dimarts, 9 de juliol de 2019

Duran i Lleida, dit el mesell

Al diari Ara, Joan B. Culla fa una anàlisi molt bona del llibre, mal anomenat de memòries, de Duran i Lleida. Li agraeixo profundament, perquè si bé he tingut el desig de comprar-lo no ho he fet de manera ben conscient: no vull donar ni un cèntim d’euro a un paio que s’ha passat la vida vivint de la rifeta, de la nostra rifeta. Culla presenta el fulletó com una venjança cap els seus enemics polítics, cosa evident tenint en compte l’esperit de revenja que sempre ha caracteritzat el personatge. No passa de fer-se la víctima quan es considera “utilitzat i entabanat” per Pujol, cosa que demostra l’animal polític que va ser l’expresident i com de superior era a Duran. Les seves càrregues a la baioneta més dretona no falten, i qualifica TV3 de “màquina infernal” del moviment secessionista. Comptat i debatut, el mateix Duran de sempre, campió de les “mitges veritats” que el van dur de “l’èxit personal que acaba en fracàs estrepitós, sense que el protagonista hagi entès encara perquè”.
I així és. Enravenat en el seu ego omnipresent, sense cap mena d’autocrítica, després d’haver ensorrat un partit històric en la misèria i la desaparició, encara li queden ànims per afirmar –a la pàgina 5 del mateix diari– el següent: “Si la gent es planta als carrers [per la sentència del judici] no contribuirà a un clima de diàleg”. És a dir, el populatxo, amb les seves desaforades accions, no fa altra cosa que entorpir la feina dels polítics de debò, dels que sí que en sabem, dels qui tant-ens-fot el que pensi o expressi la ciutadania perquè, pobrets, no saben el que fan. L’expressió “clima de diàleg” per Duran no és altra cosa que “el seu” diàleg: les capelletes, el lobbis, els passadissos i tot allò que es pugui fer en l’opacitat més pregona. En una paraula: el mercadeig polític, que no la negociació.
Duran no entendrà mai què li va passar perquè es creu un esperit superior, amb una intel·ligència superdotada. Un pobre mesell, un home “d’una insensibilitat absoluta” [DIEC].