diumenge, 30 de setembre de 2018

A cagar!


Sí, a cagar us en podeu anar tots: Puigdemont, Torra, Buch, Torrent, Aragonès, Borràs i tota la patuleia que ens governa. Com se’ns pot dir que ens necessiten al carrer, que ens volen desperts, drets i “tossudament alçats”, si ens treuen els gossos a estovar-nos? Sí, sí, a estovar-nos a tots, als qui són d’Arran i als qui són de la CUP o dels CDR: perquè ells? També són nosaltres, ells sí que són la base. Com es pot tractar així a una ciutadania que es va partir literalment la cara ara fa un any, que va arriscar llibertat i hisenda per posar les urnes de la república? És que no vam complir? Què mes voleu, sangoneres?
Es poden buscar moltes raons per justificar l’aturada de burro a què ens han obligat els polítics, però el que no és just ni té perdó és que se’ns torni a atonyinar per ordre dels mateixos a qui vam defensar i pels nostres propis cossos de seguretat. Com collons es vol fer una república d’aquesta manera? Res-publica, la cosa del poble, això és el que significa literalment república. És “la cosa” del poble, no la dels qui governen. Tan difícil és d’entendre? Ni tan sols els presos haurien de ser cap obstacle per combatre l’estat espanyol; tots som adults i hem pres les decisions que ens han semblat millors. Uns han escollit l’exili i d’altres han decidit quedar-se. No és hora de llàgrimes: que ja traurem els presos quan siguem independents, perquè si no ho som ja us asseguro que no en sortiran en molts anys. O és que hem de confiar en els espanyols, que en som de babaus, altra vegada?
Quan veig polítics com Aragonès negociant de nou engrunes a Madrid, o quan reunim la faràndula de l’empresariat per escoltar, del ministro de torn, per centèsima vegada que el corredor mediterrani ja ve i fer-li la gara-gara, em cau l’ànima, i d’altres coses, als peus. Quina merda, senyors, quin gran cagarro que ens esteu donant per esmorzar!
No entenc com es pot autoritzar una manifestació política! de policies. Com és possible que els qui exerceixen legalment la violència contra els ciutadans puguin sortir al carrer cridant consignes d’una determinada opció? Ser policia et dona el poder de clavar clatellots, però té servituds com la de veure restringit l’ús de la llibertat d’expressió: no pots mostrar públicament les teves preferències, perquè aleshores malmets la teva presumpció d’imparcialitat. Que la nostra societat no està feta només de drets, sinó també de renúncies, de moltes renúncies. Com es pot permetre que gent vestida d’extrema dreta, lluint signes i colors del seu cos policial els usin per a recordar-nos qui mana, per a humiliar-nos altra vegada a casa nostra? És que els nostres governants són estúpids?
Hi ha qui defensa la indiferència davant de manifestacions com aquesta. Hi estic d’acord. Però hi ha qui, pel mateix motiu, actua i també hi estic d’acord. No podem posar-nos contra els qui opten per una o altra actitud, perquè tots tenim els mateix objectiu, o no? Com es pot dir que s’equivoquen? És que la passivitat ens du a algun lloc millor? Que entre ser violent de principis i estar tip de posar l’altra galta hi ha un límit, i hauria de ser el nostre Govern qui el posés i cridés amb veu forta i clara que s’ha acabat. I després actuar en conseqüència. Perquè si els nostres dirigents no ho fan ho farà el poble, i llavors ja podran cridar ous a vendre que ningú no els farà cas. Que tot té un límit i la paciència dels catalans també.
President Torra: vostè no pot admetre de cap manera que una colla de brètols vinguin a fotre’s de nosaltres, arrossegant pels nostres carrers la humiliació que vam patir fa un any. President Torra: vostè no pot llançar els mossos a estovar el poble, quan fa un any, desobeint tota lògica i els poders de l’estat, ens vam llançar amb cos i ànima a defensar les urnes que vostès van posar. Tot han estat lloances als herois de l’1 d’octubre, però a l’hora de defensar-nos us heu cagat a les calces, covards! Us en podeu anar tots a cagar, a la vinya, a la via o allà on us plagui, però a cagar!