divendres, 22 d’octubre de 2010

...la tramuntana, que tot ho mou, que tot ho arrana

Ahir, a TV3, van estrenar programa. Roger de Gràcia presenta No me la puc treure del cap, que vol analitzar perquè una cançó esdevé himne i resideix permanent en la nostra memòria. En diferents moments, diferents personatges opinen sobre la cançó “L’Empordà” dels “Sopa de Cabra”. Un d‘aquests personatges és Llucia Ramis. Com aquell qui res, deixa anar aquestes paraules (sic): “A mi em fa molta gràcia, perquè totes les cançons aquestes del rock català, sembla que els homes siguin uns perduts i uns borratxos, i sempre estan tristos, i sempre se volen suïcidar i sempre volen fer coses bàrbares, i no fan mai res! I això és una cosa que me molesta molt, no? Perquè podrien actuar una mica”. Profunda reflexió.
Agatha Christie (és una novel·lista anglesa), a qui he llegit profusament, en un dels seus llibres, propícia una discussió entre dos dels seus personatges: el detectiu Hercule Poirot i el seu amic, el capità Hastings. Hastings és l’home d’acció, mentre que Poirot és l’home de la meditació. Per això el primer li recrimina al segon que no es mogui de la seva butaca mentre fa treballar les seves “petites cèl·lules grises”. Aleshores Poirot li contesta que, a voltes, actuar no és sempre el més convenient i el convida a reflexionar amb calma. El cert és que, en la ficció de Christie, Poirot sempre té molt més èxit que Hastings.

Deixant a part l’oportunitat del comentari de Llucia Ramis en el context en què es fa, em serveix per a posar de relleu aquelles persones que necessiten reivindicar-se sempre, sigui on sigui i com sigui. A mi no “me molesta molt”això, més aviat em desconcerta i m’impulsa a pensar que la reafirmació gratuïta de les idees, a voltes esdevé ridícula; sobretot quan s’utilitzen tòpics.
Mentre la senyora Ramis actua, suïcidant-se amb determinació, jo prefereixo dir que a la matinada em mataré i contradir-me, formidablement, anant ben torrat al migdia. I somriure sorneguerament i dir que bé, que no tinc pressa i que visca l’Empordà! Que la Llucia m’esperi, si vol allà dalt, mentre jo dormo la mona a la vora del Ter i ho deixo (allò del suïcidi...) per demà.



l'empordà
(lletra de la cançó)

Nascut entre Blanes i Cadaquès
molt tocat per la tramuntana
d'una sola cosa pots estar segur
quan més vell més tocat de l'ala.

Sempre deia que a la matinada es mataria
però cap el migdia anava ben torrat
somriu i diu que no té pressa
ningú m'espera allà dalt
i anar a l'infern no m'interessa
és molt més bonic l'Empordà.

Varen passar ampolles i anys
i en Siset encara aguantava,
dormint la mona a la vora del Ter
però ell mai no si tirava.

Sempre deia que a la matinada es mataria
però cap el migdia anava ben torrat
somriu i diu que no té pressa
ningú m'espera allà dalt
i anar a l'infern no m'interessa
és molt més bonic l'Empordà.

I quan veig la llum de l'alba
se'm treuen les ganes de marxar
potser que avui no em suïcidi
potser ho deixi fins demà.