escollits, hagi sabut transmetre amb diligència les seves habilitats, secrets i fórmules per a assegurar la continuïtat del seu geni i, sobretot, el geni de la seva companyia. Si no és així Steve Jobs, repeteixo, haurà fracassat i haurà privat als seus seguidors d'importants triomfs futurs.

La meva dona tenia una àvia aragonesa. Menuda, rabiüda, seca, amb la pell gastada pels anys passats al sol de les segues: la abuela Carmen. Ella tenia una frase per aquells qui es creuen imprescindibles: "don preciso ya murió y heredero no dejó". Descansi en pau Steve Jobs, visca Apple!


P.D. Observeu que no he utilitzat cap anglicisme per a parlar d'informàtica!



Ja era hora!

Al final ho sabem! Des de que tinc ús de raó que ho sento a dir. Al carrer, al bar, a les places, als cinemes, fins al pati de l’escola. Sempre em quedava el dubte de quina era la realitat d’un eufemisme que perdura en el temps. No sé si en l’espai, si en països nord enllà o sud ençà existeix l’expressió. Però ara s’ha acabat, a casa nostra. El jutjat número 7 ha establert quan val un ou, un testicle vull dir: 50.300 euros. Ara, doncs quan direm allò de “aquest cotxe li ha costat un colló (o dos; o un ou, o dos)” ja sabem que l’andròmina val 50.300 euros (o 100.600 segons el cas).
És bo, sobretot en temps de crisi, anar acotant el preu de les coses i saber a què ens hem d’atendre quan algú utilitza les gònades per a atribuir un valor determinat a les coses. Així tots sabrem a què atendre’ns. Per una vegada els jutges han fet justícia i ens han proporcionat la pedra de toc necessària per a poder valorar, per exemple, els pebrots. Solament em queda el dubte de quin és el criteri que ha usat la judicatura per a establir la xifra: per aquesta quantitat, qui estaria disposat a desprendre’s d’un (o dos) dels seus atributs? Vol, com a mínim, una reflexió tranquil·la, acurada, assenyada. Salut!

Boi(s), Boi(s), Boi(s)...

“No podem crear la sensació al ciutadà que operar-se és com tenir un tiquet i que quan passin tants dies, em tocarà”. Aquesta frase, pronunciada ahir pel Conseller de sanitat Boi Ruiz, em sembla d’allò més pintoresca. Vol dir el Conseller que no sabem quan ens tocarà? O vol dir que cadascú serà intervingut quan algú ho consideri oportú?
A mi m’han operat solament una vegada, i no pas de cap cosa greu; era una intervenció d’aquestes que en diuen programades, no venia d’aquí. Recordo però que des de que prens la decisió vius en una mena d’estat d’espera, com en un parèntesi que es fa llarg i penós. El sentiment no és de por, sinó d’incertesa. Aquesta incertesa repercuteix directament en l’estat d’ànim del pacient i, per extensió en la seva qualitat de vida. Sotmetre’s a una intervenció quirúrgica és un trasbals pel pacient i pel seu entorn; representa una baixa laboral, deixar les coses preparades a la feina, alterar el ritme de vida del cercle familiar, i a voltes també el d’amistats; planificar estades fora de casa, viatges, etc. I es complica més quan el centre hospitalari és lluny de la població de residència, com ens passa a la gent de comarques.
Sembla però que el senyor Ruiz no sigui sensible a aquests problemes, possiblement perquè ell no els té o bé els podria resoldre sense massa problemes. Si a més no sabem quan es produirà l’ingrés, la cosa es complica perquè planificar –ja complicat per se– amb poca perspectiva és enutjós i angoixant.
Ara, sembla que el departament vol donar una impressió de seriositat i ens ven l’idea de què ens operaran segons la urgència: així dependrem del criteri mèdic, i no pas del tiquet. Evidentment, es crearà una comissió de control (cobrant?), que es reunirà un o dos cops l’any, per a revisar aquest criteris i comprovar que s’ha seguit una lògica professional. Francament no hi veig la gràcia. Ara, en lloc de tenir una data fixa, senzillament ens diran “ja t’ho farem”, amb la possibilitat de què el futur sigui indefinit: sempre dependrà de la urgència de cassos posteriors al nostre. Embolica que fa fort.

Pietat, Manel!

Cada matí, a les vuit en punt, el Manel Fuentes em burxa l’orella amb l’editorial del seu programa El Matí, a Catalunya Ràdio. Invariablement, des de fa mesos, ens plantifica la crisi davant del nas amb una visió més aviat apocalíptica. No vull pas dir que sigui irreal, ben al contrari crec que no estem per tirar coets. Essent com és un programa de gran audiència, la seva veu arriba a tots els racons del país i té un pes important en la formació de l’opinió pública del nostre territori.

Jo li demanaria una mica de pietat: escoltar, just llevar-te, mentre esmorzes, que estem amb merda fins el coll no és la millor manera de començar el dia. Torno a dir que la situació és greu i que cal ser-ne conscient per tal de posar l’esforç individual i col·lectiu necessari per a sortir-ne, però no cal que l’anàlisi sigui sempre des de l’òptica negativa. Potser fóra interessant, ni que sigui de tant en tant, que el Manel ens donés una mica de llum, i no pas sempre fum, quan ens desvetlla a l’hora d’anar a treballar. Jo crec que el país li agrairia. Hi ha molta gent que ens llevem per treballar, malgrat totes les dificultats que cada dia ens entrebanquen, que hi posem il·lusió i ganes, que estimem el país i volem tirar-lo endavant; ni que sigui per orgull.
Agrairia, Manel, una mica d’optimisme i commiseració, sinó pel poder pel poble, i que ens ajudis a sortir de casa amb un somriure a la cara. La cara de pal, pels derrotats.

La tempesteta periodística de la setmana

Personalitzo la meva crítica en el periodista Lluis Canut, però l’estenc a tots, tots, els periodistes esportius d’aquest país que semblen gaudir, més que a Madrid, amb qualsevol turbulència a can Barça. Així, aquesta setmana han petat les declaracions del Pep sobre la junta de Joan Laporta. A la caverna de TV3 li ha mancat temps per a ficar el dit a l’ull de tots el barcelonistes i, emparant-se es una suposada inquietud “social”, han engegat dos dies de suposades desavinences entre l’entrenador i el president. A mi no em van estranyar gens les paraules del Guardiola, que deia comprendre la inquietud d’unes famílies víctimes de la tonteria d’algun tal·lós: ell sap qui té al darrere, perquè ningú no es creu que una demanda d’aquestes proporcions hagi sorgit del magí i la butxaca d’una sola persona.
Posaria la mà al foc per dir que el 99% dels socis ni es va immutar, com jo. He de confessar que ni tan sols esperava “aclariments” del Pep: el que està dit, dit està.
Al programa Esport Club de TV3 dediquen més temps a ridiculitzar el gran rival que a parlar dels equips de casa, i és per això que parlo de caverna. Apa, bon vent us apreti el c... us enceti!

La Senyora Mascó, els gimnasos i els homes

Avui, mentre tornava d’una reunió especialment densa, he sentit la veu de la senyora Judith Mascó a la ràdio del cotxe. Jo que pensava que ja no era a la nòmina de Catalunya Ràdio, resulta que ha sobreviscut a l'escabetxada post-Bassas. Doncs mira, continua a l’emissora abocant les seves opinions, i les seves lliçons, des del punt de vista de la gent que diuen que tenen glamour. Aquesta senyora, que havia estat una model famosa i ara no sé a què es dedica –de fet tan me fa–, es va fotografiar a l’Àfrica amb una colla de nens de color (negre). Aleshores vaig comprendre quin és el paradigma del fantàstic llibre de Gustau Nerín: Blanc(a) bo(na) busca negre(a) pobre(a).

El què dèiem. Avui, aquesta senyora, que s’ha passejat enmig de la porqueria, ha dit per la ràdio que preferia els gimnasos exclusivament femenins, perquè “els homes fan fortor” i “pot anar en pilotes a la dutxa” i “tot és net”. Jo en canvi, diria que les dones no fan fortor, sinó que fan pudor directament i, per descomptat, més que els homes. A més, després de fer una mica d’exercici intens, tota la pell, sobretot les cuixes, se’ls torna d’un vermell lleig; veure-la en pilotes doncs, tota vermella, no m’atrau massa. I respecte a la neteja, més val que ho deixem. Recordo les experiències d’un vell amic que va treballar, durant força anys, en un càmping de Palamós. Les seves històries de neteja als lavabos femenins he preferit oblidar-les.
En fi, senyora Mascó, no entenc com va poder suportar les pudors africanes si no és capaç de resistir els perfums masculins. Francament patètic. Salut i, sobretot, peles senyora Mascó!

Alerta!

El bo del Tomàs Molina ens obsequia cada dia, un rere l’altre, amb alertes! contínues en el seu inefable Espai Terra. Alerta!, que tenim premi; alerta!, que s’acaba el termini; alerta!, que ve un temporal; alerta!, farà bon temps però no se’n refiïn, caldrà anar-ho seguint. Ahir mateix ens oferia imatges del monsó que, com cada any des de en fa milers, afecta el sud-est d’Àsia. Ja em perdonarà, però és una alerta inútil: aquella gent hi conviuen com poden i, n’estic segur, per a ells és una qüestió reiterativa, quotidiana, com una primavera succeeix cada hivern a les nostres latituds. Quan ens arribi el monsó a Catalunya ja en parlarem. Mentrestant, tranquils.

Fa uns anys vaig visitar el doctor Feliu Titus, neuròleg especialista en migranyes i les cefalees. Per entendre una possible causa d’aquesta dolència em va posar un exemple. El moment de més estrès per a un animal és quan es disposa a veure al riu. Aquells instants són especialment perillosos, doncs abaixa el cap i perd vista i oïda, la percepció de l’entorn hostil. És per això que beu nerviós, aixecant compulsivament el cap entre glop i glop. Es troba en estat d’alerta. Així, hi ha persones que estan en un estat d’alerta contínua, una situació que els provoca molt d’estrès; per això el cervell es queixa en forma de dolor. No podem passar-nos el dia bevent!
Doncs bé, en Tomàs ens posa en alerta a cada moment, –en ocasions he comptat fins a set alertes durant els vint minuts que dura el programa!– i és així com provoca l’inútil mal de cap. Tomàs, home, deixa’ns reposar, no ens tinguis tot el temps bevent! Calma’t. Sinó et passarà com en Pere amb el llop... ja no et farem cas i així no tindrem el cap com un bombo.

L’herència

Ara el senyor Mariano Rajoy, candidat a la presidència del Gobierno espanyol, ja comença a treure el problema de l’herència, de l’herència política i econòmica que li deixa el senyor Rodríguez Zapatero. I ho presenta com una excusa i una amenaça, com dient que el què passarà a partir del dia que governi, no serà culpa seva, sinó de la mala gestió del seu antecessor.

No solament no és admissible aquesta mena de discurs, sinó que és pervers i èticament reprovable. Quan algú es presenta a les eleccions ja sap com estan les coses al país i si no ho sap, malament. Com a servidor públic no pot excusar-se en les errades del seu antecessor: és hereu del bo i del dolent; cal que aprofiti allò que és bo i que corregeixi allò que és dolent. És així. El senyor Rajoy s’ha passat mesos, anys, criticant i negant el pa i la sal al Govern –en tot menys en el què afecta als catalans, que per això ja es posen d’acord –, dient que ell sí que tenia la solució i ara, en una parada de ruc, ens diu que bé, que tindria la solució sinó fos per la nefasta herència que li toca. És una postura inequívocament a la defensiva, perquè sap que haurà de prendre mesures impopulars i enutjoses, sobretot per a ell i el seu partit que veuran així com la seva popularitat baixa a tota vela.

Cal més responsabilitat i menys demagògia i dir i fer allò que cal pel benestar dels ciutadans, sense excuses, sense buscar culpables fora. Quan un hom opta a un càrrec ha de saber a què s’exposa i acceptar tot el què comporta, perquè aquesta és la grandesa dels grans. La gent mediocre sempre troba un manxaire a qui donar la culpa.

Successions

No deixa de sorprendre’m la insistència de l’esquerra catalana per la recuperació de l’impost de successions, una insistència que ressorgeix sobretot quan es tracta d’atacar l’actual govern català, més que defensar l’impost en sí. És curiós, en canvi, que aquests mateixos dirigents no parlin, ni per mal de morir, de les SICAV. Sembla que no existeixin.
Quan persones intel·ligents, com en Joan Majó, raonen que una herència “cau del cel als seus beneficiaris, sense cap mena d’esforç” és com a mínim una premissa perversa. Una família la formen no solament els progenitors, sinó també els fills. És que aquests fills, mentre han viscut amb els pares i també després, no han participat en l’esforç de constituir un patrimoni? És que aquells fills que han tingut cura dels seus pares, o altres familiars, no mereixen una compensació? És que els fills, o altres parents, que han estalviat diners a l’administració amb el seu esforç personal, cuidant els seus familiars dependents han de pagar encara? No en tinc dades, però estic segur que el 90% de les herències van a parar a familiars propers que han participat, com deia, en l’afany, en el projecte familiar comú. Aquells a qui realment els “caigui del cel” una pasterada, que paguin; però a qui succeeixi honorablement els seus predecessors, deixem-lo tranquil i ocupem-nos dels rics.

Condicions al diàleg

Ahir vaig sentir per la ràdio l’acostament que ERC vol fer cap al Govern de la Generalitat, enterrant així qualsevol misèria que pogués quedar del tripartit: president nou, estratègia nova. Esquerra no ha acabat mai de definir quins són els seus aliats i qui és el seu enemic i ho ha pagat dolorosament a les urnes en diverses ocasions. Tan dolenta és la indefinició com l’immobilisme, un immobilisme que identifica un PP que no para de dir que “nosaltres no hem canviat”. Per se, ni una cosa ni l’altra són millor o pitjor, tot depèn de la utilitat que se li doni.
Aquest acostament que dèiem, el va escenificar ahir la senyora Anna Simó. La senyora Simó em va decebre el dia que va inaugurar la residència de Taradell. Aquell dia, que havia de ser una jornada institucional i festiva, es va convertir en un míting de l’aleshores Consellera de Benestar Social i Família. Vaig pensar aleshores que tenia poc sentit de govern i molta reivindicació personal i política. És per això que ara no em sorprèn massa quan diu que votarà els pressupostos de la Generalitat sempre que CiU accepti d’una vegada “que està en minoria”. Mal començament, senyora Simó. Ningú que vulgui negociar de veres pot demanar al seu interlocutor que accepti, d’antuvi, la derrota. És la humiliació del “perdedor” el què vol ERC? Cal recordar-li que, malgrat no tenir majoria absoluta, el poble de Catalunya va elegir CiU per ser governada i que la formació té la obligació de prendre les mesures i creï les lleis que estimi oportunes per a tirar endavant el seu projecte? És evident que necessita recolzaments, però això no implica oblidar els seus propòsits; com també és evident que li caldrà cedir, si vol pactar. Ara bé, ho ha de fer des de la posició que li proposa la Senyora Simó? No ho sé, francament. Però sé que no es pot exigir la humiliació del contrari, perquè és la millor manera de començar malament una negociació.
En certa manera, la posició d’Anna Simó em recorda allò de “cautivo y desarmado el ejército rojo...”. Llavors va començar l’estossinada del vençut.

Benvolguda Alícia

He observat que gairebé en totes fotografies en què surts, que no són poques, ho fas amb la boca oberta, com la de l’esquerra de la imatge. Rares vegades apareixes amb la boca tancada, perquè aleshores quedes com en la fotografia de la dreta: compara’t, compareu. Cadascú que s’imagini el que bonament pugui. Arribo doncs a la conclusió que el teu rictus natural és amb la boca permanentment oberta.

Em dedico una estona, no gaire, a mirar el vídeo de la Diada Nacional de Catalunya de TV3, en la part que ofereix els moments del discurs del Màrius Serra. Al minut 2:48 et remous al seient per recol·locar-hi el paner, mentre et ventes; boca tancada, barbeta enlaire, vista endavant. En aquell moment, el Màrius ens parla de la paraula futbol. Quan al minut 4:44 el glosador recorda els onze conceptes que conformen la recuperació del català, en el moment que pronuncia la paraula nacional continues amb la boca tancada, la barbeta enlaire i la vista endavant. Però com que aquesta paraula et provoca picors, primer et grates la cama amb el ventall i després el nas amb el dit. Quan l’escriptor pronuncia les paraules immersió lingüística, minut 5:46, ja no et ventes, però continues amb la boca tancada, la barbeta enlaire i la vista endavant i gestos inequívocs d’impaciència: moviments nerviosos de mans i cames, enravenada com un cagarro tieso, que deia el meu avi. Quan el gran Serra acaba, sembla que et relaxes, el pitjor ja ha passat i et ventes encarcaradament; la boca tancada, la barbeta enlaire i la vista endavant.
Agrairia ara l’opinió del meu amic Manel Rovira, mestre en la interpretació del llenguatge corporal, per a afinar, però tota vegada que no el tinc a mà, gosaré. El vestit morat, color de dolor en la nostra cultura cristiana, denota emprenyament en el context en què et mostres. El cos encarcarat, els moviments nerviosos conviden a pensar en malestar. La mirada altiva, mirant endavant, és el desafiament. I la boca tancada... ens ofereixes doncs, la teva pitjor imatge, magníficament retratada en el pla que ens ofereix el realitzador (gràcies!): el conferenciant en primer terme, l'Alícia en segon, cosa que permet seguir les teves reaccions.
És això, Alícia, el que vols mostrar al poble català? Altivesa, desafiament, malestar el dia de la nostra Festa Nacional. Mala peça al teler, Alícia; mala peça al teler.