Al diari Ara, Joan B.
Culla fa una anàlisi molt bona del llibre, mal anomenat de memòries, de Duran i
Lleida. Li agraeixo profundament, perquè si bé he tingut el desig de comprar-lo
no ho he fet de manera ben conscient: no vull donar ni un cèntim d’euro a un
paio que s’ha passat la vida vivint de la rifeta, de la nostra rifeta. Culla
presenta el fulletó com una venjança cap els seus enemics polítics, cosa
evident tenint en compte l’esperit de revenja que sempre ha caracteritzat el
personatge. No passa de fer-se la víctima quan es considera “utilitzat i
entabanat” per Pujol, cosa que demostra l’animal polític que va ser l’expresident
i com de superior era a Duran. Les seves càrregues a la baioneta més dretona no
falten, i qualifica TV3 de “màquina infernal” del moviment secessionista.
Comptat i debatut, el mateix Duran de sempre, campió de les “mitges veritats”
que el van dur de “l’èxit personal que acaba en fracàs estrepitós, sense que el
protagonista hagi entès encara perquè”.
I així és. Enravenat en el seu ego omnipresent, sense cap
mena d’autocrítica, després d’haver ensorrat un partit històric en la misèria i
la desaparició, encara li queden ànims per afirmar –a la pàgina 5 del mateix
diari– el següent: “Si la gent es planta als carrers [per la sentència del
judici] no contribuirà a un clima de diàleg”. És a dir, el populatxo, amb les
seves desaforades accions, no fa altra cosa que entorpir la feina dels polítics
de debò, dels que sí que en sabem, dels qui tant-ens-fot
el que pensi o expressi la ciutadania perquè, pobrets, no saben el que fan. L’expressió
“clima de diàleg” per Duran no és altra cosa que “el seu” diàleg: les capelletes,
el lobbis, els passadissos i tot allò
que es pugui fer en l’opacitat més pregona. En una paraula: el mercadeig polític,
que no la negociació.
Duran no entendrà mai què li va passar perquè es creu
un esperit superior, amb una intel·ligència superdotada. Un pobre mesell, un
home “d’una insensibilitat absoluta” [DIEC].
