dimecres, 6 de febrer de 2019

Ens enganyaran amb qualsevol cosa


Avui, 6 de febrer, al diari Ara a la seva secció vistaltwitter, podem llegir una piulada de Mireia Boya que diu: “Parlar de requisar revistes i peces de color
groc o del trasllat porta el debat públic on l’Estat vol. Qüestions jurídiques i procedimentals, i no les polítiques i fonamentals. Dret a l’autodeterminació #JoAcuso”. Té tota la raó: ens perdem en els detalls, que si el trasllat és més o menys còmode, en si els requisen “El Jueves” i si els han col·locat en aquest o aquell mòdul de la presó; en si passen fred o en si tenen per veí un o altre delinqüent. Fem descripcions periodístiques ploramiques i mel·líflues, escrivim si aquest o aquell van somicar o en sí els nostres presos tenen un estat d’ànim així o aixà. Ens expliquen on seran els acusats a la sala, si aniran emmanillats i com serà el procediment formal del judici.  I, com bé diu na Boya, així ens tenen distrets de la qüestió principal que no és altra que el dret a autodeterminar-nos.
Els mitjans de comunicació, inclosos els catalans, sembla que han enfocat el judici més com un esdeveniment social, com un espectacle del circ legal, que no pas com el judici de la lluita del poble i els seus representants per esdevenir lliures d’una España carrinclona, feixistoide, negra i abocada al fracàs. Efectivament, som “on l’estat vol”, parlant de tafaneries inútils i desviant l’atenció dels actors, els acusats els acusadors i els jutges.  No ens hem de deixar manipular per cap mitjà i exigir-los que se’ns relati el fons, que arribin al moll de l’os de la injustícia, de la repressió i de la mentida d’un estat fallit.
L’any 1979 Raimon va escriure la cançó No el coneixia de res. Una de les estrofes diu així: “ens enganyaran amb qualsevol cosa: / unes mamelles en cromo, / uns culs fotografiats, / quatre paraules solemnes / i un futbol manipulat”. 40 anys després, l’Estado ens ensenya el cul i les mamelles perquè perdem de vista l’escena. I nosaltres piquem!