diumenge, 10 d’octubre de 2010

Vargas Llosa

Com la Flora, la noia que fa la neteja a casa de l’escriptor, he de confessar que no he llegit ni una de les obres del Sr. Vargas, malgrat d’haver estat temptat de fer-ho en diverses ocasions al llarg dels meus 56 anys. I el motiu és simple: cada vegada que en veia un llibre i la tenia a les mans em venia a la memòria la persona, l’arrogància del seu gest. I així és com, un any rere l’altre, ho he anat deixant.
Per tant, no opinaré aquí d’una cosa que desconec, i accepto que els suecs que concedeixen aquest premi han fet bé la seva feina i que el Sr. Vargas se’l mereix. Felicitats. Segur que escriu meravelles com diuen tots els seus crítics al diari d’avui, 8 d’octubre. El personatge, però, bé mereix consideració i sempre he sentit aquest escriptor pontificar, més que opinar, posseïdor intemporal de la veritat.
Podria ara reproduir i analitzar algunes de les seves frases cèlebres, però em conformaré amb la que reprodueix l’entrevista que li fa Xavi Ayén (sic): “Nunca dejo de trabajar, ni siquiera en vacaciones. Discrepo con el cristianismo: el trabajo no es una maldición”. Des d’un pis 46 a Manhattan és fàcil dir paraules com aquestes. Primer expressar-li la meva pena per no poder reposar mai: el dolce far niente sempre és recomanable, que també és vida. Després li suggeriria al Sr. Vargas que escoltés l’opinió del Pepe Rubianes sobre el treball que, en un dels seus impagables monòlegs, descrivia amb molt més realisme la cara de la gent a les 6 del matí al metro. Més humana, més real, i, sobretot, gens grandiloqüent.