Senyora Vintró

Ahir, al programa de Catalunya ràdio El Secret, es va tractar el tema “La mort de Bin Laden és un acte de guerra o una execució?” L’enllaç us durà a aquesta secció. Hi havia diversos convidats, i qui va intervenir primer va ser la senyora Eulàlia Vintró Castells qualificant, sense dubtes, l’acte d’una (sic) “execució extrajudicial” i va exposar-ne els motius. A mi em van semblar simplistes i superficials, paraules políticament correctes. Per això vaig enviar al programa l’e-mail que reprodueixo aquí sota (sic):

La senyora Vintró fa una anàlisi molt superficial i subjectiva del complex tema que es tracta.
Seria molt llarg rebatre-la aquí.
No estic d’acord en imposar res a ningú, ni tan sols la democràcia. A cops de creu no es converteix ningú.
Però voldria recordar-li que els EEUU van intervenir a Europa en les dues guerres mundials: sense aquestes intervencions, avui potser Europa no seria el què és.
També li voldria dir que reflexionés en les conseqüències d’haver pretès jutjar el Sr. Bin-Laden. Quants atemptats? Quantes amenaces? Quantes víctimes innocents? Què pensaria aleshores la Sra. Vintró?
Com tants d’altres, concedeixo el benefici del dubte als EEUU i voldria destacar que són els únics capaços d’actuar. Serà per interessos propis, econòmics, unilaterals, però actuen. Una qualitat que no podem adjudicar a Europa.

El missatge es va llegir íntegre per antena, citant el meu nom i cognom, i la senyora Coppulo, la conductora del programa, va oferir a la senyora Vintró, per al·lusions, la possibilitat de contestar-me, afegint que els oients, referint-se a mi, “aquí afinen”. La senyora Vintró contesta que “la persona em fa dir una cosa que jo no he dit” i que en tot cas l’he mal interpretada. Em diu “que invento l’argument per atacar” i que no “se sent obligada a contestar”. Malgrat que reprodueixo aquí per escrit solament una part de les paraules de la senyora Vintró, repeteixo, es poden escoltar en la seva totalitat en l’enllaç que he inclòs al començament. No voldria que ningú pensés que m’invento res.
Primer de tot: res més lluny de mi que obligar a ningú a fer res, ni tan sols a contestar, només faltaria! He repassat el meu escrit diverses vegades i no trobo enlloc on jo digui “la senyora Vintró ha dit” i possiblement sigui ella, amb tots els respectes, la qui em mal interpreti. A vegades no expresso tan bé com ella el què vull dir. L’únic paràgraf que entenc que pot creure que li faig dir és: “No estic d’acord en imposar res a ningú, ni tan sols la democràcia. A cops de creu no es converteix ningú”. Aquesta expressió que, repeteixo, en cap cas vull posar en boca de la senyora Vintró, vol donar-li la raó a ella precisament, quan es refereix als intents dels occidentals d’imposar democràcies impossibles, ni que sigui a patacades.
Potser la senyora Vintró es va ofendre, cosa que lamento, per recordar-li que els EEUU van ajudar-nos a salvar Europa del nazisme (segur que ja ho sabia); o potser es va enfadar per convidar-la a reflexionar. És veritat, segurament té raó i a la seva edat i amb la seva experiència, jo no tinc cap mena d’autoritat per demanar-li aquestes foteses. De ben segur que ella ja hi ha pensat en tot això.
Li demano disculpes i lamento no merèixer la seva atenció. Em comprometo a millorar, malgrat la meva edat i la meva experiència.


Resposta de la Senyora Vintró
Bon dia, Sr. Molsosa: Des del programa El Secret han tingut l'amabilitat d'enviar-me el seu missatge i la seva adreça electrònica, la qual cosa em permet posar-me en contacte amb vosté i dir-li que em sap greu la doble incomprensió que es va produir. Crec, efectivament, que o no em vaig explicar bé o no vaig ser ben entesa per vosté i probablement tampoc jo vaig entendre la lectura ràpida del seu correu per antena. Les noves tecnologies i la immediatesa tenen també els seus inconvenients.
És obvi que una intervenció de pocs minuts no permet abordar una qüestió tan complexa com la que s'havia plantejat amb el rigor i profunditat requerides, però així és el gènere periodístic i hom pot acceptar-lo o no, però és difícil demanar-li complexitat i profunditat com a una tesi doctoral o un treball, article, assaig acadèmic. No he vist, ni com a participant en debats del gènere ni com a oient, que es pugui assolir aquest nivell. Normalment, pel que fa a mi, intento donar una resposta clara, argumentada mínimament, correcta en l'ús del llenguatge i comprensible per a l'audiència previsible. És evident que es tracta d'una resposta personal, suposo que per això m'inviten a mi i no a una altra persona; tampoc crec que el fet de ser personal sigui un aspecte negatiu.
He reflexionat sobre les conseqüències de detenir Bin Laden, seria massa pueril no fer-ho, però sempre he cregut que la grandesa de la justícia i de la democràcia consistien precisament en enfrontar-se a la llei de la selva i a no actuar de la mateixa manera que aquelles persones a les quals aquesta democràcia i aquesta justícia volen sotmetre a la llei.
Remontar-nos a la segona guerra mundial o a tantes i tantes situacions de guerra en el nostre món, ens portaria molt lluny i no sé si trobaríem punts de coincidència. En tot cas, coincideixo amb la seva apreciació de la incapacitat europea per actuar i menys encara per fer-ho ràpid, tot i que no sempre he estat d'acord amb les presses i la forma unilateral d'actuar, al menys fins Obama, dels EEUU.
Aquesta constatació, però, no em porta a negar Europa sinó a voler més Europa, de la mateixa manera que davant de l'unilateralisme opto per les NNUU i per una millora del seu funcionament que hauria de tendir a un sistema de govern mundial. Govern que, al meu entendre, necessitem vist que l'economia sí està globalitzada.
Bé, la conversa podria ser infinita, però ho deixaré aquí, amb la voluntat que s'hagin desfet algunes de les interpretacions equivocades del passat dimarts.


Ben cordialment

Eulàlia Vintró

Joaquim Nadal: el mag de la dialèctica

Als dos enllaços que hi ha al peu d'aquest escrit hi ha dues entrevistes que Manel Fuentes va fer el passat 1 d'abril i avui, 10 de maig, al senyor Joaquim Nadal, Cap de l'Oposició i militant del PSC. Si en teniu ganes, les podeu escoltar. Són molt aclaridores i una lliçó magistral d'excel·lència retòrica, de com s'argumenta allò del "fora de context", "el què volia dir era que...", "són ells que no han complert amb...", "...i ells més", etc. Ja vaig escriure en aquest blog sobre la primera entrevista, i ja aleshores manifestava la decepció que una persona seriosa i honesta com el senyor Nadal em va provocar. Ara ja no sé què dir, ja no tinc no motius de crítica: es pot tenir més barra? Em sembla que el senyor Nadal est fot de la meva intel·ligència passant-se per l'arc de triomf qualsevol rastre de coherència que pogués quedar-li.
No sóc capaç d'entendre la deriva del PSC. Pensa potser que governarà Catalunya des de Madrid? Començo a creure que és aquest el seu plantejament: col·locar la Carmen Chacon a la presidència del Gobierno és ara el seu objectiu, comprovat que a Catalunya tenen difícil que els caiguin ni les engrunes. Gran favor a l'insigne Hereu, que malda per conservar l'alcaldia del Cap i Casal. Potser encara són a la vella i tronada idea del federalisme del gran Obiols? A Santillana del Mar ja li va marcar un gol com una catedral al President Maragall, pel què fa a aquesta idea.
Un simple votant com jo no s'atreviria a donar un consell a cap patum política si no fos tan evident que és de sentit comú. Ni tan sols en diré consell: suggeriment. Vaig tenir un gran professor de filosofia, Antonio Marzal, que deia que "l'home és l'únic animal que, quan cau a l'aigua, fa tot el possible per ofegar-se". Doncs bé, el PSC fa tot el possible per no guanyar mai unes eleccions. I els fets testifiquen que, mal els pesi, encara no han fet, i al pas que van tampoc ho faran. Per tant: nedeu, home, nedeu. Si no, us ho ben asseguro, us ofegareu!
Per acabar, el paperot del Joaquim Nadal no li envejo, però crec que personalment hauria de ser més honest i coherent amb ell mateix.

http://www.catradio.cat/audio/522505/Declaracions-del-cap-de-loposicio-Joaquim-Nadal-a-El-mati-de-Catalunya-Radio
http://www.catradio.cat/audio/533371/Joaquim-Nadal-president-del-grup-parlamentari-del-PSC

Mourinho

Fa dies, potser mesos, que buscava una excusa per escriure sobre el senyor José Mário dos Santos Mourinho Félix, però no ho volia fer des de l’estómac, sinó des del cap. Ell s’ho mereix. Després del partit del dimecres al Bernabeu ja he vist que és un autèntic inútil. M’explicaré.

Segons ell mateix, i els seus propis jugadors, la tàctica era aguantar el zero a zero fins els darrers minuts de la segona part, que era quan s’havia d’atacar i rendir el rival, però en qualsevol cas el zero a zero ja els semblava un bon resultat. Ara donen tota la culpa del 0–2 a l’expulsió de Pepe. Si era groga o vermella no ho discutiré: al cap i a la fi és una interpretació de l’àrbitre i aquest es pot equivocar. El què no es pot admetre, professionalment parlant, és que un entrenador de la categoria del Sr. Mourinho, pagat amb escreix, protesti com una criatura, faci befa de l’àrbitre i es faci expulsar, deixant el seu equip en calçotets i sense líder davant d’un rival com el Barça. La seva obligació era mantenir la calma, reorganitzar l’equip (té tots els recursos que ha demanat) i seguir amb el seu objectiu inicial: acabar zero a zero. Això era possible: Messi encara no havia marcat i el plantejament es podia mantenir. Ras i curt: el Sr. Mourinho és un professional impresentable, que va donar per perdut el partit al minut 60 i va abandonar els seus jugadors a una sort incerta. Un equip com el Real Madrid tenia prou recursos com per aconseguir el què s’havia proposat.
Si jo fos el senyor Florentino Pérez Rodríguez –ex-funcionari de l’Estat i de l’Ajuntament de Madrid– avui mateix el fotria de potes al carrer per incompliment de contracte i sense dret a indemnització. La seva és una falta greu que atempta contra el propi club. Una altra cosa són els interessos d’aquest senyor i la seva inesgotable cartera.
Quan a les declaracions del senyor Mourinho al final del partit no em fan ni fred ni calor: em va semblar senzillament patètic. Com el Pep, cap comentari. Solament se m’escapa un somriure modest, inaudible, incert, davant l’estultícia d’un pobre home.
Per acabar, reprodueixo la traducció d’un article que el diari britànic The Sun publicava ahir, amb àcid humor anglès:

Albert Einstein o Frankenstein?
L’entrenador del Madrid, José Mourinho, va inspirar als seus jugadors
amb el filòsof Albert Einstein però, en el camp The Special One s’assemblava
més a Frankenstein. Encara que si parlem amb els termes del casament reial,
el Barça seria com Kate Middleton perquè és agradable a la vista, elegant i
sofisticat, mentre que el Madrid és més com Camilla Parker Bowles.
El millor que pots dir d'ell és... que es veuen molt bé a la ràdio.
THE SUN

La multa

Avui m'han posat una multa per aparcar en un espai de càrrega i descàrrega, la que podeu veure aquí al damunt. No vaig protestar a l'agent que l'escribia: les lleis estan fetes per complir-les i buscar-hi excuses és infantil. Em van donar la còpia, que vaig guardar, i me'n vaig anar.
A 50 m però, l'agent 1045 havia aparcat el seu cotxe-patrulla a la parada de taxis: el que podeu veure a la fotografia.
Podria rondinar i donar una dotzena de raons per mirar de justificar la meva mala acció, però ni ho vaig fer aleshores ni ho faré ara. Crec doncs igualment lògic i evident que l'agent 1045 també es mereixeria una multa, que hauria de pagar sense rondinar: la llei és per a tothom. L'única excusa que acceptaria per aquest mal ús de l'espai públic seria una urgència, però em sembla que no és al cas.
He aportat aquestes dades al Cap de la Policia Local de Torelló i al Senyor Alcalde. A veure si algú reacciona.

Ara tasto una altra cosa

He decidit canviar la foto del meu perfil. No voldria aparèixer, d'aquí uns anys, com si hagués envellit de cop. Aquesta fotografia me la va fer el meu fill l'Ignasi el dia de Nadal, a casa d'en Joan i la Montserrat.
La mare, cada any, ens fa un caldo que té el gust de la felicitat. Ella i la meva germana comencen d'hora a preparar-lo perquè tot bulli amb paciència, que prengui el temps que faci falta. A mi em reserven l'acabat: tastar el punt de sal i coure la pasta. Tots ens ho passem bé: fem pilotes, tallem cols, posem la botifarra negra, controlem les patates que no es desfacin, colem el líquid final i, sobretot, ens ho mengem: quin plaer!
Primer un bon plat de galets (sempre fem curt), la barreja justa de caldo i pasta, on els sabors de la carn, les verdures, les patates, es mesclen en un formidable concert a moltes veus, en el que cap desafina. Vint-i-tres boques amb gustos diferents unànimament d'acord: aprovat per aclamació!
Després la carn d'olla. Aquí tothom fa la seva mescla particular; del porc a la pastanaga, de la col a la botifarra negra, passant per la pilota i les patates, cadascú configura les proporcions que li semblen millor i clava la forquilla al resultat volgut.
Queda gana just per un tall de torrons, o quatre neules i una mica de xocolata negra ben amarga abans del cafè.
Un any rere l'altre, quan acabem el dinar, em ve un pensament d'aquells de pinyó fix: i que fàcil que és ser feliç, ni que sigui el moment just de dur-nos la cullera a la boca!

Bon profit!

El periodisme esportiu a TV3

Ja fa temps que penso que els periodistes esportius de TV3 i Catalunya Ràdio no m’agraden, però no sabia com expressar aquest sentiment. A ran de la lacònica entrevista del Jordi Grau al Pep Guardiola al final del partit contra l’UD Almeria, van sorgir una pila de comentaris. Per casualitat, al diari digital crònica.cat, vaig trobar l'opinió d’un lector que ho explica molt bé:

Xavi (Barcelona) - 07/04/2011 - 18:02 h
En general el nivell dels periodistes d'esports de TV3 és molt baix... molt. Fa molt temps que semblen una colla d'adolescents amb les hormones a flor de pell sospirant pel Pep i el Leo... i això ens fa ràbia fins i tot als culés. Com que ningú els ha parat els peus, cada cop se senten “més col·legues” de l’staff del barça... i com que son “taaaant col·legues” han traspassat la frontera del forofisme... Que si al·lusions constants al Madrid, cançonetes absurdes i sense gràcia fotent-se dels rivals, etc... Són els Ronceros a la catalana... i a mi, personalment, em fan una ràbia que no puc amb ells. No aporten res a les retransmissions. No hi ha millors periodistes?

És exactament així. El Xavier Valls té una fixació freudiana amb el Mourinho; el Víctor Patsi, cresta de gall, té el do de l’oportunitat a la planta dels peus; el Jordi Grau, bé deixem-ho córrer perquè és el crack de les mitges frases; el Pitxi sembla tenir enveja del triomf del Pep (potser pel seu propi fracàs); i, finalment el gran Soler, a qui ningú escolta des de que per TV3 ens deixen sentir el Puyal, que a vegades sembla un “merengue” reconvertit (és l’únic periodista que usa l’expressió CR9). Ras i curt, una colla de mediocres.

Pels qui lluiten

Aquesta fotografia té un doble missatge. Va ser feta a Taradell, el 1952 o el 1953.
D'una banda cal observar la misèria que traspua.
De l'altra, la va fer el meu pare. Aleshores treballava a la fàbrica, a can Costa i Font, 10 hores al torn del matí. A les tardes, es dedicava a fer de fotògraf per arrodonir una mica l'economia familiar.









A La Vanguardia d’ahir, 8/04/2011, llegeixo la carta de la senyora Carmen Sebastià, metgessa d’un hospital públic. Copio literalment (sic): “Així evitaran que alguns malats morin a les llistes d’espera”. Voldria explicar-vos una petita història, de ben segur una de tantes que corren pel país. Fa quatre anys, un grup de professionals, uns joves altres no tant, vam decidir crear un producte de cap i de nou. Tota vegada que tots teníem la nostra feina, no ens quedava altre remei que treure hores d’on fos si volíem tirar endavant i posar-hi diners de la butxaca, la nostra. Quan finalment vam aconseguir un prototip que funcionava amb garanties, encara vam invertir més hores i més diners en una instal•lació pilot. Quan ja ens semblava que tot estava a punt per fer el salt, ens va caure al damunt la crisi; ara tot s’ha alentit i el nostre invent ha d’esperar: els possibles clients tenen un horitzó massa incert per invertir.
Amb totes aquestes, vull dir que ja tinc 57 anys i un fill de 21 que estudia enginyeria i que sóc autònom. Si jo no em rendeixo, en aquestes circumstàncies, com gosa algú dir-me que em faci d’una mútua perquè així no em moriré en una llista d’espera? No sé quina estranya circumstància du a determinades persones a afirmar una cosa com aquesta, però sí que estic segur que no hi tenen cap dret. Com jo, com molts, en lloc de plorar com bledes, hem d’enfrontar les renúncies que calguin, fer per la gent allò que sigui necessari i tirar endavant tot un país. Jo no he cobrat un duro pel meu esforç, però tinc la seguretat em mi, en els meus companys, de què hem de continuar posant temps i esforç per tirar endavant el projecte: ja sortirà l’oportunitat, però no podem esperar-la bo i asseguts lamentant-nos pel què encara no hem perdut.
Sóc fill de pares que, per tirar endavant la família, van fer més hores que el rellotge (a casa érem cinc germans i solament treballava el pare), que se’n van fer la salut (el pare va morir amb seixanta anys de malaltia professional) i que mai es van queixar. Ara, tots, tot el món, ens havíem acostumat a viure bé, i quan ens diuen que no podem continuar així agafem una rabieta, com un infant de bolquers. La resposta d’alguns no és una resposta adulta, sinó la del malcriat que, a més de no saber renunciar quan cal, adverteix als altres que es preparin perquè “es moriran”. Lamentable.
Potser ja n’hi ha prou de donar la culpa als polítics, potser lamentar-nos no és el camí, i entendre que ens cal actuar amb sentit comú i maduresa. Desconec l’edat d’aquests col•lectius queixosos: si són joves, permetin-me dir-los que és desconcertant que persones amb una carrera i amb feina ploriquegin i es lamentin sense ni tan sols albirar una llumeta d’esperança; i si són grans: perdonin, però han aprés ben poca cosa de la vida.
Ni jo ni ningú tenim la clau de girar el taller. Però tinc una certesa: si els meus pares van treba-llar per donar-me una vida millor que la seva, jo tinc la mateixa responsabilitat amb els qui vindran després de mi. I encara una altra: ens cal renunciar a privilegis que ens semblaven drets. Crec fermament que solament aquesta renúncia volguda, madura, il·lusionada, conscient, el desprendre’ns d’un egoisme desmesurat, que ens durà a bon port. Si em moro sense haver vist el Perito Moreno, o el Fuji, estic segur que el món seguirà girant, no passarà absolutament res. En canvi hauré evitat endur-me un tros de gel de la glacera i embrutar una mica més la neu de la muntanya japonesa.
És injusta la seva postura i em dolen a l’ànima les seves paraules. Jo, però, tiraré endavant el meu projecte i em desprendré del pessimisme invalidant, injustificat i covard d’alguns.

Joaquim Nadal: el mag de les finances

El periodista Manel Fuentes ha entrevistat avui a l’ex-conseller Nadal sobre la retallada del 20%. Apassionant. Vegem-ho. La norma comptable més elemental diu que els deutes s’han de comptabilitzar a l’acte, i els ingressos quan siguin segurs. Qualsevol auditor pot confirmar aquest principi. El Sr. Nadal confon els pressupostos amb la comptabilitat. En els primers es pot consignar el què es vulgui, sempre que sigui possible i raonable, mentre que en la segona només es poden anotar fets certs. Els diners que haurien de venir de Madrid no són precisament d’una fiabilitat irrefutable.
El Sr. Mas-Colell fa bé de no voler comptabilitzar la partida que es discuteix.
Ha estat sorprenent la vehemència del Sr. Nadal en defensar que d’aquí al 31 de desembre l’amic i president Zapatero ens pagarà el què ens deu. I notable la confiança que posa en un personatge que, per si en alguna cosa s’ha distingit, és en l’especialitat de marcar-se “apoyarés” com ja ha popularitzat el Polònia. Però la qüestió no és tan política com tècnica i posa al descobert com n’és de fàcil manipular les xifres. Si comptabilitzem l’ingrés promès aquest any i no es produeix, hem ajornat el problema fins el proper exercici i ens quedem tan panxos. El Sr. Nadal, en l’entrevista que li ha fet en Manel Fuentes, s’ha fet un tip de repetir que no s’han de confondre les coses i ell és el primer que ho fa barrejant el balanç amb el pressupost, com deia al principi. Si ara comptabilitzéssim aquest famós ingrés i, finalment, no es produís, aleshores l’amic Nadal qualificaria el Govern d’imprevisió. No, no s’hi val. Cal ser rigorós.
M’angunieja però encara més, el desconeixement que demostra un ex-conseller amb experiència pel maneig dels instruments financers. M’esborrona que digui que l’exercici es comença manllevant diners, pels quals paguem uns interessos d’usura, suposant que ja ens els pagaran. Així ens va! Després de trenta anys d’exercici de les finances, he après que viure dels aires del cel és enganyar-se i començar a cavar la pròpia sepultura.
Per acabar, asseverar que basa la comptabilització de la partida en la confiança per després passar la responsabilitat de l’objectiu al Govern em sembla francament pervers.
M’ha decepcionat, Sr. Nadal. Sembla que el PSOE té la mà més llarga que en Franco, que des de Madrid tocava els collons a tota Espanya.

Malalts?

A la Vanguardia del dia 19 de març, a la Contra, hi ha una entrevista al Dr. Javier Peteiro. En ella, aquest home que fins ara no coneixia de res, fa una anàlisi de la professió mèdica i de la seva ètica en relació als pacients.
“Caminamos hacia una medicina por protocolos y hacia una sociedad de enfermos, porque lo que antes era normal –ahora siguiendo el esquema de salud que auspició la OMS–, ha pasado a ser enfermedad. Según ese esquema, nadie está sano: un adolescente por ser adolescente, una persona mayor, por ser mayor; algo absurdo. Es decir, lo estamos medicalizando todo. Si no estamos enfermos, estamos en riesgo de estarlo, con lo cual hay que tratar ese riesgo, sea el colesterol, el azúcar, la tensión, el sol, o lo que sea.”
Parla, entre moltes altres coses, del famosos protocols. Ja fa temps que predico, com si ho fes al desert, que els protocols són la justificació de les pífies dels mediocres. No importa si em trobo bé o no: si el protocol diu que tinc el colesterol alt, estic malalt, tan si m’agrada com si no. El mediocre es queda tranquil i jo amb la pastilleta (pagant). El protocol li estalvia pensar, activitat sempre incòmoda que malgasta temps, energia i amb resultats incerts. No solament això, sinó que automàticament passo a ser un candidat a malalties greus i un possible “cost social”. A partir d’aquí, se’m responsabilitza de mantenir-me “sà” i em creen una mala consciència perversa i falsa.
La medicina, segons Peteiro, està dirigida per “las grandes empresas diagnósticas de imagen”, per les farmacèutiques “...hay que medir el colesterol, y si está por debajo de una cifra –que cada vez ponen más baja–, hay que tomar un medicamento de por vida”; i també pel resultadisme de la investigació: “qué es hoy en día un científico?... Un profesional de la ciencia, lo que significa vivir de eso, es decir, publicar o patentar, ser un productor, no un buscador. No se premia la originalidad, los proyectos son memorias finales, pero sin los resultados”. És allò que agrada tan a periodistes diversos: anunciar tal o qual descobriment per dir, tot seguit, que serà aplicable d’aquí vint anys, una falta de respecte inadmissible per aquell que ja sap que no els viurà per curar-se.
Finalment: “Esencialmente, he visto el desprecio a la persona, al ser humano”. Definitiu i amb tota coherència amb el discurs precedent, resum d’un pensament coherent i ple de sentit comú. Ni el protocol, ni la diagnosi indiscriminada, ni la prevenció imposada, ni el resultadisme científic, mostren cap mena de pudor en oblidar, fins a humiliar, la persona i els seus sentiments, la seva circumstància.
Si un dia m’hagués d’atendre el Dr. Peteiro –en aquesta vida no se sap mai– estic segur que no seria tractat com el resultat d’un esquema elaborat per interessos mercantils a base de “si”-“no”, que darrera d’una diagnosi i un tractament hi hauria una persona que pensa.

Mininuc

Ja està, ja tenim la radioactivitat aquí. Ara tot són presses a presentar diagrames que, de tan vistos ja no ens fan ni fred ni calor: així, per obra i gràcia de la infografia, ens sabem de memòria com funciona una central nuclear. Tant que gairebé ja em veig amb cor de muntar-ne una al meu jardí i autoabastir-me d’una vegada. El cert és que hi he estat pensant i que el que en principi sembla una broma –un d’aquells estirabots que em passen pel cap massa sovint– no ho és tant. Si cadascú es munta, imaginem, un reactoret a casa seva, amb tots els permisos, inspeccions, impostos i demés, potser fóra possible engegar a fer punyetes les maleïdes elèctriques. Aquests oligopolis, que pacten tarifes sota la catifa del govern, se n’anirien al carall en quatre dies proporcionant-nos una satisfacció addicional de nivell còsmico-orgàsmic.
Cadascú s’hauria de fer càrrec del manteniment del reactoret, mantenir-lo en condicions i adoptar les mesures que l’Administració, sempre tant amatent a la nostra seguretat i benestar, aniria dictant. Tots els llocs de treball que es perdrien pel tancament massiu d’endeses i cia., serien substituïts, amb escreix, pels creats per empreses d’instal·lació i manteniment de reactorets. A més, en cas de desastre, el risc estaria diversificat i mai seria tant bèstia com el que ara correm. Ja m’imagino parlant amb el veí del nou tipus d’urani que tal o qual companyia ha tret al mercat i que dura uns quants milers d’anys més, o del sistema de reaprofitament del vapor d’aigua generat que algú s’ha empescat; de si l’ajut per a la renovació del sistema de refrigeració del nucli és suficient, etc. Apassionant.
Imagineu-vos si ho veig clar que fins i tot m’he empescat el nom del sistema: Mininuc (de mini i nuclear; original, fàcil de pronunciar i de retenir). Ja corro a enregistrar-lo. Avui mateix em poso a dibuixar un logo adient.

P.D. Si no desengreixem una mica el tema de l’espetec nuclear japonès, estem perduts.

Gadafi versus Teresa de Calcuta

En la seva columna del 03/03/11 a La Vanguardia la Sra. Pilar Rahola qualifica el dictador Gadafi així (sic): “Esta especie de santa Teresa de Calcuta con jaima...”. Llegeixo sempre amb interès les opinions de la Sra. Rahola. A voltes hi estic d’acord i a voltes no, però crec que si més no és valenta i incita a la reflexió. Així, comparteixo plenament la defensa que fa del poble israelià. Però en llegir la frase a la qual faig referència, no puc evitar de pensar que és una falta de respecte cap a la Mare Teresa de Calcuta. Em sembla que comparar-la, ni que sigui metafòricament, amb el sapastre del Gadafi no fa cap bé a ningú i posa una dona formidable a l’alçada d’un dictador megalòman, sanguinari i indigne. Com que crec que les paraules tenen un valor important, demanaria als qui tenen l’ofici d’escriure de tenir cura del llenguatge: no s’hi val a banalitzar ni el bé ni el mal en benefici d’una frase pretesament brillant.

enllaç: Ja, ja, ja, ja, ja, ja... , de Pilar Rahola

Raimon Obiols, el futur del PSC

El passat dia 28 de febrer vaig escoltar l'entrevista que el Xavier Graset feia a Raimon Obiols en el seu programa L'Oracle, a Catalunya Radio.
El vell dirigent socialista malda ara per renovar un PSC que, dit sense ironia, ha perdut el timó. El timó, la brúixola, la vela i l'oremus en el mar revoltat del Baix Llobregat. L'autor de la frase "progressista i d'esquerres" continua a la trinxera política des d'on dispara, cap cot, a tort i a dret.
Llegint el seu manifest diu coses molt assenyades, com ara aquesta: “concentrar les decisions en grups reduïts que decideixen l’orientació política, les prioritats, la confecció de les candidatures, és un arcaisme en clara obsolescència: tendeix a buidar les organitzacions, a afeblir la seva intel·ligència col·lectiva”. La intel·ligència col·lectiva és un concepte que defenso i comparteixo per la seva importància en qualsevol organització que tingui voluntat de pervivència, de transcendència.
En l'entrevista que esmento al començament però (la podeu escoltar a l'enllaç: l’oracle), podreu sentir el dirigent socialista queixar-se amargament de mitjans i contrincants, amb molt poca autocrítica i fins i tot amb una certa bel·ligerància. Mentre que en el seu document, més adreçat a una audiència interna, toca moltes de les febleses socialistes, quan és hora de verbalitzar-ho públicament oblida la seva objectivitat incisiva, que el fa creïble, per un discurs victimista i banal.
En definitiva, i salvant les distàncies del personatge, em va recordar Mourinho, instal·lat en la queixa i l’agressió al contrincant per distreure l’audiència dels seus fracassos.

Jugar o competir

Ja tinc 57 anys i amb aquesta perspectiva, meva i de la meva generació, és que em miro les anàlisis que els inefables periodistes esportius fan de l’actual Barça. Tots, sense excepció, parlen de l’ambició i de l’afany competitiu de jugadors i entrenador, de què no tenen sostre (curiosa expressió, que deu posar a cent als qui viuen a la intempèrie). Ja dic, des de l’edat i l’experiència acumulada en l’anàlisi d’estructures d’organització, voldria dir que no n’hi ha prou. Fa un temps, vaig tenir una conversa amb un antic company de carrera, exitós empresari informàtic, i vam caure a parlar del futur. Clar i net, em va dir que estava ple d’incerteses i tensions, però que mentre es divertís treballant no pensava deixar-ho. La diferència entre el Barça i altres equips està en què no competeixen, sinó que juguen, que es diverteixen i per això, com el meu amic, triomfen. El dia que no s’ho passin bé, perdran. De passada, des de la modèstia, que n’aprenguin empresaris que només miren el capdavall del compte de resultats.

Prou!

Després de què el tècnic del Girona, Raül Agné, engegués a pastar fang els simpàtics periodistes d'Osca a causa de voler contestar en català una pregunta feta en aquesta llengua, el club S.D. Huesca es va disculpar... Però no pas amb la digníssima postura del Raül, sinó amb els "medios locales"! La pobríssima actitud del club recolzant quatre arreplegats que es diuen periodistes, és absolutament condemnable, injusta i impròpia d'un país on el català també és llengua oficial. I pels tòtils d'Osca que no ho sàpiguen, el Raül és fill de Mequinensa, província de Saragossa, Aragó, Espanya.
Les demostracions de bel·ligerància a tot el què soni a català són, des de fa temps, inacceptables i cal que els nostres polítics prenguin la batuta en la defensa dels nostres drets polítics i que ens condueixin, sense embuts ni subterfugis cap a la independència definitiva del ròssec espanyol. Un dia rere l'altre només rebem que bufetades i encara els hem de pagar el beure.
Dons que es fotin! Que es quedin amb els toros i el castellano, amb la transición i la constitución; amb la una, la grande i la libre; que es fiquin on els càpiguen en Fraga, en Felipe, en Guerra i, sobretot, el pepa de l'Aznar, que des de que no du bigoti encara és més lleig.

Ja n'estic tip! Senyors polítics: demaneu al poble català els sacrificis que calguin per la independència; podeu estar segurs que els acceptarem i demostrarem als curts de gambals, a l'estultícia general espanyola, que en sabem molt més que ells i que no els necessitem per una merda; que som més treballadors i que ho sabem fer bé i que l'amor per la nostra terra ens fa invencibles.

Perdoneu, però m'he quedat descansat!

Visca Catalunya independent!

De garses i senglars

Ja fa uns mesos vaig visitar un pagès de Sucs, propietari d’una finca de fruiters. Passejàvem pel mig dels arbres mentre m’explicava les característiques de cada varietat, quan vaig veure una garsa dins d’una gàbia. Al costat, una altra gàbia buida. Encuriosit, vaig preguntar a l’home el perquè de la presència d’aquell animal i dels artefactes. Amb un mig somriure em va explicar que aquestes aus es mengen la fruita amb una aplicació digna d’una dieta sana; que s’havien queixat a l’autoritat competent i que la decisió havia estat: capturar les garses i lliurar-les als agents forestals. Aquests les recullen i se les enduen a 250 km i les alliberen de nou. Però el nombre d’ocells no disminuïa i el pagès va anellar algun dels animals capturats i va descobrir, horror!, que retornaven en poc temps al seu lloc d’origen. Evidentment, el mètode ha resultat inútil, les queixes s’ha repetit però... ni cas: les garses continuen amb el seu règim de fruita fresca.

Des de fa uns dies, ràdios, televisions i diaris es fan ressò del problema que signifiquen els senglars que s’han multiplicat per Collserola. Tota vegada que afecta a la capital del país, polítics, naturalistes i ecologistes s’han afanyat a buscar-hi solucions, com més imaginatives millor. És clar, a Sucs són quatre gats i a Barcelona hi ha molts vots per acontentar. Per això algun espavilat ha proposat de caçar-los... amb arcs i fletxes i de nits! Gloriosa solució.

De les garses de Sucs ningú no en parla, en canvi els senglars de can fanga s’han convertit en “el” problema nacional. Atenció a la solució final: segur que serà imaginativa, verda i ecosostinoble... la papanateria habitual.

Formidable Monzó

L’article que escriu el Quim Monzó a La Vanguardia del dia 28 de gener, no té pèrdua. La crítica sibil·lina a la cuina metafòrica de Ferran Adrià és una mostra paradigmàtica de la ironia literària. Malgrat la finor del text, la crítica a la tonteria culinària que domina una part de la societat, és ferotge.

Abundant en l’esperit monzonià diria que quan elevem a la categoria de deïtats intocables uns certs personatges, no es fa altra cosa que posar-los al nivell de patums del papanatisme per obra i desgràcia dels poc més de mil cretins que escriuen i pontifiquen, sense solta ni volta, per diaris, ràdios i revistetes.

Si això continua així –copio impúdicament el mestre- it will be la rehostia, really.

Enllaç: un, dos, tres, al escondite inglés.

Arri, Joan, que les vaques tenen fam!

A casa em van dir que l’entrevista a Joan Herrera, que li va fer Sílvia Coppulo al programa “El secret” de Catalunya Ràdio era digna de ser escoltada. Com que els mitjans moderns permeten deixar acta indemne del que es diu, em connecto al web de l’emissora i m’empasso sencera la xerrada. Realment espatarrant.

A voltes un té la sensació de què hi ha personatges que viuen en una galàxia inconeguda, allà lluny als confins de l’univers, des d’on pontifiquen com si des del seu setial poguessin veure amb detall i claredat divina aquest petit i magnífic planeta que es diu Terra. El problema que tenen és la velocitat de la llum: com que són tan i tan lluny, el què ara realment veuen és el que va passar fa dos-cents anys, o més. El Sr. Herrera és un d’aquests personatges que encara viuen del vell concepte de la lluita de classes; encara no li ha arribat la realitat de què tots, mal ens pesi, anem al mateix vaixell. És així que s’oposa amb ganes a què es desgravin les aportacions que es fan a mútues de salut suposant que els qui ho fem som rics del cagar –perdoneu l’expressió–. Doncs no. Mentre que el Sr. Herrera va amb blackberry nosaltres anem amb un mòbil que amb prou feines envia missatges i, amb la diferència, ens paguem la mútua. No Joan, cadascú es gasta els diners en el que li sembla millor, que per això se’ls guanya treballant, i em sembla pervers que es tingui als qui ho fem en salut acusar-nos de rics fastigosos, i que si se’ns permet desgravar aquestes quantitats de la renda esdevinguem els culpables del dèficit de l’estat. Qui es pensa que es paga una mútua, Sr. Joan? Doncs l’ase dels cops que és la classe mitjana i és qui acaba pagant tots els plats trencats. Els qui tenen diners no necessiten mútua, ho hauria de saber, amic Joan. Em sembla bé que el Joan pensi que no s’han de desgravar les quotes mutuals, però em sembla d’una estultícia i una perversió supines acusar-nos de lladres del sistema públic. No parlem ja del col·lapse que per la sanitat pública significaria que desapareguessin les mútues, ni de les hores, dies i mesos que es perdrien si les llistes d’espera s’incrementessin amb tractaments, diagnòstics i operacions que ara es fan privadament. És així que tindríem més diners a les arques del govern?

Després ens diu que com que Barcelona està molt contaminada s’ha d’anar a 80 km/h, però que a Vic podem anar a 120 i així, seguint el seu estrany concepte d’igualtat, estarem tots bruts i ens morirem sosteniblement. No, si la idea és bona: tots a llepar! No dic que no calguin mesures a curt termini per tal de gaudir d’un aire més net, però si no van acompanyades d’altres projectes a llarg termini acabarem com el rosari de l’aurora. Perquè no es planteja el Sr. Herrera de traslladar la Generalitat a Lleida? Així descongestionaríem Barcelona i podríem anar tots a 120. Ah! Però això és impossible, perquè la gran metròpoli no es toca. D’on trauria els vots aleshores? I, més greu, on posaria el seu setial? Perquè, no ens enganyem, aquella galàxia no és tan llunyana: l’amic Joan Herrera no abandona mai l’eixample. No fos cas que li toqués l’aire del Collsacabra, per exemple, i se li refredés el clatell. Perquè a Cantonigròs, amic, no hi ha metro, i anar amb bici de l’Esquirol a Rupit és francament cansat.

enllàç: Catalunya Ràdio. El Secret. Entrevista a Joan Herrera.

Sense comentaris

Bon Nadal!

Al·leluia!

La coral Chorus Niagara d'Ontàrio, Canadà, cantant l'Al·leluia de Händel. Aquesta obra del compositor alemany del barroc, és una de les més celebrades. Les notes escrites pel genial Georg Friedrich Händel ressonen per aquestes dates arreu del món. Moltes corals es reuneixen i les canten, amb la complicitat i participació de l'auditori. Al vídeo hi veureu una interpretació original. En la relativa quietud d'un restaurant canadenc, de sobte la veu d'una soprano s'eleva per sobre dels murmuris i inicia un crescendo formidable de veus esplèndides. Sorpresa entre la gent que no s'ho espera. Poc a poc altres veus es van afegint al discurs musical fins a formar un exemple potent de la força que tenim els humans quan ens unim, fins i tot en una expressió tant feble com el cant. L'escenificació hi ajuda. De mica en mica, els cantaires es van aixecant, alguns s'enfilen a cadires i taules, mentre els oients, ara ja conscients del fenòmen, somriuen i es van sentit transportats per la força de les veus. Tot acaba amb l'al·leluia final aixecant les mans que semblen ajudar la música a elevar-se amunt, amunt...

Els espectadors involuntaris treuen mòbils i càmeres fotogràfiques per captar el moment. Il·lusos, no saben  encara que aquest cant és efímer i que la imatge, en aquest cas, no explicarà res. Precisament és en aquesta fugacitat que rau la bellesa del moment, d'altra banda irrepetible. Vivim-lo!
Poc a poc, els cantaires tornen a seure i tot sembla tornar a la normalitat. Però no. A la vida de tots els que han participat, activament o pasiva, hi romandrà per sempre aquell record tan difícil de narrar.

Us recomano l'enllaç: Händel en directe. La qualitat és molt millor.

L’home? Quin home?

"Es un problema cultural por la idea de que los hijos son de las mujeres y las mujeres se tienen que ocupar de ellos. Desgraciadamente, el hombre tiene esta idea". Aquesta frase és de la diputada europea Licia Ronzulli i la reprodueix Susana Quadrado al seu article a La Vanguardia d’ahir 09.XII.10.

Quan va néixer el nostre fill, sempre vaig pensar que era fill “nostre” (ni d’ella ni meu, si aquest estòlid sentit possessiu que tenim és defensable) i m’he ocupat d’ell fins al punt de renunciar a treballs, viatges, sopars, i altres coses menudes, per tal d’estar al seu costat. Tot i així, a voltes se m’han escapat moments importants i el dolor per aquestes pèrdues no és fàcil, per a mi, oblidar-lo. Mai, però, n’he fet culpables als altres: si un dia vam prendre la resolució de tenir un fill, aquesta era la nostra decisió i n’havíem d’assumir totes les conseqüències i renúncies que això comporta. He de dir que no m’he penedit mai de les renúncies; ben al contrari, m’han reportat alegries de les quals em quedo solament amb una: tenir al costat el meu fill, una persona madura, lliure i equilibrada que es forma amb il·lusió pel seu futur.

“La mujer debería poder tenerlo todo: profesión y maternidad…”. Sembla que l’home no compti per res, i que el dret a la paternitat sigui marginal. El rol que s’ha assignat a l’home, no ha implicat la pèrdua del dret a exercir de pare? Siguin homes o dones (jo no faig distinció de sexes, al contrari de moltes feministes de cul de cafè), no puc sentir cap mena d’admiració pels personatges que, com la Sra. Ronzulli, utilitzen els seus fills per a manifestar les seves frustracions i mancances. Ni tampoc aquells que, des de qualsevol tribuna, com la Sra. Quadrado, en fan bandera convertint reivindicacions justes i lloables en anècdotes personals. Com a home, en particular, lamento especialment la frase “Desgraciadamente, el hombre tiene esta idea". En aquest “hombre” s’inclouen tots els homes de món mundial. Fins i tot jo, pobre mortal, que he fet el què la Sra. Ronzulli no ha sabut fer: renunciar per amor. La pròpia condició humana condemna a qui tot ho vol, a perdre el que és important. I una reflexió: mentre hi hagi dones que s’entestin en separar-se cada vegada més dels homes, en lloc de lluitar l’un al costat de l’altre, no avançarem. La meitat de la humanitat són dones, però l’altra homes. És lamentable comprovar que els mecanismes de poder no tenen sexe.

...la tramuntana, que tot ho mou, que tot ho arrana

Ahir, a TV3, van estrenar programa. Roger de Gràcia presenta “No me la puc treure del cap”, que vol analitzar perquè una cançó esdevé himne i resideix permanent en la nostra memòria. En diferents moments, diferents personatges opinen sobre la cançó “L’Empordà” dels “Sopa de Cabra”. Un d‘aquests personatges és Llucia Ramis. Com aquell qui res, deixa anar aquestes paraules (sic): “A mi em fa molta gràcia, perquè totes les cançons aquestes del rock català, sembla que els homes siguin uns perduts i uns borratxos, i sempre estan tristos, i sempre se volen suïcidar i sempre volen fer coses bàrbares, i no fan mai res! I això és una cosa que me molesta molt, no? Perquè podrien actuar una mica”. Profunda reflexió.
Agatha Christie (és una novel·lista anglesa), a qui he llegit profusament, en un dels seus llibres, propícia una discussió entre dos dels seus personatges: el detectiu Hercule Poirot i el seu amic, el capità Hastings. Hastings és l’home d’acció, mentre que Poirot és l’home de la meditació. Per això el primer li recrimina al segon que no es mogui de la seva butaca mentre fa treballar les seves “petites cèl·lules grises”. Aleshores Poirot li contesta que, a voltes, actuar no és sempre el més convenient i el convida a reflexionar amb calma. El cert és que, en la ficció de Christie, Poirot sempre té molt més èxit que Hastings.

Deixant a part l’oportunitat del comentari de Llucia Ramis en el context en què es fa, em serveix per a posar de relleu aquelles persones que necessiten reivindicar-se sempre, sigui on sigui i com sigui. A mi no “me molesta molt”això, més aviat em desconcerta i m’impulsa a pensar que la reafirmació gratuïta de les idees, a voltes esdevé ridícula; sobretot quan s’utilitzen tòpics.
Mentre la senyora Ramis actua, suïcidant-se amb determinació, jo prefereixo dir que a la matinada em mataré i contradir-me, formidablement, anant ben torrat al migdia. I somriure sorneguerament i dir que bé, que no tinc pressa i que visca l’Empordà! Que la Llucia m’esperi, si vol allà dalt, mentre jo dormo la mona a la vora del Ter i ho deixo (allò del suïcidi...) per demà.



l'empordà
(lletra de la cançó)

Nascut entre Blanes i Cadaquès
molt tocat per la tramuntana
d'una sola cosa pots estar segur
quan més vell més tocat de l'ala.

Sempre deia que a la matinada es mataria
però cap el migdia anava ben torrat
somriu i diu que no té pressa
ningú m'espera allà dalt
i anar a l'infern no m'interessa
és molt més bonic l'Empordà.

Varen passar ampolles i anys
i en Siset encara aguantava,
dormint la mona a la vora del Ter
però ell mai no si tirava.

Sempre deia que a la matinada es mataria
però cap el migdia anava ben torrat
somriu i diu que no té pressa
ningú m'espera allà dalt
i anar a l'infern no m'interessa
és molt més bonic l'Empordà.

I quan veig la llum de l'alba
se'm treuen les ganes de marxar
potser que avui no em suïcidi
potser ho deixi fins demà.

Vargas Llosa

Com la Flora, la noia que fa la neteja a casa de l’escriptor, he de confessar que no he llegit ni una de les obres del Sr. Vargas, malgrat d’haver estat temptat de fer-ho en diverses ocasions al llarg dels meus 56 anys. I el motiu és simple: cada vegada que en veia un llibre i la tenia a les mans em venia a la memòria la persona, l’arrogància del seu gest. I així és com, un any rere l’altre, ho he anat deixant.
Per tant, no opinaré aquí d’una cosa que desconec, i accepto que els suecs que concedeixen aquest premi han fet bé la seva feina i que el Sr. Vargas se’l mereix. Felicitats. Segur que escriu meravelles com diuen tots els seus crítics al diari d’avui, 8 d’octubre. El personatge, però, bé mereix consideració i sempre he sentit aquest escriptor pontificar, més que opinar, posseïdor intemporal de la veritat.
Podria ara reproduir i analitzar algunes de les seves frases cèlebres, però em conformaré amb la que reprodueix l’entrevista que li fa Xavi Ayén (sic): “Nunca dejo de trabajar, ni siquiera en vacaciones. Discrepo con el cristianismo: el trabajo no es una maldición”. Des d’un pis 46 a Manhattan és fàcil dir paraules com aquestes. Primer expressar-li la meva pena per no poder reposar mai: el dolce far niente sempre és recomanable, que també és vida. Després li suggeriria al Sr. Vargas que escoltés l’opinió del Pepe Rubianes sobre el treball que, en un dels seus impagables monòlegs, descrivia amb molt més realisme la cara de la gent a les 6 del matí al metro. Més humana, més real, i, sobretot, gens grandiloqüent.

Calavera atònita...?

(Prèvia: Manllevo la formidable expressió del recordat Jesús Moncada). La “calavera atònita” de la diputada Montserrat Tura és el paradigma del polític evadit de la realitat a qui toca, ara, baixar del núvol. Es sorprèn la senyora Tura de què l’obra de govern socialista no estigui prou valorada, i troba injust que no se li doni el valor que té.
Quan s’és pare cal pensar que el mínim que hem de donar als fills és la cobertura de les necessitats materials: menjar, vestir, sanitat... Però això no deixen de ser mínims, obligacions legals, deures elementals, generalment fàcils de complir. Ja no són tan fàcils d’assumir, i més difícils de regalar les necessitats immaterials: afecte, temps, dedicació, valors, autoestima, etc. Ras i curt: molts pares pensen que havent canviat el bolquer, endollat el biberó i vestit el camacurt amb Cati-Mini ja està tot fet. I no.
Doncs el socialisme català, potser en record del vell materialisme històric, encara pensa que havent fet carreteres, línies de metro i convertit Barcelona en un monstre, els catalans ja hauríem d’estar contents i agraïts. Des de temps pretèrits fa que dura aquesta postura, de quan el benaurat Obiols ja pretenia destronar l’incombustible Pujol amb atacs inútils a l’obra del seu oponent. Creure que l’ànima del país no mereix atenció, que un president que s’entrebanca quan diu més de tres paraules en català, quan algú esmenta com si res una “crosta catalanista”, quan personatges com Celestino Corbacho són el número tres, quan professionals de la política com Miquel Iceta, amb una cara que no s’aguanta, ens escup que “volem un debat en castellà perquè volem que arribi a tothom”... tot fa pensar que les dones i homes d’aquest govern no han entès res.
Ometen fàcilment que una obra monumental, com és el TGV, s’oblida ràpidament quan es rebaixen els sous dels mestres, per exemple. Perquè? Doncs perquè el TGV no beneficia ni al 30% de la ciutadania, i la rebaixa és permanent a la butxaca. Quan ens venen una pel·lícula d’esquerres, i apliquen penalitzacions als menys afavorits. Gestos com l’augment dels trams de l’IRPF no deixen de castigar rendes del treball, mentre les de capital continuen sense contribuir al repartiment efectiu de la riquesa generada. Quan ens diuen que mai havíem tingut tant autogovern com ara, es pregunten si aquest és tot l’autogovern que volem els catalans? Perdoneu, algú ho havia de dir: “el més”, “més que mai”, “mai com ara”, és com no dir res.
A tot això cal afegir l’estranya actitud de la Diputada: quan ens diu que és injust que no se la valori, ho fa amb una impostació de retret, com renyant-nos per la nostra pobra visió. Aquesta forma de tractar-nos, com si fóssim criatures que no entenem allò que es fa “pel nostre bé”, és una actitud paternalista ridícula i macarrònica que no escau a socialistes que es diuen ser una opció de progrés. Aquesta actitud mostra descarnadament la manca total d’autocrítica que llueix el socialisme català (no fos cas que caiguéssim en un revisionisme antirevolucionari!). El mateix president engega tots els coets de l’orgull per l’obra feta, mentre nega l’evident guirigall del tripartit.
Amiga Montserrat: autocrítica, país, independència (ni que sigui federal), orgull català, autoestima dels ciutadans, grup parlamentari propi, menys corbachos i chacons i icetes. Més atenció a l’ànima del poble, a les arrels del territori. I, sobretot, replantegeu els gastats principis del socialisme utòpic.

Pouuuuuuuuu!

Ahir vaig sentir per la ràdio una entrevista a l'actor Josep Mª Pou. No és un actor que em faci un goig especial, doncs crec, en la meva pobra opinió, que sobreaactua en les seves interpretacions. Els seus darrers triomfs l'han dut a dirigir dos teatres: un a Madrid i l'altre a Barcelona. En un exercici de política teatral, ens alliçona afirmant que cal aprofitar “aquesta” coincidència per estrènyer llaços amb la capital del regne. Amaneix això amb ampul·loses frases, que deixen traslluir un ego difícil de dominar. Ras i curt: el Sr. Pou s'ho creu.
Aprofito aquesta intervenció per escriure sobre els actors que actuen sempre, quan són al teatre i quan no. Perquè, senzillament, no són naturals; perquè semblen els seus personatges. I no un personatge, sinó que fan una mescla difícilment assumible, intel·ligible, que va des de Hamlet al Manelic. En moltes manifestacions cíviques es convida un actor a llegir el missatge final que el recita com si es tractés del darrer acte d'una tragèdia grega. Em sap greu, però no puc evitar pensar que és patètic.
Ho personifico en el Josep Mª Pou perquè avui per avui és el paradigma, crec, d'aquesta actitud petulant que ens deixa a la resta dels mortals en un pla secundari, incapaços de tocar i entendre el glamour que destil·len les senyores i senyors de la faràndula. Que s'ho mengin amb patates.

Els ulls del president

De la imatge del President Montilla recitant el seu missatge institucional, amb motiu de l'11 de setembre d'enguany, me’n queden els ulls més que la lletra. La mirada fixa al teleprompter, lleugerament estràbica, però, sobretot, perduda. Una mirada sense nord, diria jo. De l'home que ha perdut l'esperança d'arribar enlloc. Certament em va sorprendre, deixant-me un regust de pessimisme intens. Els ulls flotants enmig d'un marasme escrit, sembla que llegeix d'esma sense entendre, o sense creure, ben bé el què diu. Era la imatge vivent de la cançó del Pau Riba:”És l'home estàtic, la tristesa el té corprès, / les orenetes faran nius als seus cabells”.

Encara que potser podríem cantar la darrera tornada: "És l'home estàtic, la tristesa l'ha matat, / les orenetes d'ell, mort, fred, han emigrat".

En sabríem ara de caminar pels erms

Paisatge d'Andorra. Teruel.

En sabríem ara de caminar pels erms
amb els peus nus?

El restoll se'ns clava a la pell sense misericòrdia
i la sang mulla una terra eixorca, dura, grisa,
que dóna fruits eixorcs, durs i grisos que no alimenten
els ventres afamats dels homes.

Ara, pels erms no s'hi pot caminar,
ni amb els peus nus
ni calçats amb sabates cares.
Ara són plens d'edificis eixorcs, durs i grisos,
bastits pels homes de ventre afamat.

Estiu 2010

Aquest gotim de picapoll ja és granat. No és madur per collir, però ja apunta que la verema és a punt. Entre els pàmpols, esperarà que una mà el posi a la portadora en un viatge cap al vi. La vinya és al peu d'una carretera que no és ni als mapes i que corre per la vall del riu Tastavins. Estreta i mal asfaltada, permet un viatge plàcid per paisatges poc freqüentats. Que continuï així.

El basto

En la pàgina de l'editorial, on també s'hi publiquen les cartes dels lectors, del diari La Comarca (Periódico independiente del Bajo Aragón Histórico) del dia 30 de juliol, s'hi poden llegir, destacats sobre fons obscur, “el oro, el basto y la frase”. És un espai on, utilitzant les cartes de la baralla, l'oro correspon a la valoració positiva i al basto a la negativa de notícies o fets ocorreguts. El “basto” de la data esmentada diu (sic): “A las autoridades catalanas, que con la prohibición de las corridas de toros han pisoteado la constitución española y la libertad de miles de aficionados taurinos que viven en Cataluña y que sufrirán aún más la continua pelea nacionalista”.
No discutiré ara la constitucionalitat de la mesura perquè em declaro poc preparat per emetre un judici legal sobre aquesta afirmació, però per la resta tinc la motxilla plena de raons i d'arguments que em permeten opinar-ne. Primerament trobo poc encertat i menys documentat aquest basto, doncs amb la lectura un hom s'adona del desconeixement elemental de la realitat catalana, de la manca d'informació i de la poca maduresa periodística que demostra qui ho ha escrit. Dir que són les autoritats catalanes qui ha prohibit els braus no és, com a mínim, exacte: voldria recordar que aquesta llei ha estat el fruit d'una ILP (iniciativa legislativa popular) per a la qual s'han hagut de recollir desenes de milers de signatures; la prohibició és per tant, el fruit d'un desig majoritari a Catalunya, no de la ment nacionalista de les seves autoritats.
Usar la paraula llibertat en aquest context em sembla d'una lleugeresa perillosa. També està prohibit robar, i no ens ho prenem pas com una limitació de la llibertat. Entenc que qui ha escrit el basto és jove i no ha viscut el què significa viure amb una manca absoluta de llibertat. Un servidor, que ja té una edat, pot aportar al periodista una reflexió: jo sé què és lluitar per ser i esdevenir lliure, i m'estimo tant la llibertat que em guardaria prou d'usar-ne el nom per una qüestió trivial com aquesta. Defensar els braus en nom de la llibertat em sembla una ofensa a ella mateixa i a tots els qui han mort i viscut per ella, que no som pocs. Demanaria una mica de respecte.
Si hi ha a Catalunya milers d'aficionats als braus, sembla que els qui hi estan en contra són molts més milers. I això és la democràcia, senyors comarquinals, respectar la decisió de la majoria; o no? Com ja he comentat, es requereixen molts milers de signatures per a dur una ILP al Parlament; els antitaurins les van aconseguir. Us podeu preguntar, si us plau amics de La Comarca, com és que els seguidors dels braus no han fet el mateix per a presentar una ILP per la conservació de la “fiesta”? No cal fer un estudi sociològic per a saber-ho (sempre que es conegui la realitat): no obtindrien ni un 10% dels recolzaments necessaris, i ells ho saben; no es poden ni mobilitzar perquè la minoria seria evident. Voldria recordar que, excepte en comptades ocasions, una plaça de braus com la de Barcelona, omple una quarta part del seu aforament cada vegada que es fa una ”corrida”. I això que a Barcelona, i a la seva àrea metropolitana, hi resideix més de la meitat de la població catalana (molta, immigrant).
Quan a la “pelea nacionalista”. Estultícia en estat pur o ignorància supina? Només cal veure les imatges que ofereix qualsevol TV durant aquest dies per comprovar que els qui exhibeixen símbols catalans no són pas els antitaurins, sinó els que assisteixen a la ”corrida”! També per la TV un hom pot comprovar com els qui conformen aquest moviment no són precisament catalanoparlants, ni es serveixen de banderes independentistes. El portaveu i impulsor d'aquest moviment és un xicot d'origen argentí!
En resum, no em sorprèn pas gaire aquesta mena de reaccions que barregen la identitat amb la defensa d'un costum qüestionable, com són els braus. El “fot-li al mono que és de goma” és un esport nacional espanyol que es practica amb fruïció i desmesura contra els catalans que “pisotean la constitución”, segons els seu limitat punt de vista. A nosaltres ja no ens fa ni fred ni calor: tan se'ns en fot.

Manuel Pizarro

L'editorial de La Comarca (Periódico independiente del Bajo Aragón Histórico) del dia 30 de juliol es titula així: “Una lucha por el carbón”. Es queixa, l'editorialista, del tancament imminent de la central tèrmica d'Andorra, que deixarà sense feina a un miler de famílies.
Sembla que ara estan enfadats amb el món per aquest fet: amb Europa, el Gobierno i la DGA (Diputación General de Aragón). Jo em pensava que només érem els catalans qui sempre ens queixàvem, però ara sembla que els aragonesos, els de La Comarca, també s'apunten al carro. Què se n'ha fet dels diners del pla MINER? De tot menys crear un teixit industrial capaç d'absorbir, poc a poc, la mà d'obra que es preveia que seria l'excedent del tancament de sectors, el miner i la tecnologia tèrmica, abocats al tancament per la seva baixa rendibilitat i l'alt grau de contaminació que produeixen. Recordem la pluja àcida que mata els pins del Maestrat.
Però ara voldria fer memòria als senyors periodistes da La Comarca d'un Senyor que es diu Manuel Pizarro, aragonès, i que, constitució en mà, va dir que ell “no seria nunca un empleado de la Caixa”. Voldria recordar-los com la caverna mediàtica es va acarnissar contra la compra d'ENDESA per part de Catalana de Gas, o Gas Natural, pel sol fet de ser un grup català. L'inefable Pizarro (amb el nom paga) va rosegar fins a decantar-se per una opció estrangera, sempre que no fos de Catalunya, i va deixar en mans italianes la tèrmica que ara tanca. Recordeu, amics de La Comarca, com s'exaltava la lluita d'aquest home des de tots els mitjans? Aquest tros d'aragonès, que fins va merèixer un personatge al Polònia, va arribar a presentar-se a les llistes del PP a les passades eleccions, amb l'aurèola de gestor entre els millors. Va sortir elegit, però va deixar el seu escó perquè se li va acabar la pólvora i ja no estava en primera plana. Aneu a reclamar al Sr. Pizarro ara! És ell qui us va deixar en mans estranyes, a qui no afecten mil famílies sense feina a Terol. Potser a Gas Natural s'ho haguessin pensat més? Potser el Sr. Pizarro, si hagués conservat el seu escó, podria ara defensar els seus paisans? Al final en tindrem la culpa els catalans!

Raúl Vallés

El Sr. Raúl Vallés és un veritable paradigma de l'anticatalanisme més rònec que corre per les espanyes. El Sr. Vallés és un mariner varat a qui el terral se li ha posat malament. Estic segur que quan corria pels mars dels Sud, per exemple, el seu enteniment era molt més flexible i obert que no pas ara. Des de fa anys, aquest escriptor mediocre, es dedica a anar en contra del català, i dels catalans, des d'associacions de caràcter eminentment polític com la FACAO o la “Plataforma No Hablamos Catalán”. En el diari La Comarca (Periódico independiente del Bajo Aragón Histórico) del dia 30 de juliol d'enguany, hi publica una carta que no té preu.
La “Plataforma No Hablamos Catalán” és un grupuscle que es dedica a rebentar qualsevol iniciativa que discuteixi la seva veritat que no és altra que aquesta (sic): “...rogaría a usted que se remontase a los siglos XI y XII. Entonces se produjo la fractura del latín y surgieron el romance catalán y el romance aragonés, orígenes respectivos del catalán y del aragonés oriental (chapurreau)”. Jo no sóc historiador ni lingüista, però molts especialistes podrien aportar prou elements en contra d'aquesta explicació simplista. Ves que, durant aquells segles i posteriors, les repoblacions, els moviments constants de fronteres i la proximitat entre una i altra banda no hi tinguessin alguna cosa a veure. Bé, ell en sabrà més.
No deixa de ser curiós que, presumint de parlar chapurreau, es diguin “Plataforma No Hablamos Catalán”, així, en castellà. I ho justifica amb una lògica que podria deixar estès al millor filòsof (sic): “(que es digui així...) es una consecuencia lógica de una Federación que manifiesta que sus miembros no hablan catalán. Ergo, es consecuente con sus fines”. I perquè no l'anomenen en txec, llengua sonora i expressiva, on n'hi hagi? dic jo. Si parlen chapurreau, perquè no en la seva bella ortografia? La veritable raó però, és aquesta (sic): “Para que dicha denominación fuese en catalán, tendríamos que hacer traducir el nombre a alguna entidad catalana, lo cual, convendrá conmigo en que sería un contrasentido”. Com podeu comprovar, d'una erudició que espanta. La traducció li faig (gratis) jo mateix: Nosaltres Parlem Chapurreau.
Més endavant, en un salt hiperbòlic de segles ens engega (sic): “El romance catalán, por influencia de la proximidad geográfica con el Rosellón, se afrancesó, tomando términos franceses como “malgrat” y otros”. Voldria recordar al Sr. Vallés que el Rosselló, com el Vallespir, el Capcir, el Conflent i part de la Cerdanya, van ser catalans fins que “los que sí hablan castellano” ho van regalar als francesos en el vergonyós Tractat dels Pirineus (el seu autor, Felipe IV, el va signar el 1659 d'amagat de les Corts Catalanes i va ser efectiu el 1720), molt després del segle XII. Això és, aquests territoris eren de parla catalana fins fa quatre dies; encara avui, fins a Salses, es pot trobar molta gent que xerra en la nostra llengua.
Ja per rematar (no ens l'acabaríem aquesta carta), la perla (sic): “Finalmente recuerde que el catalán no se denominó como tal hasta 1906 y no lo fue por obra y gracia no de un linguista sino de un químico: el señor Pompeu i Fabra” (“lingüista” hauria d'anar així, amb dièresi). Deixant a part que la negació de la negació seria una afirmació, que el Sr. Pompeu Fabra fos químic, no és rellevant: prova n'és el mateix Sr. Vallés, que és un mariner que escriu contra el català cada vegada que en té ocasió. Dir-li també que del 1906 fins avui molts lingüistes han modificat el primer diccionari català i gent com Coromines, per exemple, han escrit tractats formidables. Però el Sr. Vallés es veu que encara navega pel s. XII. Vingui al s. XXI, home, que l'edat mitjana queda lluny i ja ha plogut molt. De passada, apuntar que cert és que en català existeix el costum posar una “i” entre els dos cognoms. Però, fent una contribució ben humil a la seva erudició, dir-li que Pompeu no és un cognom, sinó el nom de pila del Sr. Fabra. Per tan, la “i” hi sobra de totes, totes.
Finalment, constatar que el Sr. Vallés és un autèntic obsés que no deixa passar punt per presa a l'hora de burxar tot el que faci tuf de català. Està al cas de qualsevol carta, crítica, opinió, que li vagi en contra i les contesta totes. Sort que ho fa amb la seva lògica impagable.
Per acabar voldria dir-li una darrera cosa: enraoni, Sr. Vallés, enraoni, que li vindrà bé. Li ho dic en català, per què em consta que l'entén; fins recordo que, en una ocasió, va escriure a la mateixa La Comarca en català correctíssim en defensa del chapurreau; el què no sé és quina entitat catalana li va traduir, perquè ell “no habla (ni escribe, supongo) catalán”.


Enllaços per tastar:
FACAO
Plataforma No Hablamos Catalán

Vaig enviar una nota a La Comarca i me la van publicar:
La Comarca