Sincronitzeu, ara!

Aquest dies toca natació sincronitzada. Diaris i, sobretot, la televisió, ens ofereixen les imatges d’aquestes noies encotillades en una banyador que es capbussen a la piscina. Bé doncs: a mi no m’agrada la natació sincronitzada. Gens.
Com deia, aquestes noies s’emboteixen en un mallot que se’ls arrapa al cos, ple de pedreria i dibuixos d’un disseny dubtós, més de circ que no pas d’esport. Al cap hi duen una pasta estranya, una mena de cola brillant que els dona l’aspecte d’aquelles nines de cartró amb el cabell pintat. Surten marcant el pas, estil militar. Als qui hem fet la mili, ens recorda la veu xusquera del sergent d’instrucció que ens cridava “¡esa barbilla arriba, como los legionarios!”. Tibades com una corda de violí, amb un somriure plastificat als llavis, que ja no perdran en tota l’actuació, el caminar marcial, s’aturen “firmes!” i es llencen a l’aigua. Al ritme d’una melodia, més o menys interpretada, comencen un seguit de moviments espasmòdics, com si les sotmetessin a un electroxoc continu, entrant i sortint de l’aigua com dofines embogides. Sobretot, mouen les cames picant convulsivament l’aigua mentre ensenyen les dents, sempre la barbeta enlaire, i amb tot el cos deformat, ert, rígid. L’exercici avança al ritme de la música i acaba en un paroxisme final el qual, totes juntetes en una mena de corol·lari formidable d’estil cabaret de pit i cuixa, finalitzen amb el cap fora de l’aigua (no sé com no s’ofeguen, pobretes) i aquell somriure artificial enganxat als morros.
Tot plegat, pel meu gust, patètic. Em sap greu no poder apreciar, des del meu costat masculí o femení, la grandiositat de l’espectacle d’aquestes joves empastifades de brillantina, somrients com conilletes, que s’esforcen cada dia per arribar a l’excel·lència. Hauré de deixar aquest món sense poder gaudir-ne. De tota manera, miraré d’esforçar-m’hi encara.

La perversió de la bankia

Després d’uns dies d’obligada abstinència, torno al blog per referir-me a l’anunci que apareix a la televisió durant aquests darrers dies de la nova entitat Bankia. Aquest banc està format per la fusió de set caixes: Caja Madrid, Bancaja, La Caja, Caja de Ávila, Caixa Laietana, Caja Segovia y Caja Rioja. De passada, felicitats a la Laietana, que se n’ha anat a fer les amèriques. Bé, el que dèiem. L’anunci ens presenta professionals exercint el seu ofici habitual (un barber, una pediatre...) que de cop i volta, il·luminats per la llum de don Rodrigo Rato (president de l’entitat) prenen una decisió important: esdevenir accionistes de Bankia i, en conseqüència, convertir-se en banquers.
La qüestió és perversa: els bancs ens han ficat al merdissar de la crisi, ens cobren fins l’hora, ens carreguen amb comissions usuràries, els hem hagut de salvar amb els diners de tots, ens neguen el crèdit, això sí amb vaselina, i ara tenen la barra de demanar-nos els pocs calers que ens han quedat. Collons, collons! Té gràcia la cosa, perquè es veu que d’aquesta manera ens podem convertir tots en banquers. En banquers, al cap i a la fi, de nosaltres mateixos. En definitiva: ara, quan ens neguin el crèdit ens podran dir que ho fem nosaltres, que per això som banquers i hem de salvaguardar la solidesa de l’entitat. De nou l'engany vestit de beneficis espuris.
Repeteixo, pervers. Algú hi deu haver que vetlli per l’ètica de la publicitat. Si és així, tenen feina.

Als qui pensen que la vida hauria de ser més fàcil

El dia 16 de juny va morir al poble d’Aiguaviva de Bergantes, el tio Nicolás. Feia gairebé dos anys que la seva dona, la tia Madalena, l’havia precedit. Formen part de la meva família aragonesa, afegida per part de la meva dona, la Carme. El tio Nicolás tenia 96 anys i havia nascut, i viscut fins que va poder, al poble veí de las Parras de Castellote, un cul de món esquerp i ressec, on amb prou feines hi viuen una quarantena de persones. Li va tocar fer la guerra civil, un parèntesi tràgic de la seva vida que ell resumia explicant que, quan el van llicenciar, va tornar de Madrid a las Parras a peu.
La guerra li va agrejar el caràcter, i la convivència amb la tia Madalena no sempre va ser plàcida. Ella havia fet de minyona a Barcelona, allà pels anys 50, quan el racionament les feia passar punyeteres a tothom. Es van casar i no tenien ni un ral: ni viatge de nuvis, ni mobles, ni casa, ni res de res. Solament un cos jove acostumat a una vida dura i penitent. Per això van arrendar un mas, el de las Valles, i les terres, que van afegir a la magre herència que els havien deixat. Eren temps del maquis, i quan no els robaven els guerrillers ho feia la guàrdia civil, enduent-se allò que els feia gràcia o que els omplia els estómacs encongits. Llauraven una terra endurida, polsosa i desagraïda i en treien, amb molt d’esforç i treball, allò que els volia donar. Al mas, no hi tenien llum i amb prou feines aigua per rentar-se just la cara a l’alba, bans de sortir al tros. Hi havia camps propers que permetien tornar a casa després de la feina, i d’altres tan llunyans que no hi havia temps ni per tornar a dormir: al ras, encongit pel fred a l’hivern i rostit a l’estiu, el tio Nicolás i la tia Madalena pencaven de sol a sol com uns maleïts...


Segar i batre i alimentar el porc i matar-lo i fer-ne embotit i conserva, i vetllar pollastres i gallines i conills i la truja i els garrins, i esmolar l’eina i ferrar la mula i dur-la al cóm; i cosir i veremar i premsar i trascolar i cremar lluquet i adobar la bota. Anar a la font i fer el dinar i asprar l’hort i engrunar el blat-de-moro i anar a buscar llenya i estellar-la i fer foc i canviar teules que hi ha degoters. I a guardar xais i alguna cabra i munyir-la i vendre la llet i xollar quan és el temps i guardar el gra i arreplegar olives i anar al molí, per l’oli o per la farina, i estar al cas del moliner. I acudir a zofra i netejar el fem de l’estable i pagar la contribució i vendre els ous i vigilar el vi, que no tombi, i recordar-se de santa Bàrbara quan el cel ennegreix, i maleir la pedregada i esperar l’escassa pluja. I gelar-se els peus per la nevada i caure a l’esbarzer i fer pa i menjar-se’l sec i empassar-se les mongetes cada dia i les patates i les mongetes i els cigrons i algun tros de cansalada i farinetes; i baixar al poble per sant Roc i ballar amb la dona i xerrar una mica, que de tanta solitud gairebé hem perdut els mots. I passar por i el maquis i la benemèrita i la mare que els va parir i anar a missa a escoltar el mossèn; i la rella que es trenca i la falç oscada i les albarcas foradades i la merda per tot i dormir poc i menjar malament i les mans endurides i la pell cremada pel sol impenitent i la malaltia que no vingui, valga’m Déu!



I van tenir una filla, que corria descalça pel restoll ressec, que es va criar entre tota la feina, quan quedava un moment, quan la Madalena podia, quan el Nicolás volia. I la filla va tenir fills i aquests fills, fills. El Nicolás, que ha mort ara, i la Madalena van ser cuidats, mimats per tres generacions i van morir a casa, voltats dels seus, petits i grans, apagant-se lentament, com una candela, consumit pels anys.
Nosaltres hem fet poc. Anar-lo a veure de tant en tant, parlar-l’hi i escoltar-lo fins que el senderi el va emparar. Ara, una ombra desconeguda que ja no ens veia, se n’ha anat.
I vam pujar a las Parras, el seu poble malgrat tota la misèria. Vam pujar al cementiri pel camí costerut i solitari i el vam enterrar allà, al turó, sota el xiprer, al costat de la Madalena.

Jo no vull que vingui en Cesc

Jo no vull el Cesc Fàbregas al Barça. Massa ambigüitat, excessiu festeig. Aquest noi es va deixar enlluernar pels diners de l’Arsenal quan era encara un adolescent (potser els seu pares hi tenen alguna cosa a veure) i se’n va anar a Anglaterra a fer les amèriques. Ara diu que vol tornar a casa, però també deixa anar que està molt bé al seu actual equip i que deixa el seu destí en mans de l’atzar...

El Cesc se’n va anar a guanyar diners, però ja fa un temps que es va adonar que a més, per a un esportista, és important guanyar títols i que al costat de l’Arsène Wenger no ho aconseguirà. Si més no, a curt termini.
Tot això està bé, però, em repeteixo, em molesta i preocupa l’ambigüitat de la persona, una actitud que no quadra amb el compromís que el Pep exigeix als seus homes. De tota manera, que no s’amoïnin els seus admiradors: el Cesc vindrà encara que hagi de pagar ell la diferència de la fitxa. Això potser deixarà a zero aquells primers diners que li va semblar que guanyaria.

I doncs allò: perdoneu, però algú...

Amor i testament

La senyora Patricia Lluch Bergada, a La Vanguardia del dia 11 de juny escriu (sic): “...según Eva Gabrielsson, lo primero que le dijo Stieg Larsson al conocerla fue ‘yo soy feminista’. ¿De verdad? Si realmente Stieg Larsson quería protegerla había una forma sencilla y rápida que todos sabemos que existe, que no habría trascendido hasta su muerte y que le habría dado derecho a todos sus bienes. Se llama hacer testamento. Y parece que Stieg no lo hizo. ¿Seguro que era el hombre que amaba tanto a las mujeres? Quizá Eva Gabrielsson con quien debería enfadarse es con el propio Stieg Larsson, y no con su familia”. Curiosa manera de jutjar la decisió, o oblit, del mort. O sigui que, segons la senyora Lluch, Stieg Larsson deixa d’estimar les dones perquè no va fer testament a favor de la seva companya. Pel mateix motiu perd la seva condició de feminista. Em sembla un argument pervers, francament: l’amor es basa en el testament?

El periodista i escriptor va morir l’any 2004 als cinquanta anys. Era uns mesos més jove que jo i crec que hi ha molta gent, com jo, que a aquesta edat no n’ha fet de testament. Per quina raó? Doncs en el meu cas no sabria dir-li, tot i que tinc poca cosa per deixar. Si a l’Eva Gabrielsson li interessava tant l’herència del seu company, com és que tampoc es va preocupar pel testament? Doncs segurament perquè se l’estimava i creia en la bona fe de la seva família. Perquè confiar forma part de l’essència humana. Tal vegada hi ha gent que és el contrari, desconfiada, interessada, que sempre pensa que la volen estafar i que va per la vida amb un advocat al moneder.
Lamento que es barregin les coses, i que actituds que pretenen reivindicar el gènere (el femení) i convertir-lo en una arma sexista i maliciosa denigrin els sentiments fins convertir-los en inútils obstacles per baixos i interessats instints. La senyora Gabrielsson fa el què ha de fer: estimar el company de tota la vida i blasmar la mesquinesa de qui s’ha aprofitat del treball ben fet d’un home honest.

San Gil

M’ha sorprès el to empleat per la senyora Coppulo, al programa El Secret, en qualificar la senyora Maria San Gil “d’autèntica”, un to de lloança i fins i tot d’admiració. També és autèntic el senyor Fraga i també ho és l’inefable Hugo Chávez; i què menys autèntic que el gran Berlusconi. Però, ah! La senyora San Gil és una dona, i com a tal ja és menys poc democràtica que els seus companys mascles (com diuen les femellistes d’avui).
No discutiré ara l’ambigüitat de la paraula autèntic, però si entenem per autèntica que és conseqüent, fet i fet no ho és gens quan diu haver deixat la política activa i es dedica a fer entrevistes com la d’avui. Quan un hom deixa la vida pública política, no concedeix aquesta mena de converses en les quals, és evident, es dedica a fer política de primer nivell. Avui mateix declara a Terra Noticias (sic): Además, ha dicho que no se esperaba que presentaran su dimisión tres magistrados del Tribunal Constitucional y ha recordado que este tribunal revocó la sentencia contra Bildu que había dictado el Supremo. 'Para esto podrían haber dimitido antes de la sentencia, nos habrían hecho un favor a todos', ha asegurado. Són unes declaracions antidemocràtiques en essència, doncs negar el dret a existir de Bildu és negar la paraula al 30% de la ciutadania basca, que ella pretén fer-nos creure que defensa. Això no tan sols no té res d'autèntic, sinó una falsedat insultant.
I segueix: A su entender, se ha dado un 'paso atrás como los cangrejos' cuando se estuvo a punto de 'tocar con los dedos la derrota', ya que se ha cambiado 'el verbo derrotar por negociar' con ETA, a la que 'le han salido gratis los 857 asesinatos'. Derrota. Una paraula temible. Derrota és sinònim d’humiliació, i en conseqüència de la perpetuació de l’odi i el rancor, que al capdavall fan més mal que la pròpia guerra perquè tendeixen a allargar-se en el temps fins a enquistar-se. Ningú discutirà que la senyora San Gil ha derrotat un càncer, però per aquest motiu hauria d’haver après que qualsevol ésser humà és susceptible de ser perdonat, fins i tot ella mateixa.
Finalment, diu: San Gil ha querido dejar claro que 'para nada' tiene previsto dejar San Sebastián después de que Bildu se haya hecho con la alcaldía y ha indicado que ahora 'hay mucha gente pensando' qué van a hacer con ese alcalde. 'Intentaremos cambiar el alcalde, que es mejor', ha apostillado. Doncs potser fóra millor que deixés governar als qui s’ho han guanyat a les urnes, i que no es posés a conspirar. Que s’esperi quatre anys, que presenti un programa millor que el de Bildu i així potser, solament potser, guanyarà. Mentrestant, que procuri reflexionar sobre la seva autenticitat.
Per tots aquests motius, qualificar “d’autèntica” la senyora San Gil, en el to empleat, és d'una papanateria certament destarotada. La postura irreductible i intransigent d’aquesta senyora tan autèntica no mereix gens de confiança i allunya Euskadi d’una pau vertadera i generosa; per part de tots. Senyora San Gil, quedi’s a casa a cuinar (vostè mateixa ho ha dit), i senyora Coppulo porti’ns al programa gent de pau.

Sant Ferriol i la bota

La història de sant Ferriol és dispersa, diversa i els catalans n’hem tret una de pròpia. Originalment, sembla que fou tribú romà a Vienne, prop de la ciutat de Lió. Convertit al cristianisme, el governador Crispí l’empresonà i torturà. Ferriol es va escapar, però va ser detingut quan travessava el Ger i li van tallar la testa allà mateix. Pels catalans però, en Ferriol era un lladregot que campava per la Garrotxa alleugerint les bosses dels viatgers. A en Ferriol li agradava el vi i, a la taverna, competia amb els seus sequaços per veure qui aguantava dret després d’empassar-se quantitats ingents de suc de raïm, convenientment premsat, fermentat, trascolat i reposat. L’home però era bon cristià i confessava els seus crims a un capellà, qui finalment el va convèncer perquè deixés la mala vida que duia. Els seus companys, sentint-se traïts, li van clavar un cop d’aixada al cap i el van enterrar al celler de la taverna, sota un carretell de vi. Malgrat que el taverner n’obria l’aixeta cada dia, d’aquella bota sempre en rajava vi. Encuriosit, l’home va remoure la bota i va veure astorat que del terra en sortia un dit que en fregava la fusta: era el d’en Ferriol, que s’havia quedat dret i eixerit eixint de la terra per complaure trincons i buidaampolles. D’aleshores ençà, quan una cosa no s’acaba mai, diem que “sembla la bóta de sant Ferriol”, dit amb el to d’ironia que correspon. Esmentar, sense ironia, que sant Ferriol és patró dels lladres i que en honor seu, el 18 de setembre feien festa i no robaven a ningú.

Avui, per la ràdio, he sentit per enèsima vegada la mala pensada de CiU d’eliminar definitivament l’impost de successions. Crítica que ve de membres del gloriós tripartit, qui després de polir-se sense embuts pressupostos espuris, ara clamen contra les mesures, més o menys encertades, per corregir els excessos de vuit anys de govern “d’esquerres i progressista” (Obiols dixit). Sembla que la caixa de la Generalitat no era precisament la bóta del sant garrotxí. Discuteixen si el Govern deixarà d’ingressar entre 50 i 150 milions d’euros. A mi, una xifra o l’altra, em sembla la xocolata del lloro, però a més aquesta quantitat afigura que és la solució a tots els problemes de pressupost, i s’estira i s’arronsa com la veta dels calçotets. Ara serveix per no haver de retallar la sanitat, ara per no escapçar la despesa en educació, ara per fer contenta la faràndula, després per seguir investigant i així “na fent”. Si la caixa catalana no ho era, l’impost sí que sembla la bóta de sant Ferriol: solució per a pitofs, gats i barralers. Si tot el problema del pressupost del país són 150 milions d’euros, jo mateix em veig amb cor d’arreglar-ho sense gaires empentes: ja està bé!

Capitost de la banda de baladrers, l’amic Herrera no es cansa de dir que la supressió només beneficia els rics, quan ja sap que aquests no paguen ni cinc a través de societats patrimonials i altres adminicles més o menys sofisticats. Seguint amb la parèmia, sembla que aquest impost és la terra a l’Havana del fracassat tripartit. Mentrestant, entonem, amb il·lusió!, els goigs del sant, a veure si ens regala una bóta.

Gloriós Màrius Serra!

Us convido a llegir aquest deliciós article d'un mag de la paraula. Ho podeu fer clicant sobre la imatge

de l'esquerra per fer-la gran, o bé accedit a l'enllaç Mar o muntanya?. Sibil·lina i cruel crítica a patums, papanates, publicistes i genteta xupiguai.

Com que avui ve a Torelló, l'escoltaré amb atenció i, entre nosaltres, un xic de devoció.

L’estadística, el temps i el canvi climàtic

Durant tot el passat mes de maig, els nostres experts meteoròlegs ens han repicat les orelles amb la mitjana de temperatures del mes: no sé quant més altes que la mitjana dels darrers no sé quants anys. Efectivament, deu ser així. Durant els primers dies de juny, però, resulta que batem rècords (sempre n’hem de batre un o altre) de temperatures baixes. Si els valors darrers s’haguessin produït dos dies abans, la mitjana de rècord de maig ja no ho seria i ens trobaríem dintre de la normalitat. Ergo, treure conclusions de dades estadístiques de períodes curts per a fenòmens aleatoris, no sembla massa científic.
Dit això, em pregunto: si una diferència de dos dies pot fer variar formidablement una mitjana, què signifiquen 10, 30, 50 o 100 anys en els processos planetaris? La prevalent periodística sobre la tecnològica fa que cada vegada més es necessitin notícies i resultats immediats, bandejant la prudència i qualsevol principi científic. A voltes em sembla estar en una apocalipsi permanent. No anem pa bé.

 
 
 
 
 
 
Vinyeta: El Canigó :: Canvi Climàtic - Pau Ricart Masip
Publicat a La Vanguardia el 06.06.2011

Titulars i fidelitat












A La Vanguardia del dijous 2 de juny, Josep Corbella entrevista Elisabeth Cardis, epidemiòloga especialista en radiacions de telèfons mòbils. El títol de l’article diu així (sic): “Els nens són més sensibles a les radiacions que els adults”. Dues de les preguntes que li fa el periodista, i les respostes, són (sic):



Fer servir un dispositiu
de mans lliures n’elimina
el risc?
Permeti que puntualitzi: el
possible risc. No sabem si
hi ha risc o no. El que sabem
és que pot haver-n’hi.


Més endavant...


És més important prendre
aquesta precaució en
nens que en adults?
És probable que els efectes
de les radiacions dels mòbils,
si es confirma que comporten
un risc, siguin més
greus en nens que en
adults.


Per tant, afirmar, com diu el titular, que els mòbils són més sensibles és enganyós i no respon a les paraules de l’epidemiòloga i falsegen la seva opinió. Literalment, la senyora Cardis, no diu enlloc el què s’afirma a l’encapçalament.
No és la primera vegada que això es produeix (ja me n’he queixat més d’una vegada). Hi ha molta gent que fa un repàs als titulars, i a vegades no té temps de llegir l’article, deixant en el lector una idea totalment tergiversada.

De la fauna i altres espècies

Ahir, l’amic Tomàs Molina ens va obsequiar amb un altre acudit, aquesta vegada doble, comentant una fotografia. La imatge és la que es veu a dalt. Encara que no té gaire qualitat, qualsevol observador d’aus (no cal ser expert) veuria immediatament que les aus que hi apareixen són perdius. Es tracta d’una llocada vigilada de prop per la femella. Tan els colors, com les ratlles del ventre i el bec vermell no es poden confondre. Però l’inefable Tomàs, amb aquell somriure una mica tonto (perdoneu), ens diu que són codornius! Al Diccionari de l’IEC, si es busca codorniu, el resultat és: "No s'ha trobat cap entrada coincident amb els criteris de cerca". Ras i curt, codorniu no existeix. El subconscient castellà va trair en Tomàs i va catalanitzar directament el nom de la pobre bestiola, que en realitat es diu guatlla.

De tota manera l’ocell de la imatge continua essent el què és: una magnífica perdiu. Com es pot veure a la segona imatge, les dues aus són absolutament diferents. Ai, la cultureta!

 

Els homes que no saben riure amb l'humor femení (títol larssonià)

La pallassa Pepa Plana, en una entrevista que li fa Jesús Sancho deixa anar la perla següent (sic):

-¿Y cómo afronta la situación un payaso que está encima del escenario y ve que el público no ríe?
- Al público lo tienes que seducir, que entre en tu juego y en tu código. A veces no te entiende. Hay un tipo de código. Yo soy mujer y emito en femenino mis códigos por lo que me doy cuenta de que un tipo de público masculino no ha aprendido a reír con el humor femenino. De entrada le cuesta mucho porque piensa que se ríe de mí y no conmigo. Poco a poco vas rompiendo estos tabúes. En cambio, la mujer de la misma edad se entrega instantáneamente porque te entiende en el momento. Aunque no hago espectáculos de humor en femenino sino para todos.

O sigui que, per una banda, per fer riure cal seduir el públic, la qual cosa suposa un esforç pel pallasso. Ara bé, quan el qui no riu és "un tipo de público masculino", aleshores la culpa és d'aquests espectadors que "no ha aprendido a reír con el humor femenino". Les dones, en canvi si no riuen, no passa res: continuen essent bones espectadores. Començo estar una mica tip de dues coses: les femellistes que sempre s'han de reivindicar i del costum, estès a tots els nivells periodístics, de separar per sexes tot allò que és separable.
La reivindicació permanent de la condició de dona pressuposa, gairebé sempre, una superioritat de lo femení sobre lo masculí, ja d'entrada, i emet un missatge subliminal que diu: compte tu, home, no diguis res que jo, dona, pugui interpretar com una manifestació masclista perquè t'exposes a l'escarni públic. Hi ha anuncis que recomanen un producte que té com a prescriptor, per exemple: Fulana de Tal, mestra i mare. Com si la condició de mare pressuposés ser bona mare i un títol comparable al de mestra. Ser mare solament pressuposa haver parit, però res més; el que se'n desprèn, per infusió (tendresa, protecció, amor, etc.) s'ha de demostrar. Per tant: el "yo soy mujer y emito en femenino mis códigos" no significa que els codis són emesos com cal; i que siguin femenins no garanteix que siguin graciosos. I, permeti'm dubtar, senyora Planas, de què "la mujer de la misma edad se entrega instantáneamente porque te entiende en el momento"; n'hi deu haver de totes.
La periodista Sílvia Coppulo és la mestressa en separar els homes de les dones: hi té una fixació especial i persistent. De manera que li agradaria que, aquestes fabuloses enquestes amb gran valor sociològic, que es fan en 5 o 10 minuts per antena i a través de xarxes socials o SMS, estiguessin separades per sexes. Es queixa de què la senyora Carme Chacon hagi estat bandejada per ser dona. Permeti'm: he, he, he, he. Miri senyora Coppulo: la senyora Chacon és una política amb totes les conseqüències, que ha jugat les seves cartes i ha perdut. El seu discurset ploramiques i enverinat és d'un maquiavelisme expert, digne del baró socialista més bregat. No es preocupi: tornarà, guanyarà i, espero, continuarà sent dona.
Finalment, i per si de cas, la senyora Plana acaba dient: "Aunque no hago espectáculos de humor en femenino sino para todos". Així sia.
Encara que sigui molt suat... perdoneu, però algú ho havia de dir!

La crisi en quatre vinyetes

Una explicació clara, senzilla, simple, de l'origen i les conseqüències de la crisi econòmica que ens toca patir.

Abidal

En un gest inèdit, d'una humanitat formidable, els capitans del Barça Xavi i Puyol, van cedir el braçalet de capità a la gran persona que és Eric Abidal. Aquest home, magnífic atleta, va recollir la quarta copa de la Champions que guanya l'equip.
I és negre, un maleït negre! No sé si el Sr. Anglada, el de PxC, és culé o no, però se li deuen remoure les entranyes en veure un immigrant aixecant el premi als campions de campions. És un immigrant, un negrot potiner i brut que ens fot la feina.
Apa, que li aprofiti.

Massa bonic!

Sap greu pels periodistes esportius de TV3, però les coses són com són. Al Telenotícies migdia d'ahir, 29 de maig, van fer un molt bon reportatge del formidable partit del Barça a Wembley. Es van recollir molt bé les reaccions del públic i les jugades dels gols es van mostrar des dels millors angles.
Després, el presentador, Àlex Castells, va comentar els principals titulars de la premsa estrangera, entre ells la portada del diari esportiu francès L'Équipe, on s'hi podia llegir: "Trop beau". El bon Castells ho va traduir per "Massa bo"! Cras error! La cultureta ens falla... o ens sobra Google.
Beau és literalment bell, bonic, i no pas bo. Per tant, una traducció literal podria ser "Massa bonic" -jo ho deixaria en "Bellíssim"-, que dona al titular tot un altre sentit fent referència a la bellesa indiscutible del joc blaugrana.
Com ja deia fa uns dies, el periodisme esportiu a casa nostra necessita millorar.

El Garcia, els immigrants i la violència que predica

Vaig conèixer l’existència del senyor Xavier Garcia Albiol per l’agressió (la podeu veure, si voleu, a l’enllaç adjunt) a un militant socialista que protestava per la presència del senyor Acebes a Badalona; fins aleshores no en sabia ni un borrall. Ara, aquest pacífic i empàtic ciutadà, serà alcalde de la ciutat dels seus amors, la vol neta de tots aquells que no li agraden i ha fet unes declaracions on diu (sic):

“Si jo sóc alcalde de Badalona, a les persones que creïn problemes de convivència se'ls retallaran els ajuts socials perquè marxin”, ha explicat Albiol. “S'ha de fer un esforç perquè no estiguin entre nosaltres”, ha insistit. Després, ha negat que l'origen sigui la causa d'aquest rebuig: “No assenyalem ningú per ser immigrant”. Tot i així, més tard ha insistit en la idea inicial: “No volem a qui ve a delinquir i a crear problemes”.

Em preocupa especialment l’expressió “perquè marxin”. Pregunto jo: on hauran de marxar? A la ciutat del costat, a trenta quilòmetres, a cent, al seu país? De quins mecanismes disposa el senyor Garcia per fer fora la gent del municipi? No es dona compte que passa la patata a l’alcalde d’una altra població? I si també és del PP? Estarà content de fer-li el favor?

No aprovo el bonisme multiculti de certs polítics que ens volen fer creure que la immigració és un bé de Déu i que solament ens deixa beneficis. S’haurien de preguntar, precisament, perquè el Garcia i l’Anglada tenen èxit amb aquests discursos i enfrontar la immigració amb la part més fosca que comporta.

Ara bé, no donem la culpa solament als polítics de l’ascensió de gent d’aquesta ideologia: em costa molt d’entendre que la gent es cregui que el senyor Garcia podrà complir aquestes paraules. L’alcalde pot fer moltes coses, però el seu poder és limitat, per sort.

També podeu llegir les declaracions a l'Ara.

Sobre els amos del món

Quan una imatge, sigui comercial, política, esportiva, etc., no surt als mitjans, malament. Segons les regles actuals de la realitat, quan algú no surt a la tele és que no existeix. Quan surt massa però, es torna irritant. A mi és el què em passa amb qui apareix a la fotografia. D’una banda el símbol d’aquesta entitat bancària –que tot sigui dit de passada, i amb respecte, a mi em sembla una tifa– omnipresent a tots els mitjans. De l’altra, el seu amo, un personatge segurament intel·ligent i ric, però d’aspecte desagradable i agressiu. No m’agradaria gens tenir-lo per cap. Aquest homenet és el paradigma del banquer sense entranyes, de l’usurer infame, que es fot del pobre i que no té cap escrúpol per deixar escurat a qui menys té. Voldria recordar-li, com qui no vol, que la usura, durant segles, era pecat i delicte i els qui la practicaven eren condemnats a la foguera.

Dit això, alguns pretenen que un pamflet que es titula “Indignaos!” és el causant del moviment social que aquests dies es manifesta per places i carrers. En realitat és aquesta altra fotografia el motiu subliminal de la indignació: la submissió absoluta del poder polític, del poder elegit pel poble, al poder econòmic. El president del govern, malgrat presidir una taula enorme, no és més que un ninot a les ordres d’homes com el banquer. Maniobres com la desaparició de les caixes, deixen al descobert la impotència total de l’Estat davant les grans companyies privades a qui paguen els plats trencats: l’Estat es farà càrrec d’aquelles caixetes incapaces de refer-se, les sanejarà i d’aquí un parell o tres d’anys les vendrà als poderosos bancs per quatre rals. El sanejament, naturalment, a càrrec de l’erari públic: això és, de tots nosaltres. Ara, la gran empresa de telefonia del país està a punt de despatxar més de 8.000 empleats –un 25% de la plantilla– malgrat haver declarat més de 10.000 milions d’euros de benefici. I l’Estat tan panxo.
Molt aviat, els símbols com el la imatge, i quatre més, presidiran les nostres vides per tot arreu; quan tinguin beneficis se’ls repartiran entre ells; quan tinguin pèrdues, també les repartiran, però entre tots nosaltres com ja els ha permès i facilitat el Gobierno, i Govern, socialista i de progrés que hem tingut els darrers 7 anys.
Cal pensar que tots els serveis bàsics, absolutament tots, estan privatitzats: gas, electricitat, aigua, sanitat, crèdit, comunicacions, transport, carreteres... Com ens podem enfrontar els ciutadans als monstres econòmics sense el poder de l’Estat? Quina justícia serà capaç de jutjar-los? En pocs mesos ja hem pogut veure com les gasten: un xantatge permanent al sistema. Quan no hi ha connivència amb els polítics, hi ha submissió. Avui, per acabar-ho d’adobar, el Manel Fuentes ha descobert que les obres públiques es paguen amb diners manllevats a les pròpies concessionàries, o constructores. Un sistema que es converteix en una hipoteca vulgar i corrent que endeuta generacions senceres.
De tota manera, nosaltres no estem lliures de culpa. El consumisme dut a l’extrem que regna a la societat, a tots nivells, ens fa esclaus d’aquesta estructura malèvola i ens encadena irremeiablement al nostre desig de tenir. Si no l’aturem no ens en sortirem, i ens enfonsarem en la indignitat i la misèria, de la nostra pròpia baixesa. A vosaltres no ho sé, però a mi no em dona la gana!

Llorca, el terratrèmol i la fotografia

El defensor del lector de La Vanguardia justifica a l’edició del diumenge 22 de maig la publicació de la fotografia de la portada del diari del dia 12 de maig. En aquesta imatge es pot veure, entre altres coses, el cadàver d’un home, víctima del terratrèmol. Després de diverses consideracions d’ètica periodística i de referències al llibre d’estil de la publicació, conclou amb aquesta frase:


Albert Aymamí, redactor en cap de Fotografia, explica per què va proposar la polèmica imatge, servida per l'agència Efe, per portada: “Resumeix -diu- tota la tragèdia: hi ha el dolor, però també el consol de l'abraçada; es veu la destrucció i es constata la mort, sense que s’identifiqui el cadàver”.

No puc estar d’acord amb la part que diu “sense que s’identifiqui el cadàver”. Segurament, tota vegada que no es veu la cara de l’home, el Sr. Aymamí suposa que ja no és identificable, però això no és cert. I posaré un exemple que moltes persones poden experimentar. L’aplicació Google stree view, desenfoca les cares dels vianants que hi apareixen. Per a persones properes, però, no és gens difícil d’identificar-los. El cas de Torelló, on resideixo, n’és un exemple per a mi, doncs puc identificar-ne perfectament una dotzena.
De la mateixa manera, m’atreviria a dir que més d’un habitant de Llorca ha reconegut el cadàver de la imatge. Fet i fet és pels veïns, familiars i amics que la fotografia tindrà una crueltat més evident; precisament els qui més en patiran la pèrdua.
El problema està en què no es té en compte la minoria. Molts milers de lectors no sabran mai qui és l’home que jau mort entre la runa i la seva visió no els afectarà massa. En canvi una dotzena de persones l’hauran reconegut perfectament i se sentiran fortament tocades. No és just per a elles, per pocs que siguin.
Sobretot ho trobo lamentable pel mort: el dret a la privacitat ja no compta pel difunt? Demanaria menys art (representació del dolor, el consol, l’abraçada, la tragèdia...) i més sensibilitat pels éssers humans, ja siguin un o un milió.


P.D. No tenir la versió PDF de l’edició catalana de La Vanguardia és un problema. La podrem tenir en un futur?

La palla

Palla seca o palla humida

Ahir, al programa "Espai terra", l'amic Tomàs Molina ens va fer una demostració de documentació i coneixement del món agrícola.
En una fotografia enviada per un seguidor del programa es mostraven bales ensitjades. L'amic Molina va comentar que el plàstic serveix per a preservar la palla de la pluja; cras error! A la part dreta de la fotografia, podeu veure una bala de palla ensitjada. El procés consisteix en segar el farratge verd, quan encara conserva tota l'aigua, i embolicar-lo amb un plàstic especial per tal de què fermenti durant uns tres mesos. Aleshores s'utilitza com a aliment pels animals. Per tant, el plàstic no serveix per protegir el farratge, sinó per provocar-ne la fermentació.
A l'esquerra podem veure una fotografia de l'any 1952, feta a Taradell. En ella s'hi veu un paller, la forma d'emmagatzemar la palla usada des de temps immemorial. Era tot un art, fer pallers, i una feina dura i bruta: la pols que es generava a l'era es ficava fins el darrer racó del cos. La palla quedava a la intempèrie i es conservava en perfectes condicions d'un any a l'altre. Sense plàstic.
Amic Molina, val la pena documentar-se, doncs així s'evita fer el paperina. No és la primera vegada que això succeeix: flors o plantes, animals i llocs que perden el seu nom a causa de la ignorància olímpica dels presentadors. Un programa que es diu "Espai terra" es mereix una mica més de cura en aquests aspectes.
Ah! I menys helicòpter, que contamina!

Valls 0 - Soler 0

Divendres, els ínclits Xavier Valls i Bernat Soler, periodistes esportius de TV3, van amargar als culés, amb l'oportunitat que els caracteritza, la celebració de la victòria a la Lliga del Barça. Sempre atents a l'actualitat, campetxanos i trempats, van dedicar una bona part de la retransmissió de la rua al tema Busquets. Amb erudició i dedicació van especular fins a l'esgotament sobre les possibles sancions que li poden caure al jugador per un suposat insult (si li haguessin dit "mico" al Sergio, tot s'hauria magnificat tant?). Crec sincerament, que no era ni el lloc ni el moment: la festa no es mereixia que aquests dos senyors hi tiressin aigua fins ofegar-la.
És curiós constatar la fixació que tenen pel Real Madrid. Em sembla més que exagerat el temps que dediquen, cada vegada que surten per la tele, a l'equip rival per excel·lència: qualsevol dia contaré els minuts i, n'estic segur, el Barça en tindrà menys. Un senyor com Mourinho només mereix el silenci i el menyspreu, i una institució amb mal perdre l'oblit més absolut.
Els espectadors de "la nostra" ens mereixem un periodisme esportiu de més qualitat intel·lectual, menys tonteria, més intel·ligent, més senyor.

Senyora Vintró

Ahir, al programa de Catalunya ràdio El Secret, es va tractar el tema “La mort de Bin Laden és un acte de guerra o una execució?” L’enllaç us durà a aquesta secció. Hi havia diversos convidats, i qui va intervenir primer va ser la senyora Eulàlia Vintró Castells qualificant, sense dubtes, l’acte d’una (sic) “execució extrajudicial” i va exposar-ne els motius. A mi em van semblar simplistes i superficials, paraules políticament correctes. Per això vaig enviar al programa l’e-mail que reprodueixo aquí sota (sic):

La senyora Vintró fa una anàlisi molt superficial i subjectiva del complex tema que es tracta.
Seria molt llarg rebatre-la aquí.
No estic d’acord en imposar res a ningú, ni tan sols la democràcia. A cops de creu no es converteix ningú.
Però voldria recordar-li que els EEUU van intervenir a Europa en les dues guerres mundials: sense aquestes intervencions, avui potser Europa no seria el què és.
També li voldria dir que reflexionés en les conseqüències d’haver pretès jutjar el Sr. Bin-Laden. Quants atemptats? Quantes amenaces? Quantes víctimes innocents? Què pensaria aleshores la Sra. Vintró?
Com tants d’altres, concedeixo el benefici del dubte als EEUU i voldria destacar que són els únics capaços d’actuar. Serà per interessos propis, econòmics, unilaterals, però actuen. Una qualitat que no podem adjudicar a Europa.

El missatge es va llegir íntegre per antena, citant el meu nom i cognom, i la senyora Coppulo, la conductora del programa, va oferir a la senyora Vintró, per al·lusions, la possibilitat de contestar-me, afegint que els oients, referint-se a mi, “aquí afinen”. La senyora Vintró contesta que “la persona em fa dir una cosa que jo no he dit” i que en tot cas l’he mal interpretada. Em diu “que invento l’argument per atacar” i que no “se sent obligada a contestar”. Malgrat que reprodueixo aquí per escrit solament una part de les paraules de la senyora Vintró, repeteixo, es poden escoltar en la seva totalitat en l’enllaç que he inclòs al començament. No voldria que ningú pensés que m’invento res.
Primer de tot: res més lluny de mi que obligar a ningú a fer res, ni tan sols a contestar, només faltaria! He repassat el meu escrit diverses vegades i no trobo enlloc on jo digui “la senyora Vintró ha dit” i possiblement sigui ella, amb tots els respectes, la qui em mal interpreti. A vegades no expresso tan bé com ella el què vull dir. L’únic paràgraf que entenc que pot creure que li faig dir és: “No estic d’acord en imposar res a ningú, ni tan sols la democràcia. A cops de creu no es converteix ningú”. Aquesta expressió que, repeteixo, en cap cas vull posar en boca de la senyora Vintró, vol donar-li la raó a ella precisament, quan es refereix als intents dels occidentals d’imposar democràcies impossibles, ni que sigui a patacades.
Potser la senyora Vintró es va ofendre, cosa que lamento, per recordar-li que els EEUU van ajudar-nos a salvar Europa del nazisme (segur que ja ho sabia); o potser es va enfadar per convidar-la a reflexionar. És veritat, segurament té raó i a la seva edat i amb la seva experiència, jo no tinc cap mena d’autoritat per demanar-li aquestes foteses. De ben segur que ella ja hi ha pensat en tot això.
Li demano disculpes i lamento no merèixer la seva atenció. Em comprometo a millorar, malgrat la meva edat i la meva experiència.


Resposta de la Senyora Vintró
Bon dia, Sr. Molsosa: Des del programa El Secret han tingut l'amabilitat d'enviar-me el seu missatge i la seva adreça electrònica, la qual cosa em permet posar-me en contacte amb vosté i dir-li que em sap greu la doble incomprensió que es va produir. Crec, efectivament, que o no em vaig explicar bé o no vaig ser ben entesa per vosté i probablement tampoc jo vaig entendre la lectura ràpida del seu correu per antena. Les noves tecnologies i la immediatesa tenen també els seus inconvenients.
És obvi que una intervenció de pocs minuts no permet abordar una qüestió tan complexa com la que s'havia plantejat amb el rigor i profunditat requerides, però així és el gènere periodístic i hom pot acceptar-lo o no, però és difícil demanar-li complexitat i profunditat com a una tesi doctoral o un treball, article, assaig acadèmic. No he vist, ni com a participant en debats del gènere ni com a oient, que es pugui assolir aquest nivell. Normalment, pel que fa a mi, intento donar una resposta clara, argumentada mínimament, correcta en l'ús del llenguatge i comprensible per a l'audiència previsible. És evident que es tracta d'una resposta personal, suposo que per això m'inviten a mi i no a una altra persona; tampoc crec que el fet de ser personal sigui un aspecte negatiu.
He reflexionat sobre les conseqüències de detenir Bin Laden, seria massa pueril no fer-ho, però sempre he cregut que la grandesa de la justícia i de la democràcia consistien precisament en enfrontar-se a la llei de la selva i a no actuar de la mateixa manera que aquelles persones a les quals aquesta democràcia i aquesta justícia volen sotmetre a la llei.
Remontar-nos a la segona guerra mundial o a tantes i tantes situacions de guerra en el nostre món, ens portaria molt lluny i no sé si trobaríem punts de coincidència. En tot cas, coincideixo amb la seva apreciació de la incapacitat europea per actuar i menys encara per fer-ho ràpid, tot i que no sempre he estat d'acord amb les presses i la forma unilateral d'actuar, al menys fins Obama, dels EEUU.
Aquesta constatació, però, no em porta a negar Europa sinó a voler més Europa, de la mateixa manera que davant de l'unilateralisme opto per les NNUU i per una millora del seu funcionament que hauria de tendir a un sistema de govern mundial. Govern que, al meu entendre, necessitem vist que l'economia sí està globalitzada.
Bé, la conversa podria ser infinita, però ho deixaré aquí, amb la voluntat que s'hagin desfet algunes de les interpretacions equivocades del passat dimarts.


Ben cordialment

Eulàlia Vintró

Joaquim Nadal: el mag de la dialèctica

Als dos enllaços que hi ha al peu d'aquest escrit hi ha dues entrevistes que Manel Fuentes va fer el passat 1 d'abril i avui, 10 de maig, al senyor Joaquim Nadal, Cap de l'Oposició i militant del PSC. Si en teniu ganes, les podeu escoltar. Són molt aclaridores i una lliçó magistral d'excel·lència retòrica, de com s'argumenta allò del "fora de context", "el què volia dir era que...", "són ells que no han complert amb...", "...i ells més", etc. Ja vaig escriure en aquest blog sobre la primera entrevista, i ja aleshores manifestava la decepció que una persona seriosa i honesta com el senyor Nadal em va provocar. Ara ja no sé què dir, ja no tinc no motius de crítica: es pot tenir més barra? Em sembla que el senyor Nadal est fot de la meva intel·ligència passant-se per l'arc de triomf qualsevol rastre de coherència que pogués quedar-li.
No sóc capaç d'entendre la deriva del PSC. Pensa potser que governarà Catalunya des de Madrid? Començo a creure que és aquest el seu plantejament: col·locar la Carmen Chacon a la presidència del Gobierno és ara el seu objectiu, comprovat que a Catalunya tenen difícil que els caiguin ni les engrunes. Gran favor a l'insigne Hereu, que malda per conservar l'alcaldia del Cap i Casal. Potser encara són a la vella i tronada idea del federalisme del gran Obiols? A Santillana del Mar ja li va marcar un gol com una catedral al President Maragall, pel què fa a aquesta idea.
Un simple votant com jo no s'atreviria a donar un consell a cap patum política si no fos tan evident que és de sentit comú. Ni tan sols en diré consell: suggeriment. Vaig tenir un gran professor de filosofia, Antonio Marzal, que deia que "l'home és l'únic animal que, quan cau a l'aigua, fa tot el possible per ofegar-se". Doncs bé, el PSC fa tot el possible per no guanyar mai unes eleccions. I els fets testifiquen que, mal els pesi, encara no han fet, i al pas que van tampoc ho faran. Per tant: nedeu, home, nedeu. Si no, us ho ben asseguro, us ofegareu!
Per acabar, el paperot del Joaquim Nadal no li envejo, però crec que personalment hauria de ser més honest i coherent amb ell mateix.

http://www.catradio.cat/audio/522505/Declaracions-del-cap-de-loposicio-Joaquim-Nadal-a-El-mati-de-Catalunya-Radio
http://www.catradio.cat/audio/533371/Joaquim-Nadal-president-del-grup-parlamentari-del-PSC

Mourinho

Fa dies, potser mesos, que buscava una excusa per escriure sobre el senyor José Mário dos Santos Mourinho Félix, però no ho volia fer des de l’estómac, sinó des del cap. Ell s’ho mereix. Després del partit del dimecres al Bernabeu ja he vist que és un autèntic inútil. M’explicaré.

Segons ell mateix, i els seus propis jugadors, la tàctica era aguantar el zero a zero fins els darrers minuts de la segona part, que era quan s’havia d’atacar i rendir el rival, però en qualsevol cas el zero a zero ja els semblava un bon resultat. Ara donen tota la culpa del 0–2 a l’expulsió de Pepe. Si era groga o vermella no ho discutiré: al cap i a la fi és una interpretació de l’àrbitre i aquest es pot equivocar. El què no es pot admetre, professionalment parlant, és que un entrenador de la categoria del Sr. Mourinho, pagat amb escreix, protesti com una criatura, faci befa de l’àrbitre i es faci expulsar, deixant el seu equip en calçotets i sense líder davant d’un rival com el Barça. La seva obligació era mantenir la calma, reorganitzar l’equip (té tots els recursos que ha demanat) i seguir amb el seu objectiu inicial: acabar zero a zero. Això era possible: Messi encara no havia marcat i el plantejament es podia mantenir. Ras i curt: el Sr. Mourinho és un professional impresentable, que va donar per perdut el partit al minut 60 i va abandonar els seus jugadors a una sort incerta. Un equip com el Real Madrid tenia prou recursos com per aconseguir el què s’havia proposat.
Si jo fos el senyor Florentino Pérez Rodríguez –ex-funcionari de l’Estat i de l’Ajuntament de Madrid– avui mateix el fotria de potes al carrer per incompliment de contracte i sense dret a indemnització. La seva és una falta greu que atempta contra el propi club. Una altra cosa són els interessos d’aquest senyor i la seva inesgotable cartera.
Quan a les declaracions del senyor Mourinho al final del partit no em fan ni fred ni calor: em va semblar senzillament patètic. Com el Pep, cap comentari. Solament se m’escapa un somriure modest, inaudible, incert, davant l’estultícia d’un pobre home.
Per acabar, reprodueixo la traducció d’un article que el diari britànic The Sun publicava ahir, amb àcid humor anglès:

Albert Einstein o Frankenstein?
L’entrenador del Madrid, José Mourinho, va inspirar als seus jugadors
amb el filòsof Albert Einstein però, en el camp The Special One s’assemblava
més a Frankenstein. Encara que si parlem amb els termes del casament reial,
el Barça seria com Kate Middleton perquè és agradable a la vista, elegant i
sofisticat, mentre que el Madrid és més com Camilla Parker Bowles.
El millor que pots dir d'ell és... que es veuen molt bé a la ràdio.
THE SUN

La multa

Avui m'han posat una multa per aparcar en un espai de càrrega i descàrrega, la que podeu veure aquí al damunt. No vaig protestar a l'agent que l'escribia: les lleis estan fetes per complir-les i buscar-hi excuses és infantil. Em van donar la còpia, que vaig guardar, i me'n vaig anar.
A 50 m però, l'agent 1045 havia aparcat el seu cotxe-patrulla a la parada de taxis: el que podeu veure a la fotografia.
Podria rondinar i donar una dotzena de raons per mirar de justificar la meva mala acció, però ni ho vaig fer aleshores ni ho faré ara. Crec doncs igualment lògic i evident que l'agent 1045 també es mereixeria una multa, que hauria de pagar sense rondinar: la llei és per a tothom. L'única excusa que acceptaria per aquest mal ús de l'espai públic seria una urgència, però em sembla que no és al cas.
He aportat aquestes dades al Cap de la Policia Local de Torelló i al Senyor Alcalde. A veure si algú reacciona.

Ara tasto una altra cosa

He decidit canviar la foto del meu perfil. No voldria aparèixer, d'aquí uns anys, com si hagués envellit de cop. Aquesta fotografia me la va fer el meu fill l'Ignasi el dia de Nadal, a casa d'en Joan i la Montserrat.
La mare, cada any, ens fa un caldo que té el gust de la felicitat. Ella i la meva germana comencen d'hora a preparar-lo perquè tot bulli amb paciència, que prengui el temps que faci falta. A mi em reserven l'acabat: tastar el punt de sal i coure la pasta. Tots ens ho passem bé: fem pilotes, tallem cols, posem la botifarra negra, controlem les patates que no es desfacin, colem el líquid final i, sobretot, ens ho mengem: quin plaer!
Primer un bon plat de galets (sempre fem curt), la barreja justa de caldo i pasta, on els sabors de la carn, les verdures, les patates, es mesclen en un formidable concert a moltes veus, en el que cap desafina. Vint-i-tres boques amb gustos diferents unànimament d'acord: aprovat per aclamació!
Després la carn d'olla. Aquí tothom fa la seva mescla particular; del porc a la pastanaga, de la col a la botifarra negra, passant per la pilota i les patates, cadascú configura les proporcions que li semblen millor i clava la forquilla al resultat volgut.
Queda gana just per un tall de torrons, o quatre neules i una mica de xocolata negra ben amarga abans del cafè.
Un any rere l'altre, quan acabem el dinar, em ve un pensament d'aquells de pinyó fix: i que fàcil que és ser feliç, ni que sigui el moment just de dur-nos la cullera a la boca!

Bon profit!

El periodisme esportiu a TV3

Ja fa temps que penso que els periodistes esportius de TV3 i Catalunya Ràdio no m’agraden, però no sabia com expressar aquest sentiment. A ran de la lacònica entrevista del Jordi Grau al Pep Guardiola al final del partit contra l’UD Almeria, van sorgir una pila de comentaris. Per casualitat, al diari digital crònica.cat, vaig trobar l'opinió d’un lector que ho explica molt bé:

Xavi (Barcelona) - 07/04/2011 - 18:02 h
En general el nivell dels periodistes d'esports de TV3 és molt baix... molt. Fa molt temps que semblen una colla d'adolescents amb les hormones a flor de pell sospirant pel Pep i el Leo... i això ens fa ràbia fins i tot als culés. Com que ningú els ha parat els peus, cada cop se senten “més col·legues” de l’staff del barça... i com que son “taaaant col·legues” han traspassat la frontera del forofisme... Que si al·lusions constants al Madrid, cançonetes absurdes i sense gràcia fotent-se dels rivals, etc... Són els Ronceros a la catalana... i a mi, personalment, em fan una ràbia que no puc amb ells. No aporten res a les retransmissions. No hi ha millors periodistes?

És exactament així. El Xavier Valls té una fixació freudiana amb el Mourinho; el Víctor Patsi, cresta de gall, té el do de l’oportunitat a la planta dels peus; el Jordi Grau, bé deixem-ho córrer perquè és el crack de les mitges frases; el Pitxi sembla tenir enveja del triomf del Pep (potser pel seu propi fracàs); i, finalment el gran Soler, a qui ningú escolta des de que per TV3 ens deixen sentir el Puyal, que a vegades sembla un “merengue” reconvertit (és l’únic periodista que usa l’expressió CR9). Ras i curt, una colla de mediocres.

Pels qui lluiten

Aquesta fotografia té un doble missatge. Va ser feta a Taradell, el 1952 o el 1953.
D'una banda cal observar la misèria que traspua.
De l'altra, la va fer el meu pare. Aleshores treballava a la fàbrica, a can Costa i Font, 10 hores al torn del matí. A les tardes, es dedicava a fer de fotògraf per arrodonir una mica l'economia familiar.









A La Vanguardia d’ahir, 8/04/2011, llegeixo la carta de la senyora Carmen Sebastià, metgessa d’un hospital públic. Copio literalment (sic): “Així evitaran que alguns malats morin a les llistes d’espera”. Voldria explicar-vos una petita història, de ben segur una de tantes que corren pel país. Fa quatre anys, un grup de professionals, uns joves altres no tant, vam decidir crear un producte de cap i de nou. Tota vegada que tots teníem la nostra feina, no ens quedava altre remei que treure hores d’on fos si volíem tirar endavant i posar-hi diners de la butxaca, la nostra. Quan finalment vam aconseguir un prototip que funcionava amb garanties, encara vam invertir més hores i més diners en una instal•lació pilot. Quan ja ens semblava que tot estava a punt per fer el salt, ens va caure al damunt la crisi; ara tot s’ha alentit i el nostre invent ha d’esperar: els possibles clients tenen un horitzó massa incert per invertir.
Amb totes aquestes, vull dir que ja tinc 57 anys i un fill de 21 que estudia enginyeria i que sóc autònom. Si jo no em rendeixo, en aquestes circumstàncies, com gosa algú dir-me que em faci d’una mútua perquè així no em moriré en una llista d’espera? No sé quina estranya circumstància du a determinades persones a afirmar una cosa com aquesta, però sí que estic segur que no hi tenen cap dret. Com jo, com molts, en lloc de plorar com bledes, hem d’enfrontar les renúncies que calguin, fer per la gent allò que sigui necessari i tirar endavant tot un país. Jo no he cobrat un duro pel meu esforç, però tinc la seguretat em mi, en els meus companys, de què hem de continuar posant temps i esforç per tirar endavant el projecte: ja sortirà l’oportunitat, però no podem esperar-la bo i asseguts lamentant-nos pel què encara no hem perdut.
Sóc fill de pares que, per tirar endavant la família, van fer més hores que el rellotge (a casa érem cinc germans i solament treballava el pare), que se’n van fer la salut (el pare va morir amb seixanta anys de malaltia professional) i que mai es van queixar. Ara, tots, tot el món, ens havíem acostumat a viure bé, i quan ens diuen que no podem continuar així agafem una rabieta, com un infant de bolquers. La resposta d’alguns no és una resposta adulta, sinó la del malcriat que, a més de no saber renunciar quan cal, adverteix als altres que es preparin perquè “es moriran”. Lamentable.
Potser ja n’hi ha prou de donar la culpa als polítics, potser lamentar-nos no és el camí, i entendre que ens cal actuar amb sentit comú i maduresa. Desconec l’edat d’aquests col•lectius queixosos: si són joves, permetin-me dir-los que és desconcertant que persones amb una carrera i amb feina ploriquegin i es lamentin sense ni tan sols albirar una llumeta d’esperança; i si són grans: perdonin, però han aprés ben poca cosa de la vida.
Ni jo ni ningú tenim la clau de girar el taller. Però tinc una certesa: si els meus pares van treba-llar per donar-me una vida millor que la seva, jo tinc la mateixa responsabilitat amb els qui vindran després de mi. I encara una altra: ens cal renunciar a privilegis que ens semblaven drets. Crec fermament que solament aquesta renúncia volguda, madura, il·lusionada, conscient, el desprendre’ns d’un egoisme desmesurat, que ens durà a bon port. Si em moro sense haver vist el Perito Moreno, o el Fuji, estic segur que el món seguirà girant, no passarà absolutament res. En canvi hauré evitat endur-me un tros de gel de la glacera i embrutar una mica més la neu de la muntanya japonesa.
És injusta la seva postura i em dolen a l’ànima les seves paraules. Jo, però, tiraré endavant el meu projecte i em desprendré del pessimisme invalidant, injustificat i covard d’alguns.

Joaquim Nadal: el mag de les finances

El periodista Manel Fuentes ha entrevistat avui a l’ex-conseller Nadal sobre la retallada del 20%. Apassionant. Vegem-ho. La norma comptable més elemental diu que els deutes s’han de comptabilitzar a l’acte, i els ingressos quan siguin segurs. Qualsevol auditor pot confirmar aquest principi. El Sr. Nadal confon els pressupostos amb la comptabilitat. En els primers es pot consignar el què es vulgui, sempre que sigui possible i raonable, mentre que en la segona només es poden anotar fets certs. Els diners que haurien de venir de Madrid no són precisament d’una fiabilitat irrefutable.
El Sr. Mas-Colell fa bé de no voler comptabilitzar la partida que es discuteix.
Ha estat sorprenent la vehemència del Sr. Nadal en defensar que d’aquí al 31 de desembre l’amic i president Zapatero ens pagarà el què ens deu. I notable la confiança que posa en un personatge que, per si en alguna cosa s’ha distingit, és en l’especialitat de marcar-se “apoyarés” com ja ha popularitzat el Polònia. Però la qüestió no és tan política com tècnica i posa al descobert com n’és de fàcil manipular les xifres. Si comptabilitzem l’ingrés promès aquest any i no es produeix, hem ajornat el problema fins el proper exercici i ens quedem tan panxos. El Sr. Nadal, en l’entrevista que li ha fet en Manel Fuentes, s’ha fet un tip de repetir que no s’han de confondre les coses i ell és el primer que ho fa barrejant el balanç amb el pressupost, com deia al principi. Si ara comptabilitzéssim aquest famós ingrés i, finalment, no es produís, aleshores l’amic Nadal qualificaria el Govern d’imprevisió. No, no s’hi val. Cal ser rigorós.
M’angunieja però encara més, el desconeixement que demostra un ex-conseller amb experiència pel maneig dels instruments financers. M’esborrona que digui que l’exercici es comença manllevant diners, pels quals paguem uns interessos d’usura, suposant que ja ens els pagaran. Així ens va! Després de trenta anys d’exercici de les finances, he après que viure dels aires del cel és enganyar-se i començar a cavar la pròpia sepultura.
Per acabar, asseverar que basa la comptabilització de la partida en la confiança per després passar la responsabilitat de l’objectiu al Govern em sembla francament pervers.
M’ha decepcionat, Sr. Nadal. Sembla que el PSOE té la mà més llarga que en Franco, que des de Madrid tocava els collons a tota Espanya.

Malalts?

A la Vanguardia del dia 19 de març, a la Contra, hi ha una entrevista al Dr. Javier Peteiro. En ella, aquest home que fins ara no coneixia de res, fa una anàlisi de la professió mèdica i de la seva ètica en relació als pacients.
“Caminamos hacia una medicina por protocolos y hacia una sociedad de enfermos, porque lo que antes era normal –ahora siguiendo el esquema de salud que auspició la OMS–, ha pasado a ser enfermedad. Según ese esquema, nadie está sano: un adolescente por ser adolescente, una persona mayor, por ser mayor; algo absurdo. Es decir, lo estamos medicalizando todo. Si no estamos enfermos, estamos en riesgo de estarlo, con lo cual hay que tratar ese riesgo, sea el colesterol, el azúcar, la tensión, el sol, o lo que sea.”
Parla, entre moltes altres coses, del famosos protocols. Ja fa temps que predico, com si ho fes al desert, que els protocols són la justificació de les pífies dels mediocres. No importa si em trobo bé o no: si el protocol diu que tinc el colesterol alt, estic malalt, tan si m’agrada com si no. El mediocre es queda tranquil i jo amb la pastilleta (pagant). El protocol li estalvia pensar, activitat sempre incòmoda que malgasta temps, energia i amb resultats incerts. No solament això, sinó que automàticament passo a ser un candidat a malalties greus i un possible “cost social”. A partir d’aquí, se’m responsabilitza de mantenir-me “sà” i em creen una mala consciència perversa i falsa.
La medicina, segons Peteiro, està dirigida per “las grandes empresas diagnósticas de imagen”, per les farmacèutiques “...hay que medir el colesterol, y si está por debajo de una cifra –que cada vez ponen más baja–, hay que tomar un medicamento de por vida”; i també pel resultadisme de la investigació: “qué es hoy en día un científico?... Un profesional de la ciencia, lo que significa vivir de eso, es decir, publicar o patentar, ser un productor, no un buscador. No se premia la originalidad, los proyectos son memorias finales, pero sin los resultados”. És allò que agrada tan a periodistes diversos: anunciar tal o qual descobriment per dir, tot seguit, que serà aplicable d’aquí vint anys, una falta de respecte inadmissible per aquell que ja sap que no els viurà per curar-se.
Finalment: “Esencialmente, he visto el desprecio a la persona, al ser humano”. Definitiu i amb tota coherència amb el discurs precedent, resum d’un pensament coherent i ple de sentit comú. Ni el protocol, ni la diagnosi indiscriminada, ni la prevenció imposada, ni el resultadisme científic, mostren cap mena de pudor en oblidar, fins a humiliar, la persona i els seus sentiments, la seva circumstància.
Si un dia m’hagués d’atendre el Dr. Peteiro –en aquesta vida no se sap mai– estic segur que no seria tractat com el resultat d’un esquema elaborat per interessos mercantils a base de “si”-“no”, que darrera d’una diagnosi i un tractament hi hauria una persona que pensa.

Mininuc

Ja està, ja tenim la radioactivitat aquí. Ara tot són presses a presentar diagrames que, de tan vistos ja no ens fan ni fred ni calor: així, per obra i gràcia de la infografia, ens sabem de memòria com funciona una central nuclear. Tant que gairebé ja em veig amb cor de muntar-ne una al meu jardí i autoabastir-me d’una vegada. El cert és que hi he estat pensant i que el que en principi sembla una broma –un d’aquells estirabots que em passen pel cap massa sovint– no ho és tant. Si cadascú es munta, imaginem, un reactoret a casa seva, amb tots els permisos, inspeccions, impostos i demés, potser fóra possible engegar a fer punyetes les maleïdes elèctriques. Aquests oligopolis, que pacten tarifes sota la catifa del govern, se n’anirien al carall en quatre dies proporcionant-nos una satisfacció addicional de nivell còsmico-orgàsmic.
Cadascú s’hauria de fer càrrec del manteniment del reactoret, mantenir-lo en condicions i adoptar les mesures que l’Administració, sempre tant amatent a la nostra seguretat i benestar, aniria dictant. Tots els llocs de treball que es perdrien pel tancament massiu d’endeses i cia., serien substituïts, amb escreix, pels creats per empreses d’instal·lació i manteniment de reactorets. A més, en cas de desastre, el risc estaria diversificat i mai seria tant bèstia com el que ara correm. Ja m’imagino parlant amb el veí del nou tipus d’urani que tal o qual companyia ha tret al mercat i que dura uns quants milers d’anys més, o del sistema de reaprofitament del vapor d’aigua generat que algú s’ha empescat; de si l’ajut per a la renovació del sistema de refrigeració del nucli és suficient, etc. Apassionant.
Imagineu-vos si ho veig clar que fins i tot m’he empescat el nom del sistema: Mininuc (de mini i nuclear; original, fàcil de pronunciar i de retenir). Ja corro a enregistrar-lo. Avui mateix em poso a dibuixar un logo adient.

P.D. Si no desengreixem una mica el tema de l’espetec nuclear japonès, estem perduts.

Gadafi versus Teresa de Calcuta

En la seva columna del 03/03/11 a La Vanguardia la Sra. Pilar Rahola qualifica el dictador Gadafi així (sic): “Esta especie de santa Teresa de Calcuta con jaima...”. Llegeixo sempre amb interès les opinions de la Sra. Rahola. A voltes hi estic d’acord i a voltes no, però crec que si més no és valenta i incita a la reflexió. Així, comparteixo plenament la defensa que fa del poble israelià. Però en llegir la frase a la qual faig referència, no puc evitar de pensar que és una falta de respecte cap a la Mare Teresa de Calcuta. Em sembla que comparar-la, ni que sigui metafòricament, amb el sapastre del Gadafi no fa cap bé a ningú i posa una dona formidable a l’alçada d’un dictador megalòman, sanguinari i indigne. Com que crec que les paraules tenen un valor important, demanaria als qui tenen l’ofici d’escriure de tenir cura del llenguatge: no s’hi val a banalitzar ni el bé ni el mal en benefici d’una frase pretesament brillant.

enllaç: Ja, ja, ja, ja, ja, ja... , de Pilar Rahola