dilluns, 21 de novembre de 2011

La chaconada

Birlo la paraula chaconada de l’article de Víctor M. Amela a la Vanguardia d’ahir. La negativa a participar al debat d’en Cuní de la Senyora Chacon, adduint problemes d’agenda, ha estat el paradigma de la campanya del PSC a Catalunya. Ha estat una autèntica befa a la llibertat d’expressió i un acte de covardia que clama consell de guerra. I uso les paraules covardia i consell de guerra perquè tenen connotacions militars, unes connotacions que a la mateixa senyora Chacon se li van escapar ahir quan va dir que (sic): “...hem perdut les eleccions, però no estem derrotats, perquè solament està derrotat qui es rendeix”. Tot és prou curiós en el llenguatge chaconès i cal llegir entre línies i filant molt prim, perquè és especialment sibil·lina i calculadora, un autèntic animal polític. La realitat que hi ha al darrera del seu discurs és (no sic): “en realitat m’alegro de la derrota, perquè ara manaré jo i ja us afaitaré!”.
Tornant però a la negativa, cinc minuts abans de començar el programa, en una maniobra evidentment zaragozana, es feia evident el temor a enfrontar-se amb els propis fracassos i, sobretot, el seu allunyament de la realitat catalana. En canvi, malgrat que no hi combrego, cal destacar la desimboltura de Duran Lleida que, a pesar de dur a l’esquena el llast de retallades ignominioses, no va defugir cap debat. Es van equivocar amb la chaconada: CiU els ha passat al davant, malgrat el desgast. Amb perdó: que n’aprenguin! Encara crec en el poble.