Restret, tot costa

El “Tot Costa” és un programa esportiu –més que esportiu, culé– que cada dia a les 7 de la tarda presenten Jordi Costa i Sònia Gelmà. Ja es veu que el títol no és un acudit brillant, jugant amb una expressió de Pep Guardiola i el cognom del presentador. En començar l’emissió, la Sònia llegeix notícies més o menys noves i el Jordi hi fa uns comentaris, a mode d’estirabot. Ahir 29 de maig de 2018, va anar més o menys així:

- Sònia: Pablo Machín ja s’ha acomiadat del Girona...
- Jordi: L’únic que em sap greu és que ha deixat la impressió que marxa fonamentalment per calés.
- Sònia: L’Osca ha presentat Leo Franco com a entrenador per quatre temporades...
- Jordi: Aposta doblement agosarada per un club que debuta a primera.
- Sònia: L’Osca sota sospita per acusacions de partit arreglat...
- Jordi: De moment ningú no té cap prova de res, però després ja netejaràs tu la taca.
- Sònia: El Liverpool ha fet oficial el fitxatge de Fabinho
- Jordi: Bon fitxatge del Liverpool, però en tot cas insuficient per passar la duríssima pàgina de Kíev.
- Sònia: Neuer disputarà l’amistós contra Àustria...
- Jordi: Aquesta seria una altra aposta de risc, venint Neuer d’una temporada en blanc.
[···]
- Sònia: Serena Williams ha passat ronda a Roland Garros...
- Jordi: Amb un modelat discutible...

I això mateix cada dia. Dels estirabots no n’hi sol haver gaires de positius, sempre són crítiques, més o menys explícites, que ningú no replica perquè no se’ls dóna la oportunitat. La resta del programa no són més que una conversa de bar, amb les asseveracions impostades de Jordi Grau, o amb els “pèro” (amb “e” oberta) del Pere Escobar. Una especulació darrera d’una altra, declaracions de pontifical buides de qualsevol mena de fonament que no sigui el “es diu que...”. I així amb tots els altres col·laboradors, exceptuant el Torquemada que hi dóna un punt de seny.

Tots els fitxatges del barça d’aquests darrers mesos han estat primer desitjats, després qüestionats i finalment criticats. Així ha estat amb Dembelé, un noi jove amb unes qualitats físiques insuperables, intel·ligent, a qui només li falta l’experiència de jugar a Europa i al barça, però que ja ha merescut tots els dubtes. A mi, que no hi entenc gaire, em sembla un jugador formidable.

També hi ha el dol per Iniesta, per la seva pèrdua. Aquests savis s’entesten en trobar-li un substitut, però els genis no en tenen d’hereus, i si el barça vol continuar sent un club de referència haurà d’enginyar un sistema de joc alternatiu que, segur, serà fins millor que amb Iniesta. I el cas Griezmann? Ara estan en la fase de desig: sembla que sense aquest noi del barça no en farem res, i un dia rere l’altre donen voltes al possible fitxatge i, sense estar segurs de res, ja munten una enquesta: a qui s’hauria de fitxar si el tal Griezmann finalment no ve? Demencial.

Un programa al que, bé que té la seva audiència (91.000 oients), no li veig cap mena d’utilitat que no sigui, ja et dic, passar l’estona al bar del fer volar coloms. Si amb Iniesta el dol encara dura, i el que durarà, no em vull imaginar la plorera quan plegui en Messi! Ens mereixem un altre periodisme esportiu.

Pedro Sánchez la té més grossa

És si més no decebedor que el senyor Pedro Sánchez (PSOEPSC) demani en aquestes circumstàncies modificar el codi penal per “adaptar la llei al cas català”. Consterna sentir que aquest mateix senyor proposi el control de TV3 que ni el mateix PP va gosar posar damunt la taula. I sorprèn que proposi un “nou 155” més dur i “sense complexos”. Les dues darreres qüestions fa basarda perquè venen del que hauria de ser un líder de l’esquerra, i que en realitat l’únic que fa és apuntar-se al carro de PP i Cs en la carrera per veure qui fot la plantofada més forta als catalans: que això dóna vots és una realitat que un PSOEPSC no pot ignorar si no vol quedar-se amb els diputats que caben dins  d’un taxi (Sala i Martín dixit).

Però el que més m’inquieta és la primera ocurrència de don Pedro: modificar el codi penal pel que fa al delicte de rebel·lió per poder condemnar qui gosi bufar-li l’orella a la sacrosanta unitat d’Espanya. Don Pedro vol endurir un delicte que a les legislacions europees ni tan sols existeix. Això sí que és visió de futur, sí senyor. Amb ments privilegiades com la seva, no ens cal patir perquè miren enllà, molt més enllà que qualsevol de nosaltres. Com qualsevol cap calent que demana la pena de mort quan es produeix un delicte greu, don Pedro es llença a l’arena del “i jo més”, demostrant una manca de seny polític que fa feredat. Com que no han pogut encabir el delicte al codi –ni retorçant-lo fins l’extenuació–, ara adaptaran el codi al delicte. Sí senyor!

La proposta de don Pedro no fa cap bé a la concepció que tenim dels polítics, en el sentit de que l’únic que els interessa és accedir al poder sense importar com ni amb quins arguments. De fet és miserable sentir aquesta mena de propostes de gent que ens pot arribar a governar, gent que hom pot qualificar de pocavergonyes.

La decepció d’Ada Colau

Llegia dilluns que Ada Colau, alcaldessa de Barcelona, va qualificar el discurs de Quim Torra de dissabte de “decebedor”, el mateix dia que veig el titular “Tu escull el pis que vulguis i nosaltres te l’ocupem”. Fa referència aquest a persones o grups que, per una certa quantitat de diners, t’okupen un pis i te’n cedeixen l’ús. En el mateix article, llegeixo que hi ha empreses dedicades a desokupar, que amb mètodes gens delicats fan fora gent, siguin okupes o llogaters indesitjables.

Bé, potser a Colau, les paraules del candidat no la van convèncer, però sempre és millor que sigui decebedor el discurs que no pas els resultats. Hem de recordar d’on ve na Colau: del combat contra els desnonaments i de la lluita activa per un habitatge digne i assequible per a tothom. Des d’aquesta posició va assegurar que no volia enredar-se en política, però al capdavall va “cedir” i va fer de la seva lluita anterior un trampolí i una de les banderes del seu programa polític per a l’alcaldia de Barcelona.

Li diria doncs que el seu discurs va ser potser “engrescador” però que en canvi la seva gestió ha estat certament “decebedora”, si més no en aquest apartat tan important de la seva proposta de govern. No solament han continuat existint grups més o menys violents que despatxen desnonaments exprés a plantofades, sinó que alguns s’han convertit en empreses perfectament legals que actuen a Espanya des de Barcelona, sinó que s’ha creat el front contrari: especialistes en okupar, cobrant esclar.

No sóc malastruc de mena, però no trobaria estrany que molt aviat hi hagués enfrontaments entre aquesta mena de màfies de l’habitatge que provoquin resultats desagradables, i que els qui en paguin les conseqüències siguin, com sempre, els qui no tenen sostre on viure: sempre que hi ha clatellots, hi ha un tercer que rep, i és el que rep més fort. Si aquest és tot el resultat que na Colau ens pot oferir després de tres anys de governança ni tan sols diria que és decebedor, sinó que és un cras desastre que malmet encara més la situació dels desnonats. Primer, els okupadors exigiran el pizzo als pobres llogaters. Després okupadors i desokupadors enceten la batalla per dominar la cosa. I finalment, uns i altres signant la pau per repartir-se el benefici.

Felicitats senyora Colau! Gran visió la seva que veu la palla a l’ull del senyor Torra. La seva ja no és una decepció, sinó un fracàs gairebé criminal.

Frases cèlebres [o no]

Hi ha personatges que són coneguts per la gran quantitat de frases cèlebres que han pronunciat al llarg de la seva vida. Winston Churchil, Mark Twain o Albert Einstein són exemples d’aquesta dèria. En realitat, els biògrafs seriosos d’aquests personatges dubten ells mateixos de la veracitat de l’origen d’aquests aforismes, perquè la imaginació d’uns i altres els atribueix una productivitat desaforada. Aquests homes, però, han passat als annals de la història com a savis de la vida, i si més no han demostrat grans aportacions a la humanitat.

N’hi ha d’altres que potser també passaran a la historia per alguna frase, però no perquè sigui enginyosa, graciosa o profunda, sinó perquè són negatives, impresentables o falses. En una sola edició de l’Ara del dissabte 12 de maig de 2018, n’he trobat tres. I segur que si prestés més atenció en trobaria alguna altra.

La primera és de Donna Leon, autora de novel·les policíaques protagonitzades pel comissari Brunetti (que no fa mai l’amor amb la seva dona i amb prou feines un petó). Diu la frase: [sic]: “El problema dels llibres d’Agatha Christie és que no els rellegiràs mai”. Ja sé que no es tracta pròpiament de la lectura d’un llibre, però voldria recordar-li a na Leon que Christie va escriure una obra de teatre que es diu The Mousetrap (La ratera) que ha estat representada al St Martins theatre de Londres durant més de 60 anys. És sabut i conegut que molts dels centenars de milers d’espectadors han repetit, i més d’una vegada, l’assistència a la representació. Quan als llibres pròpiament dits, jo mateix els he rellegit, alguns més d’una vegada, al llarg de la vida i que conec prou gent que han fet el mateix com per afirmar que la senyora Leon equivocava. S’equivoca o té gelós, o enveja, potser? Perquè d’ella no que n’he rellegit mai res. Brunetti és la imatge de l’home rendit, del perdedor davant d’un sistema corrupte, l’home incapaç d’enfrontar-se a un cap inepte. En fi, res d’atractiu, el fracàs fet home.

La segona és de Miquel Iceta [sic]: “Ni llengua ni escola són llocs per a la política”. No, ja. No diré res de la biografia, millor dit de l’ hagiografia, d’aquest homenot de la política espanyola i espanyolista. Però que un home pretesament socialista, d’esquerres per tant, que digui que l’escola no es lloc per a la política es mereix un zero punyetero en l’assignatura de la vida. Si no parlem a l’escola de política, com ensenyarem els alumnes a ser ciutadans responsables? Llegint-los la Constitución espanyola? Com sabran distingir doncs un polític d’esquerres d’un de dretes? Els pares, a casa, hem de fer la nostra labor en aquest camp que impregnarà per sempre les seves vides, però l’escola no se’n pot desentendre de cap manera. No parlar de política a l’escola és criar administrats submisos albats de crítica. Em sembla, benvolgut Iceta que per aquí pas que anem bé. Potser és vostè que hauria de tornar a l’escola i que un mestre, qualsevol, li recordi el parvulari de la democràcia.

La darrera és de Vivian Gornick, una escriptora novaiorquesa a qui, ho confesso, no conec absolutament de res. Diu així [sic]: “És una de les revolucions [la feminista] més llargues perquè dormim amb l’enemic”. En la mateixa entrevista que li fa Sílvia Marimon, també deixa anar que [com fan els homes] “Primer feina i després amor”. Bé, jo sóc home i entre les meves amistats, coneguts i saludats li diré que els que pensen així no sobrepassen el 30%, i tiro llarg. O sigui que “menos lobos, caperucita”. Tornant però a la frase, li diria que si ella dorm amb el seu enemic és una perfecta estúpida. Per deixar l’estupidesa i salvar-se de qualsevol perill evident, jo deixaria el llit de seguida i em buscaria altres companys, o potser cap. Si la senyora Gornick considera els homes el seu enemic, no entenc què carai hi fa aquí: que es busqui un el planeta dels harems sense soldà, o de gineceus dins d’una vila closa, ben closa. Si per fer la revolució, la seva, ho ha de fer sense els homes, o encara més, en guerra contra ells ja en pot estar segura que perdrà. Perquè, Vivian, ja sabem que per molt que un bàndol guanyi la contesa mai n’és el vencedor sense la mort de l’altre. Ella, referent del feminisme segons la crònica, prefereix la feina a l’amor. Va bé: no dormiré pas mai amb ella.

I fins aquí el recull d’avui, que no sé si seguirà, perquè amb tantes clepses brillants no donaria l’abast.

Torelló: parada de bus

Quan van començar les obres del carrer sant Bartomeu es va traslladar la parada del bus al carrer de Puigdassalit. No és que a la seva situació anterior fos gloriosa, però un sempre espera que amb els canvis arribin solucions millors. Cada dia, quatre cops, passo per aquesta parada i he de fer un eslàlom per evitar fluids, merda, burilles, pinyols, peles de fruita i alguna cagarada de gos; papers, pixats, closques de pipa, llaunes i altres minúcies. És cert que els humans no som sempre polits i respectuosos, però sempre se’ns fa més difícil si el Govern municipal no hi posa mitjans per facilitar-nos-ho. Així, en tot aquest tram del carrer no hi ha ni una sola paperera, ni un sol cendrer i clar, és complicat desfer-se del que ens sobra. Tampoc hi ha un banc on els soferts viatgers puguin reposar, i grans i petits no en tenen d’altra que asseure’s al sofert graó de l’aparador de la botiga que hi ha a la parada. Voluntàriament, o involuntària, els que s’asseuen empastifen el vidre i la botiguera ha de netejar-lo i escombrar-ho si no vol que la prenguin per poc curosa. I posats a dir, quan plou els passatgers es mullarien si no fos pels balcons i barbacanes dels edificis. I encara replicant, els qui tenim un gual, que no ens serveix per a res, i que oferim els nostres balcons d’aixopluc se’ns podria agrair amb la instal·lació d’una modesta paperera que minimitzés la porqueria i facilités les passes de tots els vianants.

Sobre infermeres i vestuaris

Ana Bonafonte, delegada de SATSE (sindicat d’infermeria), està enfadada perquè “lamentablement, la infermeria encara és vista per molta gent com una professió que només l'exerceixen dones, sexualitzada, vocacional i supeditada al metge”, i és així que es pregunta que “si les infermeres ja no portem còfia, escots o minifaldilla, per què es trasllada aquesta imatge a la societat, per exemple, en les disfresses?”. Sí senyora, té tota la raó, com es pot permetre que  dones vulgars es disfressin d’infermeres provocatives, sexis i escandaloses? Això és cosa del masclisme paternalista que inunda la societat. Jo els prohibiria, així, ras i curt. Què cony és això de disfressar-se per escarnir una professió tant i tant menyspreada i menystinguda com és la d’infermeria! Fora aquestes disfresses! Que es posin una bata de metge, home, que ja està bé. I de passada, ja podríem prohibir les disfresses de tots els oficis, principalment els que exerceixen en majoria les dones.

Perquè sí, que els ciutadans i els pacients som uns babaus, uns curts de gambals que no sabem distingir entre una infermera de debò i una de pega. Es veu que als hospitals, aquesta manca de distinció provoca que els malalts es llencin damunt de les infermeres, pensant que son senyores que fumen. Prohibim les disfresses d’infermera i vestim les de veritat amb maniguets, còfia, mitges d’uralita i davantal blanc; faldilla fins els turmells i bombatxos.

Això sí, queda permès continuar usant la rebequeta per damunt de l’uniforme, perquè transmet elegància i professionalitat; sobretot si és de llana, on s’hi entaforen tots el virus, bactèries i porqueries que corren per passadissos i habitacions.

Modestament diria que les infermeres es vesteixin com vulguin o bonament puguin i, sobretot, que no es deixin aquella armilla de color groc llampant que du escrit al darrera “no em molestis, estic treballant”.

Marc Ribas i les patates a la riojana

Marc Ribas, el cuiner de barba i tupè que ens delecta amb el seu “brutal” diari, ens va endinyar entre cap i orelles una recepta de patates a la riojana que fa feredat. Hi he comptat fins a 21 ingredients! Brutal! Entre ells, hi ha tant de picant que podria ser més un plat mexicà que no pas una recepta tradicional de la cuina pobre.

Fa ja uns quants anys, principis dels 80, la meva dona i jo corríem per terres de la Rioja alabesa una nit càlida d’agost. Era tard, i en passar per Laguardia vam veure una taverna al peu de la muralla i com que anàvem afamats ens hi vam aturar. Ens va atendre un home de mitjana edat, panxut i amb bigoti, que de seguida va veure que no érem del país i que no sabíem de què anava la cosa. Sàviament, ens va recomanar unes tapas de aquí. Res de montaditos ni sofisticacions estranyes dels aliments. Embotits, formatges, anxoves, olives, pa i un vi de cosechero, fresc i sense pretensions. Quin sopar, marededéusenyor! I entre tots, dues cassoletes de patatas a la riojana. No n’havíem menjat mai i només sentir-ne l’olor els sentits es van disparar i el sabor, que ens va semblar fins exòtic, ens va dur a la boca les aromes de la terra. En acabar li vaig demanar a l’home del bigoti què carai hi posaven en aquella meravella. I m’ho va dir. I em va dir com barrejar-ho tot per arribar a l’alquímia del plat. I jo us el transmeto:

800 g – 1 kg de patates

4 xoricets tendres (dels que van lligats en rest), que poden ser picants o no; al gust.

1 cabeça d’alls

1 bona cullerada sopera de pebre vermell, que pot ser picant o no, torrat o no.

aigua

Es pelen les patates i es trenquen, s’esqueixen amb el ganivet formant daus, no es tallen. Les reservem. Tallem els xoricets en quatre parts. En una cassola amb només un rajolí d’oli hi posem el xoriço, sense pelar que si no s’esbotifarra, a foc baix i que vagi desprenent el seu propi greix. Pelem els alls, els afegim al xoriço i deixem que cogui tot 4 o 5 minuts. Continuant amb el foc baix, hi afegim el pebre vermell i el deixem torrar uns segons procurant que no es cremi remenant enèrgicament. Afegim les patates i ho remenem tot. Cobrim les patates amb aigua, salem, i ho deixem bullir fins que les patates estiguin cuites. És important que el punt de cocció de les trumfes sigui un pel passat, de manera que s’hagi després el midó espessint així l’aigua de bullir.

Si mireu la recepta del crack Ribas, veureu que no s’hi assembla gens. De fet ell mateix reconeix que allò que fa no són pas patates a la riojana, pròpiament dites, i que si les mostrés per aquelles terres les hi posarien per barret. Jo us proposo la meva: té l’encant de la senzillesa i conserva cada gust al mateix temps que es condensa tot plegat en un caldo que enamora el gust. No acabo de veure com lliguen el romaní i el julivert, ni què hi pinta el vi, ni tant d’oli per tot i molt menys aquest escaldat i fregit de les patates. Com que no poden bullir el seu temps, no s’impregnaran de la resta de gustos i quedaran com trossets de suro tou.

Proveu la meva proposta, que és la del “senyor panxut i amb bigoti” i us agradarà molt més. Ah, i suqueu-hi força pa!

Tranquil, serè i emocionat

Imatge extreta d'un vídeo publicat a la web de El Heraldo.

Avui el jutge Ricardo Javier González, autor del vot dissident en la sentència dels pocavergonyes de “la manada”, ha sortit al carrer davant de l’Audiència Provincial de Navarra per mobilitzar-se en favor de una “justícia independent i de qualitat”. A preguntes dels periodistes ha dit que no faria declaracions ni comentaris perquè “Yo solo hablo en autos y sentencias”. De tota manera no s’ha pogut estar de dir que se sent “emocionado por el apoyo recibido de amigos y compañeros”.

Em sembla bé: quan un hom la caga, és bo tenir el recolzament d’amics, com ara aquells que t’envien un whatspp que diu “sé fuerte, Ricardo”. Anima molt això, la veritat. Però em sembla que quedar-se “tranquil, serè i emocionat” quan milers de persones han sortit al carrer demanant la teva testa és, si més no, temerari. Temerari en el sentit que una persona, sigui jutge o campaner de sant Esteve de les Roures, que no és capaç d’analitzar perquè el tracten de tot menys de senyor corre el risc de malbaratar la vida i el seny.

Sempre he desconfiat dels jutges i de la justícia, no com a concepte sinó en la seva praxis. En la meva vida he vist aplicar la mateixa llei de maneres tan dispars que sempre m’ha fet l’efecte que era un digues el que vulguis que jo decidiré el que em doni la gana. Em posa els pèls de punta pensar que una persona et pot destrossar la vida només perquè penses diferent, perquè el dia de la sentència la dona li ha tocat el crostó o perquè mira tu quina feinada que tinc. El poder d’un jutge sobre les vides dels administrats és gairebé infinit, perquè pot ser fins i tot injust sense que ningú li passi comptes. I si n’hi passen, el corporativisme és tan neci que no ha de témer gran cosa. Els jutges no prevariquen, només s’equivoquen perquè, esclar, són humans.

Les sentències i l’actitud personal de representants públics com aquest senyor no contribueixen gens a millorar la percepció que tenim de les vistes  judicials. Quan un personatge a qui fins el seu ministre gosa desqualificar, que li demanen explicacions de la UE i fins de l’ONU es queda “tranquilo, sereno y emocionado” és que alguna cosa important falla.

Sant Jordi, roses grogues i feminisme

Ja vaig escriure sobre roses grogues per sant Jordi i fins vaig enviar un nota de protesta a Marcel Mauri d’Òmnium (en sóc soci) per l’ús inadequat del símbol de la diada, la rosa. Per cert, no n’he rebut resposta. No s’haurien de pervertir els símbols, ni que sigui per una bona causa. Durant la diada es poden fer les reivindicacions que calgui i més, clar que sí, però voler substituir el color roig pel groc em sembla barroer. Així ho deia el cartell d’Òmnium.

Ja fa anys que escriptores i feministes malden per transformar sant Jordi en un tòtil, la princesa en una heroïna femellista i al drac en un animaló mansoi i sense foc als queixals. S’ha reescrit la llegenda i s’han dibuixat els personatges retorçant-ne l’aspecte fins convertir-los en paròdies dels originals, caricatures deformes i mel·líflues. Els mitjans no van quedar curts la setmana passada entaforant-nos entre cap i orelles les meravelles de la literatura femenina fins la sacietat. De tan sentir-ne lloances un comença a sospitar que bé, que no n’hi ha per tant i que potser si necessiten tant d’altaveu és que no deuen ser (totes) tan bones. Avui mateix, na Mònica Terribas a Catalunya Ràdio, feia una entrevista totalment acrítica a Mary Beard, feminista que, basant-se en Margaret Thatcher com a exemple, ens vol demostrar que les dones han de tenir veu d’home si volen manar. Tot un retorçament increïble que no aporta res i que em fa pensar que si la Thatcher és un model del lideratge femení, no hi veig cap diferència amb el masculí. Ben al contrari, aquesta senyora va lapidar la societat anglesa fins a extrems inconeguts. Només vull recordar el conflicte que la va enfrontar als miners el 1984 i que va reprimir sense cap mena de mirament amb una violència inconcebible. Va durar un any, durant el qual la senyora Thatcher va legislar per tallar el flux de diners a les caixes de resistència, va causar tres morts i va anorrear sindicats i famílies. Galdós exemple! Dit això, afirmar com fa Beard que “Margaret Thatcher va fer classes de logopèdia per aprendre a parlar com els homes, amb un to de veu més greu, perquè se la prenguessin seriosament” em sembla senzillament increïble.

El feminisme corre el risc, greu, de fer-se extremament pesat per omnipresència, de manera que ja no hi ha tertúlia en què les qüestions de gènere no intervinguin moltes vegades sense cap ni peus. Hi ha dones que aprofiten qualsevol ocasió per endinyar-nos el seu discurs sense venir al cas, com si fos necessari inocular, entaforar la “visió femenina”. I avui, un dia per parlar de llibres i amoretes, de la relació més bella entre gèneres, no tenim res més a fer que enfrontar-los, ni que sigui dialècticament.

De veres: tot el debat que necessiteu, benvolgudes feministes, però no ens el feu empassar amb un embut a totes hores i sense engaltar. Gaudim sant Jordi i la seva força simbòlica. Jo, com cada any, li he comprat una rosa roja a la Carme, li he regalat un poema com fa 40 anys que faig i ella m’ha obsequiat amb dos llibres que llegiré amb delit. Però per damunt de tot ens hem dit “t’estimo”, i hem “pregat al vent dels déus perquè el nostre viatge sigui llarg”.

______________________________________________________________________________ 

Que li pesi a qui vulgui:

avui, sant Jordi matarà l’aranya,

salvarà la donzella

i durà en una mà l’espasa

i en l’altra la rosa roja,

la rosa vermella

encesa d’amor.

j.m.

sant jordi, 2018

Torelló, el carrer sant Bartomeu i ERC-JpT

Jordi Casals i Xevi Lozano. Fotografia de ràdio Ona apareguda a la web locals.esquerra.cat.

Sembla mentida que un de carrer tan curt, com és el de sant Bartomeu de Torelló, pugui aixecar tanta polseguera. Després de la seva dignificació se’n va canviar el sentit per tal de pacificar i reduir el trànsit, procurant menys sorolls, fums i perills als seus veïns. Hi ha però qui no hi està d’acord i ha recollit 1800 signatures (segons ERC) per tornar a la situació anterior. Aquí ja caldria discutir de quina manera es va fer, però no va d’això aquesta filípica.

En primer lloc vull dir que quan es van començar les obres, el veïns vam fer diverses reunions amb responsables de l’Ajuntament, a les quals mai va faltar l’Alcalde. Allà, a part de la presentació del pressupost i d’explicar-nos aspectes tècnics i estètics, el elements benèfics que he descrit – pacificar i reduir el trànsit, menys soroll, fums i perills pels veïns– eren els compromisos a que vam arribar amb els responsables municipals. I, certament, s’han complert amb la simple mesura de canviar el sentit del carrer. Sense necessitat de radars, de multes, de costos i fracassos el Consistori ha fet el que va prometre.

Segons paraules d’ERC-JpT, aquesta és una mesura que suposadament “és un primer pas de l'equip de govern d'una actuació al C/ Sant Miquel, traient-ne el trànsit, que no té el consens social mínim i sense un debat previ”. Que els centres urbans tendeixen a ser per a vianants és una tendència que a Europa fa més de 40 anys que s’ha mostrat beneficiosa. L’any 1982 vaig visitar Munic per primera vegada i una gran àrea al voltant de la Frauenplatz, al cor de la ciutat, ja estava enterament vetada al trànsit. I no ens cal anar tan lluny: a Vic, en els darrers anys, la gent ha anat guanyant espais al cotxe. No sé veure a què obeeix ara aquest estirabot de posicionar-se en contra de mesures que el que pretenen és millorar la vida dels ciutadans. No puc comprendre quin és el motiu que du a qüestionar una decisió que ja han pres multitud de ciutats europees i que s’ha demostrat positiva, i més pel comerciants: el 90% dels ocupants dels cotxes que passen pel carrer sant Bartomeu, direcció sud, no s’aturen a comprar al carrer sant Miquel precisament, sinó que es dirigeixen a la zona de grans superfícies que hi ha a la sortida del poble. Si vols anar a comprar amb cotxe a aquest carrer no pots aparcar enlloc. Comptat i debatut,  en tot aquest picar de peus que pretén recollir “la inquietud mostrada per bona part de la ciutadania de Torelló”, no hi veig altra cosa que un cert postureig polític.

Els que ens desplacem en cotxe pel poble no podem pretendre ni anar en línia recta a tot arreu ni aparcar allà on pixa el gos. Si ens toca fer una volta, doncs sortim un minut abans de casa i santes pasqües, que per això anem a cavall. És així, comprenent que els cotxes són sorollosos, pudents, voluminosos i perillosos farem uns pobles més habitables.

Però hi ha altres coses que inquieten en la nota que ERC-JpT publica a la seva web. Diuen [sic]: “l'equip de govern havia de parlar i treballar  amb com es gestionaria la mobilitat en el carrer. Aquest treball no es va fer, i després de diferents propostes, algunes contradictòries, i demostrant improvisació, es va imposar de cop aquest canvi de sentit”. Home, jo vaig participar, com a membre de la comissió de seguiment de les obres del carrer, almenys en 6 reunions amb responsables municipals. Algunes de les propostes dels veïns van ser ateses i d’altres no, però en resum puc dir que el resultat va ser satisfactori. Després de finalitzades les obres, es van fer almenys dues trobades monogràfiques sobre el canvi de sentit, en les quals, per cert, no hi vaig veure ningú de l’oposició. Per tant dir que el treball no es va fer i que es va improvisar és, si més no inexacte.

És cert que hi ha aspectes que són millorables i discutibles, però això no ha de fer oblidar la finalitat de la mesura preses, que no és cap altra que la de procurar benestar als ciutadans. És cert, per exemple, que les vies per les quals s’ha desviat el trànsit són “sensibles”, perquè travessen zones escolars. Per això cal buscar alternatives, unes alternatives que no veig per enlloc en l’escrit publicat pels dos grups polítics.

Les xarxes socials fan aflorar els veritables motius que ens mouen a tots plegats i que moltes vegades no és cap altre que procurar el benestar propi sense tenir en compte el col·lectiu. És per això que els Governs municipals han de prendre les decisions finals i que no sempre són del grat de tothom. Moltes, passat el temps, s’han demostrat beneficioses fins pels més recalcitrants opositors i una d’aquestes ha estat, arreu del món, l’expulsió del trànsit dels centres urbans.  

Quanta, quanta merda Hèracles!

Eristeu, esporuguit, s'amaga d'Hèracles dins una gerra de bronze.

Museu del Louvre, París

Escoltava avui n’Inés Arrimadas en l’entrevista que la Mònica Terribas, amb infinita paciència, li feia a Catalunya Ràdio. També vaig veure com Rafael Catalá, Ministro de Justicia, perdonava la vida a Carles Campuzano al Congreso per dur un llaç groc ofensiu a la solapa. I encara a l’ex-ministre José Manuel García-Margallo redefinint la violència a conveniència de la seva circumstància. La defensa penosa de Griñan pels ERE d’Andalusia i la cagarada del màster de la Cifuentes.

Conta la mitologia que Hèrcules, en un atac d’ira induït per Hera, va matar els seus fills i la penitència olímpica el va posar a les ordres d’Euristeu de Micenes. Aquest, descrit com a “un home imperfecte, tant física com moralment”, va ordenar a l’heroi els famosos dotze treballs. Entre aquestes tasques ingents s’explica la neteja dels estables del rei Augies. Es veu que aquest tenia un ramat enorme de toros (oju al datu!) que produïa tal quantitat de fems que empudegaven tot el Peloponès i migraven la productivitat dels seus camps. Sembla que Augies no tenia gaire interès en la higiene i la situació era merdosa de veres. Tal com havien pactat, Hèrcules, en un sol dia, va fer neteja desviant els rius Alfeu i Peneu del seu curs i les aigües s’endugueren tota la femada cap al mar.

Meditant sobre semblances, se m’acut pensar si en tota la pell de brau (oju al datu!) hi ha prou rius i prou aigua per a endur-se tota la merda i podridura que els diferents Gobiernos espanyols han anat acumulant en aquesta segona etapa de franquisme pudent. En tinc seriosos dubtes. Del que no dubto en canvi és que, de moment, no es veu cap Hèracles capaç d’emprendre aquest treball. Potser és per això que alguns preferim no emmerdar-nos en tal heroïcitat i preferim deixar Euristeu i els seus estables ben lluny.

Un mal partit

A mi les primaveres i les tardors no em proven. Em produeixen un sentiment de tristesa que em pot arribar a aclaparar i a produir-me un desassossec molest i enganxós. Per això el dia d’ahir començava malament: a més d’aquesta meva feblesa estacional endèmica, hi havia altres coses carregades d’incertesa. Una feina important que penjava d’un fil, dues visites mèdiques que podien canviar-nos la vida i un maldecap infame per acabar-ho d’adobar. Per alegrar-me el matí, el meu mai prou ben ponderat Tomàs Molina, em parlava de “vientos ábregos o llovedores”, una expressió que em treu de polleguera, i ens amenaçava amb un cap de setmana ple de malvestats climatològiques: quina creu aquest home, déu meu!

Amb aquest panorama vam sortir de casa. Però un no sap mai quan els mags de la fortuna actuen (deu ser quan els surt de la torradora) i el cas és que el primer diagnòstic que esperàvem va ser immillorable: no hi havia cap indici que ens hagués de fer patir (1-0). Faltava el segon, que era el més pelut. Després d’un petit recorregut per diferents serveis recol·lectant resultats, la doctora Perelló ens va confirmar que res de res, que el control era absolutament negatiu i que ja ens veuríem d’aquí 7 o 8 anys, si hi havia res de nou (2-0).

Arribem a casa i l’avi tenia la tele a tota màquina (l’home és una mica dur d’orella) per no perdre’s un mot de la notícia: la justícia alemanya deixava lliure Puigdemont en rebutjar el delicte de rebel·lió. L’home –91 anys– estava que no hi cabia i ens va encomanar, com cava en vena, un somriure exultant (3-0). Sona el mòbil; email entrant: la feina a fer punyetes. Cagu’m dena, anàvem massa bé (3-1). Sona el mòbil; una amiga em diu que la presentació del llibre del Ramon Minoves Paraula de Nargó ha anat molt i molt bé (4-1).

S’acaba el dia. I n’hi ha que diuen que sí, que hem guanyat, però que no hem fet un bon partit. Però què voleu que us digui, de partits d’aquests que en vinguin tants com vulguin, i als pobres perfeccionistes tocats dels pebrots que déunostresenyor els agafi confessats.

Els mossos seran sempre (tots) nostres?

Hi ha desenes d'imatges d'Anadón fent declaracions a la Sexta. El subtítol d'aquesta en
que un policia “insta” als polítics explica la megalomania i la nul·la professionalitat del personatge.

La insistència en l’expressió “s’ha aguantat molt” és la segona inquietud que m’ha despertat el senyor Anadón. La policia ha d’aguantar tot el que faci falta per no arribar a l’agressió contra els ciutadans i no es pot comparar el llançament d’un ou amb un cop de porra: no és proporcional. El policia que, protegit amb una autèntica armadura de cap a peus, no és capaç d’aguantar el llançament de 1 o 100 ous que es quedi a casa o que plegui, perquè sinó la proporcionalitat no s’aguanta. Si la concepció d’ordre públic ha de dependre de la capacitat d’autocontrol de la policia més ens val que pleguem. Que els ciutadans també aguantem la xuleria i els abusananos, que de tot hi ha al cos. S’aguanta molt, sí, però un policia no pot oblidar mai que el seu deure és protegir la ciutadania per damunt de tot. Si es persegueixen manifestants amb furgonetes per damunt la vorera, no es pot dir que és una “mesura dissuassòria”, perquè es tracta d’una maniobra enormement agressiva i molt perillosa per la integritat dels manifestants. El fet “que no hagi passat mai res” amb aquesta mesura no és excusa per continuar aplicant-la, o passarà com amb les bales de goma.Mònica Terribas entrevistava avui Valentín Anadón, portaveu de la Federació de Professionals de Seguretat Pública de Catalunya (FEPOL) i m’ha produït més desassossec que tranquil·litat. Les respostes a les qüestions que li plantejava la periodista eren certament inquietants, sobretot en dos punts. L’un sobre la tasca imprescindible dels periodistes que cobreixen les manifestacions d’aquests dies. Els professionals de la informació van perfectament identificats, els policies saben que no rebran cap mena d’agressió per la seva part i, malgrat tot, van rebre patacades i empentes violentes per part del agents. Dir que els havien advertit no és excusa, perquè el dret a la informació que tenim els ciutadans està per damunt de facilitar la labor policial. És així que es fa evident que aquests cossos temen el que d’ells es pugui publicar, fotografiar o filmar, perquè, com ens passa a tots en el transcurs de l’exercici de la nostra professió, ells s’equivoquen i quan ho fan les conseqüències poden ser molt greus. Ja hem vist massa ulls buidats. El criteri d’ús proporcional de la força no depèn de la formació, dels protocols ni de les consignes, sinó de la percepció de cada agent i del seu grau d’agressivitat personal. D’altra banda, dir que l’ordre públic està per damunt del dret a la informació em sembla directament una opinió infame indigna d’un representant de la llei, una apreciació que no s’aguanta perquè el compliment de l’un no interfereix en l’altre.

Per acabar, Mònica Planas, al diari Ara (22/08/2017) donava una idea de la fiabilitat del personatge, Valentín Anadón. En un programa de la Sexta d’aquelles dates, el conductor Hilario Pino, presentava Anadón com a com a portaveu dels Mossos d’Esquadra [sic]: “Anadón no va corregir el presentador sobre el càrrec que li atribuïen erròniament [···] L’autèntic portaveu dels Mossos d’Esquadra és Albert Oliva, no Valentín Anadón. Consultat el departament de premsa dels Mossos sobre Anadón, primer desconeixien qui era i després de revisar una base de dades es van limitar a confirmar que era un mosso. Sens dubte, la perícia del personal de producció de La Sexta a trobar un mosso que canta La traviata mentre l’operatiu està en marxa és indiscutible. [···] Gestionar la vanitat de determinades persones [Anadón] és complicat”. I, com dèiem quan ens adoctrinaven a l’escola feixista de Franco, “con un tres y con un cuatro, aquí tienes tu retrato”.

Boadella i el circ Dastis & Bros.

Fa uns dies, el senyor Alfonso María Dastis Quecedo, Ministro de Asuntos Exteriores y de Cooperación de España, manifestava la seva preocupació pel “circ” que Carles Puigdemont havia muntat a Brusel·les i amb les seves visites a Dinamarca i Suïssa. Al tal Dastis, que ho va dir amb menyspreu i aire de suficiència carpetovetònica, només voldria recordar-li que el circ és una activitat professional prou sacrificada, on alguns fins i tot s’hi deixen, literalment, la pell. Dit això, el ministre hauria d’estar més preocupat per les xarlotades d’un senil i esperpèntic Boadella, protagonitzant una estupidesa potinera a Waterloo. No parlem ja dels dos guardiacivils bufs desplaçats al mateix lloc per fer el pena davant la policia belga. Em consta que els dos valents van quedar-se literalment en calçotets quan els agents els van manar treure’s els ridículs uniformes, tribanya inclòs. I això que no els va estomacar ningú.

Boadella és un pallasso dolent, que no en sap vaja, que és una vergonya per la professió, ell, que volia que el nomenessin “bufón del reyno”. Però haver de posar-se al nivell de dos pocapenes mal disfressats de caderneres ja és caure baix.

Jo recomanaria al Sr. Dastis Quecedo que no badi, que al pas que anem a Espanya se la coneixerà més pels sapastres aprenents de ruc que no pas pels toros, que ja és dir. I als ciutadans de Waterloo, que cada tarda agafin la cadira i s’asseguin davant d’aquella casa de la seva ciutat i que es preparin a veure, tot sovint, “españolitos del lo, lo, lo...” fent el pena.

Què passa a Sixena?

Fotografia que apareix a l'edició digital del diari Heraldo de Aragón, sense autor especificat.

L’oblit de Sixena que un servidor vaticinava només inaugurar-se el xiringuito –Sixena o la perfídia aragonesa– ja ha iniciat la seva carrera autodestructiva. Podeu llegir l’article que publica el diari Heraldo de Aragón “El monasterio de Sijena suspende las visitas durante los días de Semana Santa”. Si us ho veleu estalviar, podeu continuar llegint l’extracte que n’he fet.

“La decisión choca con el creciente interés que ha despertado la exhibición de las obras” [···] “la muestra, ya fue reabierta con un horario más restringido, perdiendo un día de visita, el domingo, a petición de las moradoras del enclave, las hermanas de Belén. De hecho, solo se abre los viernes y sábados de 10.00 a 14.00 y de 16.00 a 19.00.” [···] “Durante el pasado año, el monasterio de Sijena tampoco abrió sus puertas durante la Semana Santa. Y eso que ya habían llegado las primeras 51 obras.” [···] “En su acondicionamiento, el Gobierno de Aragón ha invertido alrededor de 400.000 euros, incluyendo la compra e instalación de mobiliario dirigido a exponer las piezas. No es el lugar definitivo.

De hecho, todavía tiene la apariencia de la reserva de un museo, con peanas, vitrinas y muebles que preservan y exhiben las obras...” [···] “[Javier Lambán] aseguró que se estaba negociando una ampliación de los horarios de visitas con las hermanas de Belén” [···] “No obstante, de momento, [···] las visitas quedan suspendidas durante esta Semana Santa”.

Així és com peces de gran valor artístic i històric van ser traslladades de Lleida a Sixena, per odre judicial, per ser visitades enmig del desert dels Monegres 7 hores la setmana, prèvia reserva. Quan arriba la Setmana Santa, les monges, que ja ho havien advertit, tanquen el Monestir perquè és seu i fan el que fa tot propietari: disposar-ne lliurement. Recordar que aquestes dates és quan l’Aragó rep més visitants per la llarga tradició de celebracions religioses que s’hi produeixen.

El Govern aragonès s’ha gastat la gruixuda xifra de 400.000 € per adequar un espai provisional per acollir les obres. L’aspecte és el que es pot veure a la fotografia, on de “peanas, vitrinas y muebles” res de res i de protecció ni la més mínima ombra. Penjades en reixes i dipositades de prestatges de fòrmica vulgar, tenen més l’aspecte d’estanteries de súper que de cap altra cosa.

El Govern aragonès hauria de justificar molt i molt bé com és que s’ha petejat un grapat de diners públics en un espai privat, sense haver negociat abans, com a mínim, el dret que tenia a fer-ne ús. Al meu entendre, és una presa de pèl, sinó malversació. En poc temps, la DGA (Diputación General de Aragón) es veurà en la disjuntiva perversa d’haver de decidir què fa: o compra el monestir sencer o trasllada les obres. Evidentment, la compra significaria un dispendi considerable, suposant que les pobres monges de Betlem s’ho vulguin vendre. Però encara té més substància malèvola traslladar les obres a algun museu del Reino, perquè allò de retornar les obres al seu origen quedaria en entredit i aquell alcalde tan bel·licós que tenen a Sixena, Ildefonso Salillas, hauria de combatre contra el seu propi senyor. Galdosa circumstància, un Cid del s. XXI.

Aquestes coses passen quan es prenen decisions amb el pàncrees o la vesícula biliar, que ve a ser el mateix que el cul. Passa quan vas a fer mal al veí, no pas a negociar un acord que satisfaci a tothom. Passa quan l’estultícia domina la política i la justícia. Com deia al meu anterior article: “Es faran grans discursos i es prometran enormes beneficis. S’apel·larà a l’orgull aragonès i a moltes altres tonteries. Al cap de pocs mesos, els aragonesos i les seves brillants autoritats oblidaran Sixena. Quan algú s’arribarà al monestir el trobarà tancat, perquè només obrirà el matí dels dissabtes, prèvia reserva i si al guarda li va bé. Aleshores, les urnes funeràries de Beatriu Cornel i Francisquina d’Erill i Castro s’aniran corcant de mica en mica abandonades i polsoses. Això sí, a Villanueva de Sigena hauran aixecat un enorme i excèntric monument al seu eximi alcalde Ildefonso Salillas Lacasa, vencedor dels pèrfids lladregots catalans”. Doncs ja hi som.

Nua perquè em dona la gana

Sento per la ràdio com una dona demana una altra que justifiqui perquè s’ha fotografiat nua per a la portada d’un disc que acaba de publicar. La primera és Mònica Terribas, l’altra és Judit Neddermann. La veritat, no sé perquè ho ha d’explicar, ni n’hagi de donar raó. És una dona adulta que pensa que sortir nua públicament la satisfà, i prou, que ho fa perquè li dona la gana. El que em sorprèn és que ella accepti la petició de la periodista i entri a explicar la seva decisió, i em sorprèn que  el primer que argumenta és que “no l’ha obligada cap home”. Curiós. A mi, la veritat, m’és igual que ho faci per promocionar el seu disc, perquè creu que el seu cos és digne de ser vist, perquè com que el disc es diu “Nua” pensa que s’escau; o perquè està molt contenta d’haver-se conegut. No necessito que m’ho expliqui, i si ho fa l’escoltaré.

Però em sorprèn molt encara més que es queixi per les conseqüències del seu nu. Ella té tot el dret a despullar-se com i quan vulgui, i la resta tenen el seu dret a criticar-la o a lloar-la. Hi ha gent que se sentirà atreta, fins sexualment, davant de la imatge, i d’altres que ho trobaran una marranada, una manera de vendre’s, una cosificació.

Neddermann, Terribas, no calia explicar-se. Però despullar-se vol dir perdre la intimitat i això exigeix renúncies. A les dures i a les madures.

República feminista, no

Comparteixo i crec fermament en els principis i proposicions del feminisme, i considero que és una de les pitjor misèries del nostre món occidental que es pugui considerar encara les dones ciutadanes de segona, o tercera. No puc entendre que hi hagi personatges que gosin considerar la dona com a inferior i la tractin com a tal: menystenint el seu paper essencial i imprescindible en l’avenir de la humanitat. Ens hauria de fer vergonya a tots, homes i dones.

En el que no crec és en les formes i mitjans que empra el feminisme per fer valer aquells principis irrenunciables. Mentre que una mirada pot ser allò que les femellistes anomenen micromasclisme, es passen per alt actituds de certes dones que no pretenen altra cosa que menystenir, sinó humiliar, un home. Teresa Cunillera, en el transcurs d’una tertúlia a la ràdio li deia “carinyu” a Ernest Benach, en una evident mostra de commiseració maternal. Jo, per dir-li “reina” a una interlocutora, em vaig endur un insult a la meva mare. L’actitud de moltes dones públiques és la de considerar la feminitat bona de naixement, mentre que la masculinitat és, des de la naixença, dolenta. I és així com s’apel·la a la supremacia femenina i es pretén segregar per sexes les escoles, perquè les noies són més intel·ligents i madures per una mateixa franja d’edat. I és així com la senyora Moliner (Empar) pot riure’s de la “carn d’olla” en públic i un càrrec públic, Josep Lluís Salvadó, no pot fer broma en privat d’unes mamelles anònimes.

Però el que més em priva de simpatitzar amb el feminisme és la manca absoluta d’autocrítica que impera en el moviment. Mentre que sents crítiques punyents i encertades contra el govern dels homes al llarg de la història, mai sents una paraula negativa sobre el paper de les dones. Ep, que elles hi eren també! Hi ha una frase, d’aquelles escrites amb lletres d’or al promptuari feminista que diu que “darrera un gran home, sempre hi ha una gran dona”. Quan es pronuncia, ningú té en compte que potser caldria afegir-hi pel bo i pel dolent, per la pietat i la crueltat, per la vida i per la mort. Mal pesi a moltes, la història també està plena de dones que han tingut un paper més que galdós en les decisions dels seus poderosos marits, un paper que no sempre ha estat el de la bona persona, ni tan sols intel·ligent.

Ja fa anys una amiga, feminista, em deia que era l’home qui feia la guerra, perquè als homes ja els agradava de guerrejar, que la guerra els mantenia lluny de la llar, alliberats de les obligacions paternals i maritals. Jo em preguntava qui eren aquests “homes” a qui agradava guerrejar i estar lluny de casa. Li puc assegurar que no eren els llancers que anaven al davant de la tropa, a peu, mal calçats i famolencs, obligats pel senyor, o senyora, de torn. Potser a qui anava bé era al rei o al duc que els manava; un rei o duc que es mirava la batalla des del turó, mentre aquells llancers morien com a conills, mentre es menjava un bon estofat. Potser les dones d’aquells reis o ducs també estaven ben contentes de lliurar-se d’un marit a qui no estimaven i poder lliurar-se a amants i joglars de fortuna. No, als “homes” no els agradava, ni els agrada, guerrejar. Per a qualsevol serf de la gleva la guerra era una desgràcia, fos home o dona.

República sí, però de tots, no només feminista. No és bo dividir la humanitat en bones i dolents, en intel·ligent(e)s i babaus, en dones i homes. Ah, i cal recordar que la vida, siguis d’un sexe o de l’altre, està plena de renúncies.

Santi Vila en condicional

Imatge recollida a la web gerio.cat, signada per ACN.

Santi Vila, ex-conseller de la Generalitat, ha escrit un llibre que es titula D’herois i traïdors on explica la seva vivència del procés. No l’he llegit, però com que se n’han publicat extractes i passatges per tot arreu un pot fer-se una idea de per on va. El títol ja és ben explícit. La meva opinió és a priori, però hi ha dos aspectes sobre els quals he reflexionat abans de decidir-me a llegir-lo.

El primer es el moment. Perquè no hi ha perspectiva, perquè Vila no està suficientment allunyat d’una realitat encara en construcció i, per tant, incerta. El moment també inclou la oportunitat, quan el país que ell va representar està immers en un caos considerable. Pretendre convertir-se en narrador subjectiu quan té companys en una lluita que ell va abandonar, no sembla gaire ètic. I no jutjo si va fer bé o malament, que per ell farà. Posats a parlar d’oportunitat, sempre he desconfiat d’aquella literatura que puja a cavall del vent que bufa, que aprofita l’empenta dels fets calents per a fer calerons. Tampoc ho afirmo però, el cap em caigui, a mi em fa malpensar.

L’altre aspecte me l’ha desvetllat aquesta frase que Vila va pronunciar en una entrevista que li va fer l’Antoni Bassas pel diari Ara: “Si Junqueras hagués fet costat a Puigdemont per fer eleccions, ara tindríem autogovern i no hi hauria presos ni exiliats”. Que és tan com dir que Puigdemont és culpable de la presó i l’exili. Si el llibre va d’això, de “si” condicionals, no val la pena llegir-lo. Tothom és molt savi l’endemà i no hi ha res més estúltic que dir “jo ja ho deia”. Qualsevol de nosaltres és capaç de dir frases celebres amb un “si” al davant i en passat. No ha de fer gaire gràcia que qui ha estat el teu conseller, nomenat per tu mateix, ara et refregui la causa dels mals del país. Vila sabia de què anava el joc: doncs no haver-s’hi apuntat. Quan un és independent i no pertany a cap organització ni partit, la seva opinió és lliure i no deu res a ningú, en canvi no té el recolzament de cap grup. Però si un hom és membre d’un col·lectiu, se suposa que en coneix les normes, que les ha acceptat i que els deu lleialtat; i així tindrà l’escalf del grup. Vila podia i pot tenir la seva visió personal del procés, però en virtut de la lleialtat no la podia expressar lliurement. Si ho volia fer, haver dimitit primer i no esperar a que li fotessin la cossa al cul. Perquè ara, alguns podem pensar que l’únic que vol expressar amb el seu llibre és el ressentiment de l’ambició insatisfeta, i no pas una anàlisi, sinó imparcial, sincera.

Parlem doncs d’herois i traïdors? Això sí, sempre en condicional...

L’estruç borni

Llegeixo a La Vanguardia digital el titular “Brussel·les rep com un gerro d'aigua freda l'auge del populisme a Itàlia”. I doncs què esperàveu, tòtils. Tot l’afer català, intel·ligentment internacionalitzat, havia d’haver fet obrir els ulls a Europa davant l’autoritarisme que s’ha anat obrint camí al continent i ara, després de menystenir atacs brutals contra la democràcia i les llibertats, diu que l’aigua és molt freda. Sobretot a l’hivern.

Quan la Comissió europea i tot el que en penja amaga el cap sota terra com un estruç poruc, passa que res no s’atura i mentre s’han fet l’orni dient allò dels “afers interns”, la piconadora feixistoide ha avançat. A tota la geografia europea van sorgint forces que exploten els temors recòndits dels ciutadans, oferint-los la seguretat que els governs d’esquerres no han sabut garantir. Desgraciadament, la societat està preferint la pèrdua de llibertats en benefici d’una seguretat espúria recolzada en lleis cada vegada més restrictives, que de mica en mica envaeixen l’individu en totes les seves facetes. No hauríem de fer cas d’aquests cants de sirena, perquè ens duran a la dictadura i a la pèrdua definitiva de l’estat del benestar. El govern de M. Rajoy, en nom d’un bé pretesament major, s’ha petejat el fons de les pensions i ha tingut la barra de dir-nos que aquests diners, que eren nostres, s’han hagut d’utilitzar per corregir el nostre mal cap: vivíeu per damunt de les vostres possibilitats, ens han repetit. Catalunya ha estat el camp de proves per a la carrera desbocada cap a un estat totalitari. Ha ensenyat la poteta del 155 de mica en mica, a veure què es deia a dins i a fora del país, i com que ningú no ha protestat, excepte els catalans, doncs avall que fa baixada.

I ara Europa troba l’aigua italiana freda. Brams d’ase no arriben al cel, senyors de la Comissió, perquè amb el cap amagat sota terra no es treballa per una societat justa i cohesionada que creu en una idea d’unitat. I aneu amb compte, perquè quan aixequeu el caparró del forat un cop de roc us deixarà bornis i potser ja serà tard. Escolteu els catalans, coi, que som gent de seny.

La culpa va ser dels italians, clar

Dos bombarders Savoia SM-79 "Sparviero" com els que van bombardejar Alcanyís. Historiaragon.

En el meu pelegrinatge per diaris espanyols –reconec que és un costum masoquista– llegeixo el següent titular: “Unánime homenaje al 80º aniversario del bombardeo de Alcañiz”, i el subtítol: “El 3 de marzo de 1938 más de 500 personas perdieron la vida por las bombas de los italianos”. Encara que al cos de l’article diu que van ser “catorce aviones de la Aviación Legionaria Italiana, al servicio del ejército de Franco”, no deixa de ser simptomàtic que les bombes fossin dels italians.

Observo que la dreta franquista fa cada vegada més culpables “reals” els seus antics aliats italians i la legió Còndor de milers de morts en bombardejos de la guerra civil, espolsant-se la responsabilitat darrera: la de qui dóna l’ordre. Que les bombes fossin llançades per uns o altres no altera la tragèdia, en aquest cas de la ciutat d’Alcanyís. El seu alcalde, del PP, ha participat en l'homenatge “unánime” segurament convençut de que les coses van succeir així perquè quatre aviadors borratxos, vinguts per casualitat de l’Itàlia del Duce, van vomitar la càrrega mortal empesos, com si la pixera els oprimís la bufeta, pel pes del baix ventre.

És certament indignant que titulars com aquest apareguin en mitjans del segle XXI i que encara calgui recordar als desmemoriats que la culpa té nom i cognoms: Francisco Franco Bahamonde, Caudillo de España por la gracia de Diós. I prou.

La reial ignorància

La portada de Heraldo de Aragón és el paradigma de com l’Espanya colonial ignora sobiranament Catalunya, i posa pel damunt de tot, per un interès mesquí, un congrés comercial. És més important tenir les elits del país fent calers a manta en benefici propi, que atendre les demandes de la ciutadania. “El rey ignora” diu amb orgull el titular del diari com si el Borbó pogués passar-se per l’engonal tot un poble. Doncs no, Felip: cap dirigent, i menys algú com tu que ni tan sols ha estat escollit, té el dret a ignorar el clam de la seva gent, vingui d’on vingui i de qui vingui. Si el dirigent ignora, és un ignorant, un indigent mental que no mereix el lloc que ocupa. Una ignorància que frega la indecència quan, després de clar un “a por ellos” institucional, es presenta a Barcelona com si no hagués passat res, com si el repic de cassoles fos un concert de benvinguda.

El rei Felip, el preparao, i també el seu virrei Millo, el pocapena, han de saber que no són benvinguts i que l’un ha de mirar de no acostar-se massa i l’altre que ja es pot anar buscant una casa on poder posar el cul, i que sigui ben lluny. Que el meu avi, quan anava a cagar, deia “me’n vaig a can Felip”.

Ni carn ni peix

Quan jo era petit es deia que quan el Madrid venia a jugar a Sarrià, al camp de l’Espanyol, era com si ho fes a casa. I era cert: s’hi veia molta més gent animant l’equip merengue que als de casa. Tan és així que els anys 60-70 hi havia socis actius de l’Espanyol que el dia que venia a jugar el Madrid canviaven de color i es vestien de blanc. A la Garriga en coneixíem alguns. Sembla que ara no és molt diferent quan llegeixo que “el nombre de banderes espanyoles no ha parat de créixer, i pot seguir-ho fent amb la visita del Madrid el dia 27”. Sense entrar a jutjar qui té raó, cada partit amb “los suizos de la acera de enfrente” acaba amb la sempiterna protesta espanyolista, amén de la plorera, contra el robatori sistemàtic del partit. Aquest any, en una pataleta increïble van denunciar Piqué per una celebració que han fet centenars de futbolistes aquí i a la Xinxina. Amarats d’una susceptibilitat malaltissa, s’ofenen per qualsevol gest i rondinen i s’enfaden fins límits ridículs.

La falta de resultats hi fa molt, més quan el rival etern fa anys que no para de guanyar títols. Quan el rei del berberetxo es va vendre l’equip al xinès Chen Yansheng va semblar que amb l’arribada de milions tot s’arreglaria, però no ha estat així com ja era d’esperar: a Europa altres equips s’han venut a l’or estranger i no els ha anat pas molt bé. Ja hem vist un home honest i seriós el seu actual entrenador Sánchez Flores, com s’enfadava i amenaçava de marxar a mitja temporada emprenyat de no rebre el que li havien promès.

I és que amb diners no n’hi ha prou. Malgrat no agradi a alguns, les organitzacions estan formades per persones que tenen les seves passions, els seus amors i... el seu sentiment de pertinença inexistent. I això és el que a l’Espanyol no han sabut construir: una identitat. En canvi, el rival sí, i això pica molt. L’ambivalència, l’equidistància, els flirtejos ambigus, han portat als periquitos a no ser res ni ser de ningú. Només una part d’aficionats de debò “són de l’espanyol”. La resta son d’altres equips llunyans, que van a Cornellà perquè no poden animar a l’equip que de debò s’estimen. És per això que els espanyolistes de cor, com tota la família dels agredits el passat dia 18 a l’estadi, “està decidida a donar-se de baixa del club”. No estan disposats a compartir seient amb espanyolistes de pega que estoven a qui pensa diferent. I surt la directiva, tova i mel·líflua com sempre, disposada a no perdre socis ni de la carn ni del peix, perquè veuen “com l’assistència mitjana a l’estadi ha passat dels 20.396 espectadors del curs passat als 18.679”.

L’ambigüitat que ha lluït de sempre el club periquito els ha passat, i els continuarà passant, una factura cara i dolorosa. Perquè, benvolguts espanyolistes, el senyor Chen no està per orgues i a ell només li valen resultats i dinerons. A ell, no sigueu il·lusos, els colors li importen un rave.

Bravo Boya, merda Pascal!

No sóc un defensor de Mireia Boya, a qui he criticat els seus exabruptes femellistes en diverses ocasions. Avui he sentit l’entrevista que li ha fet la Mònica Terribas a Catalunya Ràdio i m’ha agradat el seu discurs: coherent, ferm i valent. Davant del jutge Llarena ha defensat que com a política tenia la obligació de complir el seu programa electoral, un programa que ningú no va impugnar abans de les eleccions. Ella li ha explicat al jutge que res de “declaracions simbòliques”, sinó que ella havia votat sí a la república, amb totes les conseqüències, en compliment del seu compromís electoral. Ella, diu, no podia enganyar els ciutadans. Amb veu reposada, tranquil·la i sense cap mena de dubte, ha anat contestant les preguntes de la periodista, sense vacil·lacions i amb seguretat. Per tant: bravo, Boya!

Al mateix mitjà, seguidament, he sentit Marta Pascal, Coordinadora General del PDeCAT, dir que volien un govern “estable i dins de la legalitat”. Redéu! No dona no, no podem dir ara que allò no valia. No podem fotre pel pedregar les garrotades que vam rebre els ciutadans només per salvar el cul dels polítics. M’emprenya tanta covardia, sí: covardia. Admeto, i he defensat, que tothom té dret a fer el que faci falta per sortir de la presó, però això no ha de fer oblidar que hi havia una promesa pública de proclamar la república. Al capdavall haurem d’admetre que retractar-se té les mateixes conseqüències, o pitjors, que reafirmar-se en els objectius. Sentir avui Marta Pascal m’ha acabat la paciència.

No anem bé. Hi ha qui no ha llegit honestament els fets que s’han produït des de l’1 d’octubre i ara, de genolls davant d’una justícia incerta, renuncia expressament a complir el seu programa. A mi em fa l’efecte que l’estratègia de les defenses és equivocada des de l’inici. La meva experiència en la vida privada i en la laboral m’ha ensenyat que un pocavergonya en necessita un altre al davant, que arronsar-se davant d’un xuloputes no serveix per apaivagar la seva agressivitat. Cal seguir defensant els principis que es van proposar, i que han guanyat dues eleccions consecutives amb coherència, fermesa i valentia. El demés són òsties, i ja em perdonareu l’expressió.

Sobre el “primer britànic”

La reconstrucció facial de l’Home de Cheddar, que es pot veure des d’ahir al Museu d’Història Natural de Londres, ha muntat sidral al Regne Unit. La causa: el color fosc de la pell que li han atorgat i el fet que no es diferencia en absolut de la resta d’habitants del continent. Es veu que no tothom, sobretot els puristes, està d’acord amb la interpretació que els científics han fet a base de reunir centenars de dades obtingudes de l’esquelet d’aquest humà, d’1,66 m d’alçada, 60 kg de pes i mort amb poc més de 20 anys.

De tota manera hi ha dubtes raonables sobre aquesta reconstrucció feta per “artistes plàstics especialistes en treballs semblants”. Algunes de les acotacions que s’aporten no són gens precises, com la que diu que “molt

probablement procedia de l’Àfrica subsahariana o del Pròxim Orient”, que és com afirmar que podia venir de qualsevol lloc. Si un es mira el rostre de l’avantpassat british, no hi veu cap de les característiques que poguessin fer pensar en un àrab, un jueu i molt menys en un negre. Llavis prims, rostre ovalat, ulls clars i lleugerament ametllats, no delaten una procedència subsahariana. En fi, com diuen més enllà del Sènia “doctores tiene la Iglesia”.

Tampoc deixa de ser curiós el final de l’article, quan el periodista recull que “l’estudi fet sobre l’Home de Cheddar mostra que actualment un de cada deu britànics hi tenen algun parentiu, tot i que molt llunyà”. Si solament un 10% dels actuals britànics en són descendents i encara de lluny, que no es preocupin els súbdits de la Reina Isabel: segurament aquest paio, amb cara de trempat i bonifaci, ni tan sols va viure a les illes; potser algú el va trobar en una platja de Brean i, pietosament, el va enterrar a Cheddar per allò de les coves que hi abunden.

Per cert, el formatge de Cheddar és el més venut a Anglaterra i als USA (després de la mozzarella), però resulta que el nostre vell amic no podia pair la llet, segons els científics...