dimecres, 23 de desembre de 2009

El desencís polític

Passades ja les eleccions ve el temps de les reflexions i interpretacions que els líders polítics, tertu-lians, comentaristes i gurus de la informació solen fer cada vegada que anem a votar. Jo crec que no solament aquesta fauna ha de preguntar-se el perquè les coses han anat així i no d’una altra manera, sinó que som principalment la gent, el poble, qui té la obligació de reflexionar sobre un tema que tant i tant ens afecta.
M’he preguntat jo mateix perquè aquesta apatia, aquesta indolència davant d’un acte que ens atorga el poder de decidir els nostres governants i m’ha costat de trobar una resposta que no siguin els tòpics en què s’arrapen els polítics. Ells no fan res més que donar-se la culpa els uns als altres i resar perquè això continuï així: només se’n recorden en aquest moment de l’abstenció, i deixen entreveure que amb més participació haurien guanyat ells. Mentida podrida. En realitat el polític de professió només té un objectiu que és el poder. I és que avui abunden els polítics professionals. Només cal veure personatges com el Sr. Izeta quan fa declaracions perfectament estudiades i que van dirigides en la seva totalitat a la premsa present en les rodes, que no als electors, on es fa èmfasi en tot allò que ell i el seu aparell de partit volen que els mitjans transmetin. Paraules mesurades perquè facin l’efecte desitjat, no pas per transmetre res al la ciutadania.
Hi ha prou gent avui que critica la democràcia i la qualifica de fracàs utilitzant els adjectius i les frases fetes que molts taumaturgs moderns escampen per tots els mitjans de comunicació. Pocs però fan una anàlisi prou acurada i es limiten a l’exercici del lloro: repetir la veu de l’amo, sigui qui sigui l’amo. En un programa radiofònic el conductor va tallar un bon home que feia referència al 1714 per explicar algun dels resultats electorals, argumentant que ara es parlava d’avui, no pas de 300 anys erera. La història té moltes vessants, versions i explicacions que són manipulables i falsejables, però hi ha un aspecte que és inalterable: la vessant de memòria col·lectiva. Aquesta és la que conservem tots aquells que ocupem un territori històric, que no polític; que tenim un passat llunyà profund i que compartim el dia a dia d’aquests espais físics i temporals. Som els que mamem el país i els qui amb aquest mam fem i refem constantment el nostre present i el nostre futur. Aquest saber col·lectiu el podem compartir amb tothom qui ho desitgi, que no és exclusiu ni excloent, sinó que abraça a tot aquell qui el vol entendre. Recordo, ara mateix, el meu avi, que ara tindria més de cent anys, plorar quan sentia tocar la Santa Espina. Perquè plorava aquell home fet i dret davant d’unes quantes notes musicals? Simplement perquè un so i unes paraules li feien sentir en el més profund de l’ànima la pertinença, el seu arrelament a un poble i a una terra. Aquest sentiment, el de pertinença, és el que ens fa dir coses com: “Qui perd els orígens perd la identitat”.
Qui parla del país? Ningú. Cap dels polítics que avui representen les diferents opcions a Catalunya parla del país. M’agradaria saber si el Sr. Montilla o el Sr. Saura, per exemple, coneixen la realitat més enllà dels cinturons de Barcelona. Jo només sento parlar de promeses ambigües, algunes indignants: “Tindrem llibres gratis d’aquí 4 anys”. Quatre anys! Quants, dels qui avui votem tindrem fills en edat escolar d’aquí quatre anys? Que no veu que qui fa aquesta promesa està perdent a tots aquells que no arribaran mai a beneficiar-se’n? Per favor! O quan el gran Mas diu que hi haurà xecs a tort i a dret quan les condicions per accedir-hi són tant complexes que amb prou feines hi arribarà un percentatge mínim. Promeses a curt termini que mai no seran realitat i que polítics de professió s’encarregaran de justificar quan toqui.
En nom d’un malentès revisionisme de totes les arrels que puguin semblar ràncies, ICV fa bandera de qualsevol minoria susceptible de ser manipulada, i aplica criteris de canvi a aspectes socials que no poden canviar. Ja fa més de cent anys el British Museum va inaugurar la seva impressionant biblioteca amb més d’un milió de volums. Els anglesos, fets de la seva pasta, van posar normes a l’ús de les instal·lacions, alguna d’elles ens pot semblar pintoresca. N’hi ha una que permet dormir a la biblioteca, però no roncar.
El Sr. Saura és potser el paradigme de l’estultícia política, el personatge que navega incitant accions d’una candidesa estudiada capaç de captar adeptes entre aquells grups socials més febles per a aprofitar-se precisament de la seva feblesa. Quan llença els missatges “vot per a tothom”, “els immigrants han de votar”, “qui viu al país ha de tenir dret a decidir”, sap realment què està fent, és conscient de l’enorme disbarat social que propugna? No, a ell solament li interessen els vots d’aquesta, moltes vegades, pobra gent. Les persones que hi ha darrera el vot no li importen una merda (perdoneu). El periodista Bru Rovira ha escrit un gran llibre, “Africas” (1) on analitza les seves experiències en les seves anades i vingudes per aquets continent. En un dels seus capítols explica la seva estada a Mogadiscio durant el 1997, i ens obsequia amb aquesta reflexió tant senzilla:

¿Es posible pasar directamente del tribalismo al socialismo soviético en una sociedad nómada?
Los usos del lenguaje son, en este caso, significado y significante. Como explica Pérouse de Montclus, el marxismo, la lucha de clases, el centralismo democrático, la autocrítica, casi nada podian significar para una cultura que no tenia vocabulario para explicarlo. Así, la mejor traducción que el somalí encontró para “socialismo” fue
hantiwadaag, un vocablo que se utiliza para referirse a la práctica del reparto del ganado entre los nómadas, tradición ancestral que nada sabía de la aparición del proletariado, la revolución del campesinado, la era industrial y la revolución rusa.
Aquella experiencia socialista africana resultaría desastrosa…

L’alegre multiculti no ens durà enlloc. Senyor Saura, com podem donar el dret a vot a gent que ni tant sols saben què és un vot? Crec que amb la seva proposta inconscient no fa res mes que ven-dre a un preu molt barat el que tant ens ha costat d’obtenir a tots els catalans: la llibertat de decidir qui ens governa. O es que ja no es recorda dels seus dignes antecessor al PSUC? El dret a la llibertat, que això és el que hauria de garantir la democràcia, s’ha guanyat amb “sang, suor i llàgrimes” (2) i ara vostè ho vol regalar. No. I això no és racisme, ni insolidaritat ni negar el pa a ningú. Això és respectar l’esforç que tantes generacions han fet, les renúncies que tants han hagut de mantenir, perquè nosaltres puguem votar, perquè siguem lliures. I també és menysprear profundament els immigrants induint-los a actuar sense la llibertat que dóna el coneixement. Que jo no sóc racista es pot demostrar amb els meus actes. Ser racista o no, no depèn del què diem sinó del què fem. “Jo racista?”, deia aquell acudit tant políticament incorrecte, “A mi tant me fot un blanc com un fill de puta de negre”. I jo, com molts d’altres anònims ciutadans, fem, actuem i els solucionem els problemes a vostès, gratis! I malgrat tot no em dona la gana de vendre’m l’hisenda per quatre quartos al primer que arribi. Si vol formar part d’aquest país, de la seva història, que ho demostri; si vol el vot, que se’l guanyi com ho hem fet tots.
Senyor Saura: abans de concedir el vot a tothom, llegeixi “Africas” i pregunti’s sincerament a qui beneficiem amb la seva proposta de despatx. I si ja se l’ha llegit i no n’ha après la lliçó, aleshores Sr. Saura, Déu (o qui sigui) ens agafi confessats!
Sembla mentida també que el Sr. Montilla i, sobretot, el PSC, estiguin ancorats en els temps de l’ínclit Obiols, un personatge que ha estat la derrota del socialisme a Catalunya amb la venda del partit al PSOE. Aquesta venda és l’origen de tots els seus mals, doncs un dels motius que van empènyer l’acord era el de captar el vot immigrant. Semblava que amb aquesta maniobra s’asseguraven la partida de l’estoc del vot “espanyol”. Quin error, i quin horror! I encara no s’ha curat, encara estan afectats per una miopia galopant que no els deixa veure més enllà del nas. Han estat tant estúpids que ens han presentat com a candidat un pobre Montilla –de ben segur un gran gestor, però també un polític limitat– amb missatges del propi Maragall que deien “Pepe, ets més català que....”. Miri Sr. Montilla, si vostè s’hagués integrat a Catalunya, a la seva realitat, parlaria català molt millor del què el parla i no hauria de justificar ara la seva catalanitat. Perquè Sr. Montilla, Sr. PSC, el moviment es demostra movent-se, no n’hi ha prou amb dir em bellugo: els altres l’hem de veure avançar. I amb això no sóc antimontilla, antiandalús, antiimmigrant, no senyor. Exigeixo el mateix que exigia abans al Sr. Saura: arrelament a la terra, al país. Que li hem sentit al Sr. Montilla alguna referència a aquests principis? Que l’hem sentit dirigir-se i invocar l’esperit català de país. No, no fos cas que perdés algun vot. Si creu realment que així es guanyarà alguna cosa més que un carrer no sé on, s’equivoca: continua amb l’error de considerar els seus propis companys de viatge, els immigrants espanyols, com a catalans de segona. Cras error: els ciutadans de Cornellà no volen que ens dirigim a ells en castellà, Sr. Montilla, o amb un accent que als seus més de cinquanta anys ja li haurien hagut de permetre millorar. Veure un dels seus com un català que viu el país d’adopció seria un exemple pels seus. Ara és una befa. I més befa serà entestar-se a governar, a ser president d’un país que no sent. Al menys jo no he pas vist aquest sentiment. Xavier Bru de Sala (3) escriu a La Vanguardia:

Si apuesta (Montilla) por el tripartito, aplaza la grave crisis interna en el PSC y blinda su liderazgo diezmado con la dignidad presidencial, pero se expone a quedar atrapado, tarde o temprano, en la pinza que creará la tensión Zapatero-Carod. Si apuesta por un pacto con CiU, Montilla pone la alfombra para la estabilidad y la continuidad del PSOE en la Moncloa pero se inmola en el altar donde antes acabaron Reventós y Obiols, además de precipitar su defenestración al frente del PSC a manos de Castells (convertido en conseller primer de Mas) o de otros dispuestos a coger el timón. Susto o muerte.

El PSC i amb ell el Sr. Montilla, s’estimben al mateix revolt que els seus antecessor en confondre les prioritats sociològiques d’un país, com tots, mesell amb la seva realitat. Si no s’entén això: “Sant Marc, Santa Creu, Santa Bàrbara no ens deixeu”, que deia el meu avi –un pertinaç macianista que no va perdre mai l’esperança de la caseta i l’hortet–, quan tronava.
L’estil xulesc, agressiu, les noves formes de l’amic Mas no fan per la idiosincràsia catalana. Mal ens pesi, els catalans estem fets d’una determinada pasta, i aquesta no és precisament una pasta bèl·lica. En aquestes eleccions el Sr. Mas ha malbaratat 23 anys de moderació i de respecte en front de l’enemic polític amb un CD que no li ha fet cap favor –Fent un incís professional m’agradaria saber a qui cony van ensenyar Medir i companyia, abans d’escampar un milió de còpies per tot el país, aquesta porqueria thatcherista. Als militants de base? Segur que no. Pura mediocritat estratègica–. El President Pujol, amb tots els seus “avui no toca”, ha demostrat a tort i a dret, per activa i per passiva, el seu amor indiscutible i immarcible pel país; un amor que el va dur a pactes impossibles per tirar endavant un projecte clarivident, i molt discutible, de país (jo el discuteixo i molt). El seu hereu, en Mas com l’anomenen els mateixos convergents, s’ha passat de frenada i ara qualsevol ho arregla. El que és greu però, és que ha oblidat els seus orígens i s’ha llançat a una carrera boja i notarial per a aconseguir l’anelada poltrona presidencial, cometent errors que s’ha convertit en una pesada baluerna socio–política que, llançada a tota vela pel pendent electoral l’han estavellat sense pietat contra el mur de la realitat.
Antoni Puigverd (4) fa una anàlisi lapidària d’aquest error descomunal del catalanisme polític que ha dut l’amic Mas al present:

Durante décadas, las dos almas de la sociedad catalana han vivido de espaldas. Sin choque. Con indiferencia. Estamos a un paso de una beligerancia, que hasta ahora ha tenido solamente manifestaciones pintorescas. Los cohetes de la antipatía futbolera, por ejemplo. Primero se celebraban los goles del Barça. Después los del Madrid, por efecto rebote. Hasta que aparecieron los de agresión. "Chinchaos: estáis perdiendo". La guerra de cohetes va a acceder al Parlament. No podía ser de otra manera. El PSC, el único partido que, continuando el camino iniciado por el PSUC, estaba, en teoría, preocupado por la cuestión de la unidad civil catalana, nunca hizo sus deberes. Nunca desarrolló una teoría convincente. Nunca fue capaz de desarrollar una práctica política coherente con la complejidad que se proponía resolver. Ha llegado la hora de la verdad. Ciutadans es mucho más que un síntoma. Es la materialización de un artículo que escribió Ernest Lluch en La Vanguardia hace muchísimos años, en el que más o menos decía: cuando la emigración española en Catalunya, que está ya creando sus sectores burgueses, tenga su propia clase universitaria, interpelará al catalanismo desde la raíz. Ciutadans no es el aislado andalucismo de los ochenta. Ciutadans forma parte de una red formidable.
Aquesta punxada l’ha de sentir també el PSC per un error original, però toca de ple a la línia de flotació convergent com a espifiada estratègica, com a bunyol en la interpretació de la complexa societat catalana.

jaume molsosa

(1) Africas. Bru Rovira, RBA Libros, 2006, pàg. 94.
(2) Sóc conscient del tòpic.
(3) Susto o muerte después de Halloween. Xavier Bru de Sala. La Vanguardia 03/11/06.
(4) De los cohetes al pastel de la antipati. Antoni Puigverd. La Vanguardia 03/11/06