Observo, veig, escolto, aquests dies veus que es pregunten,
amb més o menys rigor, de què serviria una vaga general a Catalunya. S’entén una
vaga de veres, indefinida i, si convé, salvatge. Els qui s’ho pregunten ho fan
en molts cassos des del sarcasme i vénen a dir que no tindria cap utilitat, que
danyaria l’economia catalana, que només perjudicaria el petit empresari i, al capdavall,
el ciutadà i la seva pròpia butxaca.
Tots aquests efectes són certs, però també ho és que l’insaciable
bocassa de la caixa espanyola també se’n ressentiria i fort del sotrac perquè, cal
no oblidar-ho, som el 25% de l’economia ibèrica. Espanya en sortiria tocada per
la imatge internacional que presentaria: un quart del país aturat per la
intransigència dels seus governants, una vegada més.
I sí, nosaltres en pagaríem les conseqüències, ben cert.
Però jo no he vist mai una independència, una evolució, una revolució, sense
ferides. I si la que hem de pagar és la de l’economia jo estic disposat a
fer-ho. Primer perquè la decisió és meva i són els meus diners, i perquè estic
a punt per perdre-hi el que calgui per la meva llibertat. I segon, perquè si d’alguna
cosa estic convençut és del cabàs de resiliència que tenim els catalans i de
que serem capaços de recuperar-nos en molt poc temps. Espanya, en canvi, s’afonaria en la misèria. Tot, això sí, a mig i llarg termini i fugint de la miopia dels
nostres polítics, que no hi veuen, com les dones del temps, més enllà de demà
passat (i encara).
És així que convido als pacifistes irredempts i radicals que
pretenen guanyar la república tocant la flauta que s’ho pensin bé, i que sí
volem guanyar cal arriscar, perquè qui no arrisca no pisca.
