Periodisme de nivell

Ahir, dia 20 de febrer de 2010, va debutar al primer equip del FC Barcelona un noi del planter que es diu Thiago, i que va tenir la sort de marcar un gol. Possiblement aquest sigui el somni de molts dels joves que passen per la Masia i, que quan arriba el moment, han de sentir-se orgullosos del seu treball.
Però una alegria no és mai sencera. Per això existeixen els “mindundis” que es diuen Víctor Patsi. Aquest crack del periodisme esportiu va entrevistar el jove Thiago (18 anys) en acabar el partit i li va fer dues preguntes, dues, prou estúpides com per desmuntar un veterà. D'entrada li va recordar l'escridassada d'en Pep Guardiola per la forma en que va celebrar el gol. I per rematar-ho li endinyava entre cap i orelles (no sic): “Tu deus pensar que més val que no es fitxi en Cesc Fàbregues perquè et prendria el lloc, oi?”. El pobre noi va respondre amb un “a mi no em toca” i va marxar cap cot cap a casa. Tant o més penosos (salvant en Pitxi Alonso) van ser els seus companys de TV3 en justificar les preguntes intempestives del gran Patsi. Visca el periodisme de nivell!

La jubilació i el projecte vital

Grup de músics siberians tocant a la Karl Johans Gate a Oslo.

Quan som joves i tenim la vida per endavant, quan hem acabat una carrera i ens espera la feina, el nostre objectiu a la vida es centra en cultivar un bon futur professional que satisfaci totes les expectatives que ens hem anat forjant. De mica en mica anem cobrint etapes, aconseguint objectius, o bé oblidant-los per impossibles i arribem, més o menys, a un cert equilibri personal els uns i a una certa frustració els altres. És en aquest punt que la jubilació comença a prendre forma, bé sigui com a premi a l'esforç, bé sigui com un consol pels fracassos. És aquí on un es planteja el que jo anomeno el projecte vital.
El projecte vital neix quan qualsevol persona mira el què ha fet i el que pot fer al llarg del què li queda de vida; és a dir, quan un hom veu la limitació de la seva pròpia existència. Aquí es comença a pensar en el què la vida laboral no li ha permès fer, sense que això vulgui dir que renegui de la seva trajectòria laboral. Així, moltes persones pensen en aquell viatge que mai no ha fet, en aquell hort que mai no ha cultivat, en aquella obra que mai no ha escrit; tot coses modestes, moltes vegades sense cap més pretensió que el plaer de fer-ho. O potser encara menys que tot això: poder-se dedicar al dolce far niente. Aquesta planificació proporciona un gran plaer i injecta en tothom qui ho practica una bona dosi d'optimisme i fa que ens revitalitzem professionalment.
Què passa quan surt el Ministre Corbacho de torn i ens diu que ara ja no ens podrem jubilar als 65 anys, sinó que haurem d'esperar dos anys més, sense que això signifiqui cap mena d'avantatge evident per a nosaltres? Doncs que aquell optimisme i aquella revitalització se'n van directament a fer punyetes. Pensem que el nostre projecte vital se'n va pel pedregar i retornem a una posició de pessimisme i desànim. Fixem-nos bé en el concepte: projecte vital. És a dir, un projecte de vida, un projecte que es farà si un és viu i si aquesta vida li dona prou qualitat per a fer-lo realitat.
No és bo, no és estat del benestar, jugar amb el projecte vital de milions de persones perquè causa el què he dit: desànim, desconfiança, sensació d'injustícia, i, sobretot, la convicció profunda de que el que s'ha guanyat renunciant a moltes coses no ha servit absolutament per a res... perquè Sr. Corbacho, de vida solament n'hi ha una.
Com sempre, els polítics d'aquest país es miren el curt termini, perquè això, com el totxo, pot proporcionar beneficis fàcils i immediats. En lloc de plantejar-se una reforma de les pensions a llarg termini, la proposem per abans d'ahir quan ja hem fet tard, i exigim a moltes generacions un sacrifici que no els proporcionarà a elles, ni a les futures, cap mena de premi vital.
Deixeu que els qui ja tenim projecte vital el puguem complir.

jaume molsosa

A que és divertit!

Cliqueu al damunt de la imatge...

El nostre enemic, el temps

Fotografia feta a Taradell,
prop de can Costa i Font allà
per l'any 1958. Amb l'avi Carrera,
jo mateix i el meu germà Ramon.





“Alerta!”, “les temperatures cauen en picat”, “plourà!”, “caldrà seguir l'evolució”, “abrigueu-vos, que fa fred!”, “destapeu-vos, que ve la calor!”, “ens atacarà una borrasca”, “les pluges ens afectaran”. Per la ràdio parla una noieta periodista que està depressiva perquè... fa dos dies que plou!
Aquestes són algunes de les paraules i mitges frases que els nostres homes del temps, i periodistes, utilitzen en fer les seves prediccions i comentaris. I no són tant els mots, sinó l'entonació i la gesticulació que els acompanya. De tal manera que el temps s'ha convertit en el nostre enemic. Des de que la Terra existeix, el temps ens ha acompanyat inexorablement. Almenys a mi sí. Des de que tinc ús de raó que a l'hivern fa fred i a l'estiu fa calor. És més, no sempre fa la mateixa calor a l'estiu ni el mateix fred a l'hivern; a la meva vida no plou sempre a la primavera, hi ha estius humits i hiverns sense neu. Fins i tot hi ha vents forts i dies plàcids.
Enredats en un remolí de contradiccions, els meteoròlegs es mouen entre un ecologisme cumbaià, on la defensa del verd es primordial, i una por explícita al temps, que no deixa de ser “natural”. Immersos en els seus models de predicció, que no s'acaben de creure, no es donen compte que aquesta és una ciència inexacta i que el temps, al capdavall fa el què li dona la gana.
Senyors meteoròlegs: el temps no és el nostre enemic! Forma part de la naturalesa terràqüia, tant si plou com si neva. Per tant, més val que ens ho agafem bé i si plou, que plogui, que deia el meu avi. Parlant del meu avi... En Jaume Carrera, el meu avi matern, s'havia guanyat una certa fama de bon endevinador del temps. Certament no sé d'on li venia. Quan algú li demanava si plouria o no, ell aixecava els ulls al cel, es gratava el cap i engegava sempre la mateixa frase: “Si no canvia molt, no plourà pas”. Avui diuen: “Plourà, però haurem d'anar seguint els mapes”. Com veieu, malgrat l'eufemisme, la predicció continua pendent del temps.

jaume molsosa

La bestiesa d'Horta de Sant Joan

Convent de Sant Salvador. Horta de Sant Joan. L'escala d'accés a l'església i el poble vist des de l'escala.

Ja fa temps que conec Horta de Sant Joan, al peu dels Ports, i el seu magnífic convent de Sant Salvador – també dit de Nostra Senyora dels Àngels – al vessant de la muntanya de Santa Bàrbara. En temps remots, em recordo a mi mateix assegut en l'espectacular escala que dóna accés a l'església mirant, amb actitud contemplativa, el paisatge que s'hi estén – els franciscans sabien el què es feien –. Fa uns anys era en procés de ruïna.

Potser per això, quan es va declarar un incendi monstruós per aquelles terres m'ho vaig sentir una mica meu. La mort de cinc bombers va fer encara més dolorosa la imatge i m'ha portat a seguir amb regularitat tot el procés de presentació d'informes, investigacions i intervencions judicials. Tot plegat s'ha convertit en un bunyol institucional i polític que fa basarda. El meu desassosseg va arribar al cim quan vaig sentir una entrevista que en Josep Cuní va fer a la Sra. Lanau. Per tres vegades el periodista li va demanar perquè, en un moment determinat, es deixa la comunicació per ràdio, l'habitual, i es passa al telèfon mòbil. Per tres vegades la Sra. Lanau va contestar el què li va donar la gana. És evident: mentre que les converses per ràdio queden enregistrades, les que es fan per mòbil no, i ara no sabrem mai què es va dir. Per altra banda, la compareixença del Sr. Saura va ser lamentable; amb posat d'abusananos, ens va donar una lliçó del polític infame que no deixa la cadira ni que se li cremi, mai millor dit. Coronant-ho tot plegat, en la roda de premsa de la setmana passada de l'inefable Lanau, acompanyada per un comandament dels bombers, es va constituir en víctima oficial, tot denunciant judicis paral·lels inexistents. Fins i tot un babau s'hauria adonat que allò era un muntatge polític per salvar culs a tota vela. I ja, la perla de la corona, el Sr. President dient davant de tot el parlament que “nosaltres no utilitzarem els morts”, quan el seu esment ja els converteix en material polític.
Si he de dir la veritat, comptat i debatut, no em sorprèn, però m'indigna. M'indigna – i perdoneu l'expressió – que se'ns pixin a la boca impunement, com si fóssim pobres estúpids que ens ho empassem tot. Els nostres governants s'han convertit en fantasmes de la cosa pública; pensant que les paraules se les emporta el vent, deixen anar contínuament frases vàcues, repetitives i reiteratives que no diuen absolutament res. És extraordinàriament decepcionant que la gent que hauria de tenir el servei públic i el poble sobirà com a guia sigui tant i tant miserable. Pels qui vam somiar, des d'una dictadura fosca i cruel, la democràcia – potser una mica utòpica – ens decep tot plegat profundament. Ei! No pas la democràcia, no ens equivoquem, sinó les persones que l'haurien de representar.

Encara que va anar just, podré tornar a Sant Salvador d'Horta i asseure'm una vegada més a les escales del convent a contemplar i desfer-me així de tanta, tanta misèria.

jaume molsosa

Taxis rosa a Barcelona

poema de rima i mètrica lliures en lloança de la igualtat de sexes


Bocabadat, esmaperdut i mig baldat llegeixo sorprès la cosa
de què, ara, a Barcelona tindrem taxis de color de rosa.

No penseu però, que els cotxes canviaran el seu color.
Seran, com sempre, grocs i negres, sense olor.
Conduïts només per dones, lliures de qualsevol sospita
correran carrers i places a la recerca d'ella,
sense fer cas als mascles: ells... lluny de qualsevol femella!

Ara, que les dones es barallen per assistir als “alardes” bascos,
que són soldats, policies i mosses que vigilen platges i boscos,
algunes volen taxis rosa, que és on l'amor s'hi posa,
i ens deixen amb un pam de nas; es veu que els fem nosa.

On queda aquella desitjada igualtat, ai las!, que tant i tant volien elles?
Les hem deixat en via morta malgrat pesi, sobretot, a les donzelles.

jaume molsosa

El vigilant en el camp de sègol

Fa poc que vaig llegir aquesta obra de J.D. Salinger. Va ser per casualitat que vaig veure el llibre l'any 2003, empolsinat, a l'estanteria d'un llibreter; em va atraure el títol. No coneixia en Salinger, ni la seva obra, ni molt menys la seva vida. És ara, amb la seva mort, que m'he assabentat del gran èxit que va tenir aquesta novel·la allà pels anys 45-50. Quan la vaig llegir doncs, no sabia res de la fama del seu autor ni de la transcendència de la seva obra, i per això la meva visió està exempta de qualsevol influència crítica o mediàtica.
Em va costar d'acabar el llibre, les seves 280 pàgines se'm van fer pesades i vaig estar a punt de deixar-lo. En resum, no em va agradar perquè no em sentia identificat en res: ni amb els personatges, ni amb les situacions, ni amb els ambients... En definitiva, la vaig trobar mediocre, sinó dolent.
Ara he sabut que va ser un exitàs als USA quan es va publicar, i que va suscitar tota mena de controvèrsies entre els seus lectors. Ara entenc però, el meu desafecte per aquesta gran obra del segle passat: la situació i els personatges no representen res per a mi perquè la novel·la reflecteix un sentiment de la societat americana que jo no he viscut.
Ha estat una lliçó, una magnífica lliçó, poder opinar lliurament, sense mediatitzacions, sense informacions prèvies, sobre un llibre exitós. Entenc que els nord-americans l'hagin devorat, doncs segurament reflecteix el seu sentir en aquells dies, però no entenc massa el seu èxit a casa nostra. Algú m'ho hauria d'explicar.

D'altra banda, m'ha agradat de conèixer la vida del seu autor. Conten que ha viscut enretirat més de 40 anys, a la seva casa de Cornish, al nord-est del país. Durant aquests anys no ha concedit cap entrevista ni ha publicat res més. Què haurà fet durant tot aquest temps? Jo hauria escrit com un home boig, sense haver de donar comptes a ningú, per a mi i els meus. Doncs bé, es veu que ell deu haver fet semblant, doncs els seus “propers” ja estan pendents de veure que carai troben pels calaixos de Salinger, i poder publicar -perquè ell així ho hauria volgut, segur- alguna cosa que els faci rics.

Si jo hagués estat en Salinger, conseqüent amb la meva pròpia existència, ho hauria cremat tot.

jaume molsosa

L'impost desapareix... i el capital també

A la pàgina 27 de la Vanguardia del dia 27/01/10 hi ha un anunci a tota plana de la Generalitat de Catalunya on se'ns anuncia que l'impost de successions desapareix pel 94% dels contribuents i ens posa dos exemples: un de transmissió entre cònjuges i un altre entre pares i fills.
Fins aquí tot bé. Però si ens fixem en els capitals, en el segon exemple, es redueixen considerablement, tot plegat per demostrar-nos que abans es pagava molt i ara menys. És que dels cònjuges als fills s'hereta menys? O és que si els capitals fossin iguals veuríem com, en el segon cas, encara es continua pagant molt? Tota vegada que no sóc un expert, algú que hi entengui m'ho pot explicar? O és que ens creuen uns passerells, com sempre?

jaume molsosa

La gota malaia

Assistim durant aquests dies a la típica gota malaia periodística.
No sé quantes pàgines deu tenir el sumari dels incendis d'Horta de sant Joan que la jutgessa de Gandesa ha fet públic. De fet no l'he vist, i si sabés on trobar-lo me'l llegiria. No n'he llegit mai cap de sumari, però imagino que no deu ser fàcil perquè el llenguatge judicial tendeix a ser críptic i endogàmic.
Potser és per això que ara els mitjans, tots els mitjans, es dediquen a servir-nos cada dia un capítol de l'informe, com si fos una telenovel·la. Així tenim titulars per dies.
La pressa i l'immediatesa informativa així ho exigeixen, però el sofert lector-oïdor-visionador ha de fer un esforç de síntesi i recopilació diària espectacular. Ens cal prendre nota un dia rere l'altre i, al final, quan tot hagi acabat, fer un darrer esforç titànic per arribar a tenir una bona visió de tot plegat.
No sé si és realment aquesta la fórmula ideal d'informar: oferir porcions petites d'un tot molt gran que solen donar visions esbiaixades o limitades.
Demanar un esforç als professionals per oferir-nos les informacions amb una visió global és massa? O potser, per manca de titulars, allarguem tant com es pot una notícia atomitzant-la tant que es fa incomprensible?
Crec que els mateixos afectats ho agrairíem.

jaume molsosa

El jutge i el xueta

Conta una antiga llegenda que l’any 1353, a la ciutat de Mallorca, vivia Abraham Ibn Bonnín. Bonnín era jueu, xueta per als mallorquins, i vivia amb la seva esposa i les seves dues filles al call de la ciutat. Bonnín era un ferrer honrat i respectuós amb les lleis, un home temorós de Déu que complia amb les seves obligacions de bon jueu: celebrava la Pasqua, acudia a la sinagoga amb regularitat i complia amb el descans del sabath. Bonnín no era pobre, però tampoc era especialment ric a pesar de la seva condició de jueu (no tots els jueus eren rics).
Conten que en el mes de setembre d’aquell any va ocórrer a la ciutat l’assassinat d’una dona. Atès que es tractava d’una dama, les autoritats van iniciar una investigació que els va portar a descobrir que el culpable era Llorenç Grau, el jove fill d’Antoni Grau, senyor d'Alcúdia i cabaler major de l’ajuntament de la ciutat.
El jutge, Pere de Plagumà, i portaveu de l’audiència, junt amb el seu secretari, Pere Bibiloni, van cridar Antoni Grau i li van explicar les seves troballes i l'inapel·lable culpabilitat del seu fill Llorenç. La resposta del senyor d'Alcúdia va ser contundent; ras i curt els va dir:

­— Si el meu fill perd el cap, aquesta audiència en perdrà dos.

Portaveu i secretari van entendre de seguida la “conseqüència” que Antoni Grau els havia augurat, i immediatament van tramar un pla per a evitar la ira del senyor. Es tractava, evidentment, de trobar un cap de turc a qui endossar el crim.
Mentre discutien que si aquest, que si aquell, va entrar al jutjat un home que vènia a cobrar el seu treball: una nova reixa per a la presó del jutjat. Aquest home era Abraham Bonnín, i per a la seva desgràcia el jutge i el seu secretari no van tenir cap dubte: Bonnín era l’home adequat. Va ser detingut en aquell mateix instant, ficat a la presó, darrere de la seva pròpia reixa i jutjat dos dies després. Qui es preocuparia per un ferrer jueu?

Durant el judici es va veure clarament que les proves ordides per l’audiència no tenien cap base, i el jutge va advertir que el cas se n'anava per mal borràs. Llavors, amb tota solemnitat, va anunciar:

— Bé Bonnín, hem arribat al final i el teu cas no és clar, així que sotmetrem el veredicte al judici de Déu. Ets un home devot de la teva fe, i, si no tens res per amagar, no has de tenir cap por. En aquesta caixa hi ficarem dos papers: l'un dirà “culpable” i l’altre dirà “innocent”. Tu mateix en triaràs un dels dos i Déu et guiarà la mà cap al teu destí.

El jutge va dirigir la seva mirada cap al secretari, qui va entendre de seguida el joc del jutge i va ficar en la caixa dos papers; els dos deien el mateix: “culpable”.
Malgrat ser jueu, ferrer, honrat i bon ciutadà, el nostre amic Bonnín no era tòtil i va intuir de seguida el muntatge: no tènia escapatòria. Quan el secretari es va acostar amb la caixa al ferrer, ell va abaixar els ulls i va quedar pensatiu durant un llarg minut. Quan el jutge, nerviós, anava a advertir-lo, Abraham va alçar la vista i amb un estrany somriure a la cara va allargar la mà, va agafar un dels papers i... se’l va menjar!

El jutge, el secretari i el públic es van quedar de pedra. Clarament enfadat, el jutge va dirigir una mirada fulminant al maleït jueu i li va engegar,

— Però que has fet estúpid, ara mai sabrem el veredicte!

Bonnín va mirar el jutge i va contestar amb tota tranquil·litat,

— Oh, senyor jutge! Això és ben senzill: és qüestió de llegir el paper que queda i sabrem el que deia el que m’he empassat…

Entre renecs i enuigs mal dissimulats, van haver d'alliberar a l'acusat, i mai van tornar a molestar-lo.

Consell: Per més difícil que se’ns presenti una situació, no deixis mai de buscar-ne la sortida ni de lluitar fins al darrer moment.

per l’ignasi

cadena al port


No corris,
que el món t’espera
i no et cal perdre l’alè:
que la vida és per fer-la
amb el pas del vell.

Que res no et detura,
que res no t’encalça,
que la vida és teva,
que la vida és dura
i no et faci recança.

No corris,
que el món s’espera!

Barcelona, l'alcalde Hereu i l'olimpíada del voltor

No sóc un gran afeccionat a les aus, però sempre m'ha agradat saber que es mou per damunt del meu cap i identificar siluetes, becs i plomatges. He observat moltes vegades el voltor. A l'aire, aquest ocell rapinyaire, té el vol més elegant de tots els que he pogut observar. Sense moure les ales, amb prou feines, aprofitant amb mestria els corrents d'aire ascendents, és capaç de cobrir distàncies enormes. Semble ben bé que no li calgui cap esforç per a sostenir-se allà dalt, des d'on observa el territori buscant aliment. És un autèntic espectacle de la naturalesa, de la bellesa de les seves criatures.

Ara bé, quan aquesta au, que pot pesar fins a 13 kg i atènyer una envergadura de gairebé 3 metres, toca terra, la bellesa es transforma ràpidament en un nyap. L'aterratge impressiona per la maldestra execució i sol acabar a batzegades. L'au, que pot fer gairebé un metre d'alçada, és desmanegada i lletja, amb el coll propi dels carronyaires.

Així és com veig jo el projecte que en Jordi Hereu ha post (del verb pondre) per Barcelona. Una volada impressionant i un aterratge al mig del merder i a sotragades, per finalment menjar-se la carronya.

Que sant Sopic gloriós, patró del vi i de la borratxera ens agafi confessats.


jaume molsosa

Cinc lliçons imperdibles

.....

Xavier Bru de Sala, a La Vanguardia del dia 15 de gener de 2010, escriu cinc lliçons que el nostre Govern, i el país per extensió, haurien d'aprendre's i aplicar-se.

• Prevenció i estimació rigorosa del risc
• Escoltar el territori
• Polítics i alts responsables s'han d'habituar a la veracitat
• Aprendre a deixar el poder
• Equanimitat en la crítica

En Bru de Sala aplica aquests principis al foc dels Ports que el passat estiu va causar la mort de cinc bombers i un ferit molt greu que encara es recupera de les greus cremades que va patir.
Crec però, que si l'apliquem a la política en general també valen i molt. Ja m'agradaria que algun, tots és demanar massa, dels nostres governants i oposició en preguessin bona nota.

Si us ve de gust, podeu llegir l'article sencer a:
http://hemeroteca.lavanguardia.es/search.html?fromISO=true&q=%2522xavier%2520bru%2520de%2520sala%2522&aux=%22xavier+bru+de+sala%22&bd=15&bm=01&by=2010&ed=15&em=01&ey=2010&x=63&y=13

...o clicant damunt la imatge.

jaume molsosa

Anònims

Avui he rebut un comentari anònim sobre un dels textos publicats en aquest blog. Tota vegada que jo no m'amago pas, no el publicaré; ni aquest ni cap altre que no vingui signat.

jaume molsosa

De vegades hauríem de fer cas dels nens

No sempre fem cas del què ens volen dir la canalla... i aleshores la caguem!

L'estultícia que ens forada l'orella

El programa “El secret” de la periodista (bé, no sé si és periodista perquè no sé quins estudis va cursar en la seva joventut) no deixa de sorprendre'm.
Arran de les noves informacions que ens arriben de l'incendi que va calcinar un munt d'arbres a Horta de Sant Joan el passat estiu, se li acut, des de la seva cadira de l'estudi 1 de Catalunya Ràdio, preguntar a un pagès del tros de per allà a la Terra Alta, quant val una olivera! Una olivera de la que el seu besavi ja n'havia collit olives. Això és com demanar-li a Déu pel sexe dels àngels. Un arbre així no té valor, amiga Sílvia. Ens omplim la boca periodística de paraules ecològiques i no hem vist mai una olivera: i que poc coneixement que tenim del camp! L'amor per la terra i els seus fruits, només l'entén qui l'ha viscut, qui s'ha rebentat mans i peus llaurant-la i patint-la un any rere l'altre. Una vella tonada aragonesa diu:

“Porqué vienen tan contentos los labradores
que cuando vienen del campo vienen cantado.
Que vienen de ver el fruto de sus sudores,
de ver las espigas de oro que van granando.
¿Porqué vienen tan contentos los labradores?”

Quin fet tant simple: una espiga que grana. Ah! Però potser sabem quan val un linx? El linx és famós, no com les pobres oliveres que no es mouen mai més de la feixa on van clavar-les. Se us acut de demanar pel preu del quilo de linx?
A vegades, per tot plegat sento pena; i em revolta la ignorància supina, la xerrameca fútil, l'estultícia pública. Si us plau, abans de voler informar... informeu-vos!

La ploma d'en Baltasar

Ai Baltasar, Baltasar! Al conseller Baltasar se li veu la ploma! Primer va clamar que havia estat un llamp el culpable de l'incendi dels Ports. Amb les presses i la pressió, aquest fill de la bonica comarca del Barcelonès, es va precipitar i ara, aquell llamp li cau a la "closca pelada dels imbècils", que deia el poeta.
Ara els Mossos, a les odres dels seus companys Saura i Boada, li han esguerrat la plana: el foc va ser provocat, sinó intencionat. Una jutgessa mesella n'ha descobert els autors i, aixecat el secret del sumari ha revelat, a més, que els bombers ja havien emès el seu propi informe on arribaven a la mateixa conclusió; i d'això en fa quatre mesos!
Que una bona persona, benpensant i confiada, com el Conseller Baltasar no sabés que els mossos estan investigant aquells fets... que passi!; que tingués notícia de les conclusions per la premsa... béééé! Ara, que en quatre mesos no s'hagués llegit el que havien escrit els bombers, això ja és pixar-se'ns a la boca!
Al primer ministre d'Irlanda del Nord li han crescut banyes i ha dimitit; les hi ha endinyat la seva catòlica esposa. A n'ell, si tot això és veritat, les hi ha clavat el tripartit. Potser que comenci a plegar els arbrets.
Jo, com que no m'agrada fer sang, ho deixo en una ploma incipient que espero que no es solidifiqui.

Què carai és un "cajier"

cahiers o "cajiers "

• medi - programa: Catalunya Ràdio - Notíciari
• autor: Desconeguda
• data - hora: 11/01/10 - 18:33

Avui ha mort el cineasta Eric Rohmer que, a més de fer pel·lícules, va ser director de la prestigiosa revista "Cahiers du Cinema". La locutora que ha donat la notícia, evident desconeixedora de la bella llengua francesa, ha pronunciat tranquilament i olímpica "cajiers" (llegiu-ho amb "j" castellana). Una mica de cultureta no hi faria res: cahiers es pronuncia tal com s'escriu, res d'hacs angleses aspirades.

jaume molsosa

Quin Tomàs!

No està de cap per avall per error. Mentre tots els mitjans de comunicació recomanaven no sortir a la carretera si no era estrictament necessari, el benaurat Tomàs Molina animava el personal a fer el turista pel país i anar a "tocar neu". Ho feia al final de l'espai del temps del passat 8 de gener.
El pobre alcalde de Prades, ja es veia amb un munt de pixapins entravessats a la carretera, que tant els havia costat de netejar, i pensant on aparcarien la gernació que s'apropava.

Mal fet Tomàs, molt mal fet. Per això et mereixes que et capgiri perquè la sang et pugi el cap, a veure si se t'aclareixen les idees.

jaume molsosa

El Desierto

Encara que d'aquest convent se'n digui el Desierto, no és pas perquè sigui un lloc erm, sinó perquè els frares descalços de l'orde del Carmel que el van fundar el 1682 buscaven pau, i el van bastir en un lloc ben allunyat dels espais habitats. És per això van adquirir una vella residència familiar, la Torre del Carmen i s'hi van quedar.
Havia tingut fins a quaranta religiosos, però ara és una ruïna abandonada. Després de patir un incendi el 1708, va entomar l'amortització de Menizábal el 1835, un bombardeig carlí el 1836 i un recremat el 1936. No és estrany doncs que ara en quedi ben poca cosa. L'advocació a sant Elies no li va servir de molt al pobre edifici que es va morint de mica en mica.
No és fàcil d'arribar al Desierto, situat en un paratge especialment deshabitat i a 12 km del poble més proper. Però bé a peu, bé deixant-hi un tros de cotxe, el viatge val la pena.

jaume molsosa

El toll o el tou?

"toll de neu"

• medi - programa: TV3 - Telenotícies vespre
• autor: David Izquierdo
• data - hora: 09/01/10 - 21:10

Un toll, segons el diccionari de l'IEC, és un "Sot ple d'aigua, bassiot". Potser haguera estat millor dir un tou?

jaume molsosa

Així em veieu?

Així és com em veu l'Ignasi.
I vosaltres?

Potser m'hauré d'estilitzar una mica.

La realitat supera la ficció

Les imatges del programa del programa de TV3 Espai Terra del passat dia 7 de gener són impagables. Recomano vivament veure el vídeo de l'enllaç al peu d'aquesta nota.
Després de mostrar-nos les "imatges" (no es veu absolutament res) de la càmera situada a la Jonquera, apareix la Mercè Sibina amb paraigües exposadada vilment a una tramuntanada de les que fan història. Lluitant amb l'artefacte pluvial, el micròfon i el vent, la pobra noia és la viva imatge del patiment. Tot seguit, la Cori Calero que ens diu que l'any passat Collserola estava "blanqueta, blanqueta" (pronuncieu la "e" ben oberta). Immediatament, el pobre Tomàs és abduït pels trucs de la TV i desapareix rere els mapes.
I per acabar, la traca final. Talment un ninot de neu, la imatge patètica del pobre Agustí Forner a la plaça de Prades. Impressionant el pobre xicot, amb el micro a la mà, i la pinta d'estar cagadet, cagadet (pronuncieu la "e" ben oberta) de fred, manté la dignitat amb prou feines.
Amics del Polònia, haureu d'esmolar ben bé l'eina: el Tomàs de veritat supera el de la paròdia amb excreix!

http://www.tv3.cat/pprogrames/espaiterra/estSeccio.jsp?seccio=video

jaume molsosa

Pobre Pinell

Pinell del Brai

• medi - programa: Catalunya Informació - Espai Terra
• autor: desconegut
• data - hora: 08/01/10

El nom correcte d'aquest poble de la Terra Alta és Pinell de Brai.

jaume molsosa

Auberge de l'Orangerie

Si mai us deixeu perdre per la Provença i teniu la oportunitat, o la necessitat, de passar pel petit poble de Piolenc, feu una estada a l'Auberge de l'Orangerie. La casa conserva la vella estructura i les cambres són confortables i agradables. La cuina... bé, més val provar-la. Els seus propietaris són molt amables i complaents: charmants!, en l'expressió francesa. I no us esvereu pels preus: són raonables.

De Piolenc se'n tenen referències des d'abans de l'any mil. Cap al 1100 el marquès de Provença Rotbaldus fa donació del lloc a l'abat de Cluny Odilon i es constitueix una comunitat amb 5 monjos d'aquest orde. D'aquell antic priorat en queda l'església de Saint Pièrre.

www.orangerie.net

jaume molsosa

És natural la naturalesa?

La erupción de un volcán amenaza un paraíso de la biodiversidad de Congo

MEDIO AMBIENTE La lava que escupe el volcán Nyamulagira de la República Democrática de Congo amenaza uno de los paraísos de la biodiversidad mundial: el parque nacional de Virunga.
_____________________________________________________________

A vegades em costa d'entendre alguns titulars dels diaris. Un volcà amenaça la biodiversitat? A veure, un volcà no forma part de la naturalesa? La biodiversitat no és naturalesa? Si responem sí a les dues preguntes, aleshores la naturalesa s'”s'autoamenaça”? S'entén doncs que la naturalesa és destructiva?
En efecte, és natural que un volcà entri en erupció i que, en conseqüència, el seu altíssim poder de destrucció provoqui danys irreparables al seu entorn, immediat o no. Perquè la naturalesa “pren” aquestes decisions? Doncs no les pren, simplement: l'evolució segueix el seu curs i, per molt que ens hi entestem, per molta supèrbia que hi posem, els homes som incapaços d'aturar el curs de l'univers.
Per això quan sento parlar tant de la influència de l'home sobre els grans canvis planetaris, m'entren dubtes del nostre poder real. Al capdavall, quatre dies de llevant tornen la platja on havia estat sempre.


La notícia completa a : http://www.lavanguardia.es/premium/epaper/20100107/53862436253.html

o el tallen o no el tallen

"...un carril una mica tallat"

• mitjà - programa: TV3 - Espai Terra
• autor: Toni Ramírez
• data - hora: 07/01/10 - 20:45

Durant les nevades d'aquest gener de 2010, el meteoròleg Dani Ramírez va pronunciar aquesta frase impagable referint-se al trànsit de l'A2: un carril o està tallat o està obert. Aquí no es valen les mitges tintes.

jaume molsosa

El discurs del President

Sorprèn el missatge de cap d'any del nostre President pel marcat accent electoralista que cap dels seus predecessors moderns no ha emprat mai. Un sol paràgraf és suficient per a comprovar l'evident utilització de la institució de la Generalitat que en fa el líder del PSC (llegiu el text de Quim Monzó que presento com a “Traca final”).

No cal esforçar-se gaire per a adonar-se que amb l'enumeració de les “grans fites” de l'any es dedica a la lloa de la gran tasca tripartidista. És lleig; perquè no s'hi val a utilitzar l'altaveu que ofereixen el càrrec i els mitjans, que són públics, per a fer propaganda a preu de cost. Segurament són veritat les coses que diu, però no és el lloc ni l'hora. Em sap greu aquesta utilització perquè degrada la institució i la converteix en propietat seva, quan no n'és altra cosa que un llogater a precari. No, senyor Montilla, el càrrec de President i la Institució que representa no són eines al seu servei: són la casa de tots, tan dels qui governen ara com dels qui governaran després. Són aquestes petites coses que ens converteixen en un país de joguina.

Aquesta és una manca de respecte que no poden evitar els que anomenaria “pesesistes“ del Baix Llobregat, que han mostrat sempre un grau de menyspreu considerable per les tradicions del país, i que han tendit a treure crostes de tot arreu per plantar-hi la seva.

Recomano la lectura de l'article de Quim Monzó http://hemeroteca.lavanguardia.es/dynamic/preview/2010/01/01/pagina-22/80285183/pdf.html?search= a La Vanguardia del dissabte 2 de gener. En la seva columna fa una anàlisi molt remarcable, des del punt de vista ortogràfic i gramatical, del text del discurs. A manera de tast (sic)...

“Me gustaría saber quién le redacta los (discursos) de Fin de Año. Así podría preguntarle por qué escribe “Aprofito aquestes darreres hores de l'any” en vez de “Aprofito aquestes últimes hores de l'any”. O “Ho hem vist darrerament” en vez de “Ho hem vist últimament”. O “cercant la màxima unitat” en vez de “buscant la màxima unitat”. A ver si me sé explicar: "darrer" y "cercar" son palabras absolutamente legítimas, pero su uso denota cosas. Igual que también denota cosas usar "últim" y "buscar". Todo denota. Si Montilla fuese mallorquín, rosellonés o urgellenc o, aún siendo del Baix Llobregat, estuviese leyéndonos un manifiesto literario pomposo, ese "darreres", ese "darrerament" y ese "cercar" serían perfectos. Pero no es el caso. Estaba leyendo su discurso institucional y, esparcidas por el texto, esas palabras revelan pose, laboratorio lingüístico, farsa.”

I com a traca final (sic)...

...“Pero luego me he dado cuenta de que es poco probable que el discurso lo haya escrito una máquina. Porque hay un momento en el que Montilla dice, refiriéndose a este 2010 que acaba de empezar: “Serà decisiu també per a nosaltres, els catalans, perquè se celebraran eleccions al Parlament de Catalunya i podreu decidir amb el vostre vot quin camí cal seguir: si hem d'aturarnos, retrocedir o cercar falses dreceres, o bé si hem de mantenir l'horitzó que ens hem traçat”. Ningún generador de textos hubiese sido capaz de introducir, en un discurso presidencial de Fin de Año, un párrafo electoralista tan desvergonzado.”

Em sembla que no calen més anotacions.

monos

monos de Barbària

• medi - programa: Catalunya Ràdio - Informatius
• autor: diversos
• data - hora: diverses

No és Barbària, sinó Barbaria. Segons l'Enciclopèdia Catalana Barbaria és el "Nom amb el qual ha estat conegut, especialment a l'edat mitjana, el Magrib".

jaume molsosa

repentí

"repentí"

• medi - programa: TV3
• autor: Jordi Ramos
• data - hora: 02/01/10

"Repentí", en català, no existeix. La paraula correcta seria sobtat.

jaume molsosa

Sembla mentida, però no, no...

Al voltant del gènere

Ja fa uns mesos vaig escriure sobre opinions que circulen pels mitjans al voltant de la bondat de pertànyer a un sexe o altre i aquesta setmana, amb l’aparició d’un anunci dels dissenyadors italians Dolce & Gabbana, s’ha desfermat una altra vegada la papanateria oficial.
Defensar a tort i a dret la bondat d’un sexe davant la maldat de l’altre em continua semblant una temeritat. Veig que s’ensinistra les dones per fer front a la violència masclista, a denunciar, a
aprofitar els avantatges que lleis de dubtosa justícia donen a una part de la societat, excloent totalment l’altra, predicant la bondat de la discriminació positiva. Així com fa uns anys es justificaven certes mancances femenines a una educació castradora, no s’ha aplicat la mateixa explicació a les mancances masculines i es blasma l’home a ser dolent de mena. És que l’home no ha rebut una educació igualment castradora quant a entendre i acceptar valors femenins? Seria bo que els esforços que fan organitzacions enterament femenines anessin repartits. Per què denuncien un anunci de D&G que sembla maltractar una noia i no un altre de Balay on una dona “fa llençar” el seu home perquè no sap fer anar una rentadora? Que no incita a la violència el segon? Homes i dones no som tan diferents. Ni la dona és la bondat ni l’home el mal. El mascle caça, però la femella també i, a més, fabrica l’arma que li permet fer-ho amb més facilitat. De fet l’estadística diu que el 21% de les forces armades d’aquest país ja són dones: quin triomf més punyetero per les feministes!
Dones, homes, en lloc de fer lleis que ens allunyen i procuren opcions de domini, hauríem d’acostar-nos. Aquests col·lectius que ara tenen gran predicament dedicats a promocionar espais exclusivament femenins s’allunyen de la realitat i s’entesten a diferenciar els problemes dels uns dels dels altres. Cras error, doncs les solucions sempre necessiten la convenció de les dues parts.
En aquell article de fa mesos, per cert, parlàvem de la suposada major resistència de la dona davant de la potència de l’home (es veu que la segona és un defecte). Voldria recordar que sí, que l’home guanya els 100 metres lliures, prova de potència; però, curiosament, també guanya la marató, la prova de resistència per excel·lència. Dir a les dones que no defalliu, que milloreu i arribareu a igualar els homes. Però que si no ho feu, escolta, no us hi amoïneu, teniu moltes altres qualitats.

http://www.torrental.org/noticies/o_027.pdf

jaume molsosa

Bon any 2010 a tots

posta de sol en algun lloc de Terol, agost 2009

Avui plou sota els estels.
L’aigua, menuda, menuda,
m’esquitxa el rostre
i em sento les gotes rossolar
rostre avall.
I em rento avui,
aquesta nit,
que és com qualsevol altra,
només que plou sota els estels.

Aminatou Haidar

Malgrat que comparteixo amb el poble saharawi el desig de l'autodeterminació, tinc dubtes sobre l'actitud i l'actuació de la senyora Aminatou Haidar i el seu entorn. Massa obscuritat, opacitat, secretisme... provoquen en mi un malestar que no sé explicar perquè em manca coneixement. Ara, que ja han passats uns dies de l'efervescència mediàtica, el meu recel persisteix.
Algú pot explicar-me perquè tinc la sensació que tot ha estat molt manipulat?

Las Parras de Castellote

Aquesta fotografia va ser feta a las Parras de Castellote als anys trenta. La més petita de les nenes és la mare de la Carme i les altres dues són les seves germanes, la Madalena a l'esquerra i la Mª Ángela a la dreta. Al centre de la imatge la abuela Florentina. Un fotògraf passavolant els la va fer a la porta de casa seva.
L'àvia du a les mans un ventall i un mocador; dues de les nenes un ram de romaní. L'artista va composar bé l'escena i la foto s'ha conservat mol bé després de 80 anys de còrrer d'aquí cap allà. Té un valor, per mi, social i familiar important. Les cares, els vestits i l'actitud de les quatre dones són el reflex d'un temps antic; donen la imatge d'una època dura, en el qual la vida era un esforç constant de treball per la subsistència.
A finals dels anys 60 el poble es va buidar. Les mines de carbó van tancar pel seu baix rendiment i l'agricultura, de secà i pobra, no donava per més. Avui amb prou feines hi viuen unes quantes dotzenes de persones amb una mitjana d'edat que deu superar amb escreix els 70 anys.
Nosaltres hi conservem alguna feixa i unes quantes oliveres que, de tant en tant, visitem perquè no morin d'oblit.

L'any que vaig nèixer

Vaig néixer l'any 1954 i el meu pare va voler fer un recordatori per a l'hereu (de què?). Com podeu veure, està escrit en català. En plena bullidera franquista va ser ben valent de fer-ho en la nostra llengua. Solament van escriure Vich (amb l'h final), perquè l'impressor va voler salvar (i salvar-se) la grafia que imposava la dictadura. En aquella època, fer manifestacions com aquesta significava ser considerat "desafecto al régimen", com anys més tard vam descobrir en consultar els arxius polítics sobre els Molsosa Carrera de l'ajuntament de la Garriga. Estic orgullós d'aquell gest del meu pare.

A la imatge hi apareixen mossèn Jaume Mugosa; tres escolanets; els meus padrins: la meva àvia paterna Teresa i el meu avi matern Jaume; i per la dreta treu el cap la meva tieta Carme.

Bon Nadal !

No us esvereu. Aquesta calavera és a l'Ossari de Sedlec. a la ciutat txeca de Kutna Hora. L 'any 1278 el rei Ottokar II de Bohèmia va enviar a Terra Santa Henry, abat cistercenc de Sedlec. Aquest bon frare, en tornar, va dur un saquet de terra del turó del Gòlgota i la va estendre al cementiri de l'abadia. Així, aquest fossar es va convertir en un lloc d'enterrament molt concorregut per la gent de l'època va haver de ser ampliat diverses vegades, sobretot a causa la pesta negra que va assolar Europa durant el s. XIV. A mitjan s. XV es va construir una capella gòtica al cementiri es van anar acumulant ossos dels cossos que, a causa de les obres, s'anaven trobant. Veus de llegenda conten que, al s. XV el cementiri era tan ple que van encomanar a un frare cec la tasca d'exhumar fins a 40.000 esquelets. I així fins el 1870, quan la família Schvrarzenbcrg, nobles bohemis, va contractar l'artista fuster František Rint. Aquest home va utilitzar els ossos per a adornar la macabra capella i avui els ossos, combinats enginyosament formen làmpades, escuts, gerres, animals canelobres, altars i tota mena d'objectes. La calavera i el fèmur que veieu adornen, amb d'altres, una columna d'uns quatre metres d'alçada.Aquells cossos que ningú havia de veure mai més, van reviure d'alguna manera amb aquella l'estranya iniciativa. Nosaltres hi vam ser a l'estiu del 2007. A l'entrada, deixaven un full explicatiu per a comprendre millor el monument. Quan una de les noies em va demanar en quin idioma el volia li vaig dir que en català i, sense immutar-se, em va lliurar la guia en la nostra llengua. Si en un racó oblidat de Bohèmia el nostre petit país mereix l'atenció d'algú, no em queda més que renovar la meva malmesa esperança d'aconseguir per la nostra terra la desitjada llibertat. Com aquell frare del s. XIII, escampo ara la pols finíssima del meu anhel, gairebé imperceptible, lleu fent-vos partícips d'aquest afany.

Que l'esperit del Nadal ens hi ajudi!

el bon nadal de tv3 2009

El desencís polític

Passades ja les eleccions ve el temps de les reflexions i interpretacions que els líders polítics, tertu-lians, comentaristes i gurus de la informació solen fer cada vegada que anem a votar. Jo crec que no solament aquesta fauna ha de preguntar-se el perquè les coses han anat així i no d’una altra manera, sinó que som principalment la gent, el poble, qui té la obligació de reflexionar sobre un tema que tant i tant ens afecta.
M’he preguntat jo mateix perquè aquesta apatia, aquesta indolència davant d’un acte que ens atorga el poder de decidir els nostres governants i m’ha costat de trobar una resposta que no siguin els tòpics en què s’arrapen els polítics. Ells no fan res més que donar-se la culpa els uns als altres i resar perquè això continuï així: només se’n recorden en aquest moment de l’abstenció, i deixen entreveure que amb més participació haurien guanyat ells. Mentida podrida. En realitat el polític de professió només té un objectiu que és el poder. I és que avui abunden els polítics professionals. Només cal veure personatges com el Sr. Izeta quan fa declaracions perfectament estudiades i que van dirigides en la seva totalitat a la premsa present en les rodes, que no als electors, on es fa èmfasi en tot allò que ell i el seu aparell de partit volen que els mitjans transmetin. Paraules mesurades perquè facin l’efecte desitjat, no pas per transmetre res al la ciutadania.
Hi ha prou gent avui que critica la democràcia i la qualifica de fracàs utilitzant els adjectius i les frases fetes que molts taumaturgs moderns escampen per tots els mitjans de comunicació. Pocs però fan una anàlisi prou acurada i es limiten a l’exercici del lloro: repetir la veu de l’amo, sigui qui sigui l’amo. En un programa radiofònic el conductor va tallar un bon home que feia referència al 1714 per explicar algun dels resultats electorals, argumentant que ara es parlava d’avui, no pas de 300 anys erera. La història té moltes vessants, versions i explicacions que són manipulables i falsejables, però hi ha un aspecte que és inalterable: la vessant de memòria col·lectiva. Aquesta és la que conservem tots aquells que ocupem un territori històric, que no polític; que tenim un passat llunyà profund i que compartim el dia a dia d’aquests espais físics i temporals. Som els que mamem el país i els qui amb aquest mam fem i refem constantment el nostre present i el nostre futur. Aquest saber col·lectiu el podem compartir amb tothom qui ho desitgi, que no és exclusiu ni excloent, sinó que abraça a tot aquell qui el vol entendre. Recordo, ara mateix, el meu avi, que ara tindria més de cent anys, plorar quan sentia tocar la Santa Espina. Perquè plorava aquell home fet i dret davant d’unes quantes notes musicals? Simplement perquè un so i unes paraules li feien sentir en el més profund de l’ànima la pertinença, el seu arrelament a un poble i a una terra. Aquest sentiment, el de pertinença, és el que ens fa dir coses com: “Qui perd els orígens perd la identitat”.
Qui parla del país? Ningú. Cap dels polítics que avui representen les diferents opcions a Catalunya parla del país. M’agradaria saber si el Sr. Montilla o el Sr. Saura, per exemple, coneixen la realitat més enllà dels cinturons de Barcelona. Jo només sento parlar de promeses ambigües, algunes indignants: “Tindrem llibres gratis d’aquí 4 anys”. Quatre anys! Quants, dels qui avui votem tindrem fills en edat escolar d’aquí quatre anys? Que no veu que qui fa aquesta promesa està perdent a tots aquells que no arribaran mai a beneficiar-se’n? Per favor! O quan el gran Mas diu que hi haurà xecs a tort i a dret quan les condicions per accedir-hi són tant complexes que amb prou feines hi arribarà un percentatge mínim. Promeses a curt termini que mai no seran realitat i que polítics de professió s’encarregaran de justificar quan toqui.
En nom d’un malentès revisionisme de totes les arrels que puguin semblar ràncies, ICV fa bandera de qualsevol minoria susceptible de ser manipulada, i aplica criteris de canvi a aspectes socials que no poden canviar. Ja fa més de cent anys el British Museum va inaugurar la seva impressionant biblioteca amb més d’un milió de volums. Els anglesos, fets de la seva pasta, van posar normes a l’ús de les instal·lacions, alguna d’elles ens pot semblar pintoresca. N’hi ha una que permet dormir a la biblioteca, però no roncar.
El Sr. Saura és potser el paradigme de l’estultícia política, el personatge que navega incitant accions d’una candidesa estudiada capaç de captar adeptes entre aquells grups socials més febles per a aprofitar-se precisament de la seva feblesa. Quan llença els missatges “vot per a tothom”, “els immigrants han de votar”, “qui viu al país ha de tenir dret a decidir”, sap realment què està fent, és conscient de l’enorme disbarat social que propugna? No, a ell solament li interessen els vots d’aquesta, moltes vegades, pobra gent. Les persones que hi ha darrera el vot no li importen una merda (perdoneu). El periodista Bru Rovira ha escrit un gran llibre, “Africas” (1) on analitza les seves experiències en les seves anades i vingudes per aquets continent. En un dels seus capítols explica la seva estada a Mogadiscio durant el 1997, i ens obsequia amb aquesta reflexió tant senzilla:

¿Es posible pasar directamente del tribalismo al socialismo soviético en una sociedad nómada?
Los usos del lenguaje son, en este caso, significado y significante. Como explica Pérouse de Montclus, el marxismo, la lucha de clases, el centralismo democrático, la autocrítica, casi nada podian significar para una cultura que no tenia vocabulario para explicarlo. Así, la mejor traducción que el somalí encontró para “socialismo” fue hantiwadaag, un vocablo que se utiliza para referirse a la práctica del reparto del ganado entre los nómadas, tradición ancestral que nada sabía de la aparición del proletariado, la revolución del campesinado, la era industrial y la revolución rusa.
Aquella experiencia socialista africana resultaría desastrosa…
L’alegre multiculti no ens durà enlloc. Senyor Saura, com podem donar el dret a vot a gent que ni tant sols saben què és un vot? Crec que amb la seva proposta inconscient no fa res mes que ven-dre a un preu molt barat el que tant ens ha costat d’obtenir a tots els catalans: la llibertat de decidir qui ens governa. O es que ja no es recorda dels seus dignes antecessor al PSUC? El dret a la llibertat, que això és el que hauria de garantir la democràcia, s’ha guanyat amb “sang, suor i llàgrimes” (2) i ara vostè ho vol regalar. No. I això no és racisme, ni insolidaritat ni negar el pa a ningú. Això és respectar l’esforç que tantes generacions han fet, les renúncies que tants han hagut de mantenir, perquè nosaltres puguem votar, perquè siguem lliures. I també és menysprear profundament els immigrants induint-los a actuar sense la llibertat que dóna el coneixement. Que jo no sóc racista es pot demostrar amb els meus actes. Ser racista o no, no depèn del què diem sinó del què fem. “Jo racista?”, deia aquell acudit tant políticament incorrecte, “A mi tant me fot un blanc com un fill de puta de negre”. I jo, com molts d’altres anònims ciutadans, fem, actuem i els solucionem els problemes a vostès, gratis! I malgrat tot no em dona la gana de vendre’m l’hisenda per quatre quartos al primer que arribi. Si vol formar part d’aquest país, de la seva història, que ho demostri; si vol el vot, que se’l guanyi com ho hem fet tots.
Senyor Saura: abans de concedir el vot a tothom, llegeixi “Africas” i pregunti’s sincerament a qui beneficiem amb la seva proposta de despatx. I si ja se l’ha llegit i no n’ha après la lliçó, aleshores Sr. Saura, Déu (o qui sigui) ens agafi confessats!
Sembla mentida també que el Sr. Montilla i, sobretot, el PSC, estiguin ancorats en els temps de l’ínclit Obiols, un personatge que ha estat la derrota del socialisme a Catalunya amb la venda del partit al PSOE. Aquesta venda és l’origen de tots els seus mals, doncs un dels motius que van empènyer l’acord era el de captar el vot immigrant. Semblava que amb aquesta maniobra s’asseguraven la partida de l’estoc del vot “espanyol”. Quin error, i quin horror! I encara no s’ha curat, encara estan afectats per una miopia galopant que no els deixa veure més enllà del nas. Han estat tant estúpids que ens han presentat com a candidat un pobre Montilla –de ben segur un gran gestor, però també un polític limitat– amb missatges del propi Maragall que deien “Pepe, ets més català que....”. Miri Sr. Montilla, si vostè s’hagués integrat a Catalunya, a la seva realitat, parlaria català molt millor del què el parla i no hauria de justificar ara la seva catalanitat. Perquè Sr. Montilla, Sr. PSC, el moviment es demostra movent-se, no n’hi ha prou amb dir em bellugo: els altres l’hem de veure avançar. I amb això no sóc antimontilla, antiandalús, antiimmigrant, no senyor. Exigeixo el mateix que exigia abans al Sr. Saura: arrelament a la terra, al país. Que li hem sentit al Sr. Montilla alguna referència a aquests principis? Que l’hem sentit dirigir-se i invocar l’esperit català de país. No, no fos cas que perdés algun vot. Si creu realment que així es guanyarà alguna cosa més que un carrer no sé on, s’equivoca: continua amb l’error de considerar els seus propis companys de viatge, els immigrants espanyols, com a catalans de segona. Cras error: els ciutadans de Cornellà no volen que ens dirigim a ells en castellà, Sr. Montilla, o amb un accent que als seus més de cinquanta anys ja li haurien hagut de permetre millorar. Veure un dels seus com un català que viu el país d’adopció seria un exemple pels seus. Ara és una befa. I més befa serà entestar-se a governar, a ser president d’un país que no sent. Al menys jo no he pas vist aquest sentiment. Xavier Bru de Sala (3) escriu a La Vanguardia:

Si apuesta (Montilla) por el tripartito, aplaza la grave crisis interna en el PSC y blinda su liderazgo diezmado con la dignidad presidencial, pero se expone a quedar atrapado, tarde o temprano, en la pinza que creará la tensión Zapatero-Carod. Si apuesta por un pacto con CiU, Montilla pone la alfombra para la estabilidad y la continuidad del PSOE en la Moncloa pero se inmola en el altar donde antes acabaron Reventós y Obiols, además de precipitar su defenestración al frente del PSC a manos de Castells (convertido en conseller primer de Mas) o de otros dispuestos a coger el timón. Susto o muerte.

El PSC i amb ell el Sr. Montilla, s’estimben al mateix revolt que els seus antecessor en confondre les prioritats sociològiques d’un país, com tots, mesell amb la seva realitat. Si no s’entén això: “Sant Marc, Santa Creu, Santa Bàrbara no ens deixeu”, que deia el meu avi –un pertinaç macianista que no va perdre mai l’esperança de la caseta i l’hortet–, quan tronava.
L’estil xulesc, agressiu, les noves formes de l’amic Mas no fan per la idiosincràsia catalana. Mal ens pesi, els catalans estem fets d’una determinada pasta, i aquesta no és precisament una pasta bèl·lica. En aquestes eleccions el Sr. Mas ha malbaratat 23 anys de moderació i de respecte en front de l’enemic polític amb un CD que no li ha fet cap favor –Fent un incís professional m’agradaria saber a qui cony van ensenyar Medir i companyia, abans d’escampar un milió de còpies per tot el país, aquesta porqueria thatcherista. Als militants de base? Segur que no. Pura mediocritat estratègica–. El President Pujol, amb tots els seus “avui no toca”, ha demostrat a tort i a dret, per activa i per passiva, el seu amor indiscutible i immarcible pel país; un amor que el va dur a pactes impossibles per tirar endavant un projecte clarivident, i molt discutible, de país (jo el discuteixo i molt). El seu hereu, en Mas com l’anomenen els mateixos convergents, s’ha passat de frenada i ara qualsevol ho arregla. El que és greu però, és que ha oblidat els seus orígens i s’ha llançat a una carrera boja i notarial per a aconseguir l’anelada poltrona presidencial, cometent errors que s’ha convertit en una pesada baluerna socio–política que, llançada a tota vela pel pendent electoral l’han estavellat sense pietat contra el mur de la realitat.
Antoni Puigverd (4) fa una anàlisi lapidària d’aquest error descomunal del catalanisme polític que ha dut l’amic Mas al present:

Durante décadas, las dos almas de la sociedad catalana han vivido de espaldas. Sin choque. Con indiferencia. Estamos a un paso de una beligerancia, que hasta ahora ha tenido solamente manifestaciones pintorescas. Los cohetes de la antipatía futbolera, por ejemplo. Primero se celebraban los goles del Barça. Después los del Madrid, por efecto rebote. Hasta que aparecieron los de agresión. "Chinchaos: estáis perdiendo". La guerra de cohetes va a acceder al Parlament. No podía ser de otra manera. El PSC, el único partido que, continuando el camino iniciado por el PSUC, estaba, en teoría, preocupado por la cuestión de la unidad civil catalana, nunca hizo sus deberes. Nunca desarrolló una teoría convincente. Nunca fue capaz de desarrollar una práctica política coherente con la complejidad que se proponía resolver. Ha llegado la hora de la verdad. Ciutadans es mucho más que un síntoma. Es la materialización de un artículo que escribió Ernest Lluch en La Vanguardia hace muchísimos años, en el que más o menos decía: cuando la emigración española en Catalunya, que está ya creando sus sectores burgueses, tenga su propia clase universitaria, interpelará al catalanismo desde la raíz. Ciutadans no es el aislado andalucismo de los ochenta. Ciutadans forma parte de una red formidable.
Aquesta punxada l’ha de sentir també el PSC per un error original, però toca de ple a la línia de flotació convergent com a espifiada estratègica, com a bunyol en la interpretació de la complexa societat catalana.

jaume molsosa

(1) Africas. Bru Rovira, RBA Libros, 2006, pàg. 94.
(2) Sóc conscient del tòpic.
(3) Susto o muerte después de Halloween. Xavier Bru de Sala. La Vanguardia 03/11/06.
(4) De los cohetes al pastel de la antipati. Antoni Puigverd. La Vanguardia 03/11/06

I que gran que és el Barça !

Voluntat, força, persistència, col·lectiu, fe, qualitat, sacrifici...

Què defineix aquest barça...? El Pep.

Imatges de l'est

A pocs quilòmetres de Budapest, a la Riba del Danubi, Szentendre s'ofereix al visitant amb el seu aire bohemi, romàntic. Als carrerons però, una botiga toca l'altra i al viatger ocasional li sembla no ser tan lluny de qualsevol poble mediterrani costaner. Des de la paprika als ous pintats, és possible comprar de tot. Els timbres tronats de la foto ens retornen ràpidament, sortosament, a la realitat hongaresa.
A Levoča, una coqueta localitat situada al nord-est de la República eslovaca, vam trobar aparcat en un call aquest vell Wactburg. Amb el disseny de l'època comunista, ens va transportar als anys 70, quan les carreteres de l'est no en veien gaires de cotxes.
A l'hongaresa Tokaj, a la riba del riu Tisza, famosa pels seus vins de sabor exòtic, la publicitat insisteix en vendre un cotxe a qui sigui, però l'home i el cavall no semblen pas massa interessats. Xino-xano, avancen intemporals per la carretera.

Problema? Quin problema?

Amb personatges com aquests, si tenim problemes és perquè volem. Una trucadeta i tot arreglat; llegiu: "resultats garantits 100%"

Osti, quin món!

Calanda

A Calanda, a la plaça, a les 12 del migdia de divendres Sant la rompida converteix aquest indret en un espai dominat pel soroll de centenars de tambors que anuncien la mort del Natzarè. La resta de l'any, però, les taules del Círculo Mercantil són tranquil·les. Al migdia, en lloc de tocar el bombo, la gent del poble s'asseuen a fer el vermut i a jugar a cartes. Els homes de la fotografia semblen molt concentrats en la feina de fer un bon guiñote. Absents a la resta de clients, sense pressa, es miren el company que tenen al davant i, de cua d'ull, els rivals de dreta i esquerra, mentre malden per endevinar quins trumfos els queden. Cuentan, com es diu en el llenguatge dels jugadors de naips, per tal de guanyar, sense sang, els contraris.

Monxetes en arangada

Fa dies que segueixo, de lluny, el debat que les patums de la cuina mantenen sobre l’ètica dels ingredients emprats a la cuina. Em van sorprendre les declaracions a TV3 de la Sra. Ruscadella dient que “nosaltres ja sabem el què tenim entre mans”. Aquesta resposta em va confirmar que, efectivament, igual que al fast- food, l’haute cuisine també utilitza elements no naturals en les seves elaboracions.
Deu fer poc més o menys 20 anys, un migdia plujós de tardor, campàvem la meva dona i jo per un d’aquells racons de món on només hi arribaven quatre apassionats com nosaltres. Essent l’hora de dinar vam entrar a la fonda. El local, per l’hora, era buit, i al fons hi havia un senyor, ja gran, llegint el diari assegut en una de les taules. Es va aixecar en veure’ns i ens va fer un gest professional, experimentat, que ens convidava a triar la taula que ens vingués de gust. Pantalons negres, elàstics per subjectar-los, jaqueta blanca de cambrer, oberta per mostrar una panxa lleugerament prominent, se’ns va acostar i ens va deixar la carta damunt la taula mentre ens cantava els plats del dia. Els anys de fondista li van fer entendre quan ja havíem triat i, amb el bloc a la mà, es va acostar per anotar la comanda. La meva dona, amant de diferents menes de botifarra, li va demanar a l’home si li podia portar unes miques de mongetes amb un assortit d’aquelles. L’home va aixecar els ulls, va mirar-la per sobre les ulleres i amb un somriure sorneguer li va dir, amb el marcat accent propi de la zona: “Vostè és de Barcelona, oi? Mire, vostè avui minxarà monxetes en arengada”. No van valer de res les protestes de la meva dona i l’home es va allunyar sense admetre cap més argument.
En acabar el dinar, excel·lent, el Sr. Alcalà –ara ja en sabíem el nom– li va preguntar a la Carme si li havien agradat les mongetes amb arengada, i ella li va respondre que no s’haguera imaginat mai que dos elements tan senzills barrejats donessin un plat tant potent i plaent pel paladar. El Sr. Alcalà es va asseure a la taula –ara el local ja estava ple fins al capdamunt– i, amb veu pausada, ens va explicar fil per randa els ingredients del plat, la seva procedència, la varietat de les mongetes (de l’augment, en deia ell), el tracte de l’arengada i la seva conservació dins les botes de fusta... Al final, altra vegada amb el somriu sorneguer al llavis, ens va etzibar: “Açò és com la mariuana: qui la prova ja no la pot dixar”.
Ara, el Sr. Alcalà ja ens ha deixat: deu cuinar a una altra alçada. Però a la seva fonda, el seu fill Miquel encara fa mongetes amb arengada... i nosaltres encara en mengem. Ja se sap, la mariuana enganxa. Al Sr. Alcalà el recordaré sempre, però a la Sra. Ruscadella no ho sé. O era Ruscalleda... no ho sé, és igual.