dijous, 17 de desembre de 2009

Monxetes en arangada

Fa dies que segueixo, de lluny, el debat que les patums de la cuina mantenen sobre l’ètica dels ingredients emprats a la cuina. Em van sorprendre les declaracions a TV3 de la Sra. Ruscadella dient que “nosaltres ja sabem el què tenim entre mans”. Aquesta resposta em va confirmar que, efectivament, igual que al fast- food, l’haute cuisine també utilitza elements no naturals en les seves elaboracions.
Deu fer poc més o menys 20 anys, un migdia plujós de tardor, campàvem la meva dona i jo per un d’aquells racons de món on només hi arribaven quatre apassionats com nosaltres. Essent l’hora de dinar vam entrar a la fonda. El local, per l’hora, era buit, i al fons hi havia un senyor, ja gran, llegint el diari assegut en una de les taules. Es va aixecar en veure’ns i ens va fer un gest professional, experimentat, que ens convidava a triar la taula que ens vingués de gust. Pantalons negres, elàstics per subjectar-los, jaqueta blanca de cambrer, oberta per mostrar una panxa lleugerament prominent, se’ns va acostar i ens va deixar la carta damunt la taula mentre ens cantava els plats del dia. Els anys de fondista li van fer entendre quan ja havíem triat i, amb el bloc a la mà, es va acostar per anotar la comanda. La meva dona, amant de diferents menes de botifarra, li va demanar a l’home si li podia portar unes miques de mongetes amb un assortit d’aquelles. L’home va aixecar els ulls, va mirar-la per sobre les ulleres i amb un somriure sorneguer li va dir, amb el marcat accent propi de la zona: “Vostè és de Barcelona, oi? Mire, vostè avui minxarà monxetes en arengada”. No van valer de res les protestes de la meva dona i l’home es va allunyar sense admetre cap més argument.
En acabar el dinar, excel·lent, el Sr. Alcalà –ara ja en sabíem el nom– li va preguntar a la Carme si li havien agradat les mongetes amb arengada, i ella li va respondre que no s’haguera imaginat mai que dos elements tan senzills barrejats donessin un plat tant potent i plaent pel paladar. El Sr. Alcalà es va asseure a la taula –ara el local ja estava ple fins al capdamunt– i, amb veu pausada, ens va explicar fil per randa els ingredients del plat, la seva procedència, la varietat de les mongetes (de l’augment, en deia ell), el tracte de l’arengada i la seva conservació dins les botes de fusta... Al final, altra vegada amb el somriu sorneguer al llavis, ens va etzibar: “Açò és com la mariuana: qui la prova ja no la pot dixar”.
Ara, el Sr. Alcalà ja ens ha deixat: deu cuinar a una altra alçada. Però a la seva fonda, el seu fill Miquel encara fa mongetes amb arengada... i nosaltres encara en mengem. Ja se sap, la mariuana enganxa. Al Sr. Alcalà el recordaré sempre, però a la Sra. Ruscadella no ho sé. O era Ruscalleda... no ho sé, és igual.